BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CRESTA DEL FERRAN. ALTA GARROTXA 19.07.2008

Per Manel Trenchs

Feia dies que amb en Joan li donàvem voltes a fer una sortida a la muntanya, finalment el dijous al Casal decidirem fer la Cresta del Ferran. Els que ens hi vam apuntar per anar-hi el dissabte fórem l’Anscari, en Joan i un servidor.

Ens vam trobar a les 7 del matí (cal felicitar la puntualitat de tots plegats). A quarts de nou ja estàvem fent un cafè i d’altres un cafè amb llet, per descomptat, a Castellfollit de la Roca, i després de deixar el cotxe passat Oix, començàrem a caminar cap a les 9 del matí.

En principi el plantejament era fer la cresta, i si fos possible visitar alguna ermita romànica, i tornar cap a les 4 a Mataró, l’Anscari tenia que portar la filla a veure els gegants. Com podreu comprovar està clar que la filla va veure els gegants però no pas amb el seu pare.

Només vam agafar un entrepà per esmorzar i poca cosa més, hi havia ganes de menjar alguna cosa a Oix a la tornada. Fins i tot en Joan ni es va enrecordar d’agafar aigua. Però bé, anem als fets i als horaris i aleshores podreu gaudir (o riure) d’una d’aquelles sortides en que el resultat final és molt allunyat de la previsió inicial.

Des del cotxe fins a l’inici de l’ascensió es fa per una pista de sorra que amb un 4×4 no hi ha problema pas per fer, en direcció a la Vall d’Hortmoier. Foren uns 45 minuts molt agradables, parlant de que seria un lloc molt maco per venir amb la canalla a banyar-se al riu i altres cosetes d’aquelles per xerrar una mica barato abans de començar la crua realitat.

S’ha de dir que en Joan aquesta cresta ja l’havia fet feia uns anys però no tenia pas la noció de que fos tant llarga (potser és que ens anem fent grans).

Vam passar el riu i després de caminar pel camí dels Lliberals, i pensant en temps passats, deixàrem el caminet per tombar i iniciar l’ascensió. Al cap d’una estona férem la primera cordada, que la veritat després de tot el que vam fer després no calia per res. Al cap d’uns 20 minuts ja estàvem a l’inici de la cresta. Val la pena dir que és molt curiós començar la cresta passant per dins d’un túnel.

Després d’això ja començàrem pròpiament la cresta, fent trossos normalets, altres força aeris i altres més difícils. S’ha de dir que per als escaladors això és força normalet, però per un “novatillo” com jo, va ser la “pitjor” i més difícil escalada. Més d’un cop vaig estar renegant de que feia jo per allà, i fins i tot, amb l’Anscari ens anàvem mirant de si era possible trobar una sortida alternativa, però com més anàvem més clar estava que l’única sortida possible era arribar fins el cim.

Amb tot això cal agrair la paciència i tranquil·litat d’en Joan portant un parell de criatures per aquells indrets i a més, amb el perill que això comportava.

Seguint amb la cresta, eren ja quarts de tres i no haviem ni esmorzat, estàvem ja apunt de quedar-nos sense aigua i feia un sol que matava. Vam trobar algun pas que em va recordar l’anomenat pas de cavall, en que vas passant assegut i mirant el “pati” als dos costats. A mitja cresta férem el ràpel d’uns 25 metres (això sí que va ser guapo, malgrat alguns moments de tensió en que teníem la corda enganxada, en Joan a baix i la canalla a dalt). Després férem el pas de 4rt. grau superior en que, per descomptat, tornàrem a fer servir la corda.

S’anava fent tard, primer volíem menjar l’entrepà al cim, però veient que eren les 3 de la tarda decidirem menjar, no teníem aigua i el pa amb la gola tant seca ni baixava. Finalment decidirem tirar endavant sense menjar gairebé res, i per acabar-ho d’adobar l’Anscari es va torçar un xic el turmell. Bé, a les 4 vam fer el cim, on després de fer algunes fotos començarem a baixar cap a Talaixà. Des de l’inici de la cresta fins quasi a la baixada final no trobàrem a ningú (això sí que és desconnectar de la civilització).

Arribats a Talaixà van buscar aigua com a desesperats, sort d’una petita canalització on ens poguérem mullar una mica els caps.

Ja amb tot això el desig que hi havia era arribar al riu, banyar-nos i poder fer una clara a Oix. Fent baixada amb l’Anscari vam estar parlant de que havia estat el dia en que més set havíem passat de les nostres existències.

Als voltants de les 6 ja estàvem de tornada al riu i per sorpresa nostra, trobàrem un parell de sirenes de muntanya (germanes osonenques) que s’estaven remullant (bé, amb 3 nois més).

Després de la fresqueta remullada al riu, tornàrem a agafar la pista cap al cotxe on, és clar, aprofitàrem per xerrar sobre l’experiència de la jornada. Arribats a Oix, gaudírem com mai d’unes clares (que bones que estaven i poc a poc tornàvem a ser nosaltres mateixos).
I tornada cap a casa on arribàrem al voltant de quarts de nou.

En resum, una d’aquelles sortides que ja quedarà dins els records de la nostra història i que segurament, més d’una vegada sortirà en les converses a l’hora de xerrar barato. Segurament més d’un hauria pagat diners per poder-nos veure a algú de nosaltres en alguns dels passos que vam fer, i de com ho fèiem, per això es pot entendre la durada de la jornada. Bé, confiem que poc a poc anem millorant.

Fins la propera i bon estiu,

Manel Trenchs.

Les fotos d’en Joan: clica aquí.

Les fotos d’en Manel i l’Anscari: clica aquí.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.