LA UNITAT DE L?INDEPENDENTISME JA NO ES UN FACTOR CLAU

El president de Reagrupament, Joan Carretero, amb paraules com gairebé sempre, directes i força assenyades, es va referir a aquesta paraula màgica que es diu “unitat”, i va fer unes quantes reflexions, que cal dir comparteixo, no tant sols per formar part d’aquesta associació, sinó perquè posen una mica d’ordre a aquesta dèria unitària que sembla amagar qualsevol altra cosa, i sembla que passa per davant de qualsevol feina per mostrar aquesta opció amb plenes garanties pels propers comicis al Parlament.,

En el seu escrit ens parla dels electors independentistes que volen votar alguna cosa nova demanen unitat, però que si finalment no hi es, es millor que n’hi hagi una, dues o tres que no pas cap. Ens diu que desprès dels atacs de l’estat espanyol, la retallada i pràctica anul·lació de la via estatutària, la manifestació multitudinària del 10 de juliol o el fenomen de les consultes, estar patint pel 3 % que dona representació parlamentaria amb la llei d’Hondt, es bastant sorprenent, i voldria demostrar que simplement el país no es mereix la independència.
Efectivament, el més assenyat perquè un projecte determinat amb la llei electoral a la mà, tingui el màxim de representació i possibilitats es una sola candidatura, de fet jo n’he estat un màxim defensor fins el moment, i segueixo creient que seria una cosa ideal, però ja se sap que a vegades les coses ideals son fantasies que no arribaran a fer-se realitat, i aquesta es tossuda i ens ensenya el camí que no era tant desitjat.  Arribats aquest punt, i si considerem que la via de l’estat propi va en augment, i  molta gent provinent de la desafecció política veu una llum d’esperança, no ens hauria de preocupar en excés no aconseguir aquest trist 3%, ja que com diu en Carretero si no creiem que hi podem arribar junts o separats, voldrà di,r o que la societat catalana no vol la independència, o que no es prou madura com va dir en Mas per acceptar que hi ha un altra via que l’autonomisme de tercera que ens ofereix Espanya, o senzillament que es un projecte de minories totalment marginal. Ara no hi haurà excuses de cap tipus, la resta de partits actuals que volen seguir jugant al joc de l’autonomisme ofereixen diverses opcions, per tant seria un signe de normalitat el mateix concepte pels partidaris de l’estat propi.
Entenc el desencís que primerament pot provocar els personalismes que molts cops frenen aquesta desitjada unió, però un cop paït, crec com assenyala en Carretero, un acte irresponsable els col·lectius que de bona fe  o no, demanen l’abstenció o vot nul per protestar per la no unió entre Solidaritat i Reagrupament. Com diu el doctor, una criaturada que no ens ofereix cap solució per arribar al nostre objectiu, i ens allunya del mateix, fent el joc els que precisament no en volen sentir parlar.  En aquest grup d’irresponsables podríem  posar als partidaris del vot útil per CIU o Esquerra, per la falta d’unitat abans esmentada, aquest vot caurà al sac del ara no toca, i de seguir gestionant les engrunes existents, o sigui un vot perdut per l’estat propi.
Realment, el més important si finalment no s’aconsegueix la unió, es que tota la gent que veu amb l’estat propi el seu objectiu, voti aquesta opció per la candidatura que consideri més apropiada, però que la voti, i no llenci el seu vot a l’autonomisme, es quedi a casa, o invalidi la seva butlleta, el sentit comú més elemental aconsella això.
Un altre factor a veure, i que Carretero no esmenta, es la gestió d’aquests diputats independentistes que faran forat al Parlament, i que sinó arriben a la majoria absoluta, cosa que malauradament sembla molt difícil, s’haurà de gestionar els propers 4 anys amb aquest impuls, per donar els salt definitiu en la propera legislatura, i això es fa amb seriositat i rigor, cosa que una coalició forçada podria fer trontollar si les coses no son molt clares, i tenim l’exemple de Ciudadanos recentment, un fet que faria endarrerir l’independentisme molts anys, i seria el pitjor que ens podria passar.
Per tant s’ha de pensar en el present i en el futur per fer reeixir el projecte, i això no hauria de ser un inconvenient per haver-hi una o dues candidatures en el proper Parlament.  Cal tenir el cap fred, i pensar en el futur que volem per Catalunya, més enllà de les candidatures que ho demanin, i votar en conseqüència.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*