Passeig per Gúdar-Javalambre

Ja fa uns mesos que la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre ha estat declarada reserva Starlight, juntament amb la part nord de la comarca valenciana dels Serrans. Un passeig nocturn et retorna a la natura, al cel estrellat dels avis, i a la visió de la Via Làctia que hem perdut els que vivim a la ciutat. El cel nocturn d’aquelles contrades és realment espectacular.

Dissabte 15 de juliol, convidats per l’ajuntament de Manzanera, parlàrem d’aquest cel estrellat i de les seues amenaces.  L’enllumenat excessiu, que emet més enllà del necessari i amb colors inadequats és la principal causa de la pèrdua del cel fosc. La llum artificial a la nit no ha estat fins fa poc percebuda com un contaminant, com una amenaça, no només per a l’astronomia, sinó per a tots els éssers vius, incloent-hi l’ésser humà.
A la Casa de la Cultura,  i davant d’una quarantena de persones, després de la presentació per la bibliotecària Pilar, explicàrem detalladament perquè la llum artificial nocturna pot esdevindre un contaminant, com la il·luminació inadequada d’una ciutat com València afecta al cel de les poblacions d’interior situades a més de 100 km, i com l’obtenció de la qualificació Starlight ha d’ésser un incentiu per a la comarca ja que atraurà més turisme de qualitat amant de la natura, diürna i també nocturna.

Joanma Bullón, agent medioambiental, relatà les seues experiències per defensar el cel fosc de la comarca. Ens conta la seua lluita contra els llums blancs i intermitents dels aerogeneradors instal·lats a la Muela de Santa Catalina l’any 2010, al costat d’Aras de los Olmos i dels observatoris de l’Associació Valenciana d’Astronomia i de la Universitat de València. Una lluita que aconseguí canviar els llums contaminants per llums rojos fixos menys nocius per a l’astronomia i el medi ambient.

Després de sopar a l’hotel Duque de Calabria (un personatge singular, antic senyor de l’indret al segle XVI i marit de Germana de Foix, virreina del Regne de València) tocava la segona part de les activitats. Desplaçats al Mirador d’estels de la població muntarem els nostres telescopis per explorar al Via Làctia i els planetes visibles. Tots els pobles aragonesos de la Reserva disposen d’un indret similar situat prop i amb prou foscor per admirar el cel estrellat.

La visió del cel era espectacular encara que quan es canvie la llum blanca de Manzanera per un enllumenat més amigable ho serà encara molt més. La Via Làctia travessava tot el cel des de Cassiopea fins a Sagitari passant pel Cigne. La gent es meravellà observant Júpiter i Saturn, la galàxia d’Andròmeda, el doble cúmul de Perseu, Albireo, etc. Cap a les 1:30, la Lluna en quart minvant aparegué per l’est i la visió dels cràters amb llum rasant solar deixà una empremta, espere que duradora, en els majors i menuts que encara aguantaven.

A les 3:00 ja érem a l’hotel per descansar. Diumenge visitaríem Galàctica, el complex divulgatiu de l’astronomia, relacionat amb l’Observatorio de Javalambre.

A les 10:30 amb els nous amics de Manzanera marxarem cap a Arcos de las Salinas, situat a uns 20 km. De camí pararem en Las Pozas del Gavilán, un bonic paratge natural amb cascades i senders per fer-hi bones caminades.

A les 12:00 h ja erem a Arcos. En el seu terme es troba el nou Observatori Astronòmic de Javalambre i el complex divulgatiu astronòmic de Galàctica que anàvem a visitar de la mà de l’alcalde de la població José Luis Alvir. L’enllumenat públic del poble es troba en procés de canvi a llum Led ambre ja que ens trobem en el nucli de la Reserva Starlight de Gúdar Javalambre. De fet trobarem algunes làmpades de prova ja instal·lades.

Uns onze quilòmetres de pista forestal ens van dur al cim del Pico del Buitre on es troba l’Observatori de Javalambre, l’equipament científic del Centro de Estudios de Física del Cosmos de Aragón (CEFCA). Allí se situa el projecte J-PAS que consta d’un telescopi de 80 cm (T80) d’obertura i un altre de 2,5 m (T250) per dur a terme una cartografia extensa del cel.  El T250 observarà el cel en 56 colors amb una gran càmera de 1.2 Giga-píxels, constituïda per una sèrie de 14 CCD. J-PAS observarà més de 8000 graus quadrats (aproximadament 1/5 de tot el cel) durant uns 6 anys.

