ALBERT CORTES MONSERRAT

Interessant entrevista la que he llegit amb l’alt càrrec d’Unió Democràtica Ramon Espadaler, on deixa algunes consideracions que per força mereixen ser analitzades, se’ns dubte la defensa de la confederació per davant de la independència, arriba a tics increïbles que mereixen ser comentats, i que quan Catalunya s’hagi convertit en un Estat es podrien publicar en un llibre, per arriba a veure fins on pot arribar la indignitat nacional en una nació ocupada durant molt de  temps.

Espadaler primer ens explica que la relació dins la federació no ha canviat, i que tenen la voluntat de sumar per donar servei al país, per altra banda les critiques des de CDC son minimitzades, i interiorment creu que el liderat de Duran ha sortit reforçat amb una candidatura alternativa, i no veu l’hora de donar un relleu al capdavant, alhora no te percepció de falta de “fair play” en el Congrés. Ens justifica el no a la independència, però reconeixent l’autodeterminació i les estructures d’estat, ja que aspiren a la sobirania cultural i lingüística, per ser nació, i un pacte fiscal similar al concert. Defensa la confederació, ja que a  diferencia de la independència marca una gradualitat, amb un esforç de concreció per definir el com, i es mes inclusiva ja que aplega més sensibilitats, la política es definir el camí per arribar a l’horitzó., veu molt difícil un nou model financer però volen generar grans consensos a Catalunya, per això lloa a Duran per intentar incloure el PSOE-C, finalment creu que no serem intervinguts.

Efectivament, diu que la relació del partit no ha canviat, però jo diria que si dos partits van units, i encara que a la pràctica van al mateix lloc, teòricament van en direccions diferents, això no te massa viabilitat en un país seriós. Es curiós com no veu hora de donar relleu a un dirigent que porta 30 anys en el càrrec, quan per higiene democràtica hauria de ser una exigència, i una prova de salut de valors democràtics. Diu que ho va veure tot normal en el transcurs del congrés, però jo diria que aprofitar el discurs de presentació de la gestió passada per criticar l’alternativa de futur, no te res d’ètica, i molt de males arts. Quan be el caos es quan no defensen la independència, però si l’autodeterminació i estructures culturals d’estat. De fet l’autodeterminació es veu que la defensen per qualsevol territori del món, excepte Catalunya, es veu que ens consideren ciutadans mundials de segona, ja que tenim menys drets, i freguen l’esquizofrènia quan ens vol culturalment independents, però no socialment o econòmicament, que es que no ens veuen capaços, o es que el poble es massa infantil per prendre les seves pròpies decisions, es una mena d’insult a la ciutadania catalana en aquest cas. Defensen una confederació per les raons abans esmentades, hauria de dir que primer s’hauria de ser un estat per confederar-se, diu que te més gradualitat, caldria preguntar-li per arribar on, i dir que la independència també te un procediment gradual per arribar-hi, però la meta es molt més desitjable. Ens diu que te mes concreció, es veu que un estat no es un fet concret, diu que aplega més sensibilitats, suposo que no es tracta de recollir sentiments a nivell planetari, es simplement aplegar els del territori que es vol convertir en un estat, ja n’hi ha prou, i on rebla el clau es amb el camí per arribar a l’horitzó, es veu que un procés cap a la independència no ho veu com un horitzó, suposo que no te paraules per definir-ho. Finalment, i dins aquesta paranoia aplaudeix voler incloure el socialisme dins aquest pacte fiscal, jo li diria que confon desig i necessitat, ja que per aquesta via inútil nomes ens val el concert econòmic, o sigui la clau de la caixa, i la recaptació de tots els impostos amb una aportació a l’estat pels serveis prestats, i això amb els partits nacionalment espanyols com el PSOE-C, evidentment mai donarà suport.

En definitiva, ens defineix molt be com aquest partit vol seguir sent un fre per Catalunya, i perverteix els termes a falta d’arguments, per defensar el que defensen amb grans consensos inútils, ja que qui decideix, ja ho ha fet.