Caminar sobre exoplanetes com si fos la Terra

Fernando-Ballesteros-Exoplanetes

Un estudi de la Universitat demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts tenen una gravetat similar a la de la Terra. Mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la ciència ficció. Passejar pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, no sembla ja una idea tan absurda.

Investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, en el Parc Científic, han publicat un estudi en la revista ‘Astrobiology’ que demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts –planetes que es troben en altres sistemes solars– tenen una gravetat similar a la de la Terra.

L’estudi fa un càlcul de la velocitat d’acceleració que tindria un objecte deixat caure sobre diferents cossos del Sistema Solar i de gran nombre d’exoplanetes. Aquesta acceleració depèn del valor de la gravetat en la superfície de cada astre, valor que és calculat a partir de la massa i del radi mesurats per a cada planeta. En la superfície de la Terra aquesta acceleració val g = 9,8 m/s2.

walking-in-exoplanets-star-wars-ballesteros-luque-astrobiologyL’article publicat en ‘Astrobiology’ distingeix tres famílies diferents de planetes: cossos de massa menor que la de la Terra, per als quals la gravetat superficial augmenta com l’arrel quadrada de la seua massa; gegants gasosos amb masses majors a 300 vegades la massa terrestre, on la gravetat superficial és directament proporcional a la massa del planeta; i una regió intermèdia, entre 1 i 300 vegades la massa de la Terra, amb gravetat superficial pràcticament constant i molt similar a la terrestre, on es troben les superterres i els neptuns –cossos amb un nucli rocós important on l’atmosfera comença a tenir un pes significatiu en la massa planetària. La Terra, segons l’estudi, es troba just en la zona de transició a aquesta tercera família de planetes, la qual cosa la converteix, curiosament, en el membre més petit possible de la família de les superterres.

dnews-files-2016-05-luke-tatooine-670x440-160503-jpgEl treball aporta noves dades a l’astrobiologia –la gravetat és un factor limitant en el creixement dels organismes– i ofereix un resultat sorprenent sobre el qual els científics no poden encara trobar explicació. “Desconeixem les causes que provoquen aqueixa similitud gravitatòria, ja que encara no existeixen models que la justifiquen”, assegura Fernando J. Ballesteros, cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic, que ha dirigit la recerca.

I mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la cinematografia de ciència ficció, gènere bastant reprovat en aquest aspecte pel fet d’oferir representacions fantasioses i lleugerament resoltes de la gravetat en planetes diferents a la Terra. Així ocorre especialment en space operes com ‘La Guerra de les Galàxies’, on els personatges visiten planetes diferents sense que s’aprecien canvis en la gravetat; un fins avui ‘presumpte error’ però, en certa manera, una concessió cinematogràfica.

No obstant açò, després dels resultats d’aquest estudi que està cridant l’atenció dels mitjans de divulgació científica, passejar-se pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, podria no haver sigut una idea tan absurda.

Referència de l’article: “Walking on Exoplanets: Is Star Wars Right?” (Astrobiology 16 n. 5, 2016 (doi: 10.1089/ast.2016.1475).

Més informació: http://online.liebertpub.com/doi/10.1089/ast.2016.1475
A partir de la nota de premsa de la Universitat de València.

Figures:

1.- Fernando Ballesteros sobre la Lluna.
2.- Gràfic on es troben classificats els exoplanetes depenent de la seua acceleració superficial o gravetat.
3.- Luke Skywalker en Tatooine. El planeta amb dos sols. Star Wars.

Astronomia a la Primavera Educativa

Primavera-Educativa-67P

Dia assolellat i ja amb caloreta. Un dia ideal per col·laborar en la Primavera Educativa, jornades de portes obertes de l’educació valenciana promoguda per la Conselleria de Vicent Marzà. El passat dissabte de maig allí estàvem per explicar què fem a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València per divulgar l’astronomia als xiquets i adults que ens visiten al llarg de l’any.

Després de setmanes de preparació, un grup de set persones ocupàrem l’estand assignat per l’organització del SeDI, muntàrem i ajustàrem els telescopis, disposàrem les activitats de pintar i retallables per als més menuts i situàrem estratègicament la plataforma giratòria ben a prop del pas dels vianants.

