Mònica López, la veu del temps a TVE

Divendres, amb la Sala Darwin del Campus de Burjassot plena, Mònica López, Cap de l’Àrea del Temps de Televisió Espanyola, ens explicà quin ús fa de les matemàtiques per fer-nos saber quin temps farà demà. Una interessant i divertida xarrada que s’emmarca en les activitats del 50é aniversari dels estudis de Matemàtiques a la Universitat de València.

Predir l’oratge és una de les feines científiques més difícils que conec. A causa de la gran quantitat de variables (pressió, temperatura, velocitat del vent, orografia, època de l’any, zona climàtica…) l’atmosfera no és fàcil de modelar i, per tant, predir si demà  estarà o no núvol i encertar-ho depén del model numèric utilitzat i de molta experiència del meteoròleg. Entre d’altres, els astrònoms depenem molt de la predicció del temps per preparar, realitzar o anular les observacions astronòmiques que fem.

Per això sempre he admirat el valor dels científics que s’hi dediquen tant als centres d’investigació, entitats públiques com Meteocat, així com als serveis meteorològics de les cadenes públiques de televisió. En el cas d’aquests últims, el personal que hi treballa no només ha de fer bé la predicció del temps sinó que ho fa a través d’un mitjà de comunicació de masses. I qué passa si no l’encerten?

Un viatge de cap de setmana tant de temps preparat es pot estroncar perquè a la tele diuen que és probable que ploga al lloc de l’estada. Si t’arrisques a anar i plou, qué fas tots els dies tancat a l’hotel amb els nens? I si no hi vas i resulta que no plou?

Segons ens contà, per fer la predicció cal introduir a l’ordinador on corre el model numèric meteorològic uns inputs ( temperatures, pressió, etc…)  recollides a les estacions d’Aemet a tot arreu de l’estat o a les estacions automàtiques de les xarxes d’observadors aficionats com ara la valenciana Avamet. El programa de previsió amb aquestes dades d’entrada resol les equacions d’hidrodinàmica atmosfèrica, equacions no-lineals en derivades parcials que no es poden resoldre per mètodes analítics. Al final, el programa calcula les variables en cada punt d’una malla espacial tridimensional que cobreix l’atmosfera des de la superfície fins a una altura donada, per exemple, a 75 km d’altura sobre el sòl.

A partir d’aquestes dades es fan els mapes de predicció per a demà. Per saber quin temps farà despús-demà, a falta de dades reals de temperatura i pressió, s’usen les dades d’eixida de la previsió per a demà, amb la qual cosa la previsió ja només pot ser aproximada. Tots els models numèrics de l’atmosfera es basen en les mateixes lleis físiques com la conservació de la massa, quantitat de moviment i energia. Però difereixen en la formulació matemàtica concreta i en els procediments de solució numèrica del conjunt d’equacions no-lineals.

La informació meteorològica té, per tant, molt de ciència però també necessita una gran part de comunicació amb el públic. La previsió l’ha de poder entendre el public general i ha de ser-li útil. En aquest aspecte les prediccions d’Aemet són, com a mínim, críptiques. I és que la informació del temps es pot fer de moltes maneres, des de llegides al teleprompter per presentadores de falda curta, cas de Mèxic o de militars amb graduació, cas de la Rai 1, a Itàlia, o, bé, per persones professionals que s’ho preparen tot i després ho expliquen amb coneixement al públic.

Un altre dels problemes que compartim valencians i catalans és el poc desenvolupament del models numèrics de previsió del temps per a la Mediterrània occidental. Els codis americans com el GFS, o el model centre-europeu no tenen prou resolució en el nostre mar i, per tant, no són capaços de predir correctament alguns dels fenòmens meteorològics violents que s’hi produeixen. El model francés Arpege podria ajudar però només treballa amb la meitat nord de la Mediterrània i, a més a més, és un model tancat. Així que cal l’experiència del professional de la meteorologia que coneix el territori i les variacions locals de l’oratge.

Mònica López destacà el valor de les fotografies dels fenòmens meteorològics que envien els espectadors que els permeten afinar les previsions. Una idea que importà de la seua estada a TV3.

Finalment reconegué el valor de la secció meteorològica de Canal 9 per fer les previsions per a tot el País Valencià i valorà el treball que hi feien Joan Carles Fortea, Victoria Roselló i Jordi Payà.

Una xarrada ben interessant que ens ha fet conéixer de prop el fascinant camp de la predicció meteorològica de la mà de Mònica Lòpez.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. Enric Marco.

