ALBERT CORTES MONSERRAT

Dos fets han marcat les últimes hores amb la marca de cinisme i mala fe en el seu ADN, un seria la qualificació de racisme i fonamentalisme cultural per part de Rabell sobre l’informe Koiné, unes paraules desafortunades, fora de lloc i sense cap base. La segona la posició del PSC amb el tema del Delta on després d’assistir i donar suport a les reivindicacions del territori a Madrid no han estat capaços de defensar la mateixa posició com simple apèndix del PSOE que son.

El líder de Catalunya si que es Pot es va posar la paraula racisme a la boca i va utilitzar el mateix llenguatge que el nacionalisme ranci i caspós espanyol sobre la llengua apel·lant a un perill amb la cohesió i criticant el que es deia en l’exposició del manifest Koiné sobre el paper colonitzador de la immigració.

Realment ja es prou cansat ser català i defensar el que altres amb tota normalitat defensen com es la seva cultura i llengua, però quan es tracta del català sembla que existeixi nomes per moltestar i amb ànim de trencar qualsevol tipus d’entesa entre la ciutadania. El Sr. Rabell sap perfectament que el debat sobre el nou país també inclou la oficialitat de les llengues i es vo que es parli, sap que hi ha gent que defensa la cooficialitat català i castellà, suposo que sap que diversos estudiosos han afirmat i de fet la realitat ho certifica que aquest bilinguisme acaba per eliminar la llengua més debil. Suposo que no ha llegit el manifest i parla a cop de titular ja que el mateix no exigeix la oficialitat única del català sinó que indica que serà perjudicial pel mateix. La cosa es diferent. Aquesta xenofòbia i prevenció per tot el que pot trencar l’status quo dels últims 300 anys es una caràcteristica del caracter colonitzador i no podem caure en aquest parany. En Rabell no pot fer el joc a l’unionisme caspós per un debat que ha de ser cientific i sobretot amb l’oportunitat de defensar la nostra cultura amb respecte per tothom.

Pel que fa al PSC-PSOE, tots sabem de quin peu calcen i la seva nul·la autonomia com a partit. No els fa res defensar els nostres interessos al territori català i negar-los a fora sense escrúpols. De fet el seu trencament ha estat precisament i entre d’altres coses per això. Han decidit actuar contra els nostres interessos i amb obediència cega a Madrid. Per tant com en el cas del Delta, el cinisme sobra i enfonsa encara més la seva credibilitat, si es que els en queda una mica.

Podriem dir que el procés ha tingut les últimes hores una de cal i una d’arena. La bona es l’acord per la moció de la CUP respecte la reafirmació de la mateixa i que mitjançant l’eliminació del terme desobediència i la substitució per obediència al full de ruta engegat arrel de la declaració. La dolenta es la trobada de Pedro Sanchez amb Oriol Junqueres amb el desconeixement del President, cosa que fa constatar els problemes i les mirades de reull dels dos principals partits de Junts pel Si i que com dic sempre ara no toquen.

Respecte la primera ha posat en evidència la voluntat ferma de Junts pel Si i la CUP de no posar en perill l’acord i que tot es pot parlar i trobar solucions per impedir que les formacions contraries puguin furgar a la ferida de les contradiccions entre les dues. De fet l’acord com diu be es sobre el procés i no sobre altres materies que lògicament es deixen al lliure criteri de cada formació, però que son aprofitades per intentar debilitar el mateix procés. Com deia sobre aquest no hi ha d’haver diferències i cadascú aportant els seus valors han de ser sempre els 72 que son els diputats que han d’executar en un termini màxim de 18 mesos aquest camí cap a l’Estat propi.

De fet veiem aquests dies com la desobediència es valenta i etiqueta de la CUP cosa que es el seu paper molt valuós i no es el camí tant clar de Junts pel Sí. Les dues maneres de fer poden ser complementaries i s’han de valorar en la seva justa mesura.

Pel que fa al segon tema, la visita del lider socialista espanyol al President Puigdemont va ser aprofitada per una trobada secreta amb Junqueres i que posteriorment ha estat revelada. Un fet lleig i que entra amb la lògica de partits, però no en el moment excepcional que ens trobem i una coalició formada per arribar-hi i que ha de portar a una ètica i comportaments que no serien els de la trobada sense el coneixement del President. Aquest fet hauria de ser una anecdota desafortunada, però malauradament repeteix els vells tics autonomistes de partit que veu en l’alte l’enemic i no el company de viatge cap a un nou Estat que ens necessita a tots. Com deia aquell ara no toca.

En Miquel Iceta ha enterrat la via federalista amb les seves declaracions. La nova tàctica com ens explica Germà Capdevila es anar a trobar aquest punt dacord que ningú ha demanat per cert, i que a efectes pràctics es renunciar els de sempre i amb la pastanaga de la reforma constitucional que per cert tampoc ningú ha demanat des de les mobilitzacions massives.

Com descriu perfectament quan el joc esta a les acaballes no es poden desar les fitxes i tornar a començar com si res hagués passat. Es una norma bàsica, però com sempre Catalunya es diferent i per suposat som invisibles per caure en aquests paranys infantils.

No ens enganyem

Germà Capdevila

Es pot dir més alt, però no més clar. Una de les virtuts polítiques de Miquel Iceta és que sempre va de cares. “Sobre el referèndum està tot dit. No hi haurà un acord; no ens enganyem”. Si encara quedava algun federalista convençut amb esperances de canvi a Espanya pel que fa a l’encaix de Catalunya, que s’ho tregui del cap.

