ALBERT CORTES MONSERRAT

Les declaracions del Candidat i cap de llista de Catalunya si que es pot, les podríem anomenar curioses, ja que referent a la independència ens diu que si no s’ha aconseguit fer un referèndum, molt menys es possible la independència, caldria com a primera mesura un canvi en el nom de la seva candidatura i afegir un no ben gran.A aquestes alçades aquest tipus de discurs unionista ja ha quedat enrere. El Sr. Rabell hauria de saber que aquestes no son unes eleccions per escollir el model social que volem per exemple. Son precisament per fer el referèndum que no ens han deixat fer, i del seu resultat en depén aplicar el resultat i arribar fins el final del procés. Pot dissimular i fer veure que no ho veu, però la realitat es tossuda i sense base no hi ha model social possible. La dependència que ens ofereix no te cap incertesa, al contrari, te totes les seguretats de seguir allà on estem sense remei.

Que sí, que són plebiscitàries
Vicent Sanchis
Fa només algunes setmanes ningú –gairebé ningú– es prenia les eleccions del 27 de setembre com un plebiscit. Mentre Mariano Rajoy s’omplia la boca i la barba dient-ne “autonòmiques” i gràcies, n’hi havia fins i tot que deien que no s’acabarien fent. Els partits de l’oposició esmolaven ullals contra Artur Mas i tothom es veia i es creia fort contra un líder que consideraven “en caiguda lliure”. Només unes setmanes després el vesper s’ha inquietat, els partits han pres decisions de renovació electoral total, els vells líders han deixat pas als nous –tret de l’incombustible Miquel Iceta– i tothom reivindica o critica la independència.

Totes, absolutament totes, les declaracions que fins ara han fet els candidats dels diversos partits ambigus o unionistes en el moment d’estrenar verb han estat per considerar un gran error la independència. Ahir mateix, la cap de llista per Ciutadans, Inés Arrimadas, va declarar que un Estat independent aconseguiria més recursos “amb una vareta màgica”. Joan Coscubiela, portaveu i líder de fet de Catalunya sí que es pot, encara va anar més lluny. L’exsecretari general de Comissions Obreres va equiparar una DUI a “vendre duros a quatre pessetes” i, amb un escepticisme paradoxal, va dubtar del valor dels independentistes: “La vida m’ha ensenyat que qui crida molt s’amaga sota les pedres. No sé si n’hi haurà prou, de pedres, per amagar tanta gent”. Ja ho veurem. Potser no s’amagaran. La vida no sempre ensenya amb encert, senyor Coscubiela. Finalment ahir també el flamant i llarg candidat del PP, Xavier Garcia Albiol, va firmar amb contundència que “Catalunya no és una nació”.

D’això, senyors, se’n diu plebiscit. D’ací al dia 27 de setembre no es parlarà en uns altres termes. Sobre la taula hi haurà la independència i la dependència. La dualitat s’ha fet inevitable. La llista unitària que han subscrit Convergència, Esquerra, MES i Demòcrates de Catalunya ha situat el dilema en el punt exacte. Amablement plebiscitari. Fins i tot recalcar-ho és sobrer. Nova prova superada!

Aquests últimes dies veiem clarament el nivell de la democràcia espanyola amb decisions dignes de qualsevol règim dictatorial d’altres parts del planeta. Una multa al FC Barcelona per les estelades i cantics oferts a la final de Champions League a Berlin, amb pressions espanyoles i ignorant un comportament impecable i lloat per totes les parts. Una nova multa pels xiulets a l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei, insinuacions d’aplicar l’article 155 de suspensió de l’Autonòmia ignorant els resultats i la llibertat de la societat catalana i ara per últim el Ministre de Justícia ens recomana llegir i viatjar per curar la fal·lera independentista.

Aquestes multes van contra qualsevol sentit mínimament de respecte a la llibertat d’expressió de les persones. Un valor se’ns dubte cabdal en qualsevol règim democràtic i que l’Estat espanyol evidentment no respecta i ataca. La bandera estelada no va contra ningú, forma part del sentiment i anhel de llibertat d’un poble que en aquest cas individualment i en plena llibertat es va exhibir al costat d’un comportament exemplar que ara es premiat amb un multa. De fet desprès sentirem allò de no barrejar esport i política, veure per creure.

Pel que fa la xiulada, evidentment pot agradar més o menys, però forma part de la llibertat de les persones, i segurament la reacció que encara no hem vist, i que seria la més normal, es preguntar el perquè d’aquest fet. Això no els interessa, la imposició a partir de Comites totalment polititzats i dirigits per fer entrar com sigui uns símbols que no deixen de formar part del sentiment de cada persona, i com a tals han de ser tractats. De fet els mateixos es fan estimar més o menys depenent de molts altres factors que l’Estat ignora completament.