Un viatge a Júpiter

Ja fa uns mesos que la nau Juno de la NASA orbita el planeta Júpiter. Malgrat haver tingut problemes per insertar-se a l’òrbita final al voltant del planeta gegant, ens està oferint unes imatges espectaculars dels núvols jovians. L’aproximació a només uns 5000 km de les capes altes de l’atmosfera permet un nivell de detall dels fenòmens que passen allí que no s’havia aconseguit fins ara.

Des de la Terra, però, també es poden fer fotos espectaculars del planeta gegant. La gran qualitat de les imatges preses pels astrònoms aficionats permet veure molt bé les formes i moviments dels núvols que són una font preciosa per als investigadors planetaris.

Fa un temps l’aficionat suec Peter Rosén es proposà un projecte ben ambiciós per aprofitar aquestes imatges. Cada aficionat pren fotos del planeta i després les guarda per a ell o potser les publica en alguna xarxa social. Però aquest treball podia tindre un altre ús. Així que Rosén va engegar una campanya internacional per a unir totes les imatges dels aficionats en un únic vídeo. Ara la campanya ha conclòs i Rosén acaba d’editar una animació amb més de 1000 imatges enviades per 91 astrofotògrafs de tot el món obtingudes entre el 19 de desembre de 2014 i el 31 de març de 2015.

Entre els qui enviaren fotos podem trobar a Joaquin Camarena, company i amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i expert astrofotògraf. El seu nom apareix als títols de crèdits al final del vídeo encara que transformat en un estrany Joacquin Camarena.

Segon conta Peter Rosén, les imatges van tindre un llarg processament que va incloure correcció de color, apilació (suma) i unió final per obtenir uns 54 mapes complets.

A partir de les imatges s’han realitzat unes espectaculars vistes del planeta des del pol nord i sud. Com diu Rosén en la informació del vídeo:

Les projeccions polars són una mica especials ja que he fet que s’estenguen de pol a pol, no només des de el pol (situat al centre) a l’equador (situat a l’exterior) com se sol representar tradicionalment. La raó és que resulta més interessant ser capaç de seguir els moviments de tots els cinturons de núvols independentment de la projecció

Amb l’ajuda de Christoffer Svenske i Johan Warell s’ha trigat més d’un any per completar aquest vídeo que mostra el moviment dels cinturons de núvols de Júpiter i la rotació de la Gran Taca Roja en alta resolució, tot això accelerat un milió de vegades!

Finalment Peter Rosén destaca la capacitat tècnica de la comunitat mundial de fotògrafs aficionats planetaris per poder arribar a aquest alt nivell de detalls que poden ser rastrejats a través del planeta durant 250 revolucions.

La NASA ha demanat també la col·laboració dels astrònoms aficionats d’arreu del món que estudien i fotografien Júpiter per fer una gran campanya per captar els mateixes moments de l’atmosfera joviana que capte la sonda Juno.

Donat que Juno observa Júpiter de ben prop, la NASA no té la visió de conjunt del planeta que sí que ponen aportar els amateurs. Aquest treball és part d’aquesta contribució.

Foto: Vista pròxima de la Gran Taca Roja de Júpiter obtinguda per Juno. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Gerald Eichstaedt/John Rogers. Publicada 27 gener 2017.

Amb elles deixàrem la Terra

La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.

Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.

Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.

El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica  i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.

En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.

Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.

La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.

Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia  ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.

La pel·lícula té com a protagonistes a  Taraji P. Henson fent de Katherine G. Johnson, Octavia Spencer com a Dorothy Vaughan i Janelle Monáe com a Mary Jackson.

Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.

La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador  IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.

Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.

Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència.  A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.

Més informació:

Les dones que ens van portar a la Lluna. Sara Gil. Conec.
Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial”>Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial. El Confidencial. 20 gener 2017.
The True Story of ‘Hidden Figures’ and the Women Who Crunched the Numbers for NASA. Popular Mechanics.

Fotos:

1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València.  Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.

LED, Solució? a l’IES Federica Montseny

Enguany hem tornat a participar en la Setmana Tècnica que organitza el departament d’electrònica de l’IES Federica Montseny de Burjassot.

Aquesta vegada, però, la nostra xarrada s’ha centrat més en la part tècnica del problema de la contaminació lumínica. Ens interessava explicar als estudiants quin tipus d’il·luminació és més eficient però, al mateix temps i cosa que s’oblida sovint, quin és també més respectuós amb el medi ambient. Per això hem fet un repàs dels tipus de làmpades més usuals al mercat, quin espectre presenten i quina part cau en la banda del blau.