Iceta va explicar alhora que cal buscar un “denominador comú, que és la reforma constitucional”. L’unionisme ha fet servir aquesta martingala dialèctica tant i tant que ja gairebé ha perdut el sentit. Allò del “denominador comú” consisteix a que tothom retrocedeixi en les seves conviccions fins a trobar un punt d’acord que totes les parts puguin assumir.

Avui es parla de la reforma constitucional –que ja sabem que és inviable perquè el PP té la paella pel mànec al Congrés i al Senat– però també es parla de “tornar al consens del 80% a favor del dret a decidir”. També podríem retrocedir fins a acordar que el sol surt per l’est. És un punt que tots els partits polítics poden assumir.

Tanmateix, ja hem avançat moltes caselles en aquest Joc de l’Oca que és el procés, i no estem disposats a retrocedir. Hi ha una majoria absoluta parlamentària que avala aquest camí. Miquel Iceta ens ha fet el favor d’aclarir d’una vegada per totes que hem de fer la nostra, sense esperar un referèndum que no és més que una pastanaga que mai no podrem mossegar, una simple excusa per mantenir-nos en els llimbs autonòmic per sempre més.

Arrel del manifest Koine a favor del català com a única llengua oficial a la futúra República Catalana, amb la signatura de més de 200 acadèmics i amb l’argument que el bilinguisme porta la substitució del català pel castellà. Aquesta situació s’ha de revertir i convertir el català amb eix integrador de la nostra societat en comparació a la situació que es troba que no es normal per una llengua territorial en el propi territori, fet que ja be del 1714 amb l’entrada del castellà per substituir-lo.

Crec que si es fan les coses bé, la República es propera i ja determinats temes on cal començar a parlar clar i no confondre la gent. Completament dacord amb el català com a única llengua oficial i exigeixo que estigui a la futura Constitució Catalana. La nostra llengua es una, i sempre ha estat així, altra cosa son les llengues que es parlen al carrer o les que han vingut de manera imposada com el castellà via Decret de Nova Planta i fins avui, sense que la historia tregui ni un gram de respecte per aquesta llengua i l’oportunitat de saber-la.

Un estat ha de servir per millorar i vetllar per l’Estat del Benestar del seus ciutadans, oferir els millors serveis i donar les millors oportunitats. Apart ha de ser la garantia de supervivència i desenvolupament de la seva llengua i cultura interiorment i oberta cap al món. En el cas de la nostra República, no hauriem de ser diferents de la normalitat.

Les agressions a la nostra llengua en els últims 300 anys i la política espanyola respecte la mateixa es molt clara i no ha de donar opinions, simplement reflectir dades. Les lleis que nomes protegeixen el castellà, la no oficialitat europea, la seva nul·la difusió, invents de noves llengues per aprimar-la i afeblir-la i un llarg llistat de greuges que no han aconseguit el seu objectiu encara. La seva eliminació o convertir en element simbòlic.

Un nou estat ha de servir per donar-li tota la força i ser aquest eix de convivència que per força ha d’agafar entre totes les llengues que es parlen al nostre territori.

De cap manera vol dir com ens volen vendre el rebuig al castellà, ni una ignorància de la realitat al carrer. Respecte absolut i promoció a l’alçada d’aquesta realitat que tenim. Un altra cosa es l’oficialitat, i aquesta ha de ser pel català com a llengua propia de la nostra cultura, element vertebrador de la nostra identitat i que sobretot no va contra ningú, simplement es el nostre patrimoni, el de tots els catalans i l’hem de preservar en les millors condicions, no en tinc cap dubte.

Les acusacions del Ministre Montoro contra Catalunya per justificar l’incompliment del deficit espanyol son com tots sabem molt mal intencionades. De fet des de la Unió Europea ja van avisar abans de les eleccions es va avisar que la rebaixa fiscal feta precisament per caràcter electoral no seria una bona mesura per poder complir amb les obligacions. Això va provocar un allau de critiques del Govern espanyol al comisari europeu curiosament del partit socialista vinculant les declaracions i la seva ideologia.

El fet ha resultat que no anava així i l’incompliment ha estat flagrant. La demagogia del Ministre s’ha superat i ha aprofitat per acusar Catalunya, vincular-ho com no indirectament amb el procés i amenaçar de control i possibles ajustaments, anteriorment retallades. Al mateix temps Ibarra en un acte de Diplocat ens va dir que necessitem a Catalunya ja que te una renda més alta que la resta. Per això la política ens diu que els que tenen han d’ajudar als que no tenen i per això no podeu marxar.

Dues cares de la mateixa moneda. Un malevolament i l’altre amb una gran claredat. De fet ara Oriol Junqueras viurà amb les seves propies carns el que abans criticava des de l’oposició. No hi ha dubte que les coses son molt diferents dins o fora. Tornant a Montoro es totalment indecent carregar el mort a les autonòmies ja prou ofegades i amb competencies tant importants com Salut i Ensenyament i on l’ajustament es molt més complicat. Alhora apareixer posteriorment com una mena de poli bo davant la ciutadania amb el FLA i la bona gestió per bandera. Tot molt cinic i un espiral que no te massa sortida dins l’Estat espanyol.

Ibarra ho ha dit molt clar i sincer. Tots ho sabem, però la subvenció a Extremadura durant 30 anys no pot comportar com a premi la condemna 30 anys més, o pels segles dels segles. Es un altre indecencia que l’Estat ha convertit amb normalitat per Catalunya. Confondre solidaritat amb presa de pel no es de rebut i la segona es la que vivim de manera institucionalitzada.

En definitiva un ofec econòmic que hauria d’unir la societat catalana que independentment del seu sentiment pateix com una sola veu les conseqüències.