La primavera desperta

L’hivern ja és història. Finalment la Terra, en el seu camí constant al voltant de la nostra estrella, ha arribat a un punt en que el Sol, vist des de la Terra, se situa just sobre la línia projectada cap a l’espai per l’equador terrestre, el que anomenem equador celeste. El moment exacte d’aquest fet serà a les 11:29 d’avui 20 de març.

El Sol, per tant, es troba avui sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta). Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’equinocci de primavera.

A partir d’ara les constel·lacions de l’estiu seran cada vegada més visibles, el Cigne, juntament amb la Lira i l’Àguila, l’Escorpí, Sagitari i Capricorn ja dominen el cel de les últimes hores de la matinada. Sobre aquestes, com mirant-s’ho tot, es troba l’anellat Saturn, ara que una nau humana es farà el harakiri a finals de l’estiu precipitant-se sobre els densos núvols saturnians. El planeta farà gaudir als amants del cel l’estiu que ve quan s’albire a hores més fàcils.

Que els cels de la primavera us siguen benèvols i, pugueu mirar, al camp o la muntanya, el firmament sense núvols ni llums humanes contaminants.

Imatges:
1.- Branca en flor de l‘arbre de l’amor (Cercis siliquastrum). 19 març 2017. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2017 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Stellarium.

Per Sant Ovidi 2017 a Ca les Senyoretes

Un any més, el record de l’Ovidi Montllor ha estat present a les activitats de Ca les Senyoretes a Otos (la Vall d’Albaida).

Enguany li hem retut homenatge amb uns convidats de luxe. Amàlia Garrigós, periodista de l’extinta Ràdio 9 i Pau Benavent, de Canal33, ens parlàren de la relació de la música en català i els mitjans de comunicació. A més a més, comptàrem amb la presència d’Helena Montllor, filla del cantant.

L’acte començarà ben prompte, a les 19.30, però abans poguérem saludar els habituals de la casa, Joan i Assumpció, els amos de la casa,  Jordi Albinyana, artista polifacètic i autor de l’exposició d’homenatge a l’Ovidi que ja ha recorregut bona part de les ciutats i pobles del nostre país. També estava Pep Albinyana, organitzador de l’event, i força viva cultural de la comarca. I Ángel Canet, de Benicolet i amic blocaire, i Victor Iñúrria, i molts més.

Allí estava ja Amàlia Garrigós, sempre tan amable i atenta, que ens presentà  a Pau Benavent, presentador i guionista de cultura popular del programa Tria33 del Canal 33. Resulta que Pau també és de la Vall d’Albaida i, com molts valencians, treballa a Catalunya.

La conversa oberta a la participació del públic, amb ells dos i moderats per Pep, incidí sobre la relació dels mitjans de comunicació amb la música. I molt especialment, dels mitjans del nostre país amb la música cantada en la nostra llengua. No s’han distingit especialment les ràdios públiques del país, i molt menys les privades, en promocionar els músics. El programa El jardí de les delícies, que conduïa Amàlia, presentà més de 350 músics en valencià però això era un oasi en un desert. El tancament dels músics valencians en el Palau de la Música l’any 2005 propicià interpel·lacions en les Corts que el director de Canal9 tractà de contrarestar amb la llista de grups que portava al programa d’Amàlia. La posterior creació del col·lectiu Ovidi Montllor permeté coordinar els artistes que fan música en valencià i ara organitzen anualment els Premis Ovidi Montllor.

No molt millor estan els mitjans públics a Catalunya. Només el programa Tria33, on treballa Pau, té una petita finestra oberta per a la música en la nostra llengua.

Helena Montllor, la filla del cantant, ens recordà moments viscuts al seu costat, com assajava a casa abans d’un concert, i com n’era de la broma.

Així que la mesa va ser crítica però amb un gran desig i una esperança que la nostra escena musical tinga un reflex real en la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, CVMC.

Després del sopar posterior, cuinat per l’Assumpció, arribà la part musical en directe amb l’actuació del grup ollerià Sigarrito, que toquen una mica de tot, més en l’àmbit del pop-rock, i en el que l’artista polifacètic Jordi Albinyana hi participa. Hi ha gent que serveix per a tot, xè!

Fotos:
Diversos moments de la vetllada. Enric Marco

Les darreres aventures de Cassini

Potser la gent ja no ho recorda, però des de fa 13 anys la nau de la NASA Cassini es troba en òrbita al voltant del gegant anellat Saturn. El coneixement detallat del sistema del planeta que hem adquirit des d’aleshores és extraordinari. Les imatges de les llunes, dels anells, de Tità i Encèlad, móns potencialment habitables, han meravellats els amants de la ciència. En aquest bloc n’hem parlat a bastament.

