El planeta veí Proxima b és ben real

Artist's impression of the planet orbiting Proxima Centauri (annDoncs sí. Els remors del descobriment d’un planeta al voltant de l’estel més pròxim, i que circulaven des de fa una setmana per la xarxa, han resultat ser certs.

Avui s’ha anunciat oficialment a la revista Nature (article original ací) que l’estel Proxima Centauri, l’estel més pròxim a la Terra, té un planeta al seu voltant. L’objecte, de nom Proxima b, ha estat descobert per un equip internacional d’astrònoms liderats pel català Guillem Anglada-Escudé, primer autor de l´article i investigador de la Universitat Queen Mary de Londres.

La troballa estaria relacionada amb el projecte Pale Red Dot, una iniciativa destinada a trobar planetes extrasolars al voltant de Pròxima Centauri.  Ha estat el resultat de 16 anys de mesures utilitzant diversos instruments i telescopis del Observatori Europeu Austral situats a Xile com ara  l’espectrograf HARPS (High Accuracy Radial velocity Planet Searcher) del telescopi de 3,6 metres de La Silla i el espectrograf UVES (Ultraviolet and Visual Echelle Spectrograph) del telescopio VLT i amb l’ús de la tècnica de la velocitat radial. L’estel Proxima Centauri es mou de manera quasi imperceptible, però detectable per aquests sofisticats instruments, sota l’atracció gravitatòria del planeta. L’anàlisi estadistica per demostrar que el senyal és real i no un fals positiu és realment important con es pot veure al final de l’article.

Proxima b és, podem afirmar-ho per tant, un planeta real amb una massa mínima de 1,27 masses terrestres (un 27% més massiu que la Terra), un període orbital d’11,186 dies (el seu any dura uns 11,2 dies) i situat a un 7,5 milions de quilòmetres de la seua estrella, el nan roig Proxima Centauri.

En comparació, Mercuri gira al voltant del Sol en 88 dies.

proxima-centauri-habitable-zone

Semblen molt pocs dies per a un planeta interessant des del punt de vista biològic, però cal recordar que el nou planeta gira al voltant d’un nan roig,  molt més petit que el Sol i, per tant, també més fred. Així que Proxima b orbita en la zona habitable de la seua estrella. La zona habitable es defineix com el rang de distàncies a una estrella, on no fa massa fred ni massa calor i que, en conseqüència, un planeta situat en aquesta zona puga mantindre aigua líquida en la superfície, tot esperant l’existència d’una atmosfera. Aquesta definició ve a ser una manera burda, i de moment única, de classificar planetes amb possibilitat d’albergar vida tal com la coneixem, encara que siga microscòpica.

Deteccio-Proxima-bAquest no és el primer planeta extrasolar habitable de tipus terrestre que es detecta però sí “el potencial anàleg de la Terra més pròxim”, comenta Guillem Anglada-Escudé a la Vanguardia.

També s’han realitzat estudis fotomètrics tot tractant de detectar un trànsit del planeta sobre l’estrella, de la mateixa forma com fa la missió Kepler. Si una estrella té un planeta i aquest passa per davant del disc estel·lar vist des de la Terra, el que s’anomena un trànsit, es produirà una petita baixada de la seua brillantor. L’observació fotomètrica de Proxima Centauri no ha descobert cap baixada significativa de brillantor. No ha trànsits sembla.

RV_curve-600x201Una llàstima. No es pot tindre tot. El pas de Proxima b sobre el disc de Proxima Centauri haguera estat essencial per determinar el diàmetre del planeta i la possible existència d’una atmosfera. En no conéixer el diàmetre no podem dir res de moment sobre la seua densitat. Tanmateix altres estudis suggereixen que Proxima b seria un planeta rocós.

També sembla que podria existir algun altre planeta amb un període al voltant de 80 dies però l’anàlisi estadística no és concloent.

Respecte a l’habitabilitat del planeta descobert cal tenir en compte que l’estrella Proxima Centauri emet gran quantitat de radiació ultraviolada i radiació X que pot ser unes 400 vegades la que rep la Terra del Sol. Sense la presència d’un fort camp magnètic que el protegesca, malgrat trobar-se en la zona d’habitabilitat, el planeta tindrà moltes dificultats per mantindre una biosfera. A la pàgina web del projecte s’hi pot trobar un extens informe en català sobre l’interessant problema de l’habitabilitat de Proxima b.

ATT00001webCom ja he dit a la Vanguardia que m’han preguntat sobre el descobriment:

Després del descobriment de les ones gravitatòries, aquesta és la notícia astronòmica de l’any“, subratlla Enric Marco, astrònom de la Universitat de València que no ha participat en l’estudi. L’expert assegura que la troballa marcarà l’agenda de l’astronomia i l’astrobiologia dels propers anys.

Així doncs d’aquest petit planeta que gira al voltant de la nostra petita veïna estel·lar Proxima Centauri en parlarem molt els pròxims anys.

Més informació: El día que la humanidad descubrió un planeta habitable alrededor de la estrella más cercana. ¡Hola, Próxima b!. Eureka.

Imatges:

1.- Imatge artística d’una vista de la superfície del planeta Proxima b que orbita l’estel nan vermell Proxima Centauri, l’estel més proper al Sistema Solar. L’estrella doble Alfa Centauri AB també apareix en la imatge. Pale Red Dot.
2.- Comparació de la zona d’habitabilitat del Sistema Solar i de la del sistema de Proxima Centauri. Pale Red Dot.
3.- Periodograma dels desplaçaments Doppler on es veu el pic en el periode d’11,2 dies. FAP és l’acrònim de la funció estadísitica Probabilitat de Falsa Alarma, és a dir, la probabilitat que el senyal observat siga fals. En la gràfica es veu com és d’insignificant. De l’article.
4.- Moviment de Propera Centauri apropant-se i allunyant-se de la Terra. A vegades Propera Centauri s’està acostant a la Terra a uns 5 quilòmetres per hora – el normal ritme de marxa humana – i , d’altres retrocedeix a la mateix velocitat. Aquest patró regular de canvi de velocitats radials es repeteix amb un període de 11,2 dies. Una anàlisi acurada dels petits desplaçaments Doppler resultants indiquen la presència d’un planeta amb una massa d’almenys 1,3 vegades la de la Terra, en òrbita a uns 7,5 milions de quilòmetres de Proxima Centauri. Pale Red Dot.
5.- Vista artística de Proxima b des de l’espai. Ricardo Ramirez, Nature.

