Vivències d’una estada científica a Bilbao

Foto-grupBilbao2016

Torne de Bilbao. A la vista del museu Guggenheim i als peus de l’imponent torre d’Iberdola s’hi ha celebrat aquests dies la XII Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Astronomia. l l’indret on s’han celebrat els debats, l’edifici Bizkaia Aretoa de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV / EHU), com podeu imaginar, també comparteix amb aquells edificis la grandiositat i l’excel·lència en el disseny. Un lloc per visitar també.

En aquest tipus de reunió bianual es tracta de crear un fòrum de discussió científica al voltant de l’astronomia, per a presentar i debatre els treballs més recents, promoure la col·laboració entre diversos grups d’investigació i parlar també de política científica.

cartelSEA_Bilbao webI de política científica es parlà en la primera sessió del dilluns on l’informe de recursos humans de l’astronomia espanyola constata la baixada del 15% d’investigadors en aquesta àrea dels del 2012 o la pèrdua d’uns 130 becaris d’investigació. D’això se’n parla al vídeo resum de la sessió que deixe penjat més avall.

El resultat de les retallades dels darrers anys ha afectat de ple la ciència. La falta d’inversions ha deixat pel camí molts joves brillants que han marxat a fer ciència en grans centres a l’estranger (com a d’altres àmbits de la societat, clar) o, molt més trist encara, ha fet que abandonen la ciència. Javier Gorgas, president de la Societat, constatava que una reducció de contractes per a professionals de l’astronomia, especialment els que correspondrien als investigadors més joves, “posa en perill el present i futur del desenvolupament de l’astronomia en Espanya”.

L’informe també indica que actualment només el 29% de professionals en aquesta àrea són dones. El percentatges s’ha mantingut invariable des de 2009. No anem bé tampoc en aquest àmbit. Tanmateix entre la gent jove del congrés hi havia moltes dones. La cosa podria millorar si creixera el nombre de places a les universitats i centres d’investigació.

El congrés també ha servir per al retrobament amb companys que fa anys que no veus encara que has seguit la seua experiència vital per les xarxes o a través dels seus articles científics. Sobretot gent de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) que coneixes des d’aquella època llunyana de becari a finals del segle passat i has anat seguint de lluny.

Però també és el moment de conéixer gent nova que volta pel món i que investiga a Austràlia, Brasil, Alemanya o a la Gran Bretanya.

I de la Gran Bretanya ens parlen de la política post-Brexit i de les dificultats que tindrà la nova primera ministra Theresa May per tractar d’eixir de la Unió Europea i no morir en l’intent, sense funcionaris especialistes en Europa ja que tots els que podien ajudar són funcionaris europeus a Bruxel·les i que, segur no tornaran. I com els investigadors britànics estan preocupats per l’esdevenidor dels projectes conjunts amb als socis europeus.

Pro-Am-SEA2016Meravellats també per Sandra Benítez, que des del Museu d’Astronomia de Rio de Janeiro promou activitats a les escoles de la ciutat amb un gran èxit i que, quan té temps, encara marxa per l’Àfrica o la Índia amb el programa Galileo Mobile. I com des d’Austràlia Ángel R. Lopez Sánchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am, de col·laboració entre els astrònoms aficionats i professionals. Els recursos dels aficionats s’estan equiparant en molts aspectes als dels professionals i una coordinació és necessària per a abordar de manera més efectiva projectes comuns.

Cal seguir, però, també les moltes ponències científiques que ens fan informes de projectes assolits però sobretot ens expliquen els grans projectes de futur.

Així l’astrofísica Luisa Lara de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía ens repassà les claus de la missió Rosetta i alguns dels èxits aconseguits en l’estudi del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. S’ha despullat el cometa de tots els seus secrets com ara molècules no mai vistes en cometes com ara l’oxigen molecular, moltes molècules orgàniques complexes que són essencials per a la vida, gel d’aigua en la superfície, pous profunds.. S’ha proposat un origen plausible a la forma bilobulada del cometa, amb una gran esquerda que creix i acabarà trencant-lo en dos, i ens ha fet notar la immensa negror de 67P que només reflexa el 6% de la llum incident (albedo 6%) quan el negre carbó en reflexa el 8%. Realment podem dir que 67P/Churyumov-Gerasimenko és més negre que el carbó!