Primavera-Educativa-TelescopisUna rèplica a escala del cometa 67P/ Primavera-Educativa-HalfaChuryumov-Gerasimenko realitzat per la nostra amiga artista Paloma i una petita nau Rosetta amb Philae presidien les activitats preparades de l’Aula d’Astronomia.

Limage184a plataforma giratòria va ser l’èxit del públic. Amb ella es comprova de manera ben clara la llei de conservació del moment angular. Si un objecte gira i, de sobte, part de la seua massa se’n separa, el gir s’alenteix immediatament. El producte de la distància de separació per la massa per la velocitat de gir roman constant (L = r mv). Si en voleu saber més de manera més rigorosa podeu anar a aquest enllaç. Volíem fer comprendre com les marees produïdes per la Lluna frenen la rotació de la Terra uns 2 mil·lisegons per any i, com, per a Primavera-Educativa-Evacompensar, la Lluna se n’allunya 3.8 cm/any.

El Sol va ser observat amb tres telescopis. Dos d’ells, amb filtres adequats, permetien veure la fotosfera i les poques taques presents. Un altre, amb un filtre Hα, ens deixà veure la cromosfera i, en ella, les protuberàncies.

Moltíssimes persones passaren i provaren la plataforma, miraren les taques del sol i, el més important, s’aturaren a preguntar com funciona el sol o com es mou la Lluna i com afecten les marees a la Terra. Els xiquets amb els pares

Primavera-Educativa-RiboEntre les desenes de visitants que visitaren el nostre estand, passà també l’alcalde de València, Joan Ribó, amb el qual parlàrem uns minuts.

I quan tocà desmuntar per deixar ample a les activitats del grup d’estudiants de biologia marina BioBlau, ens férem una foto de record.

Primavera-Educativa-Equip

Més fotos:

Primavera-Educativa-Javi Primavera-Educativa-xiquets
Primavera-Educativa-Enric Primavera-Educativa-Roger
Primavera-Educativa-Telescopis

Figures:
1.- Rèplica del cometa 67 P Churyumov-Gerasimenko i de la nau Rosetta. Enric Marco.
2-3.- Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.
4.- Experiment per demostrar la conservació de la quantitat de moviment angular. La dona controla la velocitat de rotació movent les peses cap a dins, per augmentar la velocitat angular, o cap a fora, per disminuir-la. FÍSICA, ROTACIÓN DE CUERPOS RÍGIDOS.
5-final. Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.

Un trànsit passat per aigua

Detall trànsit

El dilluns passat va ser el dia del trànsit de Mercuri per davant del Sol. Tots érem preparat per veure l’estrany esdeveniment celeste amb telescopis, càmeres i estàvem a l’espera de desenes de visitants en les dues seus que la Universitat de València tenia preparades per a l’ocasió.

L’observació es faria amb l’ús del telescopi històric de l’Observatori Astronòmic, un telescopi refractor Grubb de l’any 1909 que està ubicat en l’edifici de Rectorat de la Universitat. El trànsit de Mercuri també es podia veure des del Campus de Burjassot, amb telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat i amb els telescopis de l’Aula d’Astronomia.

Mercuri-2Però una borrasca persistent sobre la península ibèrica des de feia una setmana ens ho va impedir. Res va ser possible. Una pluja forta va caure durant tot el dia sobre la ciutat de València i ni tan sols les cúpules dels telescopis es va poder obrir. InfoUniversitat, el diari digital de la Universitat en fa una crònica extensa. Només ens va quedar el recurs d’observar el trànsit per internet a través de telescopis situat ben lluny dels núvols empipadors. Els telescopis de Canàries ens van permetre veure com una petita taca ben fosca corria durant set hores per la superfície del Sol.

Trànsit MercuriNo va ser fins ben entrada de la vesprada, cap a les 19:30, quan començaren a obrir-se grans clars. Els que estaven atents i amb el telescopi i la càmera preparats pogueren durant una hora encara captar l’eixida de Mercuri per davant de la cara del Sol. Va ser el cas de les fotos que pose a l’encapçalament d’aquest apunt.

Els satèl·lits que tenim a l’espai dedicats a l’observació continua del Sol també ens van permetre observar el fenomen amb diferents filtres. El veure com Mercuri corria entre els arcs magnètics i protuberàncies va ser fantàstic. La visió més clara de Mercuri creuant el Sol a principis d’aquesta setmana va ser, segurament, des de l’òrbita terrestre. El Solar Dynamics Observatory va enregistrar-ho no només en llum visible sinó també en bandes de llum ultraviolada.