La part de l’espectre d’una làmpada que es troba en la zona del blau determina la toxicitat d’aquesta i és responsabilitat de l’instal·lador i de l’ajuntament del municipi on es faça la instal·lació tindre aquest aspecte en compte en el moment de la contractació.

I, és que, massa vegades s’instal·len LEDs de llum massa blanca, amb una temperatura de color de 4000 a 6000 K, amb efectes importants sobre l’enlluernament, a banda dels efectes mediambientals. Ja existeixen al mercat llums LED amb la mateix eficàcia lumínica que aquestes però amb temperatura de color molt més baixa. Ara ja no és recomana instal·lar cap làmpada LED amb temperatura major de 3000 K i fins i tot molt més baix, com ara 2600 K.

I, per suposat, a les zones naturals només s’hauria d’instal·lar PC ambre, ja sense pic en el blau.

D’ací el títol de la xarrada: LED, ¿SOLUCIÓ?. El Led ja està ací i s’haurà de conviure amb ell. Té l’avantatge que és molt eficient però cal conéixer també el seu principal defecte: el seu pic en la banda del blau. Tractem de minimitzar-lo amb l’ús de LED de baixa temperatura de color o fins i tot d’eliminar-lo utilitzant LED PC Ambre.

Només d’aquesta manera podrem reduir de veritat la contaminació lumínica i no augmentar-la encara més.

Foto: Ángel Morales, en la xarrada. Parlant dels residus electrònics de les làmpares de baix consum i LED.

El cel de febrer de 2017

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 4 06 19
Lluna plena Febrer 11 02 33
Quart minvant Febrer 18 21 33
Lluna nova Febrer 26 16 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

La ciència contra Trump

ClimateScientists-750x400-c-default2

No ha trigat gens la ciència nord-americana en posicionar-se contra Donald Trump per la seua actitud vers el canvi climàtic. No s’ha deixat passar ni els 100 dies de cortesia. I és que els científics dels EEUU i del món sencer estem realment preocupats pels primers intents de censura als principals organismes d’investigació. La convocatòria d’una gran manifestació (Scientists’ March on Washington) per la ciència a Washington DC, a l’estil de l’exitosa Women’s March de la setmana passada, serà la primera gran acció de resistència.

Trump és un declarat escèptic de l’efecte de l’activitat humana sobre el clima terrestre. Durant la campanya no ha parat de malfiar-se dels científics i del problema de l’escalfament global. És famosa la seua idea ridícula que tot és un muntatge dels xinesos per a que EEUU no siga competitiu comercialment.

tumps

Ara Donald Trump és president. Ja ha passat de les declaracions als fets i ha declarat la guerra als científics ambientals. Per començar ha nomenat el fiscal general d’Oklahoma  Scott Pruitt, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient (EPA).

Els últims dies les coses s’han accelerat. S’ha prohibit als científics de medi ambient qualsevol comunicació directa amb el públic i tots els informes de l’Agència han de passar per les mans de Trump abans de fer-se públics. A més a més, s’ha ordenat que l’EPA eliminés tota la informació sobre canvi climàtic que penja de la pàgina web, cosa que sembla que s’ha paralitzat, de moment, per l’escàndol que ha provocat.

El lliure accés a les dades de les agències científiques és uns dels grans valors de la ciència nord-americanes i els científics no estan dispostos a renunciar-hi. De fet sempre han dit que la investigació que fan s’ha pagat amb els diners dels impostos dels contribuents i, per tant, els resultats s’han de lliurar de franc al poble. Per exemple, una de les conseqüències d’aquesta política és que totes les imatges de la NASA estan en el domini public i són lliures d’ús.

A més si la ciència no és transparent, i s’amaguen les dades, que és el que vol l’administració republicana, aquesta és devalua i es perd la confiança dels ciutadans. I això és precisament el que es busca.

Els científics que convoquen la marxa per la ciència expliquen:

Hi ha certes coses que acceptem com a fets sense oferir alternatives. La Terra s’està escalfant a causa de l’acció humana. La diversitat de la vida va sorgir per l’evolució. Els polítics que devaluen els experts s’arrisquen a prendre decisions que no reflecteixen la realitat i han de retre comptes. Un govern d’Estats Units que ignora la ciència per perseguir agendes ideològiques posa el món en perill.