Un exoplaneta a la cantonada?

PaleRedDot-480px

En astronomia sembla que últimament no saben guardar els secrets. Segons contà la revista alemanya Siegel el passat 16 d’agost, els astrònoms del consorci de l’Observatori Europeu Austral estan a punt de revelar l’existència d’un suposat planeta al voltant de Pròxima Centauri, l’estrella més pròxima al nostre sistema solar. L’estrella, situada a uns 4,2 anys llum de distància i pertanyent a la constel·lació del Centaure, és observable més fàcilment des del hemisferi sud.

És norma de la ciència no divulgar cap descobriment abans que estiguen publicats els resultats en una revista científica havent passat els rigorosos controls de revisió. Però algú se n’ha anat de la llengua i la revista Spiegel assegura que el descobriment es farà públic a final de mes. Caldrà esperar, doncs, per veure que hi ha de cert en tot això.

Si tot això es confirma finalment, el fet seria extraordinari, quasi comparable a l’anunci de l’existència de les ones gravitatòries el passat febrer.

640px-New_shot_of_Proxima_Centauri,_our_nearest_neighbourPròxima Centauri comparteix moviment al cel amb la parella d’estrelles Alfa Centauri A i Alfa Centauri B que formen un sistema doble. La nostra estrella es troba separada de les altres dues a uns 2º de distància en el cel (quatre vegades el diàmetre de la Lluna plena) i, per això, no és clar si hi està en òrbita al seu voltant o si senzillament comparteix el moviment i la situació propera a l’espai és a causa del fet que les tres estrelles es van originar en el mateix cúmul estel·lar fa milers de milions d’anys.

Pròxima Centauri és un estel nan roig molt més petit que el nostre Sol. Té només un poc més del 10% de la massa d’aquest i 10% del seu radi mentre que l’edat és semblant a la de la nostra estrella.

Daniel Marín, en el seu magnífic blog Eureka, ens revela com podria ser el planeta suposadament descobert. Sembla que la troballa estaria relacionada amb el projecte Pale Red Dot, una iniciativa destinada a trobar planetes extrasolars al voltant de Pròxima Centauri utilitzant diversos telescopis i amb l’ús de la tècnica de la velocitat radial.

640px-PIA18003-NASA-WISE-StarsNearSun-20140425-2Els astrònoms del Pale Red Dot han estat donant pistes els darrers mesos de com seria el suposat planeta al voltant de Pròxima Centauri. El període orbital del planeta, el seu “any”, seria només d’unes desenes de dies. En comparació, Mercuri gira al voltant del Sol en 88 dies.

Semblen molt pocs dies per a un planeta interessant des del punt de vista biològic, però cal recordar que el suposat nou planeta giraria al voltant d’un nan roig, que com he dit abans és molt més petit que el Sol i, per tant, també més fred. Així que el planeta podria estar perfectament orbitant en la zona habitable de la seua estrella. La zona habitable es defineix com el rang de distàncies des d’una estrella on l’aigua líquida podria acumular-se en la superfície d’un planeta en òrbita i ve a ser una manera burda, i de moment única, de classificar planetes amb possibilitat d’albergar vida, encara que siga microscòpica.

Si l’existència del planeta es confirma en els pròxims dies, aquest serà segurament un planeta tipus terrestre, donada la proximitat a l’estrella i que les observacions antigues de l’estel descarten planetes més grans de 3 masses terrestres en la zona habitable.

Bé, caldrà esperar. Si tot això és veritat i no una serp d’estiu tindrem un gran descobriment científic. Un planeta a la cantonada, segurament el punt màxim d’atenció del futur telescopi espacial James Webb que es llançarà a l’espai el 2018. Amb un planeta tan pròxim si que es podria estudiar “fàcilment” la seua atmosfera i alimentaria la recerca de traçadors biològics per esbrinar l’existència de vida extraterrestre.

I que contents estaran els impulsors del projecte ‘Starshot‘, que tant vaig criticar fa uns mesos i del qual Vilaweb se’n va fer ressò.

Esperem uns dies per veure si tot es confirma o només són “bufes de pato“.

Imatges:

1.- Projecte Pale Red Dot.
2.- Imatge de Proxima Centauri. Hubble Telescope. NASA. Wikimedia Commons.
3.- Veïnatge del Sol. A part del sistema Alfa Centari i Pròxima Centauri també s’hi veuen els fa pocs descoberts, el sistema binari de nans marrons WISE 1049-5319 i el nan marró solitari and WISE J085510.83-071442.5. La famosa estrella Barnard té es troba entre els veïns solars. NASA.

I arribe als 1000 apunts

863px-Pillars_of_creation_2014_HST_WFC3-UVIS_full-res_denoised

Vaig començar l’abril de 2005 a contar històries astronòmiques per a qui volguera llegir-me. Ara 11 anys després he arribat al respectable apunt número 1000. Realment el número 1000 va ser el que parlava dels Perseids d’enguany. Aquest seria ja, per tant, el 1001.