La pel·lícula mostra el trànsit amb música. Tot i que l’esdeveniment podria resultar científicament reeixit per haver permès determinar millor els components de l’atmosfera ultrafina de Mercuri, sens dubte va ser culturalment exitós per la participació de persones de tot arreu en l’observació d’un fenomen astronòmic poc comú. El trànsit va donar lloc a nombroses imatges procedents de tot el món que s’estan mostrant amb orgull.

Caldria destacar com gent molt hàbil és capaç, no tan sols capaç de captar Mercuri sobre el disc solar, sinó fins i tot d’aconseguir en el mateix moment congelar el pas de l’estació espacial internacional. Està clar que l’estació espacial està molt més prop que Mercuri ja que es veu molt més gran.

L’ombra de Mercuri sobre el Sol va ser realment petita. I més si la comparem a la imatge del trànsit de Venus del passat any 2012. Ací us deixe la comparació que ha fet l’amic Roger Mira.

Trànsit Mercuri vs Venus

Ah! I el dilluns 9, el diari Levante-EMV feia un petit article explicant el fenomen i convidant a la participació en l’observació en les dues seus. Tot molt bé si no fos que d’on van traure la informació va ser de mi i no d’un desconegut Manuel Marco.

Imatges:
1.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
2.- Observació a l’Observatori Astronòmic. InfoUniversitat. Miguel Lorenzo.
3.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
4.- Vídeo del trànsit des del SDO. NASA’s Goddard Space Flight Center, Genna Duberstein. Música: Encompass by Mark Petrie.

9 de maig, trànsit de Mercuri

Mercury_on_Sun_-_Rare_Transit

Mercuri, el planeta més menut del Sistema Solar, passarà per davant del Sol el pròxim 9 de maig i ens oferirà un espectacle celeste ben poc freqüent que és conseqüència de la geometria de les òrbites de Mercuri i de la Terra.

Esteu, per tant, atents ja que el pròxim dilluns 9, a partir de les 13 h. aproximadament, i fins a la posta de Sol, les escasses taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una petita taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per davant del disc solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Com que els planetes Mercuri i Venus són planetes interiors a l’òrbita de la Terra, des de la superfície terrestre sempre els veiem en les proximitats del Sol. És per això que  els podem observar de nit només unes poques hores abans de l’eixida o després de la posta del Sol.

Si les òrbites de Mercuri i la Terra foren totalment coplanàries, és a dir, si l’òrbita de Mercuri estiguera exactament inserida dins de l’òrbita de la Terra, cada vegada que el Sol, Mercuri i la Terra s’alinearen tindríem una mena d’eclipsi mercurial, altrament dit un trànsit de Mercuri per davant del Sol. I això passaria ben sovint, exactament cada 116 dies. Tanmateix això no ocorre ja que l’òrbita de Mercuri es troba inclinada 7º respecte a l’òrbita terrestre, l’anomenada eclíptica i els alineaments o trànsits són molt més estranys. Només es produeixen cada 7, 13, o 33 anys.

mercurio-transitosAixí, per tant, només hi ha haurà trànsit si Mercuri es troba ben prop de la línia que uneix el Sol, Mercuri i la Terra que és exactament la línia de tall dels plans de les dues òrbites, l’anomenada línia de nodes.

Com que la línia de nodes no es mou pràcticament, tots els trànsits de Mercuri es produeixen al voltant de dues possibles dates, el 8 de maig o el 10 de novembre.

Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita és, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

El trànsit de Mercuri tindrà quatre punts de contacte principals. El moment en que esdevinga cadascun pot variar lleugerament segons la posició de l’observador en la Terra però la diferència de temps no serà major de dos minuts.

  • El Contacte I, o entrada externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent amb el Sol.
  • El contacte II, o entrada interna, és quan el planeta és interiorment tangent amb el Sol. Aleshores es pot veure per primer cop tot el disc del planeta.
  • Durant les hores següents Mercuri travessa el disc solar
  • La culminació del trànsit és l’instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol per un observador geocèntric (situat al centre de la Terra).
  • El contacte III, o sortida interna, és l’instant en el que el disc del planeta és interiorment tangent al Sol però pel costat oposat al Contacte I.

recorreguttransitca

  • El contacte IV, o sortida externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent al Sol però pel costat oposat al contacte II. El planeta ja no es veu, i el trànsit s’ha acabat.

