La trucada del President català a Madrid per donar la felicitació al nou president espanyol, ja es molt més del que va resultar amb el procés a la inversa. Dit això voler demanar reunió per parlar del referèndum i les propostes portades pel President Mas abandonades a la seva sort es un nou gest del diferent tarannà en un lloc i l’altre. No hi ha excuses, el lema es a Catalunya ni aigua, davant això cal insistir i alhora seguir fent el nostre camí per arribar fins al final amb les millors condicions. Com diu Ramón Cotarelo qualsevol gest nostre molesta i molt a Madrid, ja que no assistir a la Reunió de Presidents autonòmics per un nou sistema de finançament ja es exercir una sobirania que encara no han entés des de la seva perspectiva.
La inauguració
per Ramón Cotarelo
Després de la investidura de Rajoy per K.O. dels socialistes, va venir la solemne presa de possessió en ple Halloween i el jurament va tenir una mica de “truc o tracte”. Però el moment estava enverinat per la petició de Puigdemont de celebrar una reunió de president a president per tractar la qüestió del referèndum i altres quaranta més. Diguem que és una forma catalana de convertir un gest protocol•lari com una felicitació per la investidura en alguna cosa de contingut pràctic. Es convida al recentment nomenat president del govern a exercir sense més dilacions la seva autoritat abordant una negociació urgent, indegudament ajornada durant deu mesos.
Tots els camins condueixen a Roma però, per arribar-hi, cal recórrer-los. El de Madrid, també. Quantes vegades calgui. Perquè quedi clar que s’han fet tots els intents possibles de diàleg i negociació. Per reforçar la posició de la Generalitat, Puigdemont no assistirà a la reunió estatal de presidents de CCAA sobre finançament autonòmic que porta ja tres anys de retard Acostumat a deixar podrir els problemes sense que ningú protesti, Rajoy es troba que no pot aplicar aquesta tàctica amb Catalunya. L’Estat no pot obligar Puigdemont a assistir a la reunió i, sense Catalunya, poc serà el finançament que acordin els altres. Catalunya exerceix ja la seva sobirania de fet negativament.
La resposta del govern de la dreta és sabuda per endavant: la condició del referèndum és inacceptable i això no impossibilita però sí dificulta les negociacions en altres àmbits. Potser sigui una suposició prematura. No és d’esperar que el nou govern modifiqui els criteris bàsics de Rajoy però potser sí que els modifiqui el mateix Rajoy. Moltes vegades li hauran dit que tingui en compte el cas escocès que resta tota validesa a la negativa espanyola a fer el mateix a Catalunya. Però això és poc probable per raons de tota mena, incloses les caracterològiques. El govern se sent fort ja que compta amb el bloc constitucionalista, de PP, PSOE i Ciutadans. Majoria parlamentària aclaparadora. La Generalitat també se sent forta, amb un govern recolzat per una majoria absoluta. No és previsible que cap de les parts cedeixi en la seva pretensió inicial referèndum sí, referèndum no. En conseqüència només cal augurar un futur a curt i mig termini de major confrontació, un temps en què les dues parts mesurararan fins on està disposat a arribar l’Estat i fins on a resistir el Parlament català.
Mentre, el temps passa. La desconnexió catalana es consolida. I l’Estat segueix sense fer cap proposta, no ja constructiva, sinó mínimament encoratjadora. Cap iniciativa cívica o política a Espanya a favor d’una solució pactada amb Catalunya. Ni un fòrum, diàleg o trobada promogut per aquests intel•lectuals sempre tan actius en defensa dels drets dels sahrauís o els tibetans. El tancament és total. En el cas del PP, el no rotund des de l’inici al dret a decidir no només s’ha mantingut sinó que s’ha fet vociferant. Rajoy no vol sentir parlar de referèndum. Literalment. Negociacions sobre reformes del sistema de finançament sempre que no hi hagi demanda de referèndum, les que es vulguin, però sempre en els termes dictats pel govern espanyol Ens vam quedar com estem i tot trencament de la legalitat vigent amb la motivació que sigui serà tractada com una qüestió d’ordre públic per la via penal.
Al PSOE, el discurs no és molt diferent. Els socialistes comparteixen el fort nacionalisme espanyol del PP però, el mateix temps, són favorables a formes etèries de descentralització política, com el federalisme. La fórmula ha perdut tota credibilitat tenint en compte que necessita la reforma de la Constitució. Per això, Sánchez, va deixar entreveure cque la solució vindria “votant” i sobre una “reforma constitucional”. El federalisme era tan eficaç com el bàlsam de Fierabrás. La menció al vot apunta el•lípticament al referèndum com si fos una gran concessió. No obstant això, al tractar-se d’una reforma de la Constitució, el referèndum és obligat, en uns casos per raó del que es reforma i en altres si així ho decideix una desena part dels diputats o senadors. Això no és acceptar el referèndum català sinó tractar de passar l’espanyol de matuta.
Els dirigents espanyols no tenen una idea clara del problema a què s’enfronten i els seus recursos són molt limitats, ja que ni tan sols compten amb un projecte comú. No són un perill real per a l’avanç del procés independentista. Aquest perill està començant a prendre forma a l’interior de Catalunya, a través de la formació d’un nou partit d’esquerra amb les seves aliances que, no sent independentista, pot propugnar diferents graus de sobiranisme.