Global_Temperature_Anomaly

Hi ha por en l’entorn de les agències científiques als EEUU, tant en l’àmbit de la salut (Trump també ha fet referències a les vacunes), en l’energia (vol tornar a explotar els jaciments de carbó ja tancats), en l’exploració espacial (la NASA té un gran paper en l’estudi del canvi climàtic) i, per suposat en el medi ambient com ara els Parcs Naturals. Moltes d’aquestes agències ja han rebut instruccions per a eliminar pàgines webs o limitar les comunicacions amb el públic. Especialment es restringeix l´ús de les xarxes socials.  I és que l’ús de Twitter per informar sobre el medi ambient resulta molt molest a la nova administració americana. De moment, algunes veus crítiques ja s’ha fet callar com ara el twitter dels actius científics dels Parcs Nacionals.

Dimarts passat unes piulades relacionades amb el canvi climàtic foren enviades des del compte oficial del Parc Nacional de Badlands in Dakota del Sud. Aquestes foren ràpidament esborrades. L’explicació donada fou s’havien fet sense autorització per un antic empleat amb accés al compte. I que a partir d’ara el compte s’usarà exclusivament per a la seguretat pública i per a informació del parc.

A partir d’aquest moment s’engegà un moviment de resistència (o rogue, en anglés) a totes les agències científiques governamentals amb desenes de nous comptes de Twitter rèpliques de les oficials però amb la paraula Rogue o Alternative. La missió és fer públics tots els resultats que l’administració de Trump voldrà silenciar i censurarà directament o els que les agències autocensuraran per temor a la rebaixa dels fons d’investigació.

El compte oficial de Twitter de la NASA (@NASA) ja té la seua rèplica rogue en @RogueNASA. Però hi molts més. L’alternativa al Twitter dels parcs nacionals és @AltNatParkSer (@NotAltWorld), la de poderosa agència que estudia els oceans i l’atmosfera (NOAA) és @altNOAA, l’alternativa al Servei Meteorologic (NWS) és @AlternativeNWS, etc… Com es diu al perfil de l’usuari de cadascun d’ells, són comptes no oficials de resistència i, fan notar que no estan gestionats per treballadors de les agències. No es vol repetir una nova cacera de bruixes.

En els pocs dies que estan actius els comptes alternatius han guanyat centenars de milers de seguidors. A dia d’avui @AlternativeNWS té més de 91.000 seguidors, @AltNatParkSer uns 1.300.000, @altNOAA 64.000, @RogueNASA més de 706.000 seguidors.

De moment la NASA continua actuant de la mateixa manera que ha fet sempre i té oberts tots els canals de comunicació. La pàgina web dedicada a l’escalfament global funciona perfectament. Però, com es fa saber en el compte alternatiu @RogueNASA, si hi ha censura o informació falsa o esbaixada ho comunicaran en el canal alternatiu. Ja estan preparats.

roguenasa

La gran ciència nord-americana es mobilitza. No vol perdre el lideratge de la recerca científica al món ni la gran consideració del públic. Sense ciència lliure o ciència lligada de mans i peus per dir o investigar el que siga, la societat nord-americana serà més pobra econòmicament i socialment. I perdrem tots, també els europeus. L’intercanvi d’informació i de persones entre les dues ribes de l’Atlàntic és fonamental per al progrés de la humanitat. Però sembla que el nou president té altres interessos.

Us deixe les preguntes que va fer la senadora per Califòrnia Kamala Harris al nou director de la CIA Mike Pompeo sobre canvi climàtic. L’agència d’intel·ligència es va prendre molt seriosament el problema de l’escalfament global durant les administracions Bush i Obama i hi ha interés per saber com respiraran ara.

Quins quatre anys ens esperen…

Més informació:

La ciencia declara la guerra a Trump, El País, 26 gener 2017.
Anonymous Nasa officials set up ‘rogue’ Twitter account to resist Trump, Independent, 26 gener 2017.
Rogue Nasa account fights Trump on climate change, BBC News, 26 gener 2017.

Fotos:

1.- Científics manifestant-se en la reunió de tardor de la Unió Geofísica Americana a San Francisco. 13 desembre 2016 (Foto AP / Marcio José Sanchez).
2.- Mitjana del canvi global de la temperatura superficial 1880-2016, en relació amb la mitjana del 1951-1980. La línia de color negre és la mitjana anual global i la línia vermella és la de mitjana mòbil de cinc anys. Les barres d’incertesa blaves mostren un límit de confiança del 95%. NASA GISS.