Per a la zona de la Safor els temps dels contactes seran els següents (en altres indrets pot variar en uns 2 minuts):

Trànsit Mercuri Hora Altura(º) Azimut(º)
Primer contacte I 13:12:30 67.4 152.5
Segon contacte II 13:15:40 66.7 154.3
Màxim 16:56:16 45.7 254.1
Tercer contacte III 20:37:20 3.5 289.9
Quart contacte IV 20:40:31 2.9 290.4

Nombres organitzacions arreu del país han preparat observacions del trànsit del Mercuri tant per al públic en general amb telescopis al peu del carrer com a través d’internet.

La pàgina de la Societat Espanyola d’Astronomia en té la llista completa per a qui busque alguna observació pública.

Des de la Universitat de Barcelona s’estan preparant diverses activitats amb motiu del trànsit: retransmissió online en directe, observació amb telescopis instal·lats enfront del Palau Reial (avinguda Diagonal, Barcelona) i alguna cosa més. Les podeu veure en la pàgina del servidor ServiAstro.

A més s’aniran penjant fotos en temps real en la web http://mercuri2016.ub.edu

transit_Mercu6caDes de la Universitat de València també tractarem d’observar-lo. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València organitza una observació pública del trànsit de Mercuri. L’observació es farà utilitzant el telescopi històric refractor Grubb de l’any 1909. La visita tindrà lloc en la cúpula de l’edifici del Rectorat de la Universitat, a l’avinguda de Blasco Ibáñez,3, València.

A més, el Departament d’Astronomia i Astrofísica   juntament amb l’Associació d’Astronomia de la Universitat, també organitzarà una observació del trànsit des dels telescopis situats en la font del Campus i des de l’Aula d’Astronomia, situada en l’Edifici d’Investigació del Campus de Burjassot.

Les associacions astronòmiques del país també trauran els telescopis al carrer per veure el fenomen. A Catalunya, per exemple, Astroempordà o l’Agrupació Astronòmica de Sabadell faran activitats públiques. Al País Valencià, l’Associació Valenciana d’Astronomia farà una observació popular en l’Umbracle de la Ciutat de les Ciències de València mentre que l’Agrupació Astronòmica de la Safor la farà des del Centre Social de Marxuquera a Gandia.

En termes generals, els requeriments visuals i fotogràfics són similars als necessaris per a observar taques solars i eclipses parcials de Sol: el telescopi ha de comptar amb els filtres adequats per a permetre una observació segura.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Per tal de no crear grans expectatives al públic poc avesat a l’observació astronòmica s’ha d’advertir que el trànsit de Mercuri és un esdeveniment més aviat discret encara que siga un fenomen de gran interès i bellesa astronòmicament parlant. El fet que Mercuri és veja tant petit fa que no es puga observar a ull nu (amb filtre!). Des de la perspectiva del nostre planeta, el diàmetre aparent de Mercuri (d’uns 12,1 segons d’arc) serà unes 158 vegades menor que el del Sol. Per açò, és recomanable usar un telescopi amb un augment entre 50x i 100x per a observar l’esdeveniment. A més a més, la durada del trànsit implica que el moviment del planeta sobre el Sol només s’aprecie si s’observa durant una estona. No s’ha d’esperar l’espectacularitat d’altres fenòmens astronòmics com els eclipsis de Sol o de Lluna.

Imatge:

1.- Mercuri passa sobre el Sol en el trànsit del  9 de novembre de 2006. edhiker. Wilimedia Commons.
2.- Plans orbitals de la Terra i Mart. Crèdits: ESO / Ricardo J. Tohmé.
3.- Vídeo del trànsit de Mercuri. NASA.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.
5.- Logo i enllaç Trànsit de Mercuri. Universitat de Barcelona.

El cel de maig de 2016

Mercury_transit_3

La primavera ha arribat al nostre país i ja serà natural trobar-nos el firmament cada vegada més lliure de núvols, sempre que ens allunyem de les ciutats destructores del cel nocturn a causa del pèssim enllumenat públic.

Els planetes, com sempre, no decebran. Júpiter és el rei de la volta celeste. Continua ben brillant al cel durant la major part de la nit. El planeta gegant és als peus del Lleó i ja es troba ben alt al cel cap al sud en fer-se fosc. Les nits del 14 i 15 de maig, una Lluna en quart creixent es situarà prop de Júpiter.