Actualment la nau pràcticament ha esgotat les reserves de combustible necessari per als coets que li permeten maniobrar i, per tant, des del control de la missió al Jet Propulsion Laboratory, temen perdre la possibilitat en un futur pròxim de dirigir-la. El perill que un dia un Cassini descontrol·lat caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs o en Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per no fer-hi res. Cassini pot dur encara, després de 20 anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, sinó amb vida pròpia, si amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.

Així que després d’explorar de prop les més de 60 llunes de Saturn, Cassini s’anirà acostant progressivament als anells per a submergir-se definitivament en la densa atmosfera del planeta el 15 de setembre pròxim.

Els anells de Saturn són una zona perillosa per a una nau espacial. Milions de cossos de roca i gel orbiten en el pla equatorial del planeta. Un xoc amb un d’aquests objectes de la mida d’un autobús destruiria la nau sense remei. Ara se sap que aquests són controlats per petites llunes, anomenades pastores, que situades just al a l’interior dels anells regulen que la estabilitat i la pervivència al llarg del temps.

En el procés de caiguda sobre el planeta, des del 29 de novembre passat, Cassini es troba actualment executant un conjunt d’òrbites fregant per fora l’anell exterior F de Saturn, amb un període de 7,2 dies en un pla inclinat 63,5 graus des del pla equatorial del planeta. Les 20 òrbites que farà fins el 22 d’abril són gairebé idèntiques, situant-se Cassini en el punt més pròxim (periastre) a uns 150.000 km de Saturn, i el punt més llunyà (apoastre) a 1.280.000 de quilòmetres de Saturn. Les velocitats relatives a Saturn en aquests punts seran de 76.150 quilòmetres per hora i 9.000 km/h respectivament. A partir del 22 d’abril, després d’un acostament agosarat a la lluna Tità per donar-li impuls, iniciarà el conjunt d’òrbites finals passants entre l’anell i el planeta fins al Gran Final del 15 de setembre.

Les òrbites actuals fregant l’anell F porten la nau espacial prop de Saturn, i, de tant en tant, Cassini passa a tocar d’alguna de les petites llunes pastores que orbiten a prop, o fins i tot dins dels anells. Aquesta setmana, Cassini va fer observacions de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

L’explicació de l’estranya cintura al voltant de Pan caldria buscar-la en els inicis de la formació dels sistema d’anells de Saturn quan la lluna ja formada va anant netejant de cossos del que seria la futura divisió d’Encke i la lleu atracció gravitatòria va acumular la fina pols al voltant de la zona equatorial.

Ací podeu veure un gif animat de la petita lluna Pan en moviment.

El final de la missió Cassini encara ens donarà sorpreses. Ja en parlarem.

Més informació a la fantàstica i completa pàgina web de la NASA dedicada a la missió: Cassini, mission to Saturn.

El bloc de Daniel Marín també en parla, La asombrosa Pan, la luna de Saturno.

Imatges:

1.- Imatge artística de Saturn i Cassini. NASA.
2.- Anells de Saturn amb les subdivisions més importants.NASA/JPL/Space Science Institute.
3.- Vídeo: NASA / Jet Propulsion Laboratory – Caltech
4.- Òrbites finals de Cassini abans del 15 de setembre. NASA/JPL-Caltech.
5.- Imatge encara no processada de la lluna Pan, obtinguda el 7 de març 2017 per Cassini. NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute
6.- Imatge encara no processada de la lluna Pan entremig de la divisió d’Encke, a l’anell A de Saturn.NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.

Sàvies

En aquest Dia Internacional de la Dona, vos pose el magnífic escrit de Lucia Martinez Priego sobre el paper decisiu de les dones en el desenvolupament científic i tecnològic.


Sabeu qui era Enheduanna? I que va haver una època on les dones eres sacerdotesses, sàvies i totpoderoses igual que ho eren els homes? Segurament no ho sabreu, el que si que sabeu és que aquella època va acabar i que fa més de 4000 anys que les dones van deixar de ser iguals als homes i es convertiren en una possessió. Elles van ser recloses als gineceus primer i als convents després, excloses de les universitats i insultades i menyspreades quan s’atrevien a mostrar certa intel·ligència.