Viatge fugaç a la neu

Neu-Aras2017-01

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Neu-Aras2017-03Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Neu-Aras2017-02

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Neu-Aras2017-04

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

La primera reserva Starlight valenciana

astronomia-aras-de-los-olmos

La comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre i alguns municipis valencians dels Serrans reberen fa uns dies la certificació com a Reserva Starlight i com a Destinació Turística Starlight. Aquesta és, per tant, la primera declaració de Reserva Starlight que afecta al territori valencià.

Aquest reconeixement el lliura la Fundació Starlight que, sota l’empara de la Unesco, reconeix els indrets amb un cel nocturn de qualitat on la contaminació lumínica és mínima i on es fomenten les activitats d’investigació i turisme astronòmic. Aquest títol de Reserva Starlight seria l’equivalent d’una reserva ambiental nocturna.

Per a obtenir el certificat de Reserva Starlight, a més de la qualitat del cel, intervenen molts altres factors com la preservació de les condicions d’observació astronòmica, la conservació de la natura, la integritat dels paisatges nocturns o el patrimoni cultural. En el cas de la Destinació turística Starlight es tracta de llocs visitables, que gaudeixen d’una excel·lent qualitat per a la contemplació del cel estelat i que, al estar protegits de la contaminació lumínica, són especialment aptes per a desenvolupar-hi activitats turístiques basades en aquest recurs natural.

El territori que acaba d’obtenir les acreditacions comprèn 23 municipis de la Comarca de Gúdar-Javalambre, a Terol, i 4 municipis valencians dels Serrans com són Alpuente, Aras de los Olmos, Titaguas i La Yesa. És un lloc que per l’extrema qualitat del seu cel nocturn i la mínima contaminació lumínica ha estat lloc tradicional d’observació astronòmica. Hi ha importants observatoris a Aras de los Olmos: un de la Universitat de València, un altre de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA), i un altre particular, La Cambra. A més a més, a Titaguas podem trobar l’Escuela de Ciencias Cosmofísica. A la part aragonesa del territori, el Centre d’Estudis de Física del Cosmos d’Aragó (CEFCA) ha instal·lat l’Observatori Astrofísic de Javalambre (OAJ) al pic del Buitre, i el Centre de Difusió i Pràctica de l’Astronomia “Galàctica” en Arcos de las Salinas, instal·lació amb tecnologia d’última generació al servei de l’aficionat.

Observatori-UV

Des de fa anys nombroses persones han treballat per uns cels nets al sud d’Aragó i a les comarques valencianes limítrofs. Des d’aquesta pàgina volem destacar la tasca incansable de conscienciació de l’amic i astrònom Joanma Bullón, així com les mesures de brillantor nocturna realitzades des del 2013 pel meu Grup de Contaminació Lumínica de la Universitat de València. Finalment vull agrair a Susana Malón, de l’empresa Lumínica Ambiental, el treball de camp efectuat els darrers dos anys per les comarques aragoneses i valencianes i pels projectes de renovació d’enllumenat exterior amb tecnologia LED PC Ambre en Arcos de las Salinas i en Aras de los Olmos.

Llum-PCAmbre-Aras

La zona de l’Alto Turia, en la comarca dels Serrans, i especialment els municipis d’Aras i Titaguas, han apostat per la potenciació del “Turisme de les estrelles”. Allí s’han fet nombroses jornades de portes obertes als observatoris astronòmics, reunions d’observadors com dues edicions del RETA (REunión de Telescopios de Aficionados) i sessions formatives. Aquestes activitats han obligat a fer un salt de gegant en la millora dels seus serveis turístics.

Fotos:
1.- Cel nocturn des del centre d’Aras de los Olmos.
2.- Cel nocturn a l’Observatori de la Universitat de València. Els punts rojos són els llums dels aerogeneradors. Enric Marco.
3.- Plaça d’Aras de los Olmos amb llums PC Ambre. Enric Marco.

La ciència del 2017

640px-Cassini_Saturn_Orbit_InsertionCom cada any les grans revistes científiques com Science i Nature fan les previsions de la ciència que vindrà en aquest any que comença.

2017 és l’any en que Gran Bretanya aplicarà l’article 50 del Tractat europeu i abandonarà la Unió Europea. Creix, per tant, la preocupació entre els científics britànics, i europeus en general, de com afectarà això a la ciència europea.