20160514-Lluna-JupiterEls planetes Mart i Saturn continuen ben junts. Fins ara submergits els darrers mesos en les foscors de la matinada, ara es deixaran finalment veure en el cel a partir d’una hora o de dues després de la posta de Sol. Durant uns dies ens oferiran un espectacle per als amants de les conjuncions celestes, o altrament dit, ball dels planetes.

La nit del 21 de maig, a partir de les 23 h., veurem eixir un trio de lluminàries celestes. Mart i Saturn estaran sobre la constel·lació de l’Escorpí, mentre que la Lluna plena s’hi trobarà situada sobre el planeta roig. La nit següent, el 22 de maig, la Lluna haurà avançat al cel uns 13º cap a l’est i llavors la veurem situada al costat del planeta dels anells, com es pot comprovar en la figura adjunta.

20160522-Lluna-Saturn-MartL’esdeveniment més impactant del mes serà, però, el trànsit de Mercuri per davant del Sol.

I, és que el pròxim 9 de maig, a partir de les 13 h. aproximadament, les taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per la cara solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica. Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planerecorreguttransitcata està més prop del Sol i l’òrbita, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

Al final de la setmana posaré més informació sobre el trànsit de Mercuri del pròxim dilluns 9 de maig així com de totes les institucions que oferiran l’observació del fenomen per la xarxa o bé realitzaran observacions populars pels carrers de les ciutats del país.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Maig 6 21 30
Quart creixent Maig 13 19 02
Lluna plena Maig 21 23 15
Quart minvant Maig 29 14 12

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de maig de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri del 8 de novembre 2006 amb les taques #921, 922 i 923. El punt prop del centre cap a baix a la dreta és Mercuri. Fixeu-vos en la petitesa del planeta enfront del disc del Sol. Treball propi. Brocken Inaglory. Wikimedia Commons.
2-3. – Vista de la posició dels planetes en algunes dies del mes de maig 2016. Stellarium.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.

Una gran taca solar ens reconcilia amb el Sol

heartspot_strip2

L’actual cicle solar camina cap a la seua fi i és fantàstic que, després d’uns mesos sense cap taca en el Sol realment d’interés, ens aparega de sobte l’immens grup actiu  AR2529. La setmana passada aquesta taca amb forma de cor, resultat d’una activitat magnètica realment important, tenia una grandària més gran que quatre terres.

Karzan Ahmad, de l’Observatori Nacional de Langkawi en Malasia fotografià la regió activa el passat 13 d’abril, amb un telescopi Celestron d’11 polzades i amb filtres solars i és la imatge que us mostre.

F2.largeLes taques solars són les manifestacions més clares del magnetisme solar. El nucli fosc de la taca, que s’anomena umbra, concentra principalment tubs de flux magnètic en direcció vertical mentre que en la zona més clara al voltant, la penumbra, el camp magnètic és pràcticament horitzontal. El camp magnètic de l’umbra exerceix pressió sobre el gas solar que manera que per a que la taca estiga en equilibri (ni s’expandesca ni comprimesca) amb el seu entorn no magnetitzat, el flux de calor ascendent des de l’interior solar ha de quedar parcialment inhibit. La temperatura a l’umbra és menor (4000 K) que la temperatura a les zones tranquil·les del voltant sense activitat (6000 K) per la qual cosa, per contrast, l’umbra se’ns apareix fosca.

sunspot-AR2529-4-11-2016-Bernie-McGee-Scotland-sq-e1460490774540La setmana passada, la zona activa AR2529 era tan gran que es podia veure a ull nu en els pocs moments en que mirar directament al Sol sense enlluernar-se és possible, en l’alba i la posta del Sol. No vaig poder fer la foto del Sol a la posta com volia, així que us deixe la foto que féu l’escocés Bernie McGee durant la posta del Sol del passat 11 d’abril. “No vaig ser conscient quan vaig fer la foto que havia capturat una taca tan gran…”, va dir.

El dilluns 18 d’abril, ja prop de la vora del Sol, el potent camp magnètic de la zona activa AR2529 es va reorganitzar i va provocar un intensa tempesta magnètica com es pot veure en el vídeo adjunt.

hmi1898-2

 

Finalment el dimarts 19 la taca abandonà la cara visible del Sol com ens explica l’interessant web Spaceweather.com.

