La moció presentada per la CUP al Parlament i rebutjada, més enllà del seu contingut, que crec totalment lògic donat la negativa sistemàtica de l’Estat espanyol a garantir la democràcia en forma de consulta als catalans, te el do de la inoportunitat, i crec que aquesta responsabilitat te que ser administrada des del cap i no del cor. Com sempre hem dit Catalunya nomes ens te a nosaltres, ningú vindrà a ajudar-nos, cosa lògica per altra banda, i amb un full de ruta aprovat fa poc més d’un mes i un procés que va avançant amb totes les dificultats que es va trobant, no es pot torpedinar des de dins per donar imatge de divisió interna, i precisament donar munició als partits unionistes. Arribar a ser un Estat nou no es gens fàcil, i cal determinació i sobretot molta intel·ligència en cada moment del procés, i en aquest cas i en direcció contraria a la que deia Marta Rovira, de que no passava res, jo crec que si que passa i hem d’evitar trencar una unitat que rep pressions per tot arreu. Crec que el mateix procés ens portarà al camí adequat depenent de cada circumstància, però l’objectiu final es el més important. La Marta Lasala ho descriu molt bé amb les pedres al propi terrat.
Pedres al propi sostre
El trencament de la majoria sobiranista del Parlament va enfilar-se ahir als primers llocs dels sumaris de ràdios, televisions i diaris de tot l’Estat. Aquesta és una de les primeres conclusions de la moció presentada per la CUP a la Cambra catalana en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. CiU va votar en contra, i ERC, junt amb ICV-EUiA, van votar a favor.
Per als mitjans espanyols, que contemplen tot el procés sobiranista amb un distanciament que en el millor dels casos es podria descriure com a gèlid, la notícia era doble. D’una banda, l’esquerda al front CiU-ERC, un front majoritari i contundent que lidera el procés sobiranista i que s’ha trencat per una simple votació d’una moció impulsada pel darrer grup de la Cambra. Però és que a més, i per si no n’hi havia prou, la votació va brindar una imatge d’afebliment del pols per part de CiU. Tant se val que, la federació no fes més que defensar el que fa mesos que proclama -és a dir, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries en cas que no s’accepti la consulta-. La qüestió és que ahir la fotografia que van captar els mitjans estatals era aquesta: el front es divideix i el pols s’afluixa.
No és cap secret que ara mateix la credibilitat del procés sobiranista passar per garantir-ne la màxima unitat. Fa setmanes que des de les plataformes independentistes alienes als partits es defensa una candidatura unitària a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la consistència d’aquesta proposta. Unitat és la paraula clau. I ahir, a l’hemicicle, aquesta unitat va saltar pels aires. I ho va fer per una senzilla moció. “No passa absolutament res”, va ser la sentència de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, en acabar la votació. Però el cert és que l’esquerda va ressonar amb entusiasme a Madrid.
La CUP va demostrar ahir fins a quin punt els seus moviments preocupen a ERC i també a ICV, que no dubten a trencar una majoria tan fràgil però tan important com és la del dret a decidir abans de quedar en evidència davant l’estrebada dels tres diputats que ocupen els tres darrers escons de l’hemicicle –els que ofereixen millor vista, per cert-. L’estratègia de la CUP és tan senzilla com la que va aplicar la setmana passada UPyD de Rosa Díez per trencar PSOE i PSC en una votació sobre el dret a decidir al Congrés. La diferència amb la CUP és que UPyD no va utilitzar com a arma llancívola contra el PSOE un dels seus puntals polítics. Al contrari, el vot per erosionar el PSOE no feia més que avalar la seva tesi de UPyD contra la consulta i de defensa de la Constitució que es va aprovar per aclaparadora majoria.
Pel que fa a CiU, la votació va palesar de nou la fragilitat extraordinària del terra que trepitgen els diputats nacionalistes, però a més va servir per constatar una preocupant incapacitat de reacció en l’esgrima parlamentaria més bàsica.
Conclusió, ahir al Parlament els únics que podien estar realment satisfets eren PP i Ciutadans, que van contemplar des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir.
