LES CADIRES DE LA VERGONYA
La CUP ha anunciat que donarà suport a la candidata a la Mesa de Junts per substituir Cuevillas per mantenir la majoria independentista, una actitud diferent de la que hem vist amb Esquerra i que cal aclarir.
Efectivament, escoltem dels portaveus republicans que davant la presentació per part dels Comuns d’un candidat, havien de decidir a qui donar suport i si ho feien per la candidata de Junts això hauria d’estar lligat a la investidura de Pere Aragonès com a President.
Aquests dubtes son simptomàtics, ja que si es vol fer efectiu aquesta majoria independentista amb una Mesa ja acordada, ara no te sentit donar entrada a un membre d’un altre partit que no sigui independentista, i que explica moltes coses, apart posar com a condició la investidura, crec que no seria una estratègia adequada de negociació, allunyada de la qüestió principal, com es el full de ruta cap a la independència, com a avançar si el diàleg es impossible com es constatat i sobretot els passos per evidenciar el trencament amb l’Estat sense retards i no seguir amb el col·laboracionisme autonòmic de sempre com si res hagués passat.
En aquest apartat entraria l’estratègia a Madrid, on entenc que el més real i adequat seria la retirada dels diputats, però si encara no es vol com a mínim la nul·la col·laboració amb temes de l’Estat amb vots contraris conjunts allunyats de la lògica de partit que quedaria en un segon pla, i donaria la imatge d’unitat cap un objectiu irrenunciable que evidentment ja no passa per una autorització o acord amb l’Estat espanyol que tots sabem que no arribarà mai, i que es l’excusa perfecte per amagar la covardia de no complir els mandats del poble.
Pel que fa a la Mesa, crec que més enllà dels temes socials o el fals mentrestant hauria de quedar en segon terme, ja que aquest també es l’excusa per no complir amb els mandats exigibles. De fet la legislatura hauria de servir per això, i no hi ha mentrestant si els passos son per culminar una independència ja votada i combinada entre l’acció política i la de la societat. Prou de xantatges amb cadires i plans socials amb uns diners que no tenim i no tindrem mai en l’autonomia de sempre.
Les cadires de la vergonya, no poden ser prioritat, els mandats del poble i la culminació sense enganys del que ja es un camí, evidentment sí.