INCREMENTS I RETALLADES

Alguns segueixen discutint sobre un fantasiós pacte fiscal que mai dins l’estat espanyol serà possible, mentrestant i pel simple fet de viure en territori català, som espanyols de segona, ja que paguem molt més que d’altres i rebem igual o menys. Aquest joc macabre, el veiem a les taxes universitàries, als medicaments pels jubilats i amb tots els sectors de la població. Se’ns dubte en Salvador Cardús en el seu article ho defineix perfectament i ens dona idea del drama que estem patint sense necessitat.

Estrelles i tisores

Catalunya sempre ha estat un país de pagament. Quan l’escola no parlava català, si en volies pels fills, l’havies de pagar de més. Si hem volgut cultura catalana, ens l’hem hagut de pagar sense els beneficis dels que en tenen una que coincideix amb la de l’Estat. En televisió, a més de pagar l’espanyola, ens hem hagut de pagar la nostra. Si volíem un diari en català, doncs a pagar-lo entre tots fent de “compte-partíceps” (jo encara guardo el meu títol de l’Avui). I, és clar, per defensar la supervivència nacional, ha calgut pagar la quota d’Òmnium, alguns en paguem a les Illes Balears o al País Valencià (socis de l’Obra Cultural, d’Acció Cultural…), i paguem més mútues sanitàries, escoles concertades, autopistes i tota mena de plusos per tal de tenir el país de qualitat al qual hem aspirat. No hem tingut mai un estat a favor nostre, i ja ens havíem acostumat a la taxa “per catalanitat”.

Ara bé, fins ara, pagant més, teníem més. Millors escoles i sanitat, millors universitats, més autopistes o més vida cultural. Però, des de fa un temps, estem constatant que no tan sols no deixem de pagar els plusos de sempre, sobretot pels de la catalanitat, sinó que ens els estan apujant de manera bàrbara simplement per tenir els mateixos serveis que els dels espanyols. Cada dia paguem més pels trens, les autopistes, el combustible, la sanitat, les universitats, els museus o els concerts. A Catalunya, ara tot té doble o triple plus: el cèntim sanitari del combustible, l’euro per recepta, la retirada de la sisena hora, la taxa universitària a la part més alta de la forquilla permesa, el peatge que ha d’assumir les inversions ruïnoses a les autopistes de Madrid… Paguem el nostre plus de catalanitat de sempre, més el plus de país espoliat i encara el plus del dèficit espanyol.

La qüestió és que, a més de fer saber els que vulguin venir a Catalunya que aquí parlem català i que som una nació en lluita per la seva llibertat, ara caldrà advertir que aquest és un país de triple peatge amb serveis d’anar tirant. Caldrà inventar un senyal adequat per posar a cada establiment o servei, tipus tres estrelles i unes tisores, o dues estrelles i dues tisores i, encara, una sola estrella i tres tisores, segons qualitat i sobrecost. En aquestes condicions, pot passar que es produeixin fugues importants de ciutadans catalans cap a altres zones on s’estalviïn aquests dobles i triples peatges. I és que una cosa és acceptar estretors en temps de crisi, i l’altre tenir la impressió que paguem la misèria a preu de luxe.

Als Estats Units, hom es refereix a la seva bandera amb allò que conté: barres i estrelles. A Catalunya, mentre siguem espanyols, caldrà parlar de barres i tisores. I quan diguem “barres”, inevitablement, al cap ens vindrà la imatge d’Espanya, inclosa la família reial.

SALVADOR CARDUS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*