La vicepresidenta Ortega, dins aquest desgavell que es la política de comunicació del Govern català, on tothom sembla poder dir el que vulgui, com vulgui i quan vulgui sense cap problema, encara que s’ofereixin versions contradictòries sobre un mateix fet, en diu que la consulta no es podria fer abans de l’octubre del 2014 per qüestions logístiques. Realment havia sentit moltes excuses, però aquesta es tant inversemblant que dona idea de la dificultat que ens trobarem per arribar a l’objectiu, molt més enllà de les amenaces espanyoles, es més preocupant el que tenim dins a casa i per la credibilitat del projecte i del mateix govern s’hauria d’aclarir.
Efectivament, la vicepresidenta va al seu aire, i davant dels mitjans i fent cas omís de les paraules del President demanant discreció en la data i forma de la consulta, ens ofereix que abans de l’octubre del 2014 impossible, a no ser que fos acordada amb l’Estat, en cas contrari la logística variarà molt i els tècnics necessitaran més temps per donar-li el màxim rigor.
Realment, Ortega hauria de demanar disculpes, ja que aquesta excusa sona més a tàctica política, recordo que es el càrrec més important de la Unió d’en Duran al Govern que altra cosa. Tothom sap que la consulta s’ha de fer abans que el referèndum escocès el dia 18 de setembre, ja que el seu resultat pot contaminar d’alguna manera o altra el nostre, i tenint en compte que les enquestes no son favorables a la independència es encara més motiu per no caure en aquest parany. Sí amb 10 mesos no hi ha temps per motius tècnics, els haurien de preguntar als organitzadors de les consultes populars que encara deuen riure ara, i per altra banda nomes tindria el nom de incompetència declarada i motiu de relleu per millors professionals.
Sense anar més lluny, i parlant de logística, a la passada Diada es va organitzar la Via Catalana, un repte dut des de la societat civil i que va arribar a bon port, per tant aquesta excusa de mal pagador per afavorir el vot contrari i refredar el ànims no es de rebut. Cal ser conscients dels patiments de la societat catalana cada dia que passa com ara, i en el segle on estem ningú es pot creure que es necessiten tants mesos per un referèndum. La data com ja han dit, es marcarà per motius polítics no per motius logístics, seria una burla a la ciutadania de grans dimensions.
Tornat al tema de la comunicació del Govern, crec que ja n’hi ha prou de jugar al blanc i negre alhora, o a les declaracions per lliure sobre un mateix tema en diferents mitjans i en formes diverses. En principi un Govern es una entitat cohesionada on en les qüestions fonamentals, i aquesta es cabdal, hi ha una unanimitat de criteri i unes directrius que no poden ser traspassades cada dos per tres, per altra banda arribem a la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania que no entén que cada dia es llevi al matí amb les declaracions d’un membre del govern en sentit contrari o diferent al del dia anterior fetes per un altre membre. El president va demanar discreció per la data i pregunta fins al desembre on es farà pública, i això hauria de ser una norma que no hauria de passar per alt.
En definitiva, si algú no vol o no s’atreveix amb la consulta hauria de buscar millors excuses, ja que aquesta es un insult a la intel·ligència de la societat catalana.
El portaveu socialista, Maurici Lucena ens diu que no renuncien a la consulta sobre la sobirania catalana i assegura que si el PSOE governa a l’Estat Espanyol al 2015 serà més probable la mateixa. Han calgut poques hores per un desmentiment totals des de Madrid replicant que els socialistes mai permetran una consulta ja que no creuen en el dret a decidir. En definitiva un nou ridícul i intent d’engany de la sucursal socialista a Catalunya que ja no es molesten ni a dissimular.
En Lucena segueix venen un producte caducat i trampós, per un costat no renuncien a la consulta i la volen posposar al 2015 suposant que nomes amb un canvi de govern a Espanya a favor del PSOE serà una realitat. El secretari d’organització Oscar López des de Madrid li falta temps per donar un bany de realisme i expressar sense embuts que no creuen en el dret a decidir, i per tant no hi haurà cap consulta amb un hipotètic mandat seu. Ofereix la tercera via del diàleg, l’acord i la reforma de la Constitució i ho contraposa a l’immobilisme popular, assegurant que volen mostrar una alternativa global i tornar a connectar amb la majoria social progressista del país.
