ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL RISC DE CATALUNYA

General

Les paraules de Sanchez Camacho afirmant que les pensions estarien en perill amb una Hisenda pròpia, ja ratllen tots els nivells de cinisme, o sigui que amb la clau de la caixa, i podent disposar de tots els nostres impostos, les pensions catalanes estarien pitjor que amb l’actual forat de 20 mil milions anuals del nostre espoli fiscal directe, deixant altres partides a banda. Se’ns dubte quan no hi ha arguments per defensar la nostra unió al llast espanyol, s’acaba fent el ridícul d’aquesta manera, aquest escrit de la professora de teoria econòmica Elisenda Paluzie sobre la realitat del nostre finançament, li seria de gran ajuda a la dirigent popular.

Inseguretat i deslleialtat

Encara que el nou sistema de finançament ha millorat, en relació amb l’anterior, les finances de la Generalitat, molts problemes subsisteixen. En primer lloc, quantitativament els guanys són molt limitats quan es comparen amb el dèficit fiscal que suporta Catalunya. Estimacions recents del govern de la Generalitat mostren que el dèficit fiscal estructural el 2009 (primer any de vigència del nou model) no s’ha reduït i segueix sent superior al 8% del PIB català. Així, la diferència entre els impostos pagats a l’administració central i la despesa efectuada a Catalunya seria de 16.400 milions d’euros (el 8,4% del PIB de Catalunya).

En segon lloc, cal destacar que són diversos els problemes associats a l’absència de poders efectius en la recaptació dels tributs. El govern de l’Estat recapta directament el 90% dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, i el 85% dels impostos inclosos en el sistema de finançament autonòmic. Aquests impostos són transferits a la Generalitat de Catalunya mitjançant bestretes i al cap de dos anys s’efectua la liquidació. Aquesta situació provoca incertesa respecte als ingressos efectius que el govern de la Generalitat tindrà per finançar el seu pressupost. Per exemple, les recaptacions van ser sobreestimades pel govern central el 2008 i el 2009 i en conseqüència el govern de la Generalitat haurà de retornar 2.478 milions d’euros al govern de l’Estat en els pròxims cinc anys.

A més, el govern de l’Estat ha utilitzat arbitràriament el seu poder en decidir quines bestretes avançava a les comunitats autònomes. Per exemple, el 2009 i el 2010 va pagar bestretes del fons de competitivitat mentre que el 2011 va decidir no avançar aquest fons, que representa la meitat dels guanys del nou model. Finalment, l’Estat també actua deslleialment en el compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que fixa un nivell mínim d’inversions de l’Estat a Catalunya i que va ser concretada en un acord del govern de l’Estat i el govern de la Generalitat el 2007. En compliment d’aquest acord, l’Estat havia de pagar el 2011 a la Generalitat 759 milions d’euros per les inversions no executades a Catalunya el 2008, xifra que es va negar a pagar malgrat tractar-se d’una partida inclosa en els pressupostos de l’Estat.

I per si això no fos poc, les mesures extraordinàries d’ajust aprovades al desembre pel nou govern espanyol segueixen la tònica habitual d’utilització malèvola de les ambigüitats jurídiques. L’Estat ha decidit augmentar l’IRPF i preveu una recaptació addicional de 5.358 milions d’euros per aquest concepte. La primera lectura feia preveure que per la via del model de finançament autonòmic a la Generalitat li tocaria un pastís considerable d’aquest augment (el 50% de la recaptació addicional a Catalunya), però la lletra petita de la Lofca permet a l’estat interpretar que l’increment és del tram estatal i correspon a l’Estat. Això significa que augmentarà el dèficit fiscal de Catalunya. Suposant que al voltant del 22% de la recaptació es faci a Catalunya, l’Estat ingressaria uns 1.200 milions d’euros més dels ciutadans catalans. D’aquests, tradicionalment, només la meitat retorna a Catalunya via la despesa pública estatal. Per tant, caldrà afegir 600 milions d’euros més a l’espoli fiscal. En definitiva, inseguretat jurídica i deslleialtats constants són la tònica del tracte fiscal que rep Catalunya de l’Estat espanyol, i les mesures excepcionals per la crisi no en constitueixen cap excepció.

Elisenda Paluzie, Professora de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.