ALBERT CORTES MONSERRAT

Respiro fons abans d’escriure res que no calgui, i els fets vistos ahir, sumats als que avui segueixen podrien fer esbiaixar les idees. De totes maneres no ho aconseguiran per cap costat. La revolta dels somriures seguirà en peu, per molt que alguns intentin convertir l’anhel d’un poble per decidir el seu futur, en una croada ideològica o una lluita que ningú ha demanat ni ens portaria a cap lloc.

Estem a la recta final. Els pressupostos marcaran segurament la superació d’un dels últims esculls i la cimera pel referèndum escenificarà davant la societat catalana, espanyola i el món que res ens pot aturar davant la nostra determinació per escollir ser un poble lliure entre la resta de nacions del món.

Dit això, demanaria amb tota humilitat dir prou a gests inútils que no ens porten enlloc, i gesticulacions de cara a la parroquia de cada partit que no fan res més que desmotivar molta bona gent i fer el joc a l’Estat espanyol. Aquest amb la seva desesperació ha encetat cínicament una operació diàleg en forma de monòleg i alhora davant fets importants com els de la propera setmana intentar deslligar la paraula sagrada i totalment imprescindible, la unitat. Realment alguns li posen fàcil i caldria reflexió en molts moments.

Ningú nega el paper dels nostres diputats escollits que conformen una majoria parlamentària i que de moment han anat superant les dificultats alienes i propies en el seu gran objectiu. Segur que hi ha hagut errades per totes bandes, però el passat ara ja poc importa davant el repte majúscul que tenim al davant el nostres ulls.

Visió d’Estat s’en diu. Ahir les CUP van tornar a caure al parany esbiaixant culpables i demanant dimissions del Conseller, acusant la nostra policia i escenificant el trencament de fotos del monarca espanyol davant les camares com a prova de valentia o auto satisfacció. Crec francament que no es la manera. El procés no va contra la monarquia, va de ser un Estat per viure millor tots plegats. La ideologia de cadascú es licita però no es el tema, no barregem conceptes. No estem fent una revolució anticapitalista, estem fent una revolució nacional i alhora social, però sobretot gaudir de les estructures que ens poden garantir explotar les nostres capacitats i augmentar el nostre estat del benestar. Es això i sembla que alguns encara no ho volen entendre. Els 2 milions de persones de la Via Catalana es van agafar de les mans amb aquest anhel com a vincle, el demes era i es secundari.

No ens aporta res cremar fotos o negar-se a declarar quan som citats. La policia fa la seva feina i la farà igual a la nova República, es la seva funció. La legalitat de moment es l’espanyola i si volem donar confiança i imatge democràtica cal actuar amb normalitat, recordo que encara no som República Catalana, i si es pot cal convèncer encara més gent, que amb violència o altres causes diverses no ho aconseguirem, perquè la societat catalana que s’ha mobilitzat es pacífica, respectuosa i amb un somriure a la cara, i no ens l’esborraran pas.

La cimera del referéndum convocada pel President Puigdemont pel dia 23 de desembre amb partits i entitats no deixa de ser un acord previ ja sabut i una obligació a complir amb el pacte entre Junts pel Sí i les CUP. Fins aquí la normalitat, implicar el màxim de gent en aquest moment transcendental per la nostra historia i desllorigador del procés que fa uns anys que vivim.

De totes maneres des de l’altre costat hem vist reaccions molt diferents, Andrea Levy per la part Popular, aquella que mastegava xiclet i tenia un posat a la cadira i unes reaccions a la cambra que demostraven la seva falta d’educació i saber estar ens diu que es posar bastons a les rodes per l’oferta de diàleg del Govern espanyol, agitar el carrer i reclama que la societat catalana mereix una solució i no abraçar-se als braços de la CUP. Per altra banda Meritxell Batet pel PSOE ho troba ridícul, ja que quan parlem de cimera es pel canvi climàtic o abordar fluxos migratoris per exemple, coses importants afegeix. Ens parla de l’aposta federal i de que l’independentime no sap com sortir d’un carreró sense sortida.

