LES REMORES DEL FEIXISME
El portaveu popular Enric Millo ens diu que se sent exclòs socialment ja que no es independentista, i lliga molt be en el Congrès de les amenaces, i de veure qui la diu més grossa dels Populars a Barcelona. Segurament per tots aquests personatges que es veuen perseguits, i que una urna i un vot els provoca una gran preocupació, els hauríem de recomanar que la tant defensada transició era el pas d’una dictadura a una democràcia, per si ho havien oblidat, em sembla que la majoria no ho han entès o simplement no han fet el pas.
PP Borroka
Gràcies a Santa Llúcia estem veient coses que ni un talp amb ulleres de sol vivint al celler del centre de la Terra creuria que veuria mai. S’ha obrat un miracle: el Rock Radical Basc ha tornat. Nosaltres pensàvem que això del PP a Barcelona era una circumlocució, una circumspecció, o una autoregulació d’una autorelaxació d’una reconfirmació d’una autentificació, però no. Alícia Sánchez-Camacho va pujar a l’escenari. Es va amorrar al micro. Van començar a sonar aquells acords d’aizkolari tocant la guitarra amb una destral. Es va treure la caputxa i comença…“Revuelta en el frenopático” dels mítics Kortatu. Sabíem que això seria gran, com el concert del Nicaragua Rock, el 1986. I L’Alícia no ens ha decebut: “Som un partit que ha patit molt al País Basc, i veig María del Mar Blanco. Ara patim també, d’una manera diferent, però amb l’exclusió i el rebuig social, a Catalunya. Patim perquè alguns ens volen donar lliçons de com se sent algú català, de com hem de viure la nostra vida, com hem d’educar els nostres fills o com has de governar. O ets amb ells o no ets català. I això ho hem viscut en més llocs d’Espanya”. Som-hi, xiquets, frenopàtic SA: “Revuelta en el frenopático, el hombre del tiempo ahorcado por haber informado: granizos, rayos, truenos y viento huracanado. La asamblea de majaras se ha reunido. La asamblea de majaras ha decidido: Mañana sol”. I sí, va aparèixer, el sol: María Dolores de Cospedal per il·luminar-nos una meteorologia per decret llei. Vestida de txiquiteo vigilant de carrer on parlen les cantonades…
Sona “Todo por la patria”, de la Polla Records i Cospedal s’apunta al poteo i ella és la primera a posar-se la mà a la butxaca que busca alguna cosa: “Qui digui que Catalunya és una cosa diferent i apartada i que cal separar-la a cops de matxet és que no sap res d’Espanya ni de Catalunya…. Per més que vulguin alguns, no es pot clavar una queixalada a un país, a Espanya, perquè sí, i per l’interès partidista d’un governant que no sap què fer amb el desastre de gestió que té”. Efectivament, la dona del temps, ven matxets, ganivets, catanes, dentadures postisses esmolades, queixals perforadors… Tot per la pàtria: “Todo para que haya paz / pero tu con tu pistola /todo para que haya un orden / pero tu con los que ordenan / Todo por la patria / todo por la pasta / todo por las leyes / y por los billetes / Protegiendo al ciudadano / a veces se os va la mano / todo por el bien comun / y tu viejo que tal mea”.
Arribat aquest moment diürètic cerveser necessitàvem… alguna coseta més calmada per la bufeta atabaladeta. Era el moment d’apostar per un clàssic del rock: Cristobal Montoro. L’home deixa l’horòscop, i ara ja no va de balances fiscals la cosa, ara va de “comptes públics regionalitzats”. Bé… potser que tornem a amorrar-nos permanentment al sortidor de cervesa perquè veurem més clar el què vol dir. Sona “35 millones de borregos” de M.C.D. : “No te busques en el espejo / no te encontrarás jamás / tu rostro está desfigurado en el carnet de Identidad / El rebaño está tranquilo,/ los perros lo han recogido / mientras tanto en los despachos / se cogen