LA VERGONYA DE BLANQUERNA
La no entrada a presó dels ultres feixistes que van assaltar Blanquerna, ja jutjats i condemnats, és una prova més que el feixisme es protegit a l’Estat espanyol i que la via judicial es totalment oposada a la que segueix l’independentisme democràtic per exemple. Com diu José Antich aquests casos i aquesta protecció vergonyosa s’ha accentuat i ha mostrat tota la cruesa d’aquests casos i un cop més la impossibilitat de diàleg amb aquest Estat que juga unes altres regles.
Blanquerna, vuit anys de vergonya judicial
José Antich
La nova suspensió de l’entrada a presó dels ultres que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid mentre se celebrava la Diada Nacional de Catalunya el 2013, que han estat jutjats i condemnats, suposa una burla i un exemple més que la justícia no és igual per a tothom. Que a hores d’ara cap dels condemnats no hagi passat una nit a la presó és un escarni permanent per a tots aquells que sí que han patit una actuació estricta —també exagerada— pel simple fet de ser independentistes. Que hi ha dues vares de mesurar, és evident. Però quan això es porta als extrems dels ultres que van propiciar aquell assalt i les estructures de l’estat espanyol i els mitjans de comunicació del règim ho accepten sense donar-li importància, com una cosa natural, s’entra en una altra fase que té poc o res a veure amb la justícia.
La nova i sorprenent paralització de la sentència té a veure amb el fet que és ferma des del mes de juliol passat. L’ha dut a terme l’Audiència Provincial de Madrid en espera de com es resolen els recursos d’empara al Tribunal Constitucional i les peticions d’indult tramitades a través del Tribunal Suprem. Desconec el temps que portarà tot això —ni el Suprem ni el Constitucional no passen per ser els més ràpids del món quan no els interessa— però si sé, en canvi, el temps que porten a la presó els líders independentistes catalans amb una condemna exageradament injusta i les revocacions del tercer grau que es realitza cada vegada que se’ls concedeix per part de les juntes de tractament de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras i, tot això, amb les explicacions més peregrines possibles.
Dels catorze condemnats, un ja estava en ordre de recerca i captura i, pel que sembla, un altre més ha aprofitat també per fugir. No són prou motius per ordenar l’immediat ingrés a la presó de la resta del grup per a l’Audiència. I és molt fàcil recordar casos en els quals justament es va al•legar el contrari per evitar que els acusats fugissin. Els sona? Un altre més dels que haurien d’haver ingressat aquest dijous a la presó encapçala la llista de Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid i un quart l’acompanya en la llista electoral. I davant de tot això, un silenci eixordador de la classe política espanyola, dels intel•lectuals i dels mitjans de comunicació.
No és l’únic cas de la deriva que estan agafant algunes coses a Espanya. Exemples com el dels aldarulls de Vallecas pel míting de Vox que es va saldar amb gairebé una quarantena de ferits o les agressions ultres del passat 9 d’octubre a València comencen a ser cada vegada menys excepcionals. Moltes vegades, davant de la passivitat o la indiferència policial i la sorprenent posició de la justícia. No fa falta esperar que el problema sigui irresoluble per reconduir-lo. Ni és bo mirar permanentment cap a un altre costat ja que, en el fons, el que es deteriora són els paràmetres democràtics d’una societat que poc o res no pot fer si el poder polític roman insensible.