Son dues reaccions que exemplifiquen la química entre aquests dos partits units pel seu caràcter i fòbia a saber l’opinió de la gent i de donar la resposta a la societat que teòricament representen. Suposo que les mancances d’un estat amb unes estructures tant poc adaptades a la democràcia ens porta això.

De fet ja veiem com Espanya es a la cua de fer referèndums, nomes 4 i no resisteix comparacions amb cap Estat, amb Suïssa al capdavant, però tampoc amb la resta del món democràtic. Això ja es simptomàtic. Alhora veiem com Levy parla un cop més amb cinisme d’un diàleg inexistent que busca simplement silenciar les reclamacions de la gent, i alhora seguir utilitzant la justícia barroerament per acabar amb un tema polític. Parla d’agitació al carrer, com si un referèndum fos una eina malevola que per descomptat es un recurs que mai s’ha d’utilitzar, ho lliga amb el radicalisme. Ara entenem perquè nomes 4 en tots aquests anys, la fobia a la decisió de la societat. Batet per la seva banda troba ridícul seguir el full de ruta i compromís exposat en seu parlamentaria. Clar que venin d’un partit on el no es no i de sobte el no es si, qualsevol cosa es possible. Parla de la decisió de la gent com un carreró sense sortida i ens parla d’una aposta federal que no es creu ningú, i que per cert ningú ha demanat. Tota una demócrata de cap a peus.

En definitiva, seguirem el nostre camí, i com més democràtic sigui, mes gent com els exemples posats deixarem enrere.

No val a badar, prou de partidisme sense fi. Volem ser un Estat, tenim una majoria parlamentària, cal un pressupost per fer les polítiques del dia a dia amb les condicions precàries que estem i per exemple fer el mateix referèndum. Suposo que tot això seria política de Primer de Primaria, per tant prou de declaracions fent dubtar de la seva aprovació amb la paraula màgica del més socials. Es un xantatge intolerable i cal definir-se amb l’objectiu final abans no sigui massa tard. Com diu en Ramon M. Piqué referint-se a l’Anna Gabriel, a no ser que vulgui un altra cosa.

Xantatge

per Ramon M. Piqué

La CUP deixarà que es tramitin els pressupostos. Però la diputada Anna Gabriel ja ha deixat molt clar que no té cap confiança que en els propers dos mesos la situació doni un tomb i per tant la CUP hi doni suport. Tot això adobat amb el clàssic “ho decidirà la militància”, que traduït potser vol dir que “si la militància no escull bé, empatarem”. Diria que la cosa no pinta bé, almenys de moment.

Ja se sap que no pressupost, no party, perquè el referèndum o referèndum va lligat a l’aprovació dels pressupostos. La Gabriel no entén com es pot condicionar el referèndum d’independència a l’aprovació del pressupost, perquè, segons la diputada cupaire, no hi ha punt de comparació possible entre aprovar uns simples comptes autonòmics i poder exercir la nostra sobirania com a poble a les urnes. D’això, la Gabriel en diu xantatge.

Deixant de banda que el govern Puigdemont pot utilitzar l’eina de negociació que li sembli més oportuna, i el pressupost n’és una de potent (o és que la CUP no ha fet xantatge quan li ha convingut?), l’argument cupaire sóna més fals que un bitllet del monopoly, bàsicament perquè la política és un pressupost, i sense diners no es poden fer polítiques, per exemple polítiques que permetin fer un referèndum d’independència.

L’argument és fals també perquè a l’inrevés també funciona. Si discutir aquest pressupost és fer autononisme i processisme; si no es pot comparar negociar un pressupost i fer el referèndum; si són uns diners que a dures penes s’hauran de gestionar uns pocs mesos; i sobretot, si sense aquest tràmit no se celebrarà el plebiscit, aleshores, per què no aprovar-lo? Quin sentit té demanar un pressupost més social (suposant que existeix algun pressupost governamentalantisocial) si la Generalitat està intervinguda, si el Gobierno recorre cada mesura que el Govern adopta, si en menys d’un any —en teoria— hem de marxar? És absurd voler posar preu a la independència d’aquesta manera. A no ser que vulguis una altra cosa, esclar.