Tot i això les dones mai han deixat de ser sàvies i en totes i cada una de les presons que cada època ha anat imposant-les, dones sàvies i valentes, en ocasió a soles, en ocasió recolzades per homes savis i valents han obert esquerdes i ens han il·luminat amb el seu coneixement. El món hui és millor gràcies a totes elles i no podem deixar de cridar els seus noms ben fort un dia com hui.

Teano, dona de Pitàgores i pensadora de la proporció àurea, Aspasia de Mileto mestra de retòrica de Sócrates i mestra de dones; dona de Pericles i la ment darrere dels seus discursos recordats encara a hores d’ara per la seua perfecció. Agnódice la primera ginecòloga que per suposat va haver de disfressar-se d’home per curar les dones. La gran Hipàtia d’Alexandria després de la mort de la qual el cristianisme va entrar a les societats de la època desterrant a la dona als convents o al matrimoni. Desterrades del coneixement per a portar una vida de meditació va ser curiosament dins d’ells on relativament lliures del control masculí, algunes dones con Herrad de Lnasberg i Hildegarda de Bingen van poder dedicar-se a l’estudi i la investigació.

El Renaixement tampoc va ser una bona època i la suposada debilitat mental de les dones va ser l’objecte de la “Querelle des femmes”, un treball “intel·lectual” on els homes debatien sobre si tenien o no capacitat de pensament racional. Només sota la protecció d’una dona poderosa i convençuda de l’educació femenina com Isabel de Castella van poder florir les sàvies, les anomenades “docta puellae” com Beatriz Galindo que tanmateix no van poder sobreviure a la Santa Inquisició. Algunes sàvies ho van ser tan malgrat tot que sorprèn fins i tot la seua existència, com Oliva Sabuco, una manxega nascuda a Alcaraz que va publicar al 1587 la millor i més gran revisió de la filosofia aristotèlica feta fins aleshores.

Moltes d’estes dones mai tindran un Doodle a Google, Maria Sibylla Merian si ho va tindre al 2013 i és que la seua figura, els seus dibuixos i el seu rigor com a naturalista ho mereixien. Maria va ser entomòloga, dibuixant i comerciant, va deixar al seu home quan ho va considerar i va viatjar fins Surinam buscant erugues a una època que cremaven dones per coses molt menys estranyes. I tot això sense ser ni rica ni noble ni mare ni esposa d’un home il·lustre. Hem de recordar també a la marquesa de Châtelet a qui auguraven un mal matrimoni per ser alta i tindre els peus grans i de qui es burlaven per la seua passió per les matemàtiques. Primera traductora al francès dels Principia Mathematica de Newton i autora de nombrosos treballs científics amb uns dels seus amants, un que li deien Voltaire, no hi ha constància que els peus gran l’impediren pensar ni viure la vida.

Resulta sempre reconfortant la història de les sàvies que ho han estat recolzades pels seus homes, com és el cas de Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. De fet la responsable de que foren publicats quan Lavoisier va ser assassinat durant la Revolució Francesa.

També hi ha haver sàvies artistes, com Caroline Herschel a qui un atac de virola la va deixar sense opcions de matrimoni i per tant amb via lliure per a dedicar-se a ser primer cantant d’òpera i després astrònoma. No se si ho sabeu però ella i el seu germà van instal·lar a Madrid el major telescopi d’Europa per ordre del ministre Godoy. Poc temps després va arribar Napoleó a Madrid i… ja sabeu el final veritat?

Hi ha tantes sàvies que recordar… i tantes lluitadores. Les dones que van formar part dels moviments feministes (si ja sabeu els d’abans que són els que molen ara tot i que al seu moment se les acusava de radicals). Flora Tristán per exemple, que va portar el feminisme al moviment socialista, les sufragettes i totes les dones que lluitaren per l’accés al coneixement, a la universitat (a Cambridge les dones no van ser acceptades fins el 1945!!!).

Com no parlar també de l’única sàvia el nom de la qual tothom coneix, Marie Slodowska Curie. Imagineu si seria sàvia que ha aconseguir fer-se un nom en un món de savis.

Fins i tot tan a prop com el segle passat hi ha tantes sàvies oblidades… Kathleen Lonsdale qui va establir l’estructura del benzè, Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN, Dorothy Crowfoot Hodgkin descobridora de l’estructura cristal·lina de coses sense importància com la insulina, la vitamina B y la penicil·lina.

No voldríem oblidar a totes les científiques espanyoles que emparades per la creació de la Residencia de Señoritas a Madrid (a que de la Residencia de Estudiantes sí que heu sentit parlar?) i per Maria de Maeztu, van creure que podien ser sàvies, ho van aconseguir i van haver de renunciar als somnis. L’arribada de la dictadura a Espanya les va obligar a anar des de la universitat al gineceu de nou.