ESA_infographic_67P_vital_stats2I a més a més, “Rosetta ha pogut determinar l’abundància de deuteri en les molècules d’aigua presents en el cometa, que ha resultat ser tres vegades superior a la quantitat de deuteri en els oceans terrestres. Aquest fet pràcticament descarta que els cometes que es formaren com el 67P siguen els progenitors de l’aigua del nostre planeta”, va assenyalar Luisa Lara.

Diversos projectes científics que estaran ben aviat a l’abast de la comunitat científica van ser llargament explicats en les plenàries. L’European Solar Telescope, un telescopi solar de 4 metres de diàmetre de nova generació, va ser presentat per Manuel Collados de l’IAC. Un instrument que revolucionarà el coneixement de l’estructura dels camps magnètics solars de la nostra estrella.

El Square Kilometre Array (SKA) serà, sense dubte, la major estructura científica creada sobre la Terra. SKA estarà format per un conjunt de centenars de milers d’antenes que s’instal·laran a Austràlia i a Sud-àfrica. La construcció començarà d’ací a dos anys i el conjunt de tota la infraestructura formarà el major i més sensible radiotelescopi del món.  Permetrà endinsar-se en l’estudi de les primeres etapes de l’Univers i de la formació de les primeres estrelles, la física dels púlsars, la misteriosa natura de la matèria i energia fosques i, per suposat, en la cerca de vida intel·ligent en l’Univers, segons exposà el professor Philip Diamond, Director General de l’Organització SKA que lidera el projecte.

JWST-SEA2016També es parlà llargament del James Webb Space Telescope (JWST), telescopi espacial successor del Hubble. Es tracta d’un projecte internacional en que participen la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i la del Canadà (CSA). El llançament està previst per a finals de 2018. Amb un espill primari de 6,5 metres de diàmetre, serà el telescopi espacial més gran de la història, segons explicà Pierre Ferruit, el científic de la ESA al front del projecte. “El més emocionant de tot és que la sensibilitat del JWST, en comparació amb els telescopis actuals, serà tan elevada que és ben segur que descobrirem coses que ni esperem”, afirmà Pierre Ferruit.

Però la xarrada estrella fou la de Juno, la missió de la NASA que acaba d’arribar a Júpiter, no només pel repte tecnològic i atreviment científic de l’expedició que sobrevolarà de manera rasant els núvols del gegant gasós, sinó per l’entusiasme que el conferenciant Glenn Orton, investigador del Jet Propulsion Laboratory, sabé imprimir i encomanar a l’audiència. Vídeos impactant amb música de Vangelis, grans gesticulacions, grans imatges amb els quals ens animà a participar des del nostres observatoris terrestres per donar suport a la missió.

Juno-SEA2016I és que Glenn Orton és el coordinador de les observacions de suport. A banda d’observar conjuntament des de Juno i des de Terra simultàniament els mateixos fenòmens d’activitat en els núvols jovians, el projecte preveu que per votació popular la càmera JunoCam prenga imatges d’objectes atmosfèrics determinats. Un bon programa de relació amb la societat que en definitiva paga Juno.

Una altra conferència plenària es confirmà que en pocs mesos es farà públic el primer catàleg d’estrelles recopilades per la missió Gaia de la que parlarem a bastament fa uns anys i que pren dades del moviment i posició de mil milions d’estels.

Però en un congrés d’aquest tipus no només es presenten els grans projectes internacionals sinó sobretot els treballs de la gent de la base, petits però interessants projectes que comencen i que donaran fruits en un futur pròxim o llunyà. Així es presentà el projecte europeu ORISON d’una plataforma científica d’observació del cel des de l’estratosfera que es llançarà des d’un globus, o la missió AIDA de NASA-ESA d’estudi i impacte sobre el asteroide 65803 Didymos per veure si es possible desviar una mica la seua lluna. La finalitat última és aplicar el coneixement adquirit per protegir-nos d’un possible impacte futur d’un asteroide.

Javier Diaz, director cinematogràfic valencià, presentà el curt de ciència ficció “Arco de choque”, que ha rebut el premi “Best Depiction of Science and Technology” del festival de cine científic Sci-On de Reno (Nevada, USA). Un film que retrata perfectament el món dels observadors en el moment d’un inquietant descobriment. Ja en parlarem quan el film siga de domini públic a finals d’any.