La idea de que avui en dia ser un Estat no es res i alhora es impossible sempre ha estat damunt la taula.Recordo el lehendakari Urkullu fa pocs dies deia que la independència en un món globalitzat es pràcticament impossible, o les vegades que hem sentit que son anhels de segles passats, o també quan ara veiem amb un cinisme esfereïdor com es parla d’una reforma constitucional que inclogui un reconeixement per Catalunya i un nou sistema de finançament ignorant el que el poble de Catalunya ha demanat.

Vull dir amb això, que com a bona tècnica de màrqueting cal repetir un i altre cop una idea perquè bona part de les societat l’agafi com un totem inalterable, fruit de la negació a pensar per un mateix i rebre tot fet amb comoditat i per alegria del sistema, aquell que últimament a cada resultat en el vot ciutadà pren un disgust i el desacredita, per molt que sigui reactiu a una situació concreta provocada pel mateix en forma de crisi a un ampli sector de la població i el via lliure a la classe política.

Realment la crisi de valors que ens ha portat el sistema capitalista implantat es alarmant, no perquè sigui dolent en si mateix o perquè hi hagi fórmules alternatives que tots acabem veient pitjors, però qualsevol sistema es reformable i adaptable al que demana una societat amb uns mínims valors de coherència i responsabilitat i recuperar la llibertat de la població per decidir amb els temes que realment incideixen en la seva vida, i la funció dels seus representants que han de ser simplement això i mai han d’oblidar a qui serveixen realment, no a la multinacional de torn o poders fàctics diversos,sinó a la mateixa gent. Potser es utòpic però no per això ho hem de reivindicar.

Pel que fa al tema Estat, esta clar que la sobirania poc te a veure amb la de fa dos segles, ja que un món interconnectat per lògica cedeix espais de poder o els comparteix per adaptar-se en aquest context, però de cap manera deixa de tenir sentit un Estat, i encara més els de dimensions petites com Catalunya i que es demostren més eficients per la societat que regeixen, ja que la seva cohesió es més gran. Urkullu no te raó, si que ho te en el context basc on treballa i on hauria de fer reflexionar aquelles banderes basques que veiem molts cops en manifestacions independentistes, quan la seva societat no ha activat aquesta opció de manera majoritària, potser apart de les simpaties cal obrir els ulls, en definitiva visió d’Estat.

La llibertat d’un poble a escollir el seu futur si una part amplia de la seva població ho demana com es el cas no pot ser bandejada ni ignorada amb reformes constitucionals que ningú ha demanat, que vol dir un reconeixement, un homenatge a Catalunya, i que vol dir un nou sistema de finançament, perpetuar l’espoli fiscal de sempre en versió 2.0, en definitiva un insult a la població.

No hi ha estats impossibles, hi ha interessos que els volen fer impossibles i aqui plora la criatura.

El dialeg, la reforma constitucional i altres bestieses per l’estil estan de moda. Son aquell asquer que busca trobar aquella famosa paraula “encaix” entre Catalunya i Espanya, però com diu en Ramon Cotarelo en la base de que tots els espanyols son iguals i els territoris també, es a dir un cafe per tots 2.0 on nacions amb aspiracions com Catalunya tornarien a quedar a la casella de sortida. Un parany ja vell però amb nous actors i formulacions. Un nou pla per aturar un procés democràtic que nomes vol acordar com fer el referèndum i actuar segons la resposta en conseqüència.