El complex es impressionant i la vista abasta totes les serralades fins a València. Però hem de davallar la muntanya per aturarnos a Galáctica, el Centre de Difusió i Pràctica de l’Astronomia promogut pel CEFCA que naix amb l’afany d’apropar l’Astronomia als ciutadans, posant al seu abast unes instal·lacions semiprofessionals destinades a usos de caràcter científic, divulgatiu i d’educació cultural i ambiental. L’edifici, impressionant, ja està acabat i quan es pose en marxa de segur que mourà tants amants del cel estrellat com amants dels dinosaures mou Dinópolis en Terol.

Finalment la ronda de visites a Gúdar-Javalambre acabà a l’hora de dinar en el Balneari de Manzanera, el Paraíso, un bell indret enclavat enmig de la natura, que també ha estat declarat Destinació Turística Starlight.

En conjunt un cap de setmana molt interessant en el que hem fet nous amics i conegut uns paisatges encisadors d’una comarca aragonesa ben pròxima a casa. Tornarem.

Imatges:

1- 4.- Diversos moments de la xarrada. Enric Marco.
5.- Observació astronòmica al Mirador de estrellas de Manzanera. Enric Marco.
6.- Pozas del Gavilán. Manzanera. Enric Marco.
7.- Led filtrat en ambre. Il·luminació sostenible. Arcos de las Salinas. Enric Marco.
8.- Observatorio de Javalambre. CEFCA. Enric Marco.
9.- Vista de Torrijas amb la serralada de Javalambre al fons. Es veu el telescopi de 2,5 m. Enric Marco.

Explorem l’Estació Espacial Internacional amb Street View

Volíeu fer d’astronautes i no us atrevíeu? Tanmateix l’espai us atrau, desitjaríeu sortir de la Terra, pujar a l’Estació Espacial Internacional i veure-ho tot des d’allà dalt.

De moment viatjar a l’espai és encara un privilegi d’uns pocs, només per a astronautes d’agències espacials o milionaris desficiosos. Google, però, ens acaba de fer un regal. Ha fet possible explorar per dins amb detall l’Estació Espacial.

L’Estació Espacial Internacional (ISS, en anglés) és un laboratori internacional que porta 16 anys a l’espai. Hi col·laboren sis agències espacials de la Terra (l’estatunidenca National Aeronautics and Space Administration (NASA), la russa (RKA), la japonesa (JAXA), la canadenca (CSA/ASC), la brasilera (AEB) i l’Agència Espacial Europea (ESA – European Space Agency). L’agència xinesa CNSA no hi participa ja que té el seu propi programa espacial.

Des d’aquest enllaç de StreetView (s’ha d’obrir prèviament Google Maps en una altra pestanya del navegador) podem explorar els 15 mòduls internacionals que formen la nau, des del llocs on dormen els astronautes fins on dinen o fan els experiments. La visita comença en la gran finestra que mira a la Terra, la famosa Cupola. Ací s’hi veuen les càmeres i objectius que els astronautes usen per a fer les boniques fotos de la Terra tant diürnes com nocturnes (que usem per  a estudis de contaminació lumínica). Però podem explorar els altres mòduls, els magatzems de material, l’equipament científic, els tratges per a les eixides extravehiculars, etc.

Les vistes panoràmiques en 360º típiques de Street View no s’han fet amb les càmeres usuals que Google porta dalt dels seus cotxes, sinó que Google va haver de treballar amb NASA per crear un mètode “ingràvid” per fer les fotografies. L’astronauta francés Thomas Pesquet de l’Agència Espacial Europea va ser l’encarregat de fotografiar totes les estàncies de la nau amb les càmeres digitals que hi ha a l’Estació. Enviades a la Terra les imatges van ser processades i unides posteriorment per crear aquesta sensació d’immersió total en l’Estació. En el vídeo inicial podeu veure el Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.

Imatges:

1.- Vídeo. El Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.
2.- Captura de pantalla de l’entrada en StreetView als 15 mòduls de l’ISS.
3.- L’Estació Espacial Internacional des del transbordador espacial Endeavour en la missió STS-134 el 29 de maig de 2011. Wikimedia Commons.

Visita al Racó d’Ademús

Fa uns dies participàrem en la Universitat d’Estiu del Racó d’Ademús (UVRA), una iniciativa conjunta de la Càtedra de Participació Ciutadana i Paisatges Valencians de la Universitat de València i del Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial.

El Racó d’Ademús, una comarca moltes vegades oblidada en  el imaginari valencià, és, de fet, uns dels primers territoris conquerit, fins i tot abans de Jaume I.

La conquesta cristiana la va dur a terme el seu pare, el rei Pere II d’Aragó, el 1210, que va guanyar les fortaleses musulmanes d’Al-Damus i Castil-Habib, amb l’ajuda de cavallers templers i hospitalers. És per això que les terres del Racó van ser pioneres en la conquesta del futur Regne de València. Jaume I d’Aragó va incorporar la comarca al nou regne de València i al patrimoni reial.