Imatges:

1.- Zona activa AR2529 fotografiada per Karzan Ahmad. 13 d’abril 2016. Spaceweather.com

2.- Un esquema de l’estructura del camp magnètic en l’umbra i penumbra d’una taca típica. Thomas & Weiss (2004). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, Volume 42. Magnetic fields in the solar photosphere.

2.- Zona activa AR2529 a la posta de Sol per Bernie McGee obtinguda l’11 April 2016. earthsky.org

3.- Zona activa AR2529 sobre el disc solar el 18 d’abril 2016. SDO/HMI

Viatges espacials a la Hawking, no gràcies

Stephen Hawking

Fa uns dies Stephen Hawking i el milionari rus Iuri Milner anunciaren que volen impulsar un projecte espacial ambiciós per explorar el sistema estel·lar d’Alfa Centauri amb milers de naus diminutes impulsades des de la Terra per un potent raig làser. El projecte també té el suport del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg.

Josep Casulleras en parlava llargament a Vilaweb i em demanava que en pensava.

L’objectiu del projecte, batejat amb el nom ‘Starshot‘, és d’arribar fins al sistema estel·lar Alfa Centauri, a més de quatre anys llum de la Terra. S’enviarien milers de petits naus, cadascuna de la grandària d’un smartphone. Per arribar al seu destí cadascun disposaria d’una immensa vela que seria impulsada per la pressió de radiació d’un potent làser (o un conjunt de làsers coordinats)  situat a la superfície terrestre. Amb l’impuls cada nau podria arribar a assolir una velocitat d’un 20% de la velocitat de la llum i arribar a la destinació en només 20 anys.

Ho dic clarament. Aquest fantàstic projecte al qual es vol dedicar 100 milions de dòlars per començar a treballar no m’agrada.

El projecte té l’aspecte de ser una versió millorada de Mars One, la fallida missió d’enviar persones a Mart, colonitzar el planeta i no tornar mai. Tot projectat com un Gran Germà Espacial. Per cert com va quedar aquell reality show marcià i que es va fer dels diners recollits?

Stephen Hawking és un dels grans especialistes mundials en forats negres. Em mereix tot el respecte per seu treball en física. Però des de fa uns anys no para d’opinar de coses de les quals no és especialista, o almenys, és tan especialista com ho puga ser jo.

Fa uns anys ens va sorprendre en defensar l’aïllament galàctic i de no tractar de cap manera d’enviar informació sobre el nostre planeta a l’espai mitjançant ones de ràdio ni de contactar amb possibles civilitzacions extraterrestres. Era allò tan famós de Don’t speak to Aliens!

Fa pocs mesos deia que donada la contaminació ambiental a la Terra, estaria bé que començarem a colonitzar altres planetes, començant per Mart. En definitiva que en algun moment s’havia de deixar la Terra i fer colònies en altres planetes.

oostarshotI ara, amb l’ajut d’un gran magnat i de l’amo de Facebook, es pretén engegar l’exploració del sistema estel·lar més pròxim de manera massiva i, pense jo, amb molt poc respecte amb el “medi ambient” espacial.

El projecte té molts punts febles que s’haurien d’aclarir

Un làser (o conjunt de làsers) tan potent no existeix i que quan es construesca (si es construeix) tindrà clares aplicacions militars. Un làser que és capaç d’impulsar una vela espacial pot també destruir un satèl·lit enemic o escombrar una base en la Lluna, per exemple. Sembla una versió millorada dels làsers de la Guerra de les Galàxies de l’era Reagan.

Per molts recursos econòmics que tinga el mecenes rus, em sembla un balafiament impressionant de diners que es podrien utilitzar molt millor per a coses més concretes, com explorar ara els planetes i llunes del sistema solar, colonitzar la Lluna i Mart o estudiar com protegir la Terra d’un futur impacte d’un asteroide. Tot això sense eixir de l’àmbit de la ciència i exploració espacial.

Se’ns diu que quan les naus arriben al seu objectiu enviaren la informació que obtinguen a la Terra. Del vídeo i de la nota de premsa no he pogut deduir com van a fer-ho. Transmetre imatges i vídeos des d’una distància de 4.2 anys llum requereix d’una antena parabòlica immensa dirigida exactament cap a la Terra. On està l’antena?