Es pot caure baix, però en aquests moments els socialistes catalans han triat el camí de la caiguda lliure sense fi. Es molt lamentable que el seu portaveu vulgui vendre la seva marca com l’única esperança de la consulta catalana amb un acte de fe que s’allunya de qualsevol realitat, i al mateix dia la crua realitat caigui sobre el seu cap en forma de negativa total i negació del dret a decidir amb total claredat i amb una posició absolutament igual que els populars com a mínim en termes democràtics. De fet la posició socialista es encara més greu, ja que ofereixen una via imaginaria que nomes pretén distreure el personal sense cap intenció. Volen diàleg, ignorant la reclamació de la societat catalana, es la democràcia a la carta i d’esquena al poble, aquest es el seu progressisme, diuen oferir una alternativa global de reforma constitucional, quan ningú a Catalunya els ha demanat això. La llei de lleis espanyola pot encabir perfectament el referèndum català per diferents vies, simplement es voluntat política, i aquesta es nul·la en els dos partits majoritaris espanyols.
Fa gracia sentir a dir que volen connectar amb la majoria social progressista, negant ja d’entrada el dret més fonamental de qualsevol democràcia, com es el vot i les urnes, escoltant a la societat, tasca fonamental dels seus representants escollits. Sí això es progressisme ja podem plegar. Això en qualsevol cas es la democràcia rància i conservadora que impedeix avançar a uns nivells normals democràtics i que governa amb diferents partits, però amb el mateix ideari des de fa prop de 40 anys.
En Lucena, segueix fent el joc a tot aquest sistema amb una fidelitat i complicitat fora de dubte, més enllà d’alguns escarafalls de cara a la galeria, com les dues votacions diferents al Congrés de Madrid que no tenen res a veure amb ser una simple sucursal socialista a Catalunya, sense cap voluntat de posar els anhels del poble i la democràcia real en la posició que els hi pertoca.
En definitiva, una nova prova d’aquest unionisme imperatiu disfressat de democràcia.
La coordinadora d’Iniciativa davant el dilema de la pregunta a la Consulta ens diu que cal un sí tant per independentistes com per federalistes amb un criteri que posi al mateix sac a tots aquells que volen trencar l’statu quo actual, per això no veuen amb bons ulls una pregunta que se centri amb la independència. Se’ns dubte i com diria aquell, embolica que fa fort. Realment no es temps de fer-nos trampes al solitari i de voler ignorar el clam de la societat catalana amb arguments que ja no poden aturar el procès ni a la democràcia.
Tres son els criteris bàsics que marca ICV, com son que la pregunta no sigui un impediment perquè el referèndum es convoqui, que suposi un trencament amb la situació actual, i que tots els que estiguin a favor d’aquest trencament puguin votar a favor. Camats ens diu que per iniciar una nova etapa cal que independentistes i federalistes segueixin caminant junts, i per això son partidaris d’una pregunta més amplia.
Aquesta canço del mai acabar, i aquesta tàctica de sí però no o no però sí francament i veient les enquestes que van sorgint en el temps, es pot veure com son castigades per l’electorat. No es temps d’indefinicions, ni tàctiques de baixa volada per posar pals a les rodes al procès. Tots els partits han de fixar posicions i Iniciativa no es una excepció. La pregunta mai no pot ser impediment per convocar un referèndum, ja que es la base mateixa del mateix, i normalment te tota la relació amb la qüestió que es vol consultar o que la societat ha demanat de ser consultada com es el cas. Pel que fa a la segona qüestió, qualsevol referèndum vinculant o elecció suposa un trencament amb la situació anterior, be sigui per validar que es vol continuar igual, o per prendre una atre rumb, es la democràcia en si mateix, res nou a descobrir en aquest sentit. Naturalment la resposta si o no ha de permetre votar per igual les dues opcions. Cal dir que els federalistes, per ser-ho primer han de voler un estat per Catalunya, per posteriorment si son majoria plantejar la qüestió, o es que volen inventar una federació entre un estat i una simple regió autonòmica, potser ja n’hi ha prou de marejar la perdiu.
Per altra banda la federació, ja no pertany nomes als catalans, cal preguntar a l’altra part, i aquesta ja ha dit per activa i per passiva que no en vol ni parlar, per tant fi del procès, si no es que es una tàctica per dilatar-lo en el temps amb finalitats molt concretes.