El camí fins arribar ací ha estat llarg. Moltes vegades he estat temptat d’abandonar i deixar aparcat temporal o definitivament Pols d’estels. La feina, algunes noves responsabilitats, altres projectes engrescadors han estat els responsables. De vegades he baixat el ritme d’apunts per mes i he deixat de parlar d’esdeveniments astronòmics importants. Però, finalment, he seguit endavant

Ara amb 1000 apunts ja publicats, i uns pocs com a esborranys que eixiran (o no) a l’aire algun dia, veig les coses de manera més tranquil·la. Seguiré, més actiu o menys, depenent de les circumstàncies personals.

Moltes gràcies a Vilaweb que des de fa un temps publica de manera regular notícies científiques (d’astronomia o d’altres disciplines) sense que calga que les publique jo abans. Un bon mitjà que ha descobert que la ciència i la tecnologia també interessen als lectors i que en una societat tan tecnològica com l’actual és necessari parlar-ne tant com es parla de política, d’economia o d’esports.

Us deixe amb una imatge dels Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àguila aconseguida amb el Telescopi Espacial Hubble. Un indret de naixement estel·lar que m’impressiona cada vegada que el veig.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va tornar a observar l’any 2014 els famosos Pilars de la Creació, ja observats l’any 1995, revelant ara una visió més nítida i més àmplia de les estructures en aquesta imatge de llum visible. Els astrònoms van combinar diverses exposicions del telescopi per construir un punt de vista molt més ampli que el tradicionalment conegut. Els pilars s’eleven uns 5 anys llum d’alçada. La característica fosca, en forma de dit a la part inferior dreta pot ser una versió més petita dels pilars gegants. La nova imatge va ser presa amb la càmera  Wide Field 3  del Hubble. Els pilars es banyen a la llum ultraviolada d’una agrupació d’estrelles joves i massives situades fora de la part superior de la imatge. Uns dolls de gas es poden veure emanant fora dels pilars a mesura que la radiació intensa els escalfa i evapora en l’espai.

Les estrelles estan naixent en la zona més profunda dels pilars, que estan fets de gas d’hidrogen fred lligat amb pols. Els pilars són part d’una petita regió de la Nebulosa de l’Àguila, una vasta regió de formació d’estels a 6.500 anys llum de la Terra. Els colors de la imatge donen compte dels elements químics més destacats. L’emissió de l’oxigen és de color blau, el sofre és de color taronja, i l’hidrogen i el nitrogen són de color verd.

Imatge:
A higher-resolution HST image of the Pillars of Creation, taken in 2014 as a tribute to the original photograph. 2014. NASA.

Els Perseids 2016, una pluja d’estels per recordar

perseids3s

L’espectacle “piromusical” astronòmic d’agost és la pluja dels Perseids. Un ball de llums celestes que ens recorda que som part del cosmos i que la nau Terra viatja sense aturar-se. A l’observació d’una pluja d’estels s’hi suma, doncs, la seua bellesa i la constatació evident que som només pols d’estels.

Quin és l’origen d’aquestes llums celestes que, màgicament per als poc avesats a mirar cap amunt, travessen el firmament? Tot aquest foc d’artifici natural té un origen molt llunyà en l’espai i el temps. La causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.

Els Perseids estan associats al cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126.

Com els passa a tot cometa, aquest tros de gel bruta (gels d’aigua, amoníac, etc. i pols) com se solen anomenar,  s’escalfa cada vegada que s’acosta al Sol i emet material cometari mitjançant immensos dolls que formen cues de pols i gas ionitzat. Aquest fenomen l’hem pogut veure en directe en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko mitjançant la nau Rosetta. El resultat és que l’òrbita del cometa 109P/Swift-Tuttle s’ha embrutat amb els materials perduts en forma de diminutes roques o trossos de gels.

comet_dustAquests dies la Terra està creuant l’òrbita del cometa i ja va trobant-se amb els seus residus. Normalment la taxa de meteors dels Perseids és de 100 meteors per hora. Enguany, però, les pertorbacions gravitatòries de Júpiter han mogut els densos corrents de partícules dels passos anteriors del cometa dels anys 1079, 1479 i 1862 més aprop de l’òrbita terrestre amb la qual cosa els analistes preveuen una pluja molt més intensa que els anys passats. En el cel nocturn d’aquests dies, veurem com els meteors dels Perseids que semblen provindre, a causa de la perspectiva, d’un lloc comú al cel situat a la constel·lació de Perseu seran molt més abundants.

Comet-streams-Perseids2016

La predicció és de 200 a 500 meteors per hora en el moment del màxim que sembla que ocorrerà la nit del 11 al 12 d’agost, encara que també se’n podran veure la nit següent, la del 12 al 13. Això és molt més del doble de la taxa normal. A veure si és veritat.

Tindrem, però, l’inconvenient de la Lluna sobre l’horitzó durant les primeres hores de la nit. Tanmateix una Lluna creixent gibosa no serà massa problema per a l’observació ja que es pondrà en les primeres hores de la matinada entre la 1:30 (nit 11-12) i les 2 (nit 12-13). Així que si l’esclat de meteors es produeix abans de l’alba, la Lluna ja no es trobarà sobre l’horitzó i, per tant, ja no serà una molèstia per a l’observació.

meteor-Perseids-predicted-ZHR-2016-e1469455637560L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del dijous 11 al divendres 12 d’agost (i també la nit del 12 al 13) quan la constel·lació de Perseu isca per l’horitzó nord-est i durarà fins a l’eixida del Sol.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i que el nombre de meteors brillants també augmentarà. Cap a les 2 o les 3 del matí de la nit de l’11 al 12 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugaços creuant el cel cada hora. Bé, açò són les previsions.

Per observar les pluges d’estels no cal cap equipament especial, ni prismàtics, ni telescopis. Potser, si en sabeu, podeu utilitzar una càmera reflex muntada sobre un trípode, apuntar cap al cel amb un temps d’exposició de 15 a 30 segons i esperar captar-ne alguna. Si ho feu bé, tindreu sorpreses…

Per observar visualment els Perseids només caldrà que us estireu a terra sobre una tovallola a la platja (si està ben fosca) o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company o companya que mira en una altra direcció diu: “una, la veus….”! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura….