Ens trobem amb amenaces i molts nervis, ja que veuen que no poden evitar saber a través del vot la realitat catalana i un aval que ja no formarà part de majories silencioses, sinó de fets reals, i ens diuen que ho poden suspendre tot, simplement per no haver sabut gestionar i dialogar amb totes les oportunitats que han tingut i que ara ja formen part del passat. Una democràcia es això, el dictàment popular que ha de ser acceptat, i entenc que no els agrada.

El Ministre de Justícia tracta la independència com una malaltia que buscar guariment en forma de lectura i viatge. Crec una recepta perfecta per aplicar-se ell mateix, i veure que la democràcia no es pot aturar i els arguments no es poden confondre amb insults i amenaces, que es l’única cosa que han estat capaços de posar damunt la taula com a resposta. No hi ha dubte que més cultura, i més veure altres societat els vindria molt bé per sortir d’una manera de fer del passat que ja no pot ser referent de res.

Unes reaccions per posar-se les mans al cap, el sindicat ultradreta Manos Limpias ens diu que “També ETA deia que era una qüestió política”, francament vomitiu. Joan Herrera veu insolit que Mas no vagi de núm. 1, potser que algú li expliqui que el 27 S el plebiscit es independència si o no, i no Mas si o no, no crec que sigui tant difícil entendre això. El Ministre Margallo parlant de totalitarisme de Mas, per ell les urnes i la decisió democràtica i lliure d’una societat a traves del vot es digne de règims totalitaris, una bona prova dels valors d’aquest ministre digne de la Transició Espanyola.

En Gabriel Rufian es fa moltes preguntes i crec que son força aclaridores i demostren el cinisme i la mala fe d’alguns.

Per què?

Gabriel Rufián
Per què que l’esquerra independentista catalana pacti amb CDC per conformar una república catalana és “dolent”, i que la nova esquerra espanyola pacti amb PPPSOEC´S una espècie de monarquia (això és immutable) federal, “bo”?
Per què que el poble grec es convoqui en un referèndum davant l’opressió d’organitzacions supranacionals és “emancipació”, i que ho faci el poble català davant l’opressió d’un Estat que li nega la seva pròpia identitat, “nacionalisme excloent”?

Per què que a Catalunya s’abracin en públic dos polítics amb històries, plantejaments i posicionaments ideològics radicalment oposats és una “estafa”, i que els dos líders de les principals forces polítiques hegemòniques a Espanya ho facin en un despatx en privat, “sentit d’Estat” ?
Per què si Guardiola s’implica en política “és lamentable i per diners” i si ho fa l’atleta Marta Domínguez “és per “responsabilitat i il·lusió”?
Per què que el més revolucionari dels polítics espanyols regali un dvd d’una sèrie de televisió a un rei és “transgressor”, i que un independentista en una paradeta reparteixi un diari informatiu, “coacció”?
Per què clamar durant dècades per una regeneració, canvi i revolució, és “coherent”, i després emmudir enfront de la major regeneració, canvi i revolució del sud d’Europa, “responsable”?

Per què que un poble sigui el que vulgui ser, com vulgui ser, on vulgui ser i amb qui vulgui ser és “separatisme”, i no permetre-ho, “fermesa”?
Per què que anar en contra d’una legalitat constitucional per reivindicar i votar la teva pròpia identitat és “frau de llei” i trencar aquesta legalitat en una sola nit pactant l’indigne article 135 de pagament del deute per sobre de la despesa social, “inevitable”?
Per què advocar per un món sense fronteres per no deixar votar a un poble és “modern”, i denunciar les que es construeixen molt altes i amb concertinas al capdamunt a Ceuta i Melilla, “irresponsable”?
Per què ser constitucionalista per no deixar ser el que vulgui ser un poble és “serietat” i per evitar i denunciar els més de 500.000 desnonaments executats en els últims 6 anys, “demagògic”?
Per què utilitzar com a coartada a Mas per no donar suport a un procés d’autodeterminació és “normal”, i utilitzar a Rajoy, Sánchez o Rivera per no donar suport a una suposada tercera via federalista, “extremista”?
Per què que una televisió pública cobreixi una de les majors mobilitzacions socials de la història contemporània és “adoctrinament”, i que una altra televisió pública no ho faci, “anecdòtic”?

Per què un acte de generositat i pragmatisme polític d’ERC a favor d’un altre partit per un objectiu major que persegueixen fa dècades és “incongruent”, i un acte similar del PSOE, PP o C´s seria “altura de mires” ?
Per què si tant “si és pot” no s’ajuda a qui ja ha pogut i vol seguir poguent?
Per què ningú no respon a tot això? Perquè potser no poden. I perquè nosaltres ho podem tot.