El Racó constitueix una comarca muntanyenca, regada pel riu Túria i amb uns paisatges espectaculars. Hi podem trobar el Parc Natural de la Puebla de San Miguel, al qual hi hem anat dues vegades i hi hem mesurat la bona qualitat del cel nocturn. I, donat que el tema global de la universitat era el Paisatge rural, la nostra xarrada “Paisajes nocturnos” reivindicà la importància del paisatge nocturn i els perills que l’amenacen. Parlarem de la nit fosca i dels ecosistemes nocturns mostrant imatges del Racó mateix de nit, però també de la pèrdua del cel estrellat per causa de la contaminació lumínica en els paisatges urbans i periurbans com els de l’àrea metropolitana de València.

La nostra participació acabà amb una observació astronòmica en les proximitats d’Ademús, on poguérem gaudir de la vista de Júpiter i de Saturn i d’alguna nebulosa.

La nova Universitat d’Estiu és una experiència pionera en el mitjà rural valencià. Una proposta que ofereix un atractiu programa d’activitats acadèmiques i culturals, que pretenen donar resposta a les qüestions que més preocupen a la població del mitjà rural. Amb una sèrie de conferències, xerrades, tallers i taules rodones de caràcter formatiu, acompanyades de concerts, representacions, visites guiades i excursions nocturnes.

La Càtedra de Participació Ciutadana i Paisatges Valencians és una plataforma acadèmica, resultant de la col·laboració entre la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori i la Universitat de València, els objectius de la qual són la reflexió i recerca, però també la divulgació i la transferència del coneixement entorn de la democratització dels valors paisatgístics i territorials.

Imatges:
1-3.- Diversos moments de la xarrada. Enric Marco.
4.- La constel·lació d’Escorpio des de les afores d’Ademús. Ángel Morales Rubio.

El cel de juliol de 2017

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juliol 1 02 51
Lluna plena Juliol 9 06 07
Quart minvant Juliol 16 21 26
Lluna nova Juliol 23 11 46
Quart creixent Juliol 30 17 23

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

Un nou cos planetari al Sistema Solar?

Un objecte de massa planetària desconegut podria estar amagat en les zones externes del Sistema Solar d’acord a la recerca d’unes investigadores de la Universitat d’Arizona. La forma estranya de les òrbites dels planetes menors del Cinturó de Kuiper  es podria explicar a causa de la pertorbació gravitatòria d’aquest cos d’una massa major que Mart fins ara no observat.

El Cinturó de Kuiper engloba gran part de les restes de la formació del Sistema Solar. Situat més enllà del planeta Neptú i entre 30 a 50 unitats astronòmiques (1 ua = distància Terra-Sol) aproximadament del Sol, està format per milers d’objectes de mida tan gran com els planetes nans Plutó o Eris fins a cossos molt més menuts. La majoria d’aquests són petits cossos gelats que, extrets de les seues òrbites seculars, poden caure cap al Sistema Solar interior per formar els cometes.

En l’article enviat a la revista Astronomical Journal, l’astrònoma lider del treball Kat Volk i l’astrònoma Renu Malhotra del Lunar and Planetary Laboratory (LPL) de la Universitat d’Arizona presenten proves molt fortes de l’existència d’un cos de mida planetària no conegut i amb una massa entre la de Mart i la Terra. La presència d’aquest objecte es dedueix de manera indirecta per la inclinació orbital anòmala dels membres més llunyans del Cinturó de Kuiper.

Tots els planetes del Sistema Solar giren al voltant del Sol en òrbites planes molt semblants. De fet la inclinació de tots ells està en el rang entre els 7º de Mercuri i els 0,77º d’Urà si ho calculem respecte a l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, l’anomenada eclíptica. A la figura adjunta, Plutó arriba a 17º d’inclinació. Aquesta va ser una de les raons per considerar que no era un planeta com els altres.

Tanmateix si no som tan terracèntrics i calculem la inclinació orbital de tots els cossos respecte a la mitjana ponderada de totes les òrbites planetàries i plans rotacionals, l’anomenat pla invariable, els valors varien una mica. Evidentment els moviments orbitals dels quatre planetes gegants dominen i, llavors els valors d’inclinació són diferents…

 Les investigadores Volk i Malhotra van estudiar els angles d’inclinació dels plans orbitals de més de 600 objectes del Cinturó de Kuiper. I van descobrir que, mentre la majoria dels cossos tenen inclinacions orbitals pròximes al pla invariable del Sistema Solar, els més distants, més enllà de 50 unitats astronòmiques, tenen una gran inclinació orbital que només podria explicar-se per la influència gravitatòria d’un gran cos desconegut.