CnzIYbEWIAAyycY.jpg_large

Finalment, també va haver temps per reunir-nos els tuiters actius de la SEA per fer-nos la selfie corresponent i, fins i tot, de la mà del palo-selfie de @cefalopodo realitzar una selfie de 360º. Allí ens trobarem @El_Lobo_Rayado, @sjribas, @cefalopodo, @aasensior, @agomezroldan @bynzelman @darksapiens i jo @EnricMarcoSoler.

Després d’aquesta immersió científica, torne a la rutina però amb la feina feta i noves coneixences. Del que vaig presentar a la Reunió de la SEA ja en parlaré en els pròxims dies.

Així es va fer la foto de grup. Realització: Anna Boluda.

Fotos:

1.- Foto de grup. SEA 2016
2.- Cartell de la reunió SEA 2016
3.- Video resum de la reunió. Jo aparesc en primer pla en el minut 2:11. SEA
4.- Ángel R. Lopez Sanchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am. Ángel R. Lopez Sanchez.
5.- Dades estadístiques del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
6.- JWST SEA 2016. Enric Marco
7.- Juno Mission en SEA 2016. Ángel Gómez Roldán@agomezroldan
8.- Tuiters de la SEA. Natalia Ruiz Zelmano@bynzelman
9.- Com es va fer la foto de grup. SEA

Primeres fotos des de Júpiter

pia20707_figa

Sembla que Juno ha sobreviscut al seu primer pas a través del cinturó de radiació del gegant Júpiter i, sis dies després d’arribar i situar-se en òrbita, va tornar a engegar la càmera a bord JunoCam per captar un grapat d’imatges, entre les quals la que encapçala l’apunt.

Aquesta imatge que ha captat JunoCam indicata que la sonda ha sobreviscut el seu primer pas a través de l’entorn d’extrema radiació de Júpiter sense cap degradació i, per tant, ja està preparada per captar imatges de Júpiter” ha manifestat Scott Bolton, investigador principal del Southwest Research Institute en San Antonio, Texas. “No sé si podrem esperar a veure les primeres vistes dels pols de Júpiter“.

Aquesta imatge va ser obtinguda a les 7:30 hora local del 10 de juliol 2016 quan la nau es trobava a 4,3 milions de quilòmetres de Júpiter, en el punt més llunyà de la seua òrbita de 53,5 dies. Malgrat la distància, i com que Júpiter és tan gran, es poden veure perfectament alguns trets atmosfèrics característics del planeta com ara la Gran Taca Roja i tres de les llunes, Ió, Europa i Ganímedes, mirant-ho d’esquerra a dreta.

No tindrem de moment imatges espectaculars del gegant. Caldrà esperar que la nau s’aproxime. “JunoCam continuarà prenent imatges mentre es moga en la primera òrbita” diu Candy Hansen, co-investigadora de Juno del  Planetary Science Institute, Tucson, Arizona. ”Les primeres imatges en alta resolució seran fetes el 27 d’agost quan Juno faça el pròxim pas pròxim a Júpiter.

Caldrà esperar doncs. Nosaltres tampoc podem esperar per veure les meravelles que ens amaga el gegant.

Imatge: Vista en color de Júpiter i algunes llunes des de la nau Juno. 10 juliol 2016. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.

Un nou planeta nan més enllà de Neptú

RR245orbit_labeled2

La família dels planetes nans, del qual Plutó, n’és el membre més gros, ha crescut amb un nou element, l’objecte 2015 RR245.

Un equip internacional d’astrònoms ha descobert un nou planeta nan en òrbita en el cinturó de Kuiper, el disc de petits mons gelats que hi ha més enllà de Neptú. L’objecte nou té uns 700 km de grandària i posseeix una de les majors òrbites entre els planetes nans. Designat 2015 RR245 pel Centre de Planetes Menors de la Unió Astronòmica Internacional, va ser descobert amb el telescopi Canada-France-Hawaii (CFH) instal·lat en Mauna Kea, Hawaii.

Els mons gelats més enllà de Neptú indiquen com es van formar els planetes gegants i com després es van desplaçar allunyant-se del Sol. Ens permeten construir la història del nostre Sistema Solar. Però quasi tots aquests mons gelats són molt menuts i febles: és  realment emocionant trobar un prou gran i brillant que ens permeta poder estudiar-ho en detall“, comenta Michele Bannister (Universitat de Victoria, British Columbia, Canadà).

L’òrbita de RR245 el situa actualment a més de 120 vegades la distància del Sol a la Terra. La seua grandària no es coneix amb precisió, ja que és necessari mesurar amb més detall les propietats de la seua superfície. “És o menut i brillant o gran i feble“, afirma Bannister.