Perseid_radiantPer als Perseids, oblideu-vos de tractar de mirar des del centre d’una ciutat. El resultat sempre serà molt decebedor. En l’entorn de les ciutats la contaminació lumínica ens ha furtat les estrelles.

Per gaudir dels Perseids serà millor observar-les des d’un lloc fosc. Segur que coneixeu un lloc allunyat de les ciutats on el cel nocturn encara està impol·lut i des d’on podeu gaudir encara de la visió de la Via Làctia.

A Catalunya podeu trobar aquests cels foscos dels nostres avis a l’entorn del Montsec, al voltant d’Àger, o a l’interior del Bages, per exemple a Talamanca, o a la Segarra o cercant la foscor del Pirineu.

Al País Valencià cal cercar la foscor nocturna cap a l’interior, cap als Serrans. Un bon indret d’observació seria l’entorn d’Aras de los Olmos on hi ha diversos observatoris astronòmics instal·lats. També podem viatjar a la comarca de la Foia de Bunyol o la Vall de Cofrents per trobar cels foscos.

img_32189Algunes organitzacions d’aficionats a l’astronomia i ajuntaments estan organitzant observacions populars a les quals s’hi podrà acostar tothom. L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), per exemple, organitza una observació la nit del 12 al 13 d’agost des del Centre Social de la Marxuquera a Gandia amb la col·laboració de l’ajuntament. La mateixa AAS organitza també a Oliva durant la nit del 11 al 12 i la nit del 12 al 13 d’agost (ací també)) en la Muntanyeta Verda, un indret pròxim a la població l’observació de la pluja. També amb la col·laboració de l’ajuntament. Per altra banda també s’organitzaran observacions a Ador (la Safor) i Elda (Vinalopó mitjà).

Cal destacar com els ajuntaments s’han adonat que els grans esdeveniments astronòmics són també un recurs cultural i turístic que cal aprofitar.

Si esteu de vacances fóra de les nostres terres, podeu acostar-vos a algunes de les observacions que fan a Galícia, Navarra o Aragó. Segur que sereu benvinguts…

Aquests dies els astrònoms planetaris estan en plena feina. No només estan pendents de la nau Rosetta al voltant del 67P/Churyumov-Gerasimenko, o de Juno al voltant de Júpiter. També s’interessen pels meteors dels Perseids. Així l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), en col·laboració amb la Asociación AstroInnova i el grup Daedalus, llançaran la nit de  l’11 al 12 d’agost un globus sonda para gravar per primera vegada, en color i alta definició, la pluja d’estels des de l’estratosfera.

Així que, si els núvols ens deixen, busqueu un lloc fosc les pròximes nits i espereu a veure com cauen els “estels”. I mirant-ho, penseu com d’insignificants som…

Imatges:

1.- L’astrònom Fred Bruenjes va gravar una sèrie de moltes fotos de 30 segons d’exposició durant unes sis hores la nit de l’11 d’agost al 12 d’agost, 2004, utilitzant una lent gran angular. La combinació de les fotos fa aquest aspecte espectacular. Hi ha 51 meteors dels Perseids a la imatge composta, entre ells un vist gairebé de front. Fred Bruenjes. De la web de NASA.
2.- Video
3.- Representació artística de l’entrada de la Terra a els corrents de partícules cometaries.
4.- En aquest diagrama, l’astrònom francès Jeremie Vaubaillon ha traçat la interacció de la Terra a través del corrent de meteoroides dels Perseids d’enguany. L’òrbita de la Terra es representa en color taronja. Les dates s’indiquen com dia/mes (exemple 11/8 = 11 d’agost les 0 hores UT). Space.com.
5.- Previsió del pic d’activitat dels Perseids. Bill Cooke, cap del NASA Meteoroid Environment Office.
6.- Radiant dels Perseids. Mirant cap al nord-est.

#GoodbyePhilae

GoodbyePhilae03s

Thanks @Philae2014 for daring landing on Comet @IamComet67P. We never forget @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae from AstroLab @UV_EG @CdCienciaUV

Gràcies @Philae2014 per l’atreviment d’aterrar en el cometa @IamComet67P. No oblidarem @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae des de l’Aula d’Astronomia @UV_EG @CdCienciaUV

Gracias @Philae2014 por el atrevimiento de aterrizar en el cometa @IamComet67P. No olvidaremos @ESA_Rosetta. #GoodByePhilae desde el Aula de Astronomía @UV_EG @CdCienciaUV

GoodbyePhilae02s

La meua contribució per twitter a l’acomiadament a la nau d’aterratge Philae que no dóna senyals de vida des del 5 de juliol de 2015. El 27 de juliol passat el sistema de comunicació amb la petit nau fou definitivament apagat. Com que Rosetta aterrarà sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko a finals de setembre, aquest apunt servesca també per a la nau mare europea.

Actualització: Una de les meues fotos al Flick del Germam Aerospace Center DLR.  Totes les altres fotos ací.

Imatges: Maquetes del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i de Rosetta i Philae en l’Aula d’Astronomia. Universitat de València. Enric Marco.

El cel d’agost de 2016

1200px-The_2010_Perseids_over_the_VLT

Arriba per fi l’agost i les vacances… Més temps per veure el cel de manera més intensa, relaxada i sense obligacions horàries.

L’agost és el mes dels Perseids, que a partir d’ara caldrà anomenar així d’acord amb el Criteri sobre la denominació catalana de les pluges d’estels enllestit enguany pel Termcat. Oblidem-nos, per tant, de les Perseides….