I com seria aquest cos? Per començar els científics l’anomenen objecte de massa planetària. Donat que no compleix les regles per a ser un planeta segons la resolució famosa de la Unió Astronòmica Internacional del 2006, ja que aquest cos de mida planetària no ha netejat la seua òrbita de cossos menuts, no se li pot anomenar planeta i, a més a més, dir-li planeta menor tenint la mida de Mart potser siga un poc contradictori.

Per poder influenciar gravitatoriament i deformar les òrbites dels objectes llunyans del Cinturó de Kuiper, l’objecte desconegut hauria d’orbitar el Sol a una distància d’unes 60 unitats astronòmiques amb una inclinació orbital de 8º respecte al pla invariant del Sistema Solar. La seua influencia es notaria almenys a 10 ua a cada costat de l’òrbita.

“Els objectes distants observats del Cinturó se concentren en un anell d’aproximadament 30 unitats astronòmiques d’ample i sentirien la gravetat d’un objecte de massa planetària al llarg del temps“, ha explicat l’astrònoma Volk, “per la qual cosa la hipòtesi d’una massa planetària que cause la deformació observada és raonable a aquestes distancies

L’objecte buscat no podria ser l’hipotètic Planeta Nou, que ja fa més d’un any es busca per explicar el comportament anòmal d’alguns objectes molt llunyans del Cinturó. Aquest suposat planeta ha de ser més massiu (unes 10 masses terrestres) i molt més llunyà (entre 500 i 700 ua).

Aquest és massa llunyà per influenciar aquests objectes del Cinturó“, ha explicat Volk. “L’objecte buscat ara ha d’estar més prop de 100 ua per afectar substancialment als membres del Cinturó situats en aquest rang“.

I com és que no hem trobat encara un cos de mida planetària tan gran? El més probable és que, segons Malhotra i Volk, encara no hem explorat prou en la volta celeste els objectes del Sistema Solar distant. El lloc més probable en el que podria estar amagat un cos de massa planetària estaria en el pla galàctic, un àrea tan densament plena d’estels que les cartografies en busca de nous objectes del Sistema Solar tracten d’ evitar.

Una possible alternativa a aquest objecte que podria haver alterat el pla orbital dels objectes externs del Cinturó de Kuiper podria ser una estrella que passà fregant el Sistema Solar en la història astronòmica recent, farà uns centenars de milions d’anys.

Una estrella viatgera mouria tots el eixos de rotació orbital en una mateixa direcció” ha comentat Malhotra. Però una vegada l’estrella haja passat els objectes tornaran a l’orbita anterior. Caldria un pas extremadament pròxim, a unes 100 ua i la seua marca sobre les òrbites s’esborraria al cap de 10 milions d’anys. Per això no considerem que siga l’escenari més probable“.

El descobrir un nou món a les afores del Sistema Solar és un repte científic immens a causa de poca brillantor de l’objecte buscat, que recordem-ho no té llum pròpia i només reflecteix la llum del Sol, que a la distància que es pot trobar és mínima. Però diversos satèl·lits i telescopis tenen grans bases d’imatges de tot el cel encara per explorar. Els programes de ciència ciutadana, amb voluntaris que exploren les imatges astronòmiques a la cerca d’objectes nous, permet avançar en aquesta recerca. El projecte Backyard Worlds (Mons del veïnat) permet a qualsevol que dispose d’un ordinador i una connexió a internet examinar imatges preses per la nau espacial WISE (Wide Field Infrared Survey Explorer) de la NASA.

El Sistema Solar sembla més complex del que aprenguérem a l’escola. L’observació detallada del moviment dels cossos planetaris i el que coneixem del exoplanetes farà revolucionar el que sabem del nostre entorn més pròxim.

Imatges:

1.- Simulació del suposat cos planetari més enllà de Neptú.
2.- Inclinacions orbitals: Astronomy – Ch. 7: The Solar Sys – Comparative Planetology (14 of 33) Planet Orbital Inclination
3.- Pla invariant Why are the planets all in the same plane?
4.- Mapa dels objectes coneguts del Cinturó de Kuiper. Wikipedia commons.

Tornem a Pedralba per parlar dels Leds

Fa uns dies vàrem estar a Pedralba (els Serrans), invitats pel  Parc Natural del Túria dins de les activitats de celebració dels 20 anys de la seua creació.