RR245_discovery-loopLa gran majoria dels planetes nans com 2015 RR245 van ser destruïts o expulsats del Sistema Solar durant el caos que es va produir quan els planetes gegants es van desplaçar cap a fora, col·locant-se en les seues posicions actuals. RR245 és un dels pocs planetes nans que va sobreviure fins al dia d’avui, juntament amb Plutó i Eris, els planetes nans majors coneguts. RR245 gira al voltant del Sol entre la població que queda de desenes de milers de mons transneptunians molt més xicotets.

Després de centenars d’anys a més de 12 mil milions de quilòmetres (80 unitats astronòmiques, ua)  del Sol, RR245 està viatjant cap al seu punt d’acostament màxim a 5 mil milions de quilòmetres (34 ua), al que arribarà l’any 2096. RR245 ha romàs en aquesta òrbita altament el·líptica durant almenys els últims 100 milions d’anys. Com només ha sigut observat durant un any dels 700 que tarda a completar una òrbita al voltant del Sol, encara es desconeix d’on procedeix i com evolucionarà lentament l’òrbita en el futur llunyà. La seua òrbita precisa serà refinada durant els pròxims anys. I evidentment rebrà un nou nom que l’equip de descobridors pot suggerir a la Unió Astronòmica Internacional.

Imatges:

1.- Il·lustració de l’òrbita de RR245 (línia taronja). Els cossos igual de brillants o més que RR245 estan etiquetats. El Centre de Planetes Menors descriu l’objecte com el divuité major del Cinturó de Kuiper.  Alex Parker OSSOS team.
2.- Imatges (en negatiu) del descobriment de RR245. El gif animat mostra el moviment del nou objecte sobre el fons del cel durant un perídode de 3 hores. OSSOS team.

Juno ja és a Júpiter

PIA20706_fig1

Finalment aquesta matinada la nau de la NASA Juno s’ha insertat sense problemes en òrbita joviana.

Després d’un viatge de quasi cinc anys cap al més gran dels planetes del sistema solar, Juno aconseguí posar-se en òrbita després d’engegar durant 35 minuts el motor per frenar la nau. Això va ser necessari per reduir-li  la velocitat uns 542 metres/s i permetre que fora capturada pel gegant Júpiter. Una vegada el motor es va aturar, Juno es va girar per que els dèbils raigs de Sol il·luminaren les  18.698 cel·les solars individuals que li donen l’energia necessari per funcionar.

No espereu, però, imatges espectaculars de Júpiter en les pròximes hores. Juno s’ha endinsat en l’intens camp magnètic del planeta i, a més a més, creuarà els cinturons de radiació de partícules carregades (electrons i ions). Així que des de fa cinc dies tots els instruments científics estan apagats i no es tornaran a engegar fins d’ací a unes 50 hores quan tota la maniobra d’inserció orbital estiga completada. La darrera imatge que envià la sonda és la que encapçala aquest apunt.

Juno-felitacio

L’objectiu principal de Juno és entendre l’origen i evolució de Júpiter. Amb el conjunt dels nou instruments científics que porta, Juno investigarà la possible existència d’un nucli planetari sòlid, farà un mapa detallat de l’intens camp magnètic de Júpiter, mesurarà la quantitat d’aigua i amoníac a l’atmosfera profunda, i observarà les aurores del planeta. La missió també ens permetrà fer un pas de gegant en la nostra comprensió de com es formen els planetes gegants i el paper jugat per aquests titans en la formació de la resta del sistema solar. Júpiter és el nostre primer exemple d’un planeta gegant, i, per tant, el seu millor coneixement podrà proporcionar informació fonamental per tal de comprendre els sistemes planetaris descobert al voltant d’altres estrelles en el que la presència de gegants gasosos és constant.

La nau orbitarà sobre el pol nord del planeta donant-nos unes vistes úniques sobre zones inexplorades de Júpiter i sobre les quatre grans llunes.

La nau espacial Juno va ser llançada el 5 d’agost de 2011, des de l’estació de la Força Aèria de Cap Canaveral a Florida. El laboratori JPL dirigeix la missió Juno per a la NASA.

Continuarem parlant-ne.