L’agost també serà el mes en que podrem veure tots els planetes visibles a ull nu. Des de la posta de Sol fins ben avançada la nit, i des de l’oest anant cap a l’est, podrem veure Mercuri, Venus, Júpiter, Mart i Saturn.

20160805-Jupiter-Mercuri-VenusAmb un cel sense obstacles cap l’oest, poc després de la posta de Sol, podrem admirar prop de l’horitzó el sempre fugisser Mercuri, el brillant Venus i el gegant Júpiter. El vespre-nit del 5 al 6 d’agost una lluna molt fina se situarà al costat de Júpiter.

Serà, però, el vespre-nit del 26 i del 27 d’agost  quan Venus i Júpiter se situaran a només 0,1º un de l’altre, de manera que semblaran un planeta doble. Traieu les càmeres i fer-los fotos a la parella. Afegiu, però, un bonic paisatge per emmarcar-ho.

20160826-Jupiter-VenusI des de fa mesos, Mart i Júpiter es troben al voltant de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Mart a la dreta de la constel·lació i Saturn a sobre de l’ull rogenc Antares. Però aquest mes, Mart, en ser un planeta pròxim a la Terra, es mourà ràpidament de dia en dia a la cerca de Saturn i entre el 22 i el 25 d’agost se situarà a només 2º de l’estrella  Antares. Aquesta rep el nom (Anti-Ares) per la semblança amb el planeta vermell  i utilitza, fins i tot, el mateix nom del déu de la guerra però amb el nom grec. Els tres objectes celestes s’alinearan aquests dies oferint un bell espectacle per al final de mes.

20160823-Mart-Saturn-AntaresEn 2016 els astrònoms preveuen un esclat de meteors dels Perseids. La predicció és de 200 a 500 meteors per hora en el moment del màxim que passarà la nit del 11 al 12 d’agost, encara que també es podran veure meteors la nit següent. Això és molt més del doble de la taxa normal. En 2016, una Lluna creixent gibosa no serà problema per a l’observació ja que es pondrà abans de la matinada. Així que si l’esclat es produeix abans de l’alba, la Lluna ja no es trobarà sobre l’horitzó i, per tant, ja no serà una molèstia per a l’observació. Les taxes màximes es preveu que duren aproximadament mig dia, durant la nit del 11 al 12 d’agost. Però, es veja o no l’esclat, els Perseids, vistos en un lloc fosc són sempre un plaer.

Finalment a partir del 27 d’agost podrem gaudir de les primeres imatges en alta resolució de Júpiter quan la nau Juno faça el pròxim pas pròxim als núvols del gegant gasós.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Agost 2 22 45
Quart creixent Agost 10 20 21
Lluna plena Agost 18 11 27
Quart minvant Agost 25 05 41

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de agost de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Perseid sobre els telescopis VLT a Cerro Paranal, Xile. 2010. VLT d’ESO. ESO/S. Guisard.
2-4. Stellarium.

Astronomia i natura en “Cañas y barro”

252194

Acabe de llegir Cañas y barro, el drama rural que l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez escrigué l’any 1902. Un llibre oblidat en una estanteria aliena un dia de visita m’ha permés recordar la mítica sèrie de TVE quan eren més joves.

La tràgica història d’amor entre Neleta i Tonet passa principalment a la llavors illa del Palmar, però tota l’Albufera  és l’escenari on ocorre l’acció de la novel·la.

L’Albufera era, llavors, l’any 1902, un indret humit, fangós, que impregnava tothom, com l’autor mateix relata:

No eran gran cosa aquellas vírgenes del lago, con sus ropas lavadas en el agua púdrida de los canales, oliendo a barro y las manos impregnadas de una viscosidad que parecia penetrar hasta los huesos.

Però tot al llarg de la novel·la es nota l’amor que Vicent Blasco Ibáñez sent per aquestes terres i aigües aleshores encara quasi salvatges a només un pas de València. A més a més, coneix a fons els costums i les tradicions de l’Albufera, algunes de les quals es remunten a l’època de la Conquesta de Jaume I.

Així, ens descriu el tradicional sorteig del Redolins que se celebra el segon diumenge de juliol per repartir-se els millors llocs de pesca o la Demanà dels caçadors del dia de Sant Martí en novembre o, fins i tot, la llegenda de la serp Sanxa, metàfora de tot el que passarà al llarg de la novel·la.

Però la novel·la et permet també conéixer com era l’indret fa més de 100 anys. A través de la història de Tonet i Neleta podem resseguir el variat patrimoni natural de l’Albufera i la Devesa.  S’hi enumeren i descriuen aus com ara fotges, collverds, polles blaves (Porphyrio porphyirio), agró, martinet ros (Ardeola ralloides) o oroval, piuló, morell, singlot, flamenc, rates d’aigua i fins i tot lludrigues, actualment desaparegudes al llac. I naturalment diversitat de peixos com anguiles i llobarros.

Cent catorze anys després l’Albufera és el Parc Natural més estimat pels valencians, el Palmar ja no és una illa i, per tant la comunicació amb la ciutat de València ha millorat moltíssim.

D’altres coses han empitjorat des d’aleshores. Les aigües no són tan netes com abans, la Devesa està parcialment urbanitzada i, com que aquest és un bloc bàsicament d’astronomia, la contaminació lumínica al Parc, encara que controlada, ens fa perdre el cel estrellat.

I és que la lectura d’aquesta obra de Vicent Blasco Ibáñez permet fer, fins i tot, una ullada per comprovar com era el cel nocturn a principis del segle XX.

La barca quedó inmóvil (en medio del lago)…..
Había cerrado la noche. No quedaba otra claridad que el difuso resplandor de las estrellas, que temblaban en el agua negra.

O més endavant:

La calma del lago, la penumbra de una noche tranquila y estrellada, pareció darle valor. Ariiba el azul obscuro del cielo; abajo el azul blanquecino del agua, conmovido por estremecimientos misteriosos que hacían temblar en su fondo el reflejo de las estrellas.

