EL VALOR DE LES PARAULES

Estic completament d’acord que es tant important el que es diu, com el com es diu.  Un bon missatge amb molt de contingut, però mal formulat o expressat no arribarà a la destinació final amb l’objectiu inicial. La classe política evidentment juga molt amb les paraules, i les utilitza moltes vegades amb una segona finalitat, paraules repetides però buides de contingut, i paraules que sembla van per una direcció, i simplement busquen amagar les febleses o covardies davant la societat en benefici personal.

Un exemple de tot això el trobo en un article publicat avui del sociòleg Salvador Cardus, i que amb la seu mestratge habitual intentat deixar retratats tots aquests farsants amb la paraula irrenunciable.

 

Irrenunciable… de moment

El corresponsal a Madrid del canal de televisió que tenia sintonitzat explicava les “condicions irrenunciables” que Duran i Lleida havia declarat que CiU posaria per a donar suport a un govern del PP. Després de fer la llista, acabava: “I la condició més irrenunciable de totes serà el pacte fiscal”. Molt bona aquesta: el llenguatge, sovint, acaba traint allò que pensem més enllà del que diem. Perquè, si una condició és “la més irrenunciable”, ja es veu que la resta, només són “irrenunciables” fins a un cert punt… És a dir: que no ens acabem de creure que ho siguin!

No m’interessa ara posar el dit a l’ull de Duran i Lleida o de CiU, ni tan sols a l’ull del corresponsal. El que vull assenyalar és que el veritable problema de la política és si és capaç de transmetre “veritat” o si només transmet càlcul cínic, compromís interessat o falsa retòrica. Per exemple, insistir emfàticament en la condició d’un pacte fiscal, sense precisar els mínims acceptables o els màxims desitjables, no és assenyalar realment cap condició que es pugui presentar com a irrenunciable. No sona a “veritat”. I com que no sona a veritat, fins i tot s’acaba entenent que la idea de “irrenunciable” fa figa des del primer moment.

És el mateix que passa amb el debat del PSC sobre el grup parlamentari a Madrid. M’han decebut molt les darreres declaracions d’Àngel Ros, un dels pocs polítics, amb Artur Mas, que quan parlen –si més no, a mi- les seves paraules em sonen a “veritat”. No pots dir, alhora, que mai no renunciaràs al grup parlamentari, però que ara no toca. Com l’irrenunciable d’abans, la “no renúncia” de Ros, “però que de moment res de res” –potser aquesta feblesa de discurs li ha encomanat en Bustos-, torna a provocar sensació d’engany, d’inconsistència, de càlcul oportunista.

Tot plegat ens porta a la repetidíssima gran frase de Marx -d’un dels germans-, quan afirmava que tenia uns principis, però que si no agradaven prou, en tenia uns altres. Tot, al servei d’agradar. Tanmateix, la veritat, en política, porta afegit un risc enorme, perquè pot posar al descobert una derrota. I els polítics solen pensar que no se la poden permetre mai, una derrota. En canvi, vist des de fora, trobo que res no transmet tanta confiança com el reconeixement d’un fracàs. Per a mi, l’ambició de Duran i Lleida o la de Ros, es construirien sobre la veritat si ens diguessin què representaria per a ells una derrota. Però mentre parlin amb càlcul per estalviar-se el risc de fer visible una hipotètica derrota, no transmetran la confiança que necessiten.

SALVADOR CARDUS

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*