“Cafè pa tós” una altra vegada

per Ramón Cotarelo
La decisió més greu de l’anomenat “Estat de les Autonomies” de la Constitució de 1978, del qual es va celebrar ahir a Espanya el seu aniversari, va ser la generalització del règim autonòmic en condicions d’igualtat en tot el territori espanyol. La justificació, formulada pel llavors ministre adjunt per a les Regions, l’andalús Clavero Arévalo, va ser que hi hagués “cafè per a tots”. La Constitució preveia un règim extraordinari per a Catalunya, el País Basc i Galícia i un règim comú per a la resta dels territoris, en la línia de la Constitució de 1931 i a semblança de la vigent Constitució italiana de 1947. Però la insistència d’Andalusia de ser tractada en igualtat de rang amb les “nacionalitats històriques” (perífrasis de “nació” en l’ànim del legislador), moguda pel PSOE i tàcitament acceptada per la UCD, va irar per terra la intenció del text. Va ser llavors quan es va imposar la idea d’un règim uniforme d’autonomia per a tot Espanya, el “cafè per a tots”.

D’aquesta manera, en convertir-lo en un problema de “tot l’Estat”, es frustrava la pretensió original de les nacions catalana, basca i, en menor mesura, gallega, d’aconseguir un tractament diferenciat en el si de l’Estat espanyol. Era una política d’uniformització que encara es va voler endurir més amb l’extinta LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics), de 1982. “Harmonització” era un terme menys violent que la Gleichschaltung que van aplicar els nazis a Alemanya però compartia el seu esperit: posar a tots al mateix nivell.

A aquesta doctrina igualadora, uniformadora, deien els glosistes, comentaristes i panegiristes de la Constitució de 1978, el “caràcter federal” de l’Estat autonòmic. Segons ells, en haver-se aconseguit que les autonomies poguessin assolir totes el mateix màxim sostre competencial, Espanya havia passat a convertir-se en una federació de fet. No es feia servir la paraula perquè tenia mala fama, però es donava la realitat. Es tractava d’una falsedat ideològica típica, com s’ha demostrat posteriorment. Tant al País Basc com a Catalunya han donat proves abundants de voler mantenir i aguditzar la seva singularitat. Sobretot Catalunya, que és on més ha avançat la consciència i voluntat nacionals, fins al punt de plantejar directament l’opció de la independència. Davant d’aquesta voluntat secessionista, part del nacionalisme espanyol, especialment el PSOE i l’esquerra en general, torna a agitar l’esquer federal.

Prova evident que aquell federalisme que es deia condició material de fet l’Estat de les Autonomies era fals. L’anomenat “federalisme material” de l’Estat autonòmic no ho era perquè no consistia en una aliança i conjunció de territoris que aquests haguessin acordat sobiranament per separat, sinó d’una imposició des de dalt per obra d’un Estat que havia decidit descentralitzar fins a cert punt com podia i pot, i així ho fa quan li ve de gust, recentralitzar-se sense que les comunitats autònomes puguin gairebé opinar.

L’actual avanç de l’independentisme català està generant reaccions similars a les d’aquells intents “harmonitzadors” dels anys vuitanta. Tant la moderació del nacionalisme basc com l’exacerbació del nacionalisme andalús, tots dos sobtats, en el fons van dirigits a amansar l’independentisme català, uns per defecte i els altres per excés. Per als nacionalistes bascos no té sentit la independència enfront d’Espanya, atès que ells ja compten amb un concert que equival a la independència fiscal. Per als andalusos es tracta d’un nacionalisme “reactiu”. L’únic horitzó, com en els anys vuitanta, és no quedar-se enrere en relació a Catalunya per més que ells no hagin mogut un dit en aquests trenta anys per augmentar el seu autogovern.

El terreny de la volta al cafè per a tots està ja preparat: es tracta d’arbitrar una reforma de la Constitució que busqui un nou “encaix de Catalunya a Espanya”, en l’enteniment, ja clarament exposat de nou a Andalusia que aquest “nou encaix “serà també igual per a tothom. Perquè, com diu el govern insistentment: la reforma no pot trencar la igualtat de les persones i les terres d’Espanya, com si no fos obvi que, amb el Concert basc i el conveni navarrès, aquesta igualtat no existeix.

Catalunya no té res a esperar d’una reforma de la Constitució de 1978 i menys si és en un acord amb les altres comunitats de l’Estat. Catalunya només pot arribar a un acord bilateral amb l’Estat per a la realització d’un referèndum d’autodeterminació en el qual quedi clar quin sigui el mandat de les autoritats catalanes i quina forma adoptarà.