Actualment la llum de la ciutat de València arriba al Parc. Les lluminàries del Port i de l’aeroport són les fonts més importants i s’hi veuen clarament. Ja no podríem dir allò que no quedava cap claror que no fos dels estels.

Albufera-Gola-Pujol2I continuant amb els temes astronòmics, Blasco Ibáñez descriu d’una manera excelsa l’eixida de la Lluna en el bosc de la Devesa que sembla vindre al rescat d’uns nens perduts:

Encima de los pinos, por la parte del mar, comenzó a teñirse el espacio de una blanquecina claridad. Las estrellas parecían apagarse sumergidas en un oleaje de leche. Los muchachos, excitados por el ambiente misterioso de la selva, miraban este fenómeno con ansiedad, como si alguien viniera volando en su auxilio rodeado de un nimbo de luz. Las ramas de los pinos, con el tejido filamentoso de su follaje, se destacaban como  dibujadas en negro sobre un fondo luminoso. Algo brillante comenzó a asomarse sobre las copas de la arboleda; primero fue una pequeña línea ligeramente arqueada como una ceja de plata; después un semicírculo deslumbrante, y por fin, una cara enorme, de suave color de miel, que arrastraba por entre las estrellas inmediatas su cabellera de resplendores. La luna parecía sonreír a los dos muchachos, que la contemplaban con adoración de pequeños salvajes.

També m’ha sorprés agradablement l’ús del valencià al llarg de l’obra. La novel·la és en castellà però de tant en tant apareixen expressions en valencià, així com referències en el text amb les quals es comunica al lector de la manera més natural que la llengua dels protagonistes és el català.

Albufera-Port-CatarrojaFinalment, el pitjor de la novel·la és el tractament del paper de la dóna i sobretot de la protagonista Neleta. Ella, com la serp Sanxa, és la culpable d’acabar d’una manera tràgica amb la vida del seu amant.

L’Albufera de València és un indret meravellós que heu de visitar. Ara que la conec una mica he pogut gaudir i visualitzar la majoria dels racons del llac que apareixen l’obra. I és que l’Albufera en conjunt és realment el protagonista principal de Cañas y barro.

Per si voleu llegir-la l’he trobada en la xarxa en pdf: Cañas y barro. Vicent Blasco Ibáñez, 1902.

Imatges:

1.- Portada del llibre Cañas y barro. Plaza y Janés Editores. 1976.
2.- Martinet ros. Enric Marco
3.- Mirador de la gola de Pujol. Enric Marco
4.- Port de Catarroja. Enric Marco

Adéu Philae

GoodbyefromLCC_blogpost_630

La missió Rosetta continua en òrbita al voltant del cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko però ja s’està preparant per la seua fi a finals de setembre.

Ara mateix el cometa es troba a uns 520 milions de quilòmetres del Sol i aquesta distància augmenta de dia en dia. Per això mateix, la nau Rosetta, que s’alimenta de l’energia generada per immensos panels solars, està sofrint una pèrdua de potència d’uns 4 Watts per dia. Com que la missió encara té feina per a un parell de mesos cal estalviar d’on siga possible i tots els instruments no essencials s’han de desconnectar.

I, dins d’aquestes retallades energètiques, aquesta setmana, el passat dimecres 27 de juliol 2016 a les 11:00 hora local, s’ha apagat la Unitat processadora del Sistema de Suport Elèctric (Electrical Support System Processor Unit, ESS). La unitat ESS és la interfase utilitzada per a les comunicacions entre la nau mare Rosetta i la petita nau Philae situada sobre el cometa.

A partir d’ara, per tant, ja no seran possible les comunicacions amb la nau perduda Philae que roman en silenci des del 9 de juliol de 2015.

goodbye-philae-comet-lander01Com recordareu els seguidors d’aquest bloc, Philae va aterrar sobre el cometa el 12 de novembre de 2014 però en no assolir enganxar-se a la superfície, va anar a parar a una zona fosca des d’on no va poder carregar les bateries. Només 60 hores de bateria pròpia per fer tota la feina encomanada van ser ben aprofitades abans de la pèrdua de potència i d’hibernar-se. Tanmateix la comunitat de seguidors de Rosetta se sorprengué el 14 de juliol 2015 en comprovar que en aproximar-se el cometa al Sol i en augmentar les hores de llum, Philae despertà durant unes setmanes. De Philae, però, no en sabem res més quan va callar finalment el 9 juliol 2015.

Adeu-PhilaeAquests mesos d’allunyament del Sol, i en baixar l’activitat del cometa, Rosetta s’hi ha pogut acostar fins a uns 10 km de la superfície però, així i tot, no s’ha rebut cap nou senyal de Philae des d’aleshores.

Ara, les necessitats energètiques de la missió han obligat a desconnectar la interfase ESS i, amb aquest fet, cal que ens acomiadem per sempre de Philae.

L’equip de la missió ha posat en marxa una campanya internacional per donar les gràcies i acomiadar-se de la petita nau Philae.

Els membres de la Centre de Control alemany DLR (Centre Aeroespacial Alemany) ens conviden a tots els interessats en la missió a dir-li adéu a Philae.

Si volem fer-ho, tenim fins el 8 d’agost de 2016 per enviar-los una foto dient adéu a Philae (goodbye to Philae). Aquesta foto amb la frase de comiat pot ser una selfie, una de grup o fins i tot una foto corporativa. La foto es pot enviar a les xarxes socials de la manera següent:

  • Twitter: Cal usar el hashtag #GoodbyePhilae i afegir la vostra imatge. Si no hi ha prou espai, es pot enviar, a més a més, un missatge personal als comptes: @DLR_de i @DLR_en.
  • Facebook: Envieu la imatge i missatge personal via missatge privat als comptes: facebook.com/DLR_de o facebook.com/DLR_en.