Ens hem oblidat moltes i per això vos recomanem de tot cor llegir el llibre en el que ens hem basat per escriure este homenatge: es diu Sabias i és de Adela Muñoz Paez, editorial Debate.

Amb la vista enrere potser tots aquest noms i molts més que no ens hauran arribat ens semblaran pocs, però totes elles no només van contribuir a obrir camins de saber, sinó que deixaren empremta en la seua societat i en els seus descendents, fent del món un lloc una mica més obert.

Quatre mil anys han passat des de que les dones van ser iguals als homes i encara estem lluny. SÀVIES I SAVIS este 8 de març eixirem totes i tots al carrer per fer plegats el camí que ens queda.

Sàvies, article de Lucia Martinez Priego, publicat al facebook de Compromís Ciència, amb permís.

Imatges:
1.- Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN. Viquipèdia Commons.
2.- Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. Jacques-Louis David. Museu Metropolità de Nova York.

Ciència és cultura

Publicat originalment al bloc del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, CEIC Alfons el Vell.


És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

Imatges:

1.- Vista artística de la Via Làctia i observada per una astrònoma.
2.- Marxa de les dones sobre Washington DC. EEUU. 21 gener 2017 Women’s March on Washington.
3.- Cartell publicitari ridiculitzant el canvi climàtic a Calgary, Canadà.

El cel de març de 2017

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Març 5 12 32
Lluna plena Març 12 15 54
Quart minvant Març 20 16 58
Lluna nova Març 28 03 57

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

Nous planetes. Descobriment de la NASA?

La descoberta de set planetes de tipus terrestre al voltant de l’estel TRAPPIST-1 ha estat la notícia científica destacada de la setmana. Tothom parla del gran treball que han fet els científics de la NASA per caracteritzar el petit sistema planetari situat a una distància de només 39 anys llum.

És això correcte? o quelcom grinyola? Perquè els astrònoms europeus ens hem quedat una mica decebuts per l’apropiació del descobriment per l’agència espacial nord-americana, NASA, que, en muntar una roda de premsa, ho ha venut com a propi, encara que, curiosament, l’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom belga de la Universitat de Lieja, Michaël Gillon. I si repassem detalladament la llista completa de l’equip de treball no veiem cap preeminència de l’Agència espacial nord-americana. De fet, només he vist dues persones relacionades amb la NASA.

El grup de persones darrere la troballa està format per M. Gillon (Université de Liège, Liège, Belgium), A. H. M. J. Triaud (Institute of Astronomy, Cambridge, UK), B.-O. Demory (University of Bern, Bern, Switzerland; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), E. Jehin (Université de Liège, Liège, Belgium), E. Agol (University of Washington, Seattle, USA; NASA Astrobiology Institute’s Virtual Planetary Laboratory, Seattle, USA), K. M. Deck (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), S. M. Lederer (NASA Johnson Space Center, Houston, USA), J. de Wit (Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, MA, USA), A. Burdanov (Université de Liège, Liège, Belgium), J. G. Ingalls (California Institute of Technology, Pasadena, California, USA), E. Bolmont (University of Namur, Namur, Belgium; Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/DRF – CNRS – Univ. Paris Diderot – IRFU/SAp, Centre de Saclay, France), J. Leconte (Univ. Bordeaux, Pessac, France), S. N. Raymond (Univ. Bordeaux, Pessac, France), F. Selsis (Univ. Bordeaux, Pessac, France), M. Turbet (Sorbonne Universités, Paris, France), K. Barkaoui (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), A. Burgasser (University of California, San Diego, California, USA), M. R. Burleigh (University of Leicester, Leicester, UK), S. J. Carey (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), A. Chaushev (University of Leicester, UK), C. M. Copperwheat (Liverpool John Moores University, Liverpool, UK), L. Delrez (Université de Liège, Liège, Belgium; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), C. S. Fernandes (Université de Liège, Liège, Belgium), D. L. Holdsworth (University of Central Lancashire, Preston, UK), E. J. Kotze (South African Astronomical Observatory, Cape Town, South Africa), V. Van Grootel (Université de Liège, Liège, Belgium), Y. Almleaky (King Abdulaziz University, Jeddah, Saudi Arabia; King Abdullah Centre for Crescent Observations and Astronomy, Makkah Clock, Saudi Arabia), Z. Benkhaldoun (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), P. Magain (Université de Liège, Liège, Belgium), and D. Queloz (Cavendish Laboratory, Cambridge, UK; Astronomy Department, Geneva University, Switzerland).