Imatges:
1.- Vista final presa per la càmera JunoCam en la nau espacial Juno de la NASA abans que els instruments de Juno foren desconnectats en preparació per a la inserció en òrbita. Juno va obtenir aquesta imatge en color el 29 de juny de 2016, a una distància 5,3 milions de quilòmetres de Júpiter. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS
2.- Alegria per l’arribada de Juno a Júpiter. JPL/NASA.

El cel de juliol de 2016

Juno-Jupiter

L’estiu ha entrat de ple i la calor intensa es deixa sentir. Sort que les nits càlides inviten a passejar per llocs lliures de llum, a la muntanya o a les poques plajes verges que ens queden, per guaitar l’Univers i adonar-nos de la nostra febresa front a la violencia neutra del Cosmos.

En fer-se fosc i durant tot el mes, ja passades les 10 de la nit en aquest mes, una vista ràpida però atenta d’oest a est, ens permetrà gaudir de la presència de tres planetes. Cap a l’oest se’ns mostrarà el planeta Júpiter als peus del Lleó mentre que cap al sud, veurem el rogenc planeta Mart sobre la Balança, i a l’esquerra l’anellat Saturn es trobarà en el perillós Escorpí.

Jupiter-Mart-Saturn-20160706

Per si no s’aclariu en la cerca dels planetes, no patiu. La Lluna vindrà al rescat assenyalant-vos el planeta Saturn. La nit del dia 15 de juliol el nostre satèl·lit se situarà ben a prop del planeta anellat com podeu veure a la figura que ens presenta Stellarium.

És interessant aprofitar l’avinentesa per descobrir tot l’entorn celeste d’aquests planetes. Sota Saturn s’hi veurà Antares, l’estel gegant roig que forma l’ull de la bèstia l’Escorpí. El seu nom (Anti-Ares) prové de la seua semblança aparent amb el planeta Mart (Ares, per als grecs). Ara que els dos objectes celestes estan ben prop un de l’altre podreu comprovar com són iguals de rogencs encara que les causes d’aquesta semblança són ben diferents.

Saturn-Lluna-Mart-20160715En fer-se fosc, per l’est, ja podem admirar també el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El planeta Venus, després d’una bona temporada situat a la dreta del Sol i, per tant, només visible a la matinada, ha retornat als vespres, en situar-se a l’esquerra del Sol. Ara el podrem veure immediatament després de la posta del Sol, una mica per damunt de l’horitzó. Ara serà ben brillant i serà, per això mateix, facil de distingir. La nit del 22 de juliol Venus assolirà la màxima brillantor (magnitud -3,92).

I en arribar l’estiu, la Terra, en el seu camí al voltant del Sol d’un any de durada, arribarà el proper dilluns 4 de juliol a les 18:00 h a l’afeli, el punt més lluny al Sol. En aquell moment la Terra es trobarà a 1,01675 unitats astronòmiques del Sol (152 512 500 quilòmetres), cosa que prova que la distància al Sol no és la causa de les estacions sinó la inclinació de la Terra respecte a l’òrbita al voltant del Sol.

Finalment, juliol també serà un mes a recordar per a l’exploració espacial. Si tot funciona bé, la nau espacial Juno de la NASA arribarà a Júpiter el proper dilluns 4 de juliol de 2016 (dia de la independència americana) per estudiar el planeta més gran del nostre sistema solar. Des d’una òrbita polar única, Juno es submergeix repetidament entre el planeta i els seus intensos cinturons de radiació de partícules carregades, i, en la seua màxima aproximació s’hi situarà a només uns 5.000 quilòmetres sobre la part alta dels núvols jovians.

juno_current_position_6_30_2016_over_shoulder_text_aspect_2_1b

L’objectiu principal de Juno és millorar la nostra comprensió de la formació i evolució de Júpiter. La nau espacial investigarà els orígens del planeta, l’estructura interior, la profunda atmosfera i la magnetosfera. Juno ens ajudarà a entendre la història del nostre propi sistema solar i proporcionarà nous coneixements sobre com es formen els sistemes planetaris i com es desenvolupen en la nostra galàxia i més enllà. En parlarem molt en els pròxims mesos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 4 13 01
Quart creixent Juliol 12 02 52
Lluna plena Juliol 20 00 57
Quart minvant Juliol 27 00 59

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juliol de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Visió artísta de Juno en Júpiter. JPL/NASA
2.- Visió d’uns pocs planetes visibles en el mes de juliol. Stellarium.
3.- Visió dels planetes Mart i Saturn vigilats per la Lluna. Stellarium.
4.- Posició actual de Juno. 30 de juny 2016. JPL/NASA

Què trobarà la sonda Juno quan arribe a Júpiter?