Potser, com expliquen al bloc de la missió, el teu missatge siga enviat directament al cometa o, siga utilitzat amb finalitats divulgatives.

Finalment com ja ha fet al llarg de la missió, l’Agència Espacial Europea (ESA) ha confeccionat un vídeo de dibuixos animats per commemorar els dos anys de la missió. Us deixe el petit documental de 5 minuts de youtube en anglés. En castellà el podeu veure ací encara que no el puc posar directament per problemes de formats incompatibles amb wordpress.

Que ho gaudiu…

Imatges:

1.- Alguns membres de l’equip del mòdul d’aterratge Philae en el Centre de Control DLR en Colonia, Alemanya.
2.- Representació artística del mòdul d’aterratge Philae sobre la superfície del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
3.- Piulada de l’equip de Philae. ESA.

Vivències d’una estada científica a Bilbao

Foto-grupBilbao2016

Torne de Bilbao. A la vista del museu Guggenheim i als peus de l’imponent torre d’Iberdola s’hi ha celebrat aquests dies la XII Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Astronomia. l l’indret on s’han celebrat els debats, l’edifici Bizkaia Aretoa de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV / EHU), com podeu imaginar, també comparteix amb aquells edificis la grandiositat i l’excel·lència en el disseny. Un lloc per visitar també.

En aquest tipus de reunió bianual es tracta de crear un fòrum de discussió científica al voltant de l’astronomia, per a presentar i debatre els treballs més recents, promoure la col·laboració entre diversos grups d’investigació i parlar també de política científica.

cartelSEA_Bilbao webI de política científica es parlà en la primera sessió del dilluns on l’informe de recursos humans de l’astronomia espanyola constata la baixada del 15% d’investigadors en aquesta àrea dels del 2012 o la pèrdua d’uns 130 becaris d’investigació. D’això se’n parla al vídeo resum de la sessió que deixe penjat més avall.

El resultat de les retallades dels darrers anys ha afectat de ple la ciència. La falta d’inversions ha deixat pel camí molts joves brillants que han marxat a fer ciència en grans centres a l’estranger (com a d’altres àmbits de la societat, clar) o, molt més trist encara, ha fet que abandonen la ciència. Javier Gorgas, president de la Societat, constatava que una reducció de contractes per a professionals de l’astronomia, especialment els que correspondrien als investigadors més joves, “posa en perill el present i futur del desenvolupament de l’astronomia en Espanya”.

L’informe també indica que actualment només el 29% de professionals en aquesta àrea són dones. El percentatges s’ha mantingut invariable des de 2009. No anem bé tampoc en aquest àmbit. Tanmateix entre la gent jove del congrés hi havia moltes dones. La cosa podria millorar si creixera el nombre de places a les universitats i centres d’investigació.

El congrés també ha servir per al retrobament amb companys que fa anys que no veus encara que has seguit la seua experiència vital per les xarxes o a través dels seus articles científics. Sobretot gent de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) que coneixes des d’aquella època llunyana de becari a finals del segle passat i has anat seguint de lluny.

Però també és el moment de conéixer gent nova que volta pel món i que investiga a Austràlia, Brasil, Alemanya o a la Gran Bretanya.

I de la Gran Bretanya ens parlen de la política post-Brexit i de les dificultats que tindrà la nova primera ministra Theresa May per tractar d’eixir de la Unió Europea i no morir en l’intent, sense funcionaris especialistes en Europa ja que tots els que podien ajudar són funcionaris europeus a Bruxel·les i que, segur no tornaran. I com els investigadors britànics estan preocupats per l’esdevenidor dels projectes conjunts amb als socis europeus.

Pro-Am-SEA2016Meravellats també per Sandra Benítez, que des del Museu d’Astronomia de Rio de Janeiro promou activitats a les escoles de la ciutat amb un gran èxit i que, quan té temps, encara marxa per l’Àfrica o la Índia amb el programa Galileo Mobile. I com des d’Austràlia Ángel R. Lopez Sánchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am, de col·laboració entre els astrònoms aficionats i professionals. Els recursos dels aficionats s’estan equiparant en molts aspectes als dels professionals i una coordinació és necessària per a abordar de manera més efectiva projectes comuns.

Cal seguir, però, també les moltes ponències científiques que ens fan informes de projectes assolits però sobretot ens expliquen els grans projectes de futur.

Així l’astrofísica Luisa Lara de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía ens repassà les claus de la missió Rosetta i alguns dels èxits aconseguits en l’estudi del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. S’ha despullat el cometa de tots els seus secrets com ara molècules no mai vistes en cometes com ara l’oxigen molecular, moltes molècules orgàniques complexes que són essencials per a la vida, gel d’aigua en la superfície, pous profunds.. S’ha proposat un origen plausible a la forma bilobulada del cometa, amb una gran esquerda que creix i acabarà trencant-lo en dos, i ens ha fet notar la immensa negror de 67P que només reflexa el 6% de la llum incident (albedo 6%) quan el negre carbó en reflexa el 8%. Realment podem dir que 67P/Churyumov-Gerasimenko és més negre que el carbó!

ESA_infographic_67P_vital_stats2I a més a més, “Rosetta ha pogut determinar l’abundància de deuteri en les molècules d’aigua presents en el cometa, que ha resultat ser tres vegades superior a la quantitat de deuteri en els oceans terrestres. Aquest fet pràcticament descarta que els cometes que es formaren com el 67P siguen els progenitors de l’aigua del nostre planeta”, va assenyalar Luisa Lara.

Diversos projectes científics que estaran ben aviat a l’abast de la comunitat científica van ser llargament explicats en les plenàries. L’European Solar Telescope, un telescopi solar de 4 metres de diàmetre de nova generació, va ser presentat per Manuel Collados de l’IAC. Un instrument que revolucionarà el coneixement de l’estructura dels camps magnètics solars de la nostra estrella.