Avui, dia festiu, el dia de la Constitució espanyola i que Enric Millo ens vigilarà a tots que efectivament fem festa. Jo li estalvio la feina i no em fa cap vergonya de dir que faig festa, encara que sembla que segons en quins sectors independentistes sigui un acte criminal o anti natura.

En primer lloc la Constitució espanyola no es la culpable de que Catalunya no pugui fer un referèndum, cal no confondre a la societat en aquest tema. No es cap impediment. Segons el famós art. 150.2 l’Estat pot tranferir a les Comunitats mitjançant llei orgànica competències de caràcter estatal, com es la capacitat de fer un referèndum. De fet quan els nostres tres representants van esgotar aquesta via a la Cambra de Madrid, si la votació hagués estat positiva, ara hi hauria una consulta acordada a l’estil britànic i problema resol. El problema es polític, concretament de voluntat política per fer-ho possible i actuar democràticament.

En aquest punt es on trobem un text amb clares influències de l’àntic règim dictatorial, clares mancances democràtiques com l’article de les forces armades i la integritat territorial per exemple. Alhora una voluntat de fer quasi impossible una reforma de la mateixa. El que ens pot portar a dir que es un text monòlitic que satisfà el règim anterior i les estructures corruptes espanyoles en tota la seva dimensió. Encara que com deia no hauria de ser un obstacle pel dret a decidir de Catalunya.

Dit això, avui veurem quantitat de fotos, noticies a les xarxes amb representants electes que han anat a treballar. Crec que si busquen un tracte d’herois o màrtirs per la causa per aquest fet, amb mi no el trobaran. Com diu avui en Vicent Partal la descoordinació de l’octubre ha seguit i la sensació de que cadascú va a la seva, prioritzant el partidisme per demostrar aquell “jo més que tu” no ens aporta res positiu. Nomes una acció coordinada i unitària amb un amplia majoria en el mateix sentit podria ser un bon cop d’efecte. Fora d’això no ens aporta res, i la venda del producte encara menys.

Donar munició gratuita a aquells que evidentment no ens desitgen, i donar la sensació d’improvisació a l’exterior i de competició cap al no res en clau interna.

En definitiva, una festa on per descomptat i com ja estat dit no es pot obligar als funcionaris a fer per obligació desobediència del seu calendari laboral i on els càrrecs electes viuen en alguns casos una jornada de promoció personal sense massa sentit en el global del procés cap a la nova República

Una gran insistència en crear una fantasia anomenada diàleg es en marxa. No hi ha dubte que els mitjans afins al règim, aquells que res volen que es bellugui com el Grup Godo i La Vanguardia al capdavant hi colaboren amb gran entusiasme, encara que deixin l’ofici del periodisme en un no res. Tot s’hi val per colaborar per la causa d’anul·lar la voluntat popular catalana.

Trobem com en portada aquest diumenge una explicació de possibles gestos en finançament i llengua catalana sense concretar cap font d’informació. Alhora parla d’una obertura de la Constitució per aplicar tots aquests temes, això si amb la renúncia al referèndum d’independència com a moneda de canvi. Tanmateix al final i com si no tingues importància diu que la reforma no entra a les prioritats del Govern Popular, cosa que fa preguntar a que be doncs el titular i la notícia si no es tal. Diu que primer hi hauria altres temes a resoldre entre PP, PSOE i Ciudadanos. No esmenta el complicat sistema per una reforma constitucional i la seva validació amb majories qualificades a les dues cambres i referèndum, cosa que ja es veu que es gairebé impossible amb aquesta legislatura. De fet amb un temps que confiin el suport a l’independentisme disminueixi per si sol amb aquest nou panorama.

Es una operació que confirma un cop més el mitjans afins al règim i aliens a les voluntats populars, alhora que deixant el periodisme de qualitat en un no res, amb simples notícies al dictat del poder i d’uns interessos concrets per capgirar el sentit de la societat catalana sense vergonya.