Què trobarà la sonda Juno de la NASA quan dilluns vinent dia 4 de juliol arribe a Júpiter?
Molt poc si Juno no sobreviu a la inserció en l’òrbita de Júpiter, una complexa sèrie d’operacions en un entorn desconegut just per damunt dels núvols de Júpiter. Si té èxit, com s’explica en el vídeo, Juno se situarà al voltant de Júpiter passant-hi més a prop que cap altra sonda anterior. L’objectiu és desaccelerar, entrar en una òrbita molt el·líptica i començar dos anys d’operacions científiques. Entre els objectius de la missió científica de Juno hi ha el cartografiat de l’estructura profunda de Júpiter, la determinació de la quantitat d’aigua que hi ha a l’atmosfera joviana i l’exploració de l’enorme camp magnètic de Júpiter i com crea les aurores al voltant dels pols de Júpiter. Per aconseguir això últim, s’ha dissenyat una complexa òrbita per a que la sonda sobrevole les zones polars. Mai abans s’havia explorat aquestes zones del planeta.

Totes aquestes lliçons contribuiran a entendre la història del Sistema Solar així com la dinàmica de la Terra.

Llançada el 2011, Juno s’impulsa principalment gràcies a tres grans panells solars, cadascun de la llargada d’un camió petit. Segons la previsió, orbitarà el gegant jovià 37 vegades; a continuació i per evitar la contaminació amb microbis d’Europa, lluna gelada que presenta un interessant oceà interior, es submergirà en l’espessa atmosfera de Júpiter, s’esmicolarà i es fondrà.

Text a partir de l’edició catalana de Apod. Tràiler de la missió Juno. 28 juny 2016

Planetes de pel·lícula a Requena

Requena01Acaba el curs acadèmic i la Universitat ha clos també els cursos d’Unisocietat, destinada a les persones majors (> 30 anys) amb inquietud per aprendre i motivació per la cultura.

Dijous, 23 de juny, vespra de Sant Joan, a la seu de Requena, la Plana d’Utiel, després de la presentació del curs d’UNISOCIETAT 2016/2017 per part del Cap d’Iniciatives Ángel Morales, del tècnic Antonio Briz i de l’alcalde Mario Sánchez, vaig tindre el plaer de compartir una estona amb aquests estudiants tan especials  per parlar d’astronomia des d’una vessant un mica diferent. La xarrada es va centrar en la realitat o ficció dels planetes extrasolars des d’una òptica cinematogràfica.

Planetas-extrasolares-RequenaDes de la descoberta de l’existència d’un planeta al voltant de l’estel 51 Pegasi l’any 1995, sabem que els planetes del nostre sistema solar no són únics a l’Univers. La utilització de noves tècniques d’anàlisi des de la superfície de la Terra, i sobretot la missió Kepler, han permès descobrir milers de nous planetes en la nostra galàxia. Ara ja sabem que segurament cada estrella del cel va acompanyada d’un o de diversos cossos que giren al seu voltant. Com són els nous exoplanetes? La majoria són gegants gasosos com Júpiter, d’altres estan coberts d’aigua o són cossos rocosos calents, i, fins i tot, uns pocs s’assemblen molt a la Terra.

Requena02En la xarrada vaig explicar els sofisticats mètodes de detecció que ens han permès de conèixer les principals característiques dels nous planetes i vaig enumerar les condicions per albergar vida tal com la coneixem. Però d’altra banda, a través dels films de ciència ficció, tenim en ment planetes de molt diversa tipologia: Tatoine a Star Wars, Pandora a Avatar, el planeta de Mann a Interstellar, etc. A la llum del que actualment sabem dels exoplanetes, podem preguntar-nos si aquests planetes ficticis són realistes o bé són inversemblants, perquè només són possibles en la imaginació dels guionistes. Vàrem repassar algunes escenes de films ben coneguts i veiérem que en alguns d’ells els mons que ens proposen són ben reals.

Requena03

Solar Orbiter: la contribució valenciana

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea i la NASA llançaran en 2018. L’objectiu és acostar-se al Sol i estudiar els fenòmens que es produeixen en la superfície i, fins i tot, en l’interior d’aquest.

És un dels grups d’investigació amb el qual col·labore i en que també cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

La televisió de la Universitat ha passat pel nostre laboratori per veure que fem i entrevistar els principals responsables.