La presentació de Junts Pel Sí, ha respost les espectatives creades. Raul Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueras, més tota la resta de noms que vindran darrere i per la resta del territori donen la idea del que tractem. Una llista transversal i amb una missió molt clara. Culminar el procés cap a la independència. Un full de ruta i unes opcions basades en els informes del Consell de Transició Nacional, un període de 18 mesos que pot ser menys, i uns passos ben clars per posar el nou Estat dins el món amb la negociació sempre per davant i la legalitat i la democràcia com a eines fonamentals.

Una frase molt clarificadora de Romeva, va ser que anem a totes, ja no tenim marge. Defineix molt bé que això no es cap broma, i ha de ser la culminació del procés. Una vocació de victòria, ja que aquesta llista amb un Parlament autonòmic durant 4 anys perdria qualsevol sentit, i unes mesures socials d’urgència per aplicar durant el període transitori i l’anomenat dia a dia.

Les reaccions ja les hem vist, Sanchez Camacho dient que la llista unitària es la de l’exclusió, quan precisament és la més transversal i inclusiva de totes, ja que el nou Estat es una eina per poder viure millor i explotar totes les nostres capacitats, on tots hi son convidats vinguin don vinguin i pensin el que pensin, segurament no podríem dir el mateix del projecte dels Populars. Mitjans anomenats progres com El País perdent els papers i comentant que des de la il·legalitat no es pot construir legitimitat, segurament tenen raó, però des del respecte a la democràcia i la voluntat popular, segur que sí. Son fets que no semblen importar massa als mitjans espanyols. Per últim destacaria en Pablo Iglesias dient que respectaran la voluntat democràtica dels catalans, ho sento però em sona molt a aquella frase de Zapatero “Apoyare el Estatuto que salga del Parlamento”. El temps passa i l’experiència es un grau per tornar a caure amb paranys d’aquests tipus.

De fet no es cap mèrit, la voluntat popular expressada a les urnes sempre ha de ser respectada, nomes faltaria, sigui la que sigui, i en aquest cas es la independència de Catalunya.

Junts pel sí, es l’eina que conjuntament amb els companys de la CUP ens permetrà fer aquell referèndum que no ens han deixat fer, i el món ho sap, i l’Estat espanyol també, aquesta es la seva por.

Pere Cardús

La llista independentista: un artefacte imbatible?

L’acord ha sorprès tothom. Qui digui que se l’esperava, menteix. Vull dir l’acord tal com l’han fet. Molts esperaven el pacte de la llista sense polítics. Molts més temien que no hi hauria acord i que tornaríem a tenir tres candidatures. Si em deixeu ser sincer, jo estava convençut que no hi hauria acord i que cadascú aniria pel seu camí. I em semblava molt arriscat plantar-se al 27-S amb un dibuix calcat d’unes eleccions normals i corrents. Però tot plegat supera les expectatives que hom pogués tenir. Una candidatura amb CDC i ERC, amb Raül Romeva de candidat, Carme Forcadell i Muriel Casals a continuació, i Artur Mas i Oriol Junqueras, de quatre i cinc… Déu n’hi do! Només queda aquest regust amarg per la decisió de la CUP. Ara ho comentarem.

Calia que les eleccions avançades tinguessin pinta de referèndum. Amb una sola papereta del sí, el plebiscit hauria estat incontestable. I penso que la victòria independentista, assegurada. Però cal ser conscients de quina és la realitat i amb quines eines es presenta l’independentisme al camp de batalla. Diu aquell proverbi jueu que ‘no caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort’. I, tot i reconèixer la fortitud del sobiranisme —sobretot en comparació amb pocs anys enrere—, cal ser conscients de les febleses i actuar amb intel•ligència i determinació.

Deixeu-me escriure unes quantes idees sobre això que passa:

—La candidatura conjunta és una operació de dretes per a assegurar la presidència d’Artur Mas, diuen alguns. Però curiosament hi haurà un ecosocialista, una republicana, una ex-psuquera, un convergent i un altre republicà a les cinc primeres posicions. Trobo que la dreta ha canviat molt, darrerament. Serà difícil de batre aquesta llista per l’esquerra amb arguments sòlids i certificables. Això sí, el camp per a la demagògia sempre és adobat.

—Si bé la candidatura de Romeva és pensada perquè no hi torni a haver retallades en els serveis socials, la d’Iniciativa i companyia és pensada per a parlar-ne i prou. Per a queixar-se però no trobar-hi mai solució. Tan sols la independència assegura una Catalunya econòmicament viable i amb capacitat de millorar el benestar social. Qualsevol altra opció és condemnar-se a fer voltes eternes a la sínia espanyola.