I a partir del 20 de gener Donald Trump exercirà ja com a nou president dels Estats Units d’Amèrica. Els científics nord-americans també es troben amoïnats en com els afectaran les idees radicals i moltes vegades acientífiques del multimilionari president. Les seues declaracions mostren un menyspreu per la ciència que és alarmant en una persona amb tan alt càrrec.

Dins d’aquestes restriccions s’ha de moure la ciència enguany. Us faig un resum de les accions més importants en física i astronomia a partir de la llista que en fa la revista Nature.

Canvi climàtic

El nou president electe dels EEUU s’ha declarat clarament en contra de les mesures contra el canvi climàtic que havia signat Barak Obama. El nomenament de Scott Pruitt, el fiscal general d’Oklahoma, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient no fa preveure res de bo.

La Xina, per contra, sembla que s’ha pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic després de severs episodis de contaminació en les grans ciutats com Beijing (dades en directe des de l’ambaixada dels EEUU). Xina pretén crear enguany un sistema de drets d’emissió com existeix a Europa. Les emissions globals semblen haver-se estabilitzat els últims tres anys i alguns científics tenen l’esperança que fins i tot comencen a baixar enguany ajudats pel fort impuls que Xina vol donar a les energies verdes. I, mentrestant a casa nostra, tenim l‘opressió de l’impost al Sol.

Exploració espacial

També la Xina continuarà amb l’exploració de la Lluna amb els exploradors Chang’e 5. Aquest any es recolliran dos quilos de roques i sol lunars i es retornaran a la Terra. Seran les primeres mostres lunars que s’analitzen als laboratoris terrestres des del final de la missió Apollo en els anys 70.

I després de 20 anys orbitant Saturn la nau de la NASA Cassini serà destruïda el 15 de setembre en submergir-se en la densa atmosfera saturniana.  En els darrers mesos que li queden, es dedicarà a explorar els anells interiors del planeta i donarà informació detallada d’aquells enigmàtics i bells elements així com de les estructures atmosfèriques de Saturn.

Computació quàntica

Aquest any sembla que serà el que ens mostre les grans possibilitats de la computació quàntica. Els físics esperen que enguany es puguen fer en els ordinadors quàntics càlculs impossibles de fer en els ordinadors clàssics (de silici). Google, com no podia ser d’altra manera, i moltes altres companyies estan clarament compromesos en assolir aquest repte. Tanmateix Microsoft treballa en una alternativa coneguda com a Computació quàntica topològica, (veieu també l’article de la Mula Francis:  Hacia la computación cuántica topológica gracias a los fermiones de Majorana) que codifica la informació en els moviments dels objectes (partícules) en materials.

Donant llum a la foscor

L’èxit de l’observatori ALMA, conjunt de 66 radiotelescopis que poden observar simultàniament un mateix objecte celeste, ha revolucionat la visió que teníem de molts camps de l’astrofísica. Enguany es vol anar un pas més enllà en l’observació de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre, la capa més profunda observable d’aquest tipus de monstre estel·lar. En abril, nou radiotelescopis, entre ells ALMA, formaran temporalment una xarxa de telescopis terrestres per formar un observatori de grandària planetària anomenat Event Horizon Telescope. L’objectiu és observar Sagitari A*, el forat negre supermassiu de 4 milions de masses solars que es troba al centre de la Via Làctia. Els objectius són testejar la Teoria de la Gravitació, entendre el fenomen del disc d’acreció al voltant del forat negre i la formació i col·limació del doll central.

L’observació de les ones gravitatòries causada per grans objectes compactes en col·lisió continuarà als observatoris LIGO als EEUU però també a l’observatori europeu Virgo, situat a Pisa. Enguany els dos observatoris faran la primera observació conjunta.

Nové planeta

Fa un any els astrònoms Batygin i Brown proposaren l’existència d’un nové planeta al Sistema Solar. L’existència d’un nou planeta d’unes 10 masses terrestres i un període orbital al voltant del Sol d’uns 20000 anys es podria concloure a partir de les òrbites estranyes dels objectes 2012VP113 i Sedna del cinturó de Kuiper. Enguany les observacions sistemàtiques del suposat objecte poden finalment donar el seu fruit. Qui serà el descobridor del nové planeta? Michael E. Brown?

I enguany també la NASA llançarà un nou buscador de planetes extrasolars, TESS, Transiting Exoplanet Survey Satellite. L’anterior buscador llançat el 2009, Kepler, ja està treballant fora de les seus possibilitats i necessita un recanvi.

Imatge: Representació artística de Cassini sobre els anells de Saturn. NASA.

Les dones de la Lluna

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.