En la xarrada realitzada a la Casa de Cultura del poble, parlarem de la tecnologia Led i de la seua implantació en els carrers i en les nostres cases. De com els nostres pobles van canviant de color sota l’amenaça dels leds extremadament blancs, que amb un alt contingut en llum blava, són extremadament perjudicials per al medi natural i per a la salut humana. Vàrem posar exemples d’afectació de la contaminació lumínica sobre diverses especies i sobre els humans. I precisament Pedralba, va ser dels primers municipis valencians a canviar la il·luminació urbana amb leds massa blancs. I això que el Parc Natural del Túria inclou part del municipi de Pedralba. Vàrem explicar que els únics leds vàlids des del punt de vista ambiental són els Leds PC ambre, ja implantats a Aras de los Olmos, per exemple, amb gran acceptació de la població.

La nota simpàtica de la xarrada va vindre d’una nena d’uns 10 anys. Després d’unes preguntes del públic sobre la instal·lació de leds a casa, dels problemes d’insomni a causa de la intrusió lumínica, una nena asseguda a la primera fila preguntà com s’aconseguia que una bombeta fes llum. Una pregunta interessant i difícil d’explicar al seu nivell. La resposta va vindre del símil d’un flux d’electrons (boletes) que es mouen per un tub (cable) i en arribar a un tub molt més fi (el filament) s’han de pegar colzades i escalfar-se (resistència)  per poder passar per un indret molt més estret. Espere haver-me fet entendre.

Després de la xarrada ens desplaçarem al Mirador, dalt del poble on muntarem el telescopi per veure la Lluna, Júpiter i ja al final de la nit Saturn. I malgrat trobar-se València a 34 km de distància en línia recta, la seua presència cap al Sud-Est estava ben clara a l’horitzó.

Les activitats de conscienciació front de l’amenaça de la contaminació lumínica van ser un èxit. Un grup d’unes vint persones participaren activament, tant en la xarrada introductòria com en l’observació astronòmica. Ens va alegrar molt retornar a Pedralba, la primera població des d’on, un llunyà novembre de 2011, començarem a vagar pels pobles, instituts i parcs naturals explicant el problema de l’excés de llum.

Imatges. Diversos moments de les activitats. Enric Marco.

L’estiu…

Encara que l’alta temperatura ja ens avisa des de fa uns dies, finalment ha arribat de veritat l’estiu. A les 6 hores 24 minuts el Sol haurà assolit la màxima separació sobre l’equador celeste. I com que el Sol farà, per aquesta raó, un recorregut més llarg per dalt de l’horitzó, el dia d’avui serà el més llarg de l’any. Serà el solstici d’estiu.

Així que avui comença l’estiu a l’hemisferi nord. I recordem-ho que l’hivern comença a l’hemisferi sud.

Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar respecte al dia del solstici.

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra  el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any (veieu figura 4). Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia arribarà a estar-ne a 74 graus. Cap a les dues del migdia (hora solar 12 h) mireu l’ombra que féu. És la més petita que fareu al llarg de l’any.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol i per això fa tanta calor. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 3 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sàhara, la Índia, etc…, el  Sol es situarà, a migdia solar, exactament en el punt més elevat del cel, és a dir dalt del vostre cap. És a dir, les ombres desapareixeran durant uns instants. No cal, però anar tant lluny. Només que s’acosteu a les illes Canàries, situades a uns 4º a nord del tròpic, l’ombra no desapareixerà però serà realment molt petita.  L’efecte és espectacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus nord, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença. I, si es viatja molt més al nord el Sol de mitjanit ja es pot veure des dels primers dies de juny.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances…

Foto:
1.- Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Inari, Finlàndia. 5 juny 2012. Joanma Bullón. Amb permís.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada June solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de juny, els dies del solstici.
2.- Inclinació de la Terra i rajos del Sol el dia del solstici d’estiu a l’hemisferi nord. Wikimedia Commons.
3.- Moviment del Sol sobre l’esfera celeste al llarg de l’any. Hawaiian Voyaging Traditions.

Seguretat i vacunes (tot el que sempre et preguntares i mai saberes on trobar)

Us deixe un document que la Sectorial de Ciència de Compromís ha elaborat sobre les vacunes. Davant de la nova moda de no vacunar els nens amb excuses d’allò més estrambòtiques s’ha fet necessari recordar que les vacunes salven vides.


La sectorial de Ciència de Compromís, en resposta a les recents polèmiques sobre l’efectivitat de les vacunes i els dubtes que certes informacions sense suport científic estan generant en la ciutadania, vol aclarir els següents punts:- No s’ha trobat fins ara cap tipus d’associació entre vacunes i el risc de patir autisme. Els rumors que sustenten aquestes teories provenen d’un estudi científic que es va demostrar fals [1]. Recents estudis han confirmat que no existeix cap tipus d’associació entre l’administració de vacunes a infants i el risc de patir autisme [2, 3].

