ALBERT CORTES MONSERRAT

L’acadèmia espanyol cinematogràfica ha escollit la pel·lícula catalana “Pa negre”, i en català, com a representant per competir en els Oscars, cosa que per la nostra industria del sector, i per la nostra llengua en particular es una molt bona noticia, encara que de totes maneres no es or tot el que llueix. De totes maneres perquè no ens acostumem a viure en un món de fantasia, a la tarda arribava la noticia de l’acord entre Espanya i França per recomanar el corredor central entre Pau i Saragossa com a projecte prioritari, obviant totalment el corredor mediterrani, què tanta falta ens fa. La segona part es la realitat que hem de viure per ser qui som.

Per primer cop un film català arribarà a Hollywood  en la categoria de millor film en parla no anglesa, de la mà de l’acadèmia espanyola, i es la primera que ho aconsegueix en la nostra llengua, una obra plena de guardons, i que farà sentir el nostre idioma subtitulat en anglès a les pantalles americanes, des de les nostres institucions s’ha volgut destacar la bona feina realitzada. De totes maneres, ara amb cinisme algú intentarà aixecar la bandera de l’Espanya plural per aquest fet anecdòtic, i que es resumeix ben fàcilment amb una gairebé nul·la presencia en els principals mitjans informatius espanyols en comparació amb altres anys, i sobretot la pregunta que efectuava Antena 3 a la  seva web, en referència a que semblava que una pel·lícula rodada en català representi a Espanya, i on es poden veure a la infausta pregunta comentaris de la caverna que no val la pena reproduir. La pregunta a fe,r seria que si l’Estat ens diu que es plural, i per tant dins la seva riquesa cultural contempla les seves quatre llengües per igual, quin sentit te la pregunta, es més, s’hauria fet si l’idioma de la pel·lícula escollida hagués estat el castellà, la resposta evidentment es que no, per tant que ningú es deixi enganyar, l’estat es totalment uniforme, i rebutja qualsevol identitat que no sigui la seva, qualsevol llengua que no sigui el castellà, i qualsevol objectiu que no sigui afavorir determinats territoris en detriment d’altres, per tant que ningú es deixi, ho aprofiti per vendre cap engruna de pluralitat, quan res més lluny de la realitat.

La realitat a vegades supera la ficció, i si es tracta de la relació espanyola i catalana ja es un model a  estudiar. Si parlem del futur econòmic de la zona mediterrània, recordo la que produeix una part molt important del PIB de l’estat espanyol, necessita aquest corredor mediterrani com a punt d’enllaç de la seva activitat econòmica amb una zona de primer ordre amb activitat i producció. Recordo que tots els experts avalen aquest projecte de corredor, i com revelava un estudi recent faria augmentar per exemple un 2% el PIB català, alhora que la seva construcció faria augmentar vora un 4% l’ocupació, al País Valencià l’augment seria de gairebé un augment de PIB del doble de Catalunya, al contrari suposaria un retrocés per la zona, que quedaria privada de les seves grans possibilitats, i amb un augment dels costos de transport importants.  Qualsevol estat normal, amb aquest filó de negoci i desenvolupament a la vista, no dubtaria un instant en pressionar la Unió Europea per declarar l’obra un eix prioritari, però la xenofòbia espanyola no te límits, i com que es tracta de Catalunya, i el benefici dels seus ciutadans, ha mantingut una ambigüitat calculada, i un suport al corredor central que passa per Aragó, i pel bell mig dels Pirineus amb un cost molt més elevat, i unes possibilitats de negoci molt allunyades de la mediterrània. Avui el ministre Blanco, i el seu homòleg francès, s’han tret la careta definitivament, i han apostat per aquest corredor central i la seva prioritat, i es limiten a dir que no significa deixar de banda el corredor mediterrani, en un nou episodi de clara xenofòbia contra qualsevol interès català, que inclús amb el seu nacionalisme excloent, els permet renunciar als beneficis que això els generaria, per no afavorir mai Catalunya, i de pas tota la zona mediterrània.

Es un cas més, d’aquesta persecució i perjudici que ens causa haver de suportar un estat contrari als nostres interessos, alguns encara alerten d’un possible govern popular com la mare de tots els mals, jo els hi diria que pitjor i més mal que el que ha procurat fer aquest govern de Zapatero, difícilment es pot tornar a repetir, i tant sols cal fer un repàs de les legislatures per anar sumant en una llarga llista de greuges que arriba a situacions  intolerables com aquestes, com més triguem a donar el pas de la llibertat, més difícil serà sortir del pou on vivim gracies a l’estat espanyol.