Cal explicar que la democràcia entre altres coses es per respectar la societat que s’ha dotat d’aquest instrument participatiu per regir les seves vides amb uns representants que fan la seva funció. El clam en aquests moments mostrat al carrer recentment amb la Via Catalana o anterioment amb moltes altres manifestacions es la independència, res més. Ningú ha demanat cap altre consulta ni status nou, per tant i amb la normalitat que hauria de regir el procés la pregunta ha de ser molt clara i en base a aquesta demanda.
Realment es fatigós per la societat haver d’explicar un i altre cop el que vol, i que alguns representants polítics actuïn com autistes d’esquena a la societat que els ha votat. Cal transparència i prendre part sense càlculs polítics que ara no son de rebut i ser conscient del moment històric que vivim sense embuts i estan a l’alçada del que esperem dels nostres representants.
Sí, ha arribat l’hora de mullar-se i comencen els nervis, els dubtes i les maniobres. Sabem, per les informacions publicades, que ICV-EUiA vol una pregunta que permeti una resposta intermèdia entre la independència i l’statu quo: l’estat federal que continua sent la primera opció programàtica dels de Joan Herrera. També sabem que Unió pressiona perquè la paraula independència o independent no aparegui en la pregunta, amb l’argument que el programa de Convergència i Unió a les darreres eleccions parlava d’estat propi, no d’independència.
Em sap greu pels amics d’Iniciativa, però la seva és la posició menys defensable. No es pot preguntar sobre una cosa que no existeix i que, a més, no depèn dels catalans. No hi ha cap oferta de l’estat (PP+PSOE) que signifiqui un nou estatus per a Catalunya superior a l’autonomia però inferior a la independència. Al contrari, tot el que arriba del Madrid oficial va justament en la direcció contrària. En aquestes condicions, introduir l’estat federal en la pregunta o en les respostes és un exercici de voluntarisme que no té res a veure amb l’objectiu d’un referèndum, que és clarificar la posició del poble sobre opcions clares i executables. Cal recordar, a més, que som on som precisament perquè aquesta tercera via ha estat rebutjada per l’estat, amb la sentència del TC sobre l’Estatut i amb el rebuig frontal al pacte fiscal.
La posició d’Unió té més recorregut en la negociació, primer perquè és veritat que CiU va concórrer a les eleccions amb una expressió ambigua i interpretable (estat propi), i en segon lloc perquè es pot argumentar que el referèndum ha de ser sobre la sobirania dels catalans, és a dir sobre la llibertat de Catalunya de constituir-se en estat, per després fer ús d’aquesta sobirania en la direcció que més li convingui en cada moment: constituir-se en estat independent o federar-se o confederar-se lliurement amb Espanya. D’aquest raonament en sortiria una pregunta de l’estil “Catalunya hauria de disposar d’estat propi?”. Amb resposta binària: sí o no. A Duran Lleida li agrada molt aquesta solució perquè és la que permet, després del referèndum, tornar a la política antiga: la que deixa en les mans de les elits polítiques la interpretació de la voluntat popular.
Personalment, crec que la posició més sòlida és la que defensen ERC i la CUP, i vull pensar que també CDC. Una pregunta clara sobre la independència, a la manera d’Escòcia: “Creu que Catalunya ha de ser independent?” o “Vol que Catalunya sigui independent?”. Amb resposta binària també, sí o no. Al meu entendre és la posició més sòlida per diversos motius: primer, és la pregunta més clara i que pot oferir un resultat menys interpretable i manipulable a posteriori; segon, perquè respon a les recomanacions escrites del Consell Assessor per la Transició Nacional, que per alguna cosa el tenim; tercer, perquè és la pregunta que situa més clarament la carpeta catalana damunt de la taula de la comunitat internacional (si es pregunta per l’estat propi Europa pot continuar dient que es tracta d’un afer intern espanyol: recordem que Baviera és un estat, també); i finalment, i per damunt de tots els altres arguments, perquè és la pregunta que el carrer està esperant. Convido els negociadors de tots els partits a sortir al carrer i preguntar el següent a les cent primeres persones que es creuïn: “sobre quin tema és el referèndum que Catalunya vol fer i l’Estat no deixa fer?”. Dels cent, cent contestaran el mateix: “sobre la independència” Ho diran els del sí, els del no, els indecisos i els passotes, perquè el carrer està esperant això: un referèndum sobre la independència.