El Square Kilometre Array (SKA) serà, sense dubte, la major estructura científica creada sobre la Terra. SKA estarà format per un conjunt de centenars de milers d’antenes que s’instal·laran a Austràlia i a Sud-àfrica. La construcció començarà d’ací a dos anys i el conjunt de tota la infraestructura formarà el major i més sensible radiotelescopi del món.  Permetrà endinsar-se en l’estudi de les primeres etapes de l’Univers i de la formació de les primeres estrelles, la física dels púlsars, la misteriosa natura de la matèria i energia fosques i, per suposat, en la cerca de vida intel·ligent en l’Univers, segons exposà el professor Philip Diamond, Director General de l’Organització SKA que lidera el projecte.

JWST-SEA2016També es parlà llargament del James Webb Space Telescope (JWST), telescopi espacial successor del Hubble. Es tracta d’un projecte internacional en que participen la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i la del Canadà (CSA). El llançament està previst per a finals de 2018. Amb un espill primari de 6,5 metres de diàmetre, serà el telescopi espacial més gran de la història, segons explicà Pierre Ferruit, el científic de la ESA al front del projecte. “El més emocionant de tot és que la sensibilitat del JWST, en comparació amb els telescopis actuals, serà tan elevada que és ben segur que descobrirem coses que ni esperem”, afirmà Pierre Ferruit.

Però la xarrada estrella fou la de Juno, la missió de la NASA que acaba d’arribar a Júpiter, no només pel repte tecnològic i atreviment científic de l’expedició que sobrevolarà de manera rasant els núvols del gegant gasós, sinó per l’entusiasme que el conferenciant Glenn Orton, investigador del Jet Propulsion Laboratory, sabé imprimir i encomanar a l’audiència. Vídeos impactant amb música de Vangelis, grans gesticulacions, grans imatges amb els quals ens animà a participar des del nostres observatoris terrestres per donar suport a la missió.

Juno-SEA2016I és que Glenn Orton és el coordinador de les observacions de suport. A banda d’observar conjuntament des de Juno i des de Terra simultàniament els mateixos fenòmens d’activitat en els núvols jovians, el projecte preveu que per votació popular la càmera JunoCam prenga imatges d’objectes atmosfèrics determinats. Un bon programa de relació amb la societat que en definitiva paga Juno.

Una altra conferència plenària es confirmà que en pocs mesos es farà públic el primer catàleg d’estrelles recopilades per la missió Gaia de la que parlarem a bastament fa uns anys i que pren dades del moviment i posició de mil milions d’estels.

Però en un congrés d’aquest tipus no només es presenten els grans projectes internacionals sinó sobretot els treballs de la gent de la base, petits però interessants projectes que comencen i que donaran fruits en un futur pròxim o llunyà. Així es presentà el projecte europeu ORISON d’una plataforma científica d’observació del cel des de l’estratosfera que es llançarà des d’un globus, o la missió AIDA de NASA-ESA d’estudi i impacte sobre el asteroide 65803 Didymos per veure si es possible desviar una mica la seua lluna. La finalitat última és aplicar el coneixement adquirit per protegir-nos d’un possible impacte futur d’un asteroide.

Javier Diaz, director cinematogràfic valencià, presentà el curt de ciència ficció “Arco de choque”, que ha rebut el premi “Best Depiction of Science and Technology” del festival de cine científic Sci-On de Reno (Nevada, USA). Un film que retrata perfectament el món dels observadors en el moment d’un inquietant descobriment. Ja en parlarem quan el film siga de domini públic a finals d’any.

CnzIYbEWIAAyycY.jpg_large

Finalment, també va haver temps per reunir-nos els tuiters actius de la SEA per fer-nos la selfie corresponent i, fins i tot, de la mà del palo-selfie de @cefalopodo realitzar una selfie de 360º. Allí ens trobarem @El_Lobo_Rayado, @sjribas, @cefalopodo, @aasensior, @agomezroldan @bynzelman @darksapiens i jo @EnricMarcoSoler.

Després d’aquesta immersió científica, torne a la rutina però amb la feina feta i noves coneixences. Del que vaig presentar a la Reunió de la SEA ja en parlaré en els pròxims dies.

Així es va fer la foto de grup. Realització: Anna Boluda.

Fotos:

1.- Foto de grup. SEA 2016
2.- Cartell de la reunió SEA 2016
3.- Video resum de la reunió. Jo aparesc en primer pla en el minut 2:11. SEA
4.- Ángel R. Lopez Sanchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am. Ángel R. Lopez Sanchez.
5.- Dades estadístiques del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
6.- JWST SEA 2016. Enric Marco
7.- Juno Mission en SEA 2016. Ángel Gómez Roldán@agomezroldan
8.- Tuiters de la SEA. Natalia Ruiz Zelmano@bynzelman
9.- Com es va fer la foto de grup. SEA

Anit va arrancar el “XII Pop al Carrer”

po8

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

po3 po2

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

po1L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

po7“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

po5La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

po6L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

po4Finalment Santiago Estruch ha amanit els buits avorrits entre actuacions amb diversos curts de super 8. Hem pogut sentir i veure des de Charles Aznavour passejant per Nova York al “Gordo” i el “Flaco” o algunes de les primers pel·lícules d’un irreverent Charles Chaplin.

Molt bé per la primera sessió del Pop al Carrer d’enguany. Aquesta nit també sembla sucosa amb l’actuació de Miquel Gil i companyia…. No us ho perdeu.

Ací podeu veure un tros de l’espectacle de titelles de la companyia “De Paper”.

Segona nit de Pop al Carrer 2016.

Fotos i text a partir de La Cotorra de la Vall.