BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Martí Montserrat

Dijous al casal

molts nervis… Ja no hi ha marxa enrere.

Dissabte 20 

Són quarts de cinc i una colla de nerviosos ja criden i riuen com uns energúmens. Comencem bé, només hem pogut dormir unes 4h., però val més no pensar-hi.

A 2/4 de 7
comencen a donar les sortides. Ja hi som!  foscor, cruïlles, pujades, equips, estrés … però… al·lucinant, preciós!… Passem pel Coll d’Ares, Coll de Laquell, baixem ràpidament a Os de Civís –on hi fa un fred que pela– i aquí comencem una dura pujada per la vall de Setúria fins al Coll de la Botella. Tot seguit per carretera fins al Coll de Cabús on disfrutem d’unes vistes del Pirineu Oriental fantàstiques que ens ajuden a fer menys feixuc el camí. Mengem, bevem amb celeritat … de sobte…
arriba en Pistons com si arribés de passeig; no sua, no bufa, no es cansa?!…jo algun dia voldria fer com ell, mentrestant, a patir!

Però hem de seguir, comencem el descens cap a Tor (poble mític d’assassinats i misteris) per seguir baixant cap a Alins i poc abans d’arribar-hi remuntem direcció a St. Lliser (control).  Seguim per una llarga pujada fins al cim del Faro, on s’acaba la pista, i hem de fer un tram de  bosc a través, sense perdre gaire alçada, fins arribar a les Bordes superiors de Burg. D’aquí, per una feixuga pujada arribem al Coll de So de Farrera per seguir, ja planejant, fins el Coll de Jou. Baixem vertiginosament a Santa Magdalena, i, per fi, l’ultima pujada fins a Sant Joan de L’Erm.

Tots acabem sencers, alguns més tard que altres, però tots bé. L’únic incident remarcable el patiren “La estranya pareja” (Logístic-Formiga) que per problemes
mecànics van haver d’abandonar, la logística en aquest cas fallà!!!

Diumenge 21 

Mateixa història! Mandra, son, “atulliment” general del cos i de cadascun dels muscles de les cames, que fan molt durs els primers minuts del dia fins que tot torni a funcionar amb suposada normalitat.

 2/4 de 7 primeres sortides per ordre invers de classificació. Preparats, llestos… ja! Ostres, ja hi tornem a ser !!! Són les 7, queden més o menys vuitanta quilòmetres i ja vaig amarat de suor amb les cames encartonades però… és millor no pensar-hi  i, pedalar, pedalar i pedalar …  Sant Joan Vell, Refugi de Rubió per seguir per un corriol que manté l’alçada i flanqueja per sota el Pic de l’Orri en direcció Oest. En aquesta zona tècnica vaig incòmode, un ciclista molt corpulent em pressiona, giro el cap i sento … “tranquil que sóc jo!” diu en Formiga. Li pregunto per en Logístic i em respon “no ho sé! però m’ho estic passant teta!” i així seguim per una seqüència de pistes amb baixada fins a Vilamur, per seguir baixant fins al riu i remuntar amb forta pujada cap a Puiforniu. Seguim direcció a Tornafort i aquí agafem un camí de pujada, molt però que molt llarg, que ens porta al Cim del Tossal del Puial.

Portem uns trenta quilòmetres però el meu cos te la sensació de molts més. Per sort, aquí comença un tram d’orientació que ens surt perfecte i arribem al poble de Freixe i al control de Junyent en segona posició. L’adrenalina puja, els ànims tornen, ja no recordo els patiments ! Ens parem a menjar i engrassar les màquines,
mentrestant, dos equips que hem ajudat en el tram d’orientació ens avancen; ni paren, ni mengen, ni beuen…van a sac!

Comencem a pujar direcció el Port del Cantó passant per Biscarbó, i… ens passa un altre equip… collons com van!! Parem a posar bé el llibre de ruta i… ens passa un altre equip que seguim pràcticament fins al Port del Cantó per una horrorosa autopista de sorra en la qual ens convertim en ciclistes autòmats. Cap en blanc i …pedalar, pedalar i pedalar, per aconseguir per fi arribar al port i començar l’últim tram de maleïda pujada.

Arribant a les proximitats del refugi de Rubió ens avança l’equip femení…llamp de llamps com pedalen!. Tranquil nano tranquil, falten nomes uns 2 km per acabar l’ eterna pujada que ens porta sota la Roca Senyalada i començar a planejar fins  al Coll de la Culla. Tot seguit, el moment més esperat del dia, per fi som  a l’últim tram ; un descens rapidíssim que el fem a sac, molt a sac. En Super Gomes te presa moltíssima pressa i renoi que collat que em du !! … i així arribem al desitjat final d’etapa.

Ha costat però ja hem acabat. Estem molt contents d’haver-ho aconseguit un altre cop.

De mica en mica van arribant companys. Molt especialment celebrem l’arribada dels quintos l’Ensqueriooo i en Madelman que aquest any ho han aconseguit. Tot són bromes i felicitacions però falten companys per arribar …

Passen unes hores i comencem a patir (qui més L’home patidor) però no passa res greu,   s’han perdut tot fent algun que altre km de més i demostrant que una cosa es perdre’s i l’altre es  perdre la moral.  

Ens ho hem “currat”, enhorabona a tots.

Fins aviat,

En Martí i la mare que us va parir.

Per a més informació de les classificacions: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan LL.: clica aquí.