El cas es que tot això te cura, i l’antídot es diu referèndum i credibilitat de la classe política catalana per dur-lo a terme. Cal actuar amb fermesa i posar rumb al mateix sense vacil·lacions i inclus avançar dates depenen dels atacs judicials que anem reben. Cal denunciar aquesta campanya de cinisme amb un diàleg inexistent i que amb traducció vol dir renunciar a la voluntat popular de més d’un 80% de la població catalana que vol decidir el seu futur com hauria de ser normal en una democràcia.

Vindran temps de moltes falses notícies i de molts titulars interessats per intentar dividir-nos o fer veure que no es possible, vindran per suposat de Populars, socialistes i Ciudadanos, però també dels Comuns i de mitjans de comunicació potents. Com deia, recepta el referèndum.

En el Consell de Política Fiscal i Financera celebrat ahir vam poder veure la nova entesa PP-PSOE amb els números i la venda de la pujada en una décima per les autonomies com a déficit a bombo i plateret. En realitat un engany més de l’Estat, i on Oriol Junqueras va veure en directe com un cop més l’ofec als territoris es màxim, això si ara amb un somriure a la boca i el diàleg per bandera.

Efectivament, un 0,6 com objectiu de déficit fiscal, molt lluny del 1,18 que Catalunya demanava. De fet l’aire que ha vingut de la Unió Europea per l’Estat en forma de 3,1% global, ha resultat com sempre la reserva del 2,5 per l’Estat central i la resta per les autonomies amb una despesa amb Educació i Sanitat màxima i que han de carregar amb aquest topall afegit. De fet tant Catalunya, com País Valencià i les Illes Balears van mostrar la seva oposició.

Un nou engany en majúscules, qui te més despesa te menys flexibilitat per endeutar-se i qui en te menys en te molta més. Posats a fer demagògia però real, l’Estat central pot per exemple fer l’Estació d’AVE a Otero de Sanabria, un poble recordo de 26 habitants, i on les poblacions més grans properes son Zamora i Ourense a més de 100 quilòmetres de distància. El cost de 4,2 milions d’euros es una nova burla a tots aquells passatgers que cada dia pateixen les rodalies catalanes per exemple. Alhora per pagar les pagues extres dels pensionistes un cop més han saquejat el fons de la Seguretat Social amb 9500 milions i ja nomes queden uns 15 mil milions en el mateix decreixent a un ritme tant accelerat que els dubtes dels treballadors per cobrar la seva pensió a Espanya o a una futura República queda molt i molt clar.

Aquesta roda macabra es senzillament la que gaudim en aquesta Espanya de les autonomies, completament irreformable i amb unes victimes per sustentar tot aquest sistema, i curiosament totes a la vora de la Mediterrania, amb Catalunya com a gran convidada, se’n diu “cornut i pagar el beure”. Aquest fet no entén d’ideologies, ni d’idiomes, simplement de societats amb totes les diferències que calgui que pel fet de viure en un territori determinat tenen la condemna garantida, mentrestant altres amb els mateixos drets poden circular amb llibertat i sense judici.

En definitiva, un sistema caduc i esgotat que hauria de reforçar el nostre full de ruta com a única via per preservar el nostre estat del benestar i les nostres opcions de futur.

Com be diu en Pere Cardús en el seu article, ens prenen per ximples. Aquest intent de neteja de cara, amb expressions amables i apel·lacions constants al diàleg per part del Govern espanyol, volen fer quedar la Generalitat com a responsable de trencar els ponts i els acords es d’un cinisme insuportable.

Ahir mateix sabem que Montoro crearà un nou impost a nivell estatal per les begudes ensucrades amb la única finalitat de deixar sense efecte el que detalla els nous pressupostos catalans i que havia d’aportar uns bons ingressos per les arques catalanes, de fet amb l’impost de Dipòsits bancaris ja va fer el mateix, i 600 milions previstos per recaptar van quedar a zero, amb l’afegit que posteriorment van rebaixar a 0% l’impost a nivell espanyol i no van recaptar res. Es a dir un únic objectiu ofegar la Generalitat i per afegit la societat catalana en general.