Ja som a l’estiu

Tropic_de_CancerL’estiu ha arribat aquesta matinada. L’anomenat solstici d’estiu s’ha produït a les 00:34 h. d’avui, 21 de juny.

És justament avui en que, a conseqüència del moviment de la Terra en la seua òrbita i de la inclinació del nostre planeta respecte a aquesta, el pol Nord es troba més prop de la direcció del Sol i, per això mateix, l’hemisferi nord rebrà avui el màxim de radiació solar.

I, com a conseqüència d’això mateix, una cosa ben curiosa per als viatgers reals o imaginaris. Avui el Sol es trobarà a la nostra latitud a migdia en el seu punt més alt al cel, que correspon a un poc més de 70º d’alçada. Però per a les persones situades a 23.5 graus de latitud nord, sobre un cercle terrestre paral·lel a l’equador anomenat tròpic de Càncer, el Sol es trobarà exactament sobre els seus caps i, en aquell moment, aquestes persones no faran ombra o aquesta es trobarà just sota els seus peus!

Esfera-celeste-estiuEn estar la posició del Sol tan allunyada de l’equador, el Sol ha eixit avui pel punt de l’horitzó situat més al nord-est i es pondrà pel situat més al nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. Així que avui serà el dia més llarg de l’any.

A València, per exemple, el Sol haurà eixit avui a les 06:54 del matí i es pondrà a les 21:32. La durada del dia serà, doncs, de 14 h. i 57 min.

Tanmateix les hores de Sol de cada dia no varien massa al voltant del dia del solstici. Uns dies abans i després del 21 de juny el temps en que el Sol està damunt de l’horitzó és pràcticament el mateix. Des de l’equinocci de primavera passat (20 de març) el Sol ha anat augmentant la seua alçada i separant-se de l’equador celeste (equinox al dibuix). Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés tornar a baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues durant uns dies.

La diferència de la llargària de les hores de Sol és menor d’un minut durant aquests dies. Aquesta aturada temporal de la posició del Sol al cel amb el conseqüent manteniment de les hores de llum de dia es pot veure gràficament en la web interactiva de la Universitat de Nebraska-Lincoln. Si l’utilitzeu només us caldrà ajustar la latitud del lloc on s’hi trobeu i el dia que us interesse i s’obtindran les hores de Sol. Piqueu en la imatge adjunta per accedir a l’aplicació.

Daylight Hours Explorer

Que passeu un bon estiu. Llegiu molt, passegeu i gaudiu de la vida….

Imatge: 1.- Senyal del Tròpic de Cancer a Baixa Califòrna, Mèxic. De Waymarking.com. Avui, aquest senyal marca una línia d’ombra recta just a sota.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Diagrama de l’aplicació Daylight Hours Explorer per calcular les hores de Sol.

GW151226: detectada una segona font de radiació gravitatòria

GWmergerComboLa nova astronomia d’ones gravitatòries va fer ahir un gran avanç amb l’anunci de la detecció d’un segon senyal en els detectors LIGO, conseqüència de la fusió de dos forats negres situats a uns 1400 milions d’anys-llum de distància.I és que ahir tornàrem a tindre un dia d’expectació per l’anunci que els membres de LIGO feren de matí en el marc de la reunió de la Societat Astronòmica Americana:

Els científics de la Col·laboració Científica LIGO (LSC) i els de la col·laboració Virgo explicaran la seua recerca més recent en l’esforç per detectar ones gravitatòries, en la 228a reunió de la Societat Astronòmica Americana (AAS) que s’està fent aquesta setmana a San Diego, Califòrnia. La roda de premsa està prevista a les 10:15 AM hora del Pacífic (19:15, hora local).

Alguna noticia important s’estava coent entre els científics gravitatoris (permeteu-me el neologisme) i l’anunci, passades les 19:15, de la detecció de GW151226, el segon flaix confirmat de radiació gravitatòria després del senyal GW150914, la històrica detecció d’ones gravitatòries anunciada fa quatre mesos, no va decebre ningú.

Com va passar amb el primer senyal, GW151225 va ser detectat simultàniament pels dos observatoris de LIGO situats a Livingston, Louisiana i Hanford, Washington als Estats Units.