Si l’anunci de la troballa del sistema planetari al voltant de TRAPPIST-1 per part de la NASA no és a causa de la implicació dels seus investigadors, caldria pensar que és per l’ús dels seus instruments astronòmics.

La col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) tracta de “caçar” planetes al voltant d’estels nans roigs de poca massa amb un parell de telescopis de 60 cm propis: un ubicat a Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord, i un altre a Xile, per al cel de l’hemisferi sud. A més a més, com s’especifica a l’article publicat en la revista Nature (ací resum), per observar el sistema s’han utilitzat també una gran quantitat de telescopis d’observatoris d’arreu del món.

A la taula adjunta no només s’hi pot veure la llista completa dels instruments usats sinó la gran quantitat d’hores dedicades en cadascun d’ells per a observar els trànsits dels planetes davant de l’estrella. I és que fer un gran descobriment és costós de mena.

Així l’equip ha utilitzat els telescopis i instruments terrestres següents: TRAPPIST–South situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile,  TRAPPIST–North a Marroc, el telescopi robòtic de 2 metres Liverpool i el telescopi de 4.2 metres William Herschel  situats a l’Observatori del Roque de los Muchachos de La Palma, Canàries, el telescopi de 3.8 metres UKIRT a Hawaii, el telescopi d’1 metre SAAO a Sud-Àfrica, i, finalment la càmera infraroja HAWK-I en el  Very Large Telescope d’ESO en Xile.

Però què és això de l’ESO? L’Observatori Europeu Austral (ESO) és l’organització intergovernamental de ciència i tecnologia de major importància en astronomia dedicada a l’observació del cel en l’hemisferi sud. ESO opera en tres llocs, únics per la seua qualitat, ubicats al desert d’Atacama xilè: La Silla, Paranal i Chajnantor. El Very Large Telescope, situat a Paranal i utilitzat per la col·laboració TRAPPIST, és un conjunt de quatre telescopis amb un espill primari de 8,2 metres de diàmetre cadascun i és un dels equips astronòmics més avançats del món.

El mes de maig passat l’equip publicà els primers resultats sobre l’estel TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1. I sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, més un altre cinqué probable.

Així que, la instrumentació que la NASA deixà utilitzar a l’equip va ser essencial per al descobriment final però, de la mateixa manera, caldria també agrair la col·laboració d’altres organitzacions. L’ESO, per exemple, també va celebrar la troballa amb una nota de premsa que ha passat desapercebuda. De fet, s’han usat TRAPPIST-South i VLT, des d’instal·lacions a Xile pertanyents a ESO.

No hagués estat més productiu fer la roda de premsa conjunta NASA/ESO? A més a més, donat que TRAPPIST és una col·laboració internacional ben reeixida on treballen plegats astrònoms europeus, musulmans, africans i nord-americans, donar-li més presència a la roda de premsa en aquests moments de l’era Trump hagués estat molt potent.

Imatges:

1.- Moment de la conferència de premsa de la NASA.
2.- Liverpool Telescope, a l’Observatori del Roque de los Muchachos, La Palma, Canàries. Dr Robert Smith, Liverpool John Moores University.
3.- Taula amb els telescopis utilitzats en el descobriment. Nature.
4.-Vista aèria de la plataforma d’observació en el cim del Cerro Paranal, amb els quatre recintes per als telescopis de 8,2 metres de la unitat (UTS) i diverses instal·lacions per a l’interferòmetre del VLT (VLTI). ESO.
5.- Vista aèria del telescopi espacial infraroig Spitzer. NASA.

Descoberts set planetes de grandària terrestre en una estrella pròxima

L’expectació era gran aquest vespre per l’anunciada conferència de premsa de la NASA. Ja sabíem que l’anunci estaria relacionat amb els exoplanetes, planetes situats més enllà del sistema solar. De fet, un dels objectius de l’astronomia del segle XXI és la detecció de planetes tipus Terra. I amb puntualitat, a les 19 h. s’ha donat la gran notícia: el descobriment de set planetes d’una grandària similar al nostre i que giren al voltant de l’estel TRAPPIST-1. La troballa d’aquest sistema de set mons rocosos, tots ells amb possibilitats d’aigua en la superfície, és un pas endavant molt important per la recerca de vida fora de la Terra. El descobriment s’ha publicat en la revista Nature (ací resum).

L’estel TRAPPIST-1 es troba a uns 39 anys llum de distància i la podem trobar a la constel·lació d’Aquarius. És un nan roig, estel que es caracteritza per tindre molt poca massa. Com a conseqüència d’això, en aquests tipus d’estels el ritme de crema de l’hidrogen en el nucli estel·lar és tan lent que s’estima que poden durar més que tota la història de l’univers. Són bastant fredes ja que la temperatura superficial no arriba als 4000 K.

Com ja vaig contar en el cas de Proxima Centauri, també nan roig, i el planeta descobert al seu voltant, un estel tan dèbil i fred presenta molt prop seu la zona d’habitabilitat, regió al voltant de l’estel on l’aigua es pot mantindre líquida. I, de fet, tres dels planetes descoberts cauen dintre d’aquesta zona privilegiada. La vida, tal com la coneixem, necessita aigua líquida per mantenir-se i, aquesta zona és un bon lloc on començar a buscar vida fora de la Terra.

L’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom de la Universitat de Lieja (Bèlgica), Michaël Gillon. Des de fa uns anys el seu grup s’ha dedicat a buscar planetes al voltant d’estel nans roigs de poca massa. De fet, aquests estels han estat sistemàticament ignorats ja que la missió Kepler de la NASA, dedicada a buscar exoplanetes, només apunta a estels semblants al Sol, molt més calents.

Aquest astrònom porta endavant la col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) que tracta de “caçar” planetes amb un parell de telescopis de 60 cm: un en Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord i altre en Xile, per al cel de l’hemisferi sud. Per trobar els possibles planetes al voltant d’un estel s’usa el mètode dels trànsits: observar la lleu baixada de lluminositat (menor d’1%)  que produeix el pas d’un planeta per davant del seu estel.

El mes de maig passat l’equip publicà els resultats d’una campanya d’observació sobre l’estel anomenada TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Cal recordar que la dèbil estrella brilla més en aquestes longituds d’ona. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1 per caracteritzar finalment el fugitiu planeta. El resultat, però, no va ser el que s’esperava. Realment, sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, amb períodes orbitals d’uns 4, 6, 9 i 12 dies. A més, Spitzer va revelar el senyal dèbil d’un altre planeta addicional TRAPPIST-1h. Hi havia, per tant, almenys set planetes al voltant de l’estel.

Comparació del sistema TRAPPIST-1 i el sistema solar interior.

La proximitat dels valors dels períodes orbitals dels sis primers planetes a divisions de nombres enters petits (8/5, 5/3, 3/2, 3/2 i 4/3, respectivament) ens indica que les òrbites dels planetes són ressonants i que, segurament, els planetes es formaren més lluny del seu estel del que estan ara i que posteriorment migraren a les posicions actuals. A més a més, les mesures precises de Spitzer demostren que els planetes interactuen entre ells, i, a més, en estar tan prop de l’estel, hi poden estar lligats per efectes de marea, mostrant-li sempre la mateixa cara, tal com passa amb la Lluna respecte de la Terra. Tindrien d’aquesta manera una rotació síncrona: el període de rotació i de translació de cada planeta serien iguals. Per tant cada cara dels planetes té dia/nit perpetua. Això determinarà el clima d’aquests cossos ja que presentaran vents intensos que bufen de l’hemisferi diürn al nocturn.

En principi la presència d’aigua líquida en el sistema planetari seria possible només per als planetes e, f, g que es troben ben endins de la zona habitable del sistema. Tanmateix els autors de l’article afirmen que la rotació síncrona de tots els planetes seria la causa d’altres configuracions no previstes, com ara l’existència de planetes amb superfícies totalment congelades, amb oceans interiors en la part nocturna, mentre la part diürna, més càlida, tindria una superfície lliure de gels. La possibilitat de vida en aquest tipus de planetes ha estat estudiada. El vídeo mostra una visió artística del possible aspecte d’aquests planetes.

La troballa és realment extraordinària. L’astrofísica  Elisa Quintana, del Goddard Space Flight Center de la NASA i membre de l’equip TRAPPIST comenta: “Tindre aquest sistema de set planetes és realment increïble. Us podeu imaginar la quantitat d’estrelles properes que podrien albergar munts i munts de planetes”

Aquest sistema és un laboratori excel·lent per estudiar l’evolució dels petits planetes com el nostre. A més a més, les seues atmosferes podran ser analitzades fàcilment pels futurs grans telescopis en construcció com l’E-ELT o pel James Webb Space Telescope. Buscar, i potser trobar, traces de vida a través de gasos bio-marcadors com el metà, l’ozó o d’altres serà un repte per a la pròxima dècada.

De tots els mons que hem vist en la ciència ficció, aquests són encara més extraordinaris“, diu Hannah Wakeford, un científic que treballa en exoplanetes a Goddard.

Imatges:

1.- Representació artística dels set planetes descoberts. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
2.- Els set planetes al voltant de TRAPPIST-1 tal com es veurien des de la Terra amb un telescopi hipotètic de gran potència. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt (IPAC).
3.-  Com seria veure el cel des de la superfície del planeta TRAPPIST-1f. En estar el planeta ancorat per les marees a l’estel, la cara nocturna estarà congelada mentre que la cara diürna tindria aigua líquida. NASA/JPL-Caltech/T. Pyle (IPAC).
4.- Observacions infraroges del  Spitzer Space Telescope del sistema de set planetes que orbiten l’estel TRAPPIST-1. Es veu el canvi de lluminositat quan el planeta passa per davant de l’estel. Aquestes observacions varen permetre determinar molt precisament la grandària, distància a l’estel, la massa i la densitat dels planetes. NASA/JPL-Caltech/M. Gillon (Univ. of Liège, Belgium).
5.- Comparació del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA/JPL-Caltech/R. Hurt, T. Pyle (IPAC).
6.- Comparació de les zones habitables del sistema de TRAPPIST amb el sistema solar interior. NASA//JPL-Caltech.
7.- TRAPPIST-1 Planets – Flyaround Animation. NASA/JPL-Caltech.

Mònica López, la veu del temps a TVE

Divendres, amb la Sala Darwin del Campus de Burjassot plena, Mònica López, Cap de l’Àrea del Temps de Televisió Espanyola, ens explicà quin ús fa de les matemàtiques per fer-nos saber quin temps farà demà. Una interessant i divertida xarrada que s’emmarca en les activitats del 50é aniversari dels estudis de Matemàtiques a la Universitat de València.

Predir l’oratge és una de les feines científiques més difícils que conec. A causa de la gran quantitat de variables (pressió, temperatura, velocitat del vent, orografia, època de l’any, zona climàtica…) l’atmosfera no és fàcil de modelar i, per tant, predir si demà  estarà o no núvol i encertar-ho depén del model numèric utilitzat i de molta experiència del meteoròleg. Entre d’altres, els astrònoms depenem molt de la predicció del temps per preparar, realitzar o anular les observacions astronòmiques que fem.

Per això sempre he admirat el valor dels científics que s’hi dediquen tant als centres d’investigació, entitats públiques com Meteocat, així com als serveis meteorològics de les cadenes públiques de televisió. En el cas d’aquests últims, el personal que hi treballa no només ha de fer bé la predicció del temps sinó que ho fa a través d’un mitjà de comunicació de masses. I qué passa si no l’encerten?

Un viatge de cap de setmana tant de temps preparat es pot estroncar perquè a la tele diuen que és probable que ploga al lloc de l’estada. Si t’arrisques a anar i plou, qué fas tots els dies tancat a l’hotel amb els nens? I si no hi vas i resulta que no plou?

Segons ens contà, per fer la predicció cal introduir a l’ordinador on corre el model numèric meteorològic uns inputs ( temperatures, pressió, etc…)  recollides a les estacions d’Aemet a tot arreu de l’estat o a les estacions automàtiques de les xarxes d’observadors aficionats com ara la valenciana Avamet. El programa de previsió amb aquestes dades d’entrada resol les equacions d’hidrodinàmica atmosfèrica, equacions no-lineals en derivades parcials que no es poden resoldre per mètodes analítics. Al final, el programa calcula les variables en cada punt d’una malla espacial tridimensional que cobreix l’atmosfera des de la superfície fins a una altura donada, per exemple, a 75 km d’altura sobre el sòl.

A partir d’aquestes dades es fan els mapes de predicció per a demà. Per saber quin temps farà despús-demà, a falta de dades reals de temperatura i pressió, s’usen les dades d’eixida de la previsió per a demà, amb la qual cosa la previsió ja només pot ser aproximada. Tots els models numèrics de l’atmosfera es basen en les mateixes lleis físiques com la conservació de la massa, quantitat de moviment i energia. Però difereixen en la formulació matemàtica concreta i en els procediments de solució numèrica del conjunt d’equacions no-lineals.

La informació meteorològica té, per tant, molt de ciència però també necessita una gran part de comunicació amb el públic. La previsió l’ha de poder entendre el public general i ha de ser-li útil. En aquest aspecte les prediccions d’Aemet són, com a mínim, críptiques. I és que la informació del temps es pot fer de moltes maneres, des de llegides al teleprompter per presentadores de falda curta, cas de Mèxic o de militars amb graduació, cas de la Rai 1, a Itàlia, o, bé, per persones professionals que s’ho preparen tot i després ho expliquen amb coneixement al públic.

Un altre dels problemes que compartim valencians i catalans és el poc desenvolupament del models numèrics de previsió del temps per a la Mediterrània occidental. Els codis americans com el GFS, o el model centre-europeu no tenen prou resolució en el nostre mar i, per tant, no són capaços de predir correctament alguns dels fenòmens meteorològics violents que s’hi produeixen. El model francés Arpege podria ajudar però només treballa amb la meitat nord de la Mediterrània i, a més a més, és un model tancat. Així que cal l’experiència del professional de la meteorologia que coneix el territori i les variacions locals de l’oratge.

Mònica López destacà el valor de les fotografies dels fenòmens meteorològics que envien els espectadors que els permeten afinar les previsions. Una idea que importà de la seua estada a TV3.

Finalment reconegué el valor de la secció meteorològica de Canal 9 per fer les previsions per a tot el País Valencià i valorà el treball que hi feien Joan Carles Fortea, Victoria Roselló i Jordi Payà.

Una xarrada ben interessant que ens ha fet conéixer de prop el fascinant camp de la predicció meteorològica de la mà de Mònica Lòpez.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. Enric Marco.

Un viatge a Júpiter

Ja fa uns mesos que la nau Juno de la NASA orbita el planeta Júpiter. Malgrat haver tingut problemes per insertar-se a l’òrbita final al voltant del planeta gegant, ens està oferint unes imatges espectaculars dels núvols jovians. L’aproximació a només uns 5000 km de les capes altes de l’atmosfera permet un nivell de detall dels fenòmens que passen allí que no s’havia aconseguit fins ara.

Des de la Terra, però, també es poden fer fotos espectaculars del planeta gegant. La gran qualitat de les imatges preses pels astrònoms aficionats permet veure molt bé les formes i moviments dels núvols que són una font preciosa per als investigadors planetaris.

Fa un temps l’aficionat suec Peter Rosén es proposà un projecte ben ambiciós per aprofitar aquestes imatges. Cada aficionat pren fotos del planeta i després les guarda per a ell o potser les publica en alguna xarxa social. Però aquest treball podia tindre un altre ús. Així que Rosén va engegar una campanya internacional per a unir totes les imatges dels aficionats en un únic vídeo. Ara la campanya ha conclòs i Rosén acaba d’editar una animació amb més de 1000 imatges enviades per 91 astrofotògrafs de tot el món obtingudes entre el 19 de desembre de 2014 i el 31 de març de 2015.

Entre els qui enviaren fotos podem trobar a Joaquin Camarena, company i amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i expert astrofotògraf. El seu nom apareix als títols de crèdits al final del vídeo encara que transformat en un estrany Joacquin Camarena.

Segon conta Peter Rosén, les imatges van tindre un llarg processament que va incloure correcció de color, apilació (suma) i unió final per obtenir uns 54 mapes complets.

A partir de les imatges s’han realitzat unes espectaculars vistes del planeta des del pol nord i sud. Com diu Rosén en la informació del vídeo:

Les projeccions polars són una mica especials ja que he fet que s’estenguen de pol a pol, no només des de el pol (situat al centre) a l’equador (situat a l’exterior) com se sol representar tradicionalment. La raó és que resulta més interessant ser capaç de seguir els moviments de tots els cinturons de núvols independentment de la projecció

Amb l’ajuda de Christoffer Svenske i Johan Warell s’ha trigat més d’un any per completar aquest vídeo que mostra el moviment dels cinturons de núvols de Júpiter i la rotació de la Gran Taca Roja en alta resolució, tot això accelerat un milió de vegades!

Finalment Peter Rosén destaca la capacitat tècnica de la comunitat mundial de fotògrafs aficionats planetaris per poder arribar a aquest alt nivell de detalls que poden ser rastrejats a través del planeta durant 250 revolucions.

La NASA ha demanat també la col·laboració dels astrònoms aficionats d’arreu del món que estudien i fotografien Júpiter per fer una gran campanya per captar els mateixes moments de l’atmosfera joviana que capte la sonda Juno.

Donat que Juno observa Júpiter de ben prop, la NASA no té la visió de conjunt del planeta que sí que ponen aportar els amateurs. Aquest treball és part d’aquesta contribució.

Foto: Vista pròxima de la Gran Taca Roja de Júpiter obtinguda per Juno. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Gerald Eichstaedt/John Rogers. Publicada 27 gener 2017.