Finalment l’enviament de milers de naus cap a un possible planeta al voltant d’Alfa Centauri pot tindre grans problemes ètics ja que

  • s’està enviant material terrestre (fem, deixalles) a un possible planeta verge
  • s’està enviant vida microbiana terrestre a un possible planeta amb, potser, alguna forma de vida autòctona. La possibilitat no és remota. Actualment sabem que certs organismes terrestres aguanten molt bé les dures condicions del buit de l’espai. Fa poc es descobrí plàncton i organismes microscòpics en l’exterior de l’estació espacial internacional.  I molt possiblement certs bacteris terrestres han arribat a Mart de la mà del robot Curiosity encara que les naus i robots han estat fortament esterilitzats
  • Amb quin dret podem fer això?

Imatges: De projecte Starshot.

La cara fosca de la Lluna

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

El cel d’abril de 2016

444px-La_belle_jardiniere

La primavera ha deixat enrere un hivern descafeïnat i el bon oratge s’imposarà a tot arreu en molt poc de temps.

L’observació del cel serà més còmoda i les constel·lacions estiuenques s’hi van fent presents de mica en mica.

Júpiter continua sent el rei de cel de la nit aquest mes. El passat 8 de març el planeta gegant estava en oposició, és a dir, que es trobava alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Ara ja no està completament alineat però encara el podem veure durant gran part de la nit. A la posta de Sol el veiem alt en l’horitzó est i es pondrà ben tard a la matinada.

Aquest mes també podrem gaudir d’un planeta esquiu i, per això, gairebé oblidat. El planeta Mercuri, en girar al voltant del Sol dins de l’òrbita de la Terra, no es separa visualment massa de la nostra estrella i per això és tan difícil copsar-lo. Només el podem veure poc després d’amagar-se el Sol (posta) o poc abans de l’eixida (alba) i quan la separació angular és prou gran.

mercuri-20160418Aquest mes tindrem l’oportunitat de gaudir d’una d’aquestes màximes separacions. El dia 18 al vespre Mercuri assolirà la màxima elongació oriental i es trobarà en aquest moment a 19,7º  a l’esquerra del Sol. Així pot després de la posta, si mirem cap a l’oest podrem observar un punt brillant prop de l’horitzó. Per suposat caldrà tindre un horitzó oest lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis.

Saturn-Mart-20160426Saturn i Mart continuen prop de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Fins ara els hem de veure de matinada però a partir dels últims dies del mes la seua sortida per l’horitzó est serà ja a partir de les 12 de la nit. Per trobar-los al cel res millor que esperar que la Lluna ens els assenyale. La matinada de la nit del 25 al 26 d’abril la Lluna es situarà ben prop de Saturn. No us perdeu l’esdeveniment.

Lyrid_meteor_shower_radiant_pointAquest mes també tindrem l’oportunitat de tornar a veure com cauen els meteors en la pluja d’estels dels Lírids.  La nit del 21 al 22 d’abril, cap a la matinada serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids de la que s’espera observar uns 18 meteors per hora, vistos en llocs foscos. La pluja dura uns pocs dies, així que també se’n podran veure els dies anteriors i posteriors. Tanmateix enguany no tindrem una vista espectacular ja que la pluja es produirà sota la brillantor del cel causat per la Lluna plena.

El radiant de la pluja està situat en les proximitats de la constel·lació de Lira que es trobarà cap a l’est a la matinada del 22 d’abril. La font dels meteors dels Lírids és la pols produïda pel cometa de llarg període  C/1861 G1 Thatcher.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 7 13 24
Quart creixent Abril 14 05 59
Lluna plena Abril 22 07 24
Quart minvant Abril 30 05 29

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes d’abril de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- ll·lustració d’Eugène Grasset (1896) del llibre, Walk Me Through My Dream (Un llibre dde versos) per Joe Lindsay. Wikipedia Commons.
2 i 3.-  Stellarium
4.- Radiant dels Lírids. Bruce McClure i Joni Hall – EarthSky.org. Wikipedia Commons.

Impacte sobre Júpiter

Jupiter_impact_17March2016_678x509_v2Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.

Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat.  El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades  i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.

Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.

També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.

El telescopi de Gerrit, un  Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.

514px-Comete_Shoemaker-Levy_9Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.

Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.

jupiter-impact-john-mckeon-swords-irelandEl flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.

Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com