20160615-noise-and-signal-gw151226-ligo-virgo-physical-review-lettersEl senyal es detectà el 26 de desembre a las 03:38:53 UTC (temps local 04:38:53). S’observà primerament en Livingston i 0.0011 ± 0.0003 segons més tard en Hanford. Donat que els dos observatoris estan separats per uns 3000 km, podem estimar la velocitat de l’ona com a pròxima a la velocitat de la llum. És a dir, era una ona gravitatòria amb velocitat pròxima o igual a la de la llum, tenint en compte els errors.

Cal fer notar un fet ben curiós i, és que a causa del canvi horari, l’ona arribà als EEUU just el 25 de desembre, dia de Nadal. Va ser per tant un regal de Nadal però segurament obligà a treballar a més d’un científic aquell dia.

El vídeo mostra com va canviant la freqüència de GW151226 segons els mesuraments del detector de Hanford (Washington).

Després de l’estudi del senyal GW151226 que ha durat mesos, s’ha arribat a la conclusió que l’emissió de la radiació gravitatòria s’ha produït per la fusió de dos forats negres amb masses inicials d’unes 14 i 8 masses solars amb un desplaçament cap al roig del voltant de 0,09, cosa que vol dir, si és correcte, que la radiació ha trigat uns 1400 milions d’anys en arribar-nos. Observeu que la brillantor i la freqüència —aquí realçada amb un so— de la radiació gravitatòria arriba a un màxim durant l’últim segon de la fusió dels forats negres.

2BH-GW151226La fusió dels dos forats negres de 14 i 8 masses solars va donar un nou objecte de 21 masses solars amb la conversió d’una massa solar en energia en forma d’ones gravitatòries, part de la qual arribà a la Terra el Nadal passat.

El senyal GW151226 és més feble i té una relació senyal/soroll menor que l’anunciat el febrer passat. Tanmateix la durada del senyal ha estat molt més llarga, un segon, en comparació amb la de febrer que només durà 0.2 segons. Això vol dir que s’ha pogut captar uns 55 cicles d’oscil·lació en espiral dels dos forats negres.

El vídeo adjunt explica com la fusió de dos forats negres produeix les ones observades. El moviment en espiral s’accelera i arriba ser ser major de la meitat de la velocitat de la llum (v/c = 0.5) mentre l’energia es va emetent en forma d’ones gravitatòries.

LIGO_Events_Timeline

Hem sabut també que hi ha un altre esdeveniment registrat el 12 d’octubre però amb una relació senyal/soroll baixa. Encara no està, per tant, confirmat. Es veu que LIGO, fa poc millorat, funciona i ha estat capaç de captar tres senyals en el seu primer període d’observació.

A mesura que LIGO continue funcionant i la seua sensibilitat augmente amb el temps i, que a més a més, en els anys vinents, es dispose d’altres detectors de radiació gravitatòria en Europa (Virgo), la Índia (LIGO), etc. la nostra visió del cel canviarà, sense dubte, la comprensió que tenim de l’Univers.

Més informació: Si desitgeu llegir una explicació una mica més tècnica, passeu per l’interessant article GW151226: Nueva onda gravitacional detectada por Advanced LIGO, del sempre interessant bloc La Ciencia de la Mula Francis.

Article original: GW151226: Observation of Gravitational Waves from a 22-Solar-Mass Binary. Physical Review Letters.

Imatges:
1.- Aquesta il·lustració artística mostra la fusió dels sistemes binaris de forats negre GW150914 (imatge esquerra) i GW151226 (imatge de la dreta). Els parells de forats negres es mostren conjuntament en aquesta il·lustració, però en realitat es van detectar en diferents moments, i en diferents parts del cel. Les imatges estan a escala per mostrar la diferència en la massa dels forats negres. En el cas de GW150914, els forats negres eren 29 i 36 vegades la del nostre Sol, mentre que a GW151226, els dos forats negres tenien una massa de 14 i 8 masses solars. Crèdit de la imatge: LIGO / A. Simonnet.
2.- El senyal GW151226 observat pels detectors de Hanford (columna esquerra) i Livingston (columna dreta), on els temps són relatius a les 03:38:53.648 UTC.En la primera fila es presenten els valors donats pels dos detectors, on les dades s’han filtrat. En negre es representa el millor ajust al valor de les dades.
La segona fila represent el diagrama Temps – freqüència de les dades de deformació de  GW151226 . A diferencia del senyal GW150914, el nou senyal no és fàcilment visible.
3.- Primer període observacional de LIGO. Dos senyals confirmats i una en estudi. Un gran èxit. LIGO.