Diu Soraya que no poden negociar un referèndum, ja que no els pertany discutir sobre la sobirania que es dels espanyols, caldria respondre que a nosaltres no ens correspons dialogar amb antidemocrates i responsables de l’ofec economic català premeditat i a plena llum del dia.

Que ens prenen per ximples?

Per: Pere Cardús Cardellach
Ara ja ha quedat prou clar que la pèrdua de la majoria absoluta del PP té una conseqüència concreta: li toca fer el numeret a Catalunya. No sabem si el numeret miren de fer-lo per la debilitat de la seva estabilitat al congrés espanyol o perquè han rebut alguna indicació de la comunitat internacional, sigui política o financera (propietaris del deute espanyol). Algú també apunta que si fan el numeret ara és perquè han vist que per la via del conflicte els sortiria el tret per la culata. Aquesta demostració d’intel•ligència, jo la descarto per les raons que explicaré.
Si l’anomenada ‘operació diàleg’ fos un canvi estratègic pensat i calculat, l’operació hauria de ser real i no pas aquesta impostura que hem vist les primeres hores del segon mandat de Rajoy. Entre més raons, perquè ha quedat ben demostrat que les paraules i els fets van en direccions completament oposades. Mentre algunes suposades cares amables diuen que cal dialogar i que el govern espanyol té disposició al consens i a la solució del conflicte, l’estat amb tots els seus aparells i braços articulats continua clavant bastonades. I la pastanaga a la boca d’Enric Millo fa riure.
Jo crec que es pensen que som ximples. Que ens empassarem que les coses han canviat i que es resoldran els problemes a la rodalia de Renfe. I que es podrà avançar cap a un nou model de finançament. I que s’acabarà la persecució del català i el càstig a la cultura catalana. Que es deixaran de practicar totes aquestes formes colonials que fa segles que duren. Es pensen que som ximples si posen en Millo a dir que cal diàleg i entesa mentre el ministre d’Hisenda anuncia la creació d’un impost sobre les begudes amb excés de sucre pocs dies després d’haver-lo anunciat el govern català, amb l’objectiu d’impedir que la Generalitat el pugui cobrar. És que es pensen que som ximples.
És cert que durant molts anys els polítics catalans s’han empassat l’engany de l’Espanya diferent. De fet, n’hi ha encara una bona colla que ho fan. Que, lluny de tota racionalitat i base empírica, creuen –o volen fer creure– que hi ha camí per córrer dins el Regne d’Espanya. Fa un temps em demanava si aquests polítics eren uns ignorants o uns cínics. A favor de les seves capacitats intel•lectuals, penso que cal decantar-nos per la segona opció. A hores d’ara, quan un polític català –que no tingui per objectiu liquidar la nació catalana– diu que cal provar de canviar Espanya perquè Catalunya hi trobi un encaix satisfactori, cal saber que menteix a consciència i, per tant, és un cínic. Per cert, un cínic que no fa sinó perjudicar la classe treballadora i la classe mitjana d’aquest país en favor de les classes benestants i les elits privilegiades.
Amb tot, jo estic convençut que la majoria del país i dels seus polítics no estan disposats a deixar-se aixecar la camisa d’aquesta manera tan miserable que proposen els nous apòstols del diàleg de l’estat. Diàleg? Sí. Però abans que cap altra cosa, democràcia. Democràcia i diàleg, aquest és l’ordre i no pas cap altre. Catalunya no dialoga amb antidemòcrates. Aquest ha de ser el missatge. Ara ja no es troben en disposició de posar condicions. Si volen diàleg, que acceptin el referèndum i la veu del poble. Si volen salvar encara algun moble (el repartiment del deute, per exemple), que acceptin que la via es diu democràcia, vots, urnes, escrutini, sí o no. A veure si ara es pensaran que el diàleg serà la nova arma contra la democràcia. Que ens prenen per ximples?