– Abans d’administrar una vacuna, aquesta passa per períodes de proves i anàlisi exhaustius que duren anys, i es mantenen durant tota la seua comercialització, baix el control de les autoritats espanyoles i europees (Agencia Española del Medicamento, European Medicine Agency) [4].

– Les vacunes poden tindre efectes secundaris en un percentatge xicotet de la població a la qual s’administra. No obstant això, el risc de patir eixos efectes es molt menor que el risc de patir les malalties davant les quals immunitza.

– N’hi ha persones que per patir alguna malaltia prèvia o per ser al·lèrgiques de manera greu a alguna vacuna, no es poden vacunar. Si aquestes persones viuen en una societat amb un nivell de vacunació màxim, estan protegides per la immunitat davant la malaltia de la resta de la població. Si el nivell de vacunació de la societat baixa, augmenta l’exposició d’aquestes persones a la malaltia i, per tant, el risc que tenen de contraure-la.

– Davant de qualsevol dubte al respecte de la seguretat i/o efectivitat de les vacunes, cal dirigir-se a un professional mèdic. Es la persona amb coneixements i formació adequada per respondre a tots els dubtes. La informació present a internet habitualment no passa per cap tipus de filtre acadèmic ni científic i pot estar plena d’inexactituds o ser directament falsa. Cal fer la recerca en fonts d’informació fiables, contrastables i rigoroses [5]. Respecte d’aquest tema, la Organització Mundial de la Salut (OMS), la Unió Europea (UE), el Servei Nacional de Salut dels Estats Units (NIH), l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i molts altres organismes mèdics i científics internacionals ja s’han pronunciat i han declarat la seguretat de les vacunes i el greu perill que el moviment anti-vacunes esta suposant [6, 7].

Des de la Sectorial de Ciència de Compromís animem a tothom a informar-se sobre aquesta i qualsevol altra qüestió científica de forma rigorosa i confiant en els professionals del sector.

Referències
[1] Rao TSS, Andrade C. The MMR vaccine and autism: Sensation, refutation, retraction, and fraud. Indian Journal of Psychiatry. 2011;53(2):95-96. doi:10.4103/0019-5545.82529.
[2] Gerber JS, Offit PA. Vaccines and Autism: A Tale of Shifting Hypotheses. Clinical infectious diseases : an official publication of the Infectious Diseases Society of America. 2009;48(4):456-461. doi:10.1086/596476.
[3] Gadad BS, Li W, Yazdani U, et al. Administration of thimerosal-containing vaccines to infant rhesus macaques does not result in autism-like behavior or neuropathology. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America. 2015;112(40):12498-12503. doi:10.1073/pnas.1500968112.
[4] Medicinal products for human use
[5] Manual de vacunas en línea de la AEP
[6] ¿Cuáles son algunos de los mitos, y los hechos, sobre la vacunación?
[7] Beneficios de la Vacunación

Finalment una explicació per al misteriós senyal Wow!

Un equip d’investigadors del Center for Planetary Science (CPS) als Estats Units ha donant una explicació convincent per al misteriós senyal de ràdio “Wow” detectat el 1977. L’estudi conclou que el núvol d’hidrogen que envoltava un cometa, desconegut aleshores, va emetre el fort senyal, l’origen del qual s’associava a una possible civilització extraterrestre.

El 15 d’agost del 1977 a les 23:16, el radiotelescopi de la Universitat d’Ohio, Big Ear va rebre un senyal de ràdio d’origen desconegut que provenia de la zona oest de la constel·lació del Sagitari.  Va durar exactament 72 segons i va assolir una intensitat màxima 30 vegades superior al soroll de fons.

En aquella època no existien encara els registres digitals i l’ordinador escrivia sobre fulls  de paper continu els senyals rebuts. La magnitud d’aquests s’expressava en números (del sistema hexadecimal). L’operador Jerry Ehman, que control·lava aquell dia l’instrument, va escriure la famosa nota “Wow!” (Caram!) al costat dels valors desorbitats, com es pot veure a la imatge. I aquest és el nom que se li ha quedat a aquell misteriós senyal.

Des de llavors, els científics han tractat de buscar una explicació plausible per a aquesta pujada sobtada de potència de ràdio, però cap ha semblat viable. S’hi pensà en fonts astrofísiques com ara asteroides, exoplanetes, estrelles però, també en satèl·lits militars secrets. Tanmateix, cap d’aquests hipòtesis encaixava  en el senyal rebut: molt concentrat en un punt del cel i esporàdic ja que estudis posteriors amb altres radiotelescopis més potents no tornaren a rebre cap increment de potència en aquella direcció per damunt del soroll radioelèctric.

