UNA PRESA DE PEL
En el Consell de Política Fiscal i Financera celebrat ahir vam poder veure la nova entesa PP-PSOE amb els números i la venda de la pujada en una décima per les autonomies com a déficit a bombo i plateret. En realitat un engany més de l’Estat, i on Oriol Junqueras va veure en directe com un cop més l’ofec als territoris es màxim, això si ara amb un somriure a la boca i el diàleg per bandera.
Efectivament, un 0,6 com objectiu de déficit fiscal, molt lluny del 1,18 que Catalunya demanava. De fet l’aire que ha vingut de la Unió Europea per l’Estat en forma de 3,1% global, ha resultat com sempre la reserva del 2,5 per l’Estat central i la resta per les autonomies amb una despesa amb Educació i Sanitat màxima i que han de carregar amb aquest topall afegit. De fet tant Catalunya, com País Valencià i les Illes Balears van mostrar la seva oposició.
Un nou engany en majúscules, qui te més despesa te menys flexibilitat per endeutar-se i qui en te menys en te molta més. Posats a fer demagògia però real, l’Estat central pot per exemple fer l’Estació d’AVE a Otero de Sanabria, un poble recordo de 26 habitants, i on les poblacions més grans properes son Zamora i Ourense a més de 100 quilòmetres de distància. El cost de 4,2 milions d’euros es una nova burla a tots aquells passatgers que cada dia pateixen les rodalies catalanes per exemple. Alhora per pagar les pagues extres dels pensionistes un cop més han saquejat el fons de la Seguretat Social amb 9500 milions i ja nomes queden uns 15 mil milions en el mateix decreixent a un ritme tant accelerat que els dubtes dels treballadors per cobrar la seva pensió a Espanya o a una futura República queda molt i molt clar.
Aquesta roda macabra es senzillament la que gaudim en aquesta Espanya de les autonomies, completament irreformable i amb unes victimes per sustentar tot aquest sistema, i curiosament totes a la vora de la Mediterrania, amb Catalunya com a gran convidada, se’n diu “cornut i pagar el beure”. Aquest fet no entén d’ideologies, ni d’idiomes, simplement de societats amb totes les diferències que calgui que pel fet de viure en un territori determinat tenen la condemna garantida, mentrestant altres amb els mateixos drets poden circular amb llibertat i sense judici.
En definitiva, un sistema caduc i esgotat que hauria de reforçar el nostre full de ruta com a única via per preservar el nostre estat del benestar i les nostres opcions de futur.