—El ciutadà pot triar ara amb més facilitat: Romeva, Herrera, Iceta… Qui s’estima més? Qui és més d’esquerres? Algú ha demostrat més capacitat de treball, constància i eficàcia que Romeva durant els deu anys que ha estat al Parlament Europeu? M’estimo més un pencaire solvent que no algú amb qui coincideixi plenament i que tingui un os a l’esquena. Algú pot dubtar que l’objectiu prioritari i vital de Romeva és el benestar de les persones i l’eradicació de la pobresa i l’exclusió? Amics del bloc del no, ara caldrà renovar tots els manuals i consignes.

—Carme Forcadell i Muriel Casals són les cares visibles de la revolta dels somriures. La seva presència per damunt de Mas i Junqueras a la llista és el símbol del lideratge popular de la revolució catalana per la llibertat. Les entitats sobiranistes que han organitzat els sidrals polítics més bèsties d’Europa i bona part del món garanteixen una campanya energètica, positiva i unitària.

—La CUP queda fora de l’invent. A mi em sap greu, perquè sempre hi he reconegut aquells que han mantingut encesa la flama de la lluita per la llibertat fins i tot quan l’independentisme remava contra corrent i era maltractat per gairebé tothom. Per això i perquè aquests anys han tingut un paper decisiu en moments històrics, com ara el 9-N. Tanmateix, és legítim, raonable i potser positiu que vulguin fer una candidatura pròpia. Hauran de combatre des de la trinxera. I això ja saben com es fa. Esperem que trobin bons substituts de David Fernàndez i Quim Arrufat. No serà fàcil, perquè han deixat una petja molt ferma. I el perfil Romeva no els ajudarà a fer bons resultats.

—Dolors Camats ha dit que Romeva havia canviat d’equip. I és que l’equip del no es fa gols a la pròpia porteria des de fa temps. Confiar en una reforma de la constitució espanyola que ha de menester el vot favorable del PP, el PSOE i Ciutadans és propi d’un equip que surt al camp a perdre el partit. I em sembla que Romeva no té cap voluntat de baixar de divisió. Catalunya ja no vol jugar a la tercera regional. Vol jugar la Copa d’Europa. Camats, tu encara pots fer un gol per ajudar els catalans.

—’Mas ha guanyat i ERC s’ha sacrificat.’ Bufff! No, si us plau. No comencem. Qui ha guanyat amb aquest acord és el país. I Junqueras no l’hauria acceptat si el guanyador no fos el conjunt del país. I Mas tampoc no l’hauria proposat. Com en tot acord, hi ha hagut cessions i guanys per totes les bandes. Allò que uns han perdut per la configuració de la llista ho han guanyat pel disseny del full de ruta que més els interessava. Els equilibris en un acord com aquest són espectaculars. I cal agrair a tots els participants en la negociació que hagin estat capaços d’escoltar-se, de cercar punts de trobada i de cedir en aquelles coses que fa pocs dies que consideraven irrenunciables. Aquesta capacitat de ser ferms i flexibles alhora fa de l’independentisme un moviment difícil de doblegar.

—Som capaços d’avaluar l’impacte que pot tenir la unitat que s’ha sabut travar en el pacte CDC-ERC, amb l’aval i el suport de les entitats sobiranistes? El partit del govern i el partit més gran de l’oposició es presenten plegats per defensar la llibertat de Catalunya. I han posat un dels polítics amb més prestigi i estimació popular al capdavant. Algú em sap dir cap missatge més potent que aquest? A més, les entitats de la societat civil que han organitzat les mobilitzacions polítiques més grans d’Europa hi participaran amb candidats a les primeres posicions de la llista i posaran la seva maquinària al servei de la campanya del sí —també la de la CUP—, i això passarà des d’ara fins el 27 de setembre. Què més voleu? Fa patxoca, oi? Crec que aquest és el cercle virtuós que necessitava l’independentisme per sortir de la depressió postpart que va seguir el 9-N.

—No vull dir que hagi de ser fàcil. No vull dir que ja ho tinguem guanyat. Crec que la cosa és més justa que no ens pensem. Que el bloc del no té un estat sencer al seu servei amb totes les eines. Que subestimar l’adversari és la primera passa cap a la derrota. Que com diu el proverbi de més amunt, et fa caure l’excés de confiança. I que caldrà batallar fins a l’última gota de suor i l’últim fil de veu. Però que, finalment, l’independentisme s’ha calçat les botes i vol sortir a guanyar. I en aquesta partida no n’hi ha uns quants que juguen i la gran majoria que els anima, sinó que la victòria és cosa de tots. I que guanyar la llibertat, actuar com a poble sobirà, és una acció individual i col•lectiva. La responsabilitat és de tots i de cadascú. No et preguntis què pot fer Catalunya per tu…