Així que durant els darrers 40 anys la hipòtesi més raonable per explicar el fenomen era que fora un senyal d’alguna civilització extraterrestre, bé dirigit intencionadament cap a la Terra o captat accidentalment per l’antena Big Ear. La freqüència d’emissió era de 1420 MHz (longitud d’ona 21 cm) que correspon a la freqüència d’emissió de l’hidrogen neutre. Aquesta freqüència és àmpliament usada en radioastronomia per a cartografiar la Via Làctia o estudiar l’Univers ja que l’hidrogen és l’element més abundant.

“Escoltar” possibles civilitzacions alienígenes amb l’ús de la línia de 21 cm de l’hidrogen està considerat molt interessant pel programa SETI de cerca de possibles senyals extraterrestres. I, és que la línia es troba en la zona més tranquil·la de l’espectre radioelèctric, l’anomenada Finestra de Microones.

Aquests últims mesos, però, un grup del CPS liderat per l’astrònom Antonio Paris ha trobat una explicació més plausible. Han suggerit que el senyal sobtat i misteriós en Big Ear podria provindre del gran núvol d’hidrogen amb un radi d’uns pocs milions de quilòmetres que envolta el nucli d’un  cometa. I com que el cometa es mou ràpidament en el cel, la desaparició els dies posteriors del senyal en la mateixa posició celeste seria totalment explicable.

Els astrònoms han assenyalat que els cometes P/2008 Y2(Gibbs)266/P Christensen, descoberts en 2008 i 2006 respectivament, es trobaven just en la constel·lació de Sagitari, la zona del cel que explorava el radiotelescopi Big Ear. Els investigadors tingueren una oportunitat de comprovar la seua idea quan els dos cometes tornaren a aparèixer entre novembre de 2016 i febrer de 2017 per la mateix zona.

I, després de 200 observacions de la zona, que varen incloure la Via Làctia, púlsars, forats negres, i els dos cometes, els científics han arribat a la conclusió que els senyals de ràdio de l’hidrogen neutre d’aquests últims encaixen amb el senyal  “Wow!” de fa 40 anys. Per acabar de confirmar-ho van estudiar altres tres cometes que també tenien emissions similars. Evidentment no poden afirmar al 100% que “Wow!” va ser produït pel cometa 266/P Christensen, però poden afirmar amb relativa seguretat que va ser generada per un cometa.

Adéu, per tant a l’explicació alienígena. De fet, era l’emissió més forta i estranya captada per les nostres antenes i, sense explicació, per ara. Era molt temptador atribuir-ho a tecnologia no-terrestre, però cal assumir les proves. La navalla d’Occam torna a aplicar-se.

Quan dos o més explicacions s’ofereixen per a un fenomen, l’explicació completa més simple és preferible; és a dir, no han de multiplicar-se les entitats sense necessitat.

Ah! Per cert, el radiotelescopi Big Ear ja no existeix. La Universitat Ohio Wesleyan que era la propietària del terreny on estava muntat va vendre l’indret l’any 1983. Va ser, per tant, desmantellat l’any 1998 per construir-hi un camp de golf de 18 forats i una residència de 400 cases per a rics.

Imatges:

1.- El senyal “Wow” sobre paper contínu. Wikimedia Commons.
2.- Big Ear. BigEarg.org
3.- Posició del senyal Wow! en la constel·lació de Sagitari. Seti.

Els llums perduts de la guerra

2012

Llevant 2012. Si es punxa la imatge es farà gran.

De dia, les imatges de la Terra que ens envien els satèl·lits ens mostren l’ocupació del sòl, la contaminació de l’aigua i de l’aire, els núvols, el mapa físic en definitiva. Per la nit, però, l’observació de la Terra ens conta una història diferent. Des d’incendis forestals a Califòrnia, Austràlia o Brasil, a la pesca de la gamba en Corea, a les llums que sobreiluminen les ciutats dels països rics. Observem així, més bé una mena de mapa polític, un mapa de la gent. Els llums nocturns mostren l’activitat econòmica, on i com viuen les persones, on tenen les indústries, per on discorren les carreteres, on es troben les fonts d’energia, com ara els pous de petroli.

2016

Llevant 2016. Si es punxa la imatge es farà gran.

Així, les zones fosques mostren les zones rurals o deshabitades o senzillament àrees sense recursos per a mantindre l’enllumenat urbà engegat tota la nit, com passa a extenses zones d’Àfrica. També de vegades mostren un règim autoritari com Corea del Nord,

Tanmateix, les zones il·luminades mostren el primer món, on el balafiament energètic és la norma. Es calcula que un 30% de la llum que fem servir per a l’enllumenat vial als carrers de tot el món es llança a l’espai.

Caldria però, analitzar un cas intermedi. La manca actual de llum nocturna en indrets que fa pocs anys eren il·luminats ens mostra un dels efectes de la guerra. En les guerres clàssiques del segle XX les ciutats s’enfosquien de nit per evitar ser bombardejades. Tanmateix la tecnologia armamentística del segle XXI permet dirigir  bombes i míssils de manera autònoma fins al seu objectiu encara que siga de nit, neve o ploga.

És per això que les zones fosques en les zones en conflicte són la conseqüència directa de la part més terrible de la guerra: les ciutats devastades, les infraestructures malmeses, la població expulsada del seu territori.

Fa un dies la NASA ens mostrava dues impactants imatges nocturnes de la zona de l’Orient Mitjà ( o Llevant) en guerra des de fa massa anys, Síria i Iraq. La primera és de l’any 2012, quan el conflicte a Síria tot just començava, mentre que la segona és de l’any passat, 2016, quan moltes de les ciutats ja estaven devastades i a penes tenien recursos per mantindre els llums nocturns.

Cada imatge global s’ha construït amb un conjunt de fotografies fetes en nits sense núvols sobre zones més petites.  Les imatges provenen de l’instrument Visible Infrared Imaging Radiometer Suite (VIIRS) que viatge a bord del satèl·lit de la  NASA-NOAA Suomi NPP. L’instrument VIIRS inclou una banda especial “dia/nit,” que és un sensor per fer mesures de contaminació lumínica en tota la Terra. Això permet als investigadors estudiar la intensitat, tipus i fonts de la llum nocturna artificial i observar com canvia al llarg del anys. La llàstima, però, és que VIIRS no té capacitat per mesurar l’energia lumínica emesa pel llums terrestres que emeten part de l’energia en la banda del blau, com ara els Leds. Per tant, no és un bon instrument per mesurar l’increment de la implantació dels Leds a nivell mundial.

El grup de recerca liderat per Miguel Román, que treballa al Goddard Space Flight Center de la NASA, ha publicat recentment  nous mapes globals de la Terra de nit des de 2012 a 2016. Román i el seu equip estan col·laborant amb institucions com el U.S. Federal Emergency Management Agency i les Nacions Unides per posar en marxa aplicacions en temps real d’aquestes dades, a banda de la recerca fonamental que realitzen.

En les imatges que mostre els canvis en l’enllumenat són espectaculars al voltant de la ciutat d’Alep, però també s’aprecien clarament a l’oest de Síria fins a Damasc. Tanmateix, on l’apagada de llum és major és al llarg de la vall de l’Eufrates, sobretot, però també del Tigris. L’any 2015 un informe de Voice of America, afirmava que un 80% dels llums de Síria s’havien apagat en els últims anys.

En Iraq, algunes zones prop de Mosul mostren un decrement de la llum al llarg dels anys mentre que Bagdad, Irbil, and Kirkuk incrementen de manera notable la intensitat de l’enllumenant. Les taques grosses blanques al nord de Bagdad són els pous de petroli que cremen gas. Algunes d’ells els han calat foc de manera intencionada.

Els organismes internacionals, com l’United Nations Institute for Training and Research Operational Satellite Applications Programme (UNITAR-UNOSAT) han utilitzat aquestes imatges nocturnes en els últims anys “per fer un seguiment dels conflictes que es mouen ràpidament i per posar al dia els nostres col·legues de l’ONU sobre on podrien estar les primeres línies d’aquests“, va dir Lars Bromley, un especialista en teledetecció de l’agència. UNOSAT treballa per “millorar la integració de les imatges de satèl·lit i dades geoespacials en suport a les operacions i activitats globals de l’ONU a les àrees de resposta a desastres, ajuda humanitària, la seguretat humana i els drets humans.” Les imatges nocturnes ajuden els grups de socors i de manteniment de la pau a identificar àrees que més necessiten d’ajuda i suport.

Imatges:

1-2. Imatges de NASA Earth Observatory de Joshua Stevens, usant dades del Suomi NPP VIIRS de Miguel Román, NASA GSFC. Text de Michael Carlowicz.
3. Mapa polític i físic de l’Orient Mitjà amb les capitals i ciutats principals.  El mapa és una mica més ample que les fotos nocturnes per encabir Teheran. Detailed maps of all countries, administrative and road maps, physical and topographical maps, maps for GPS navigators and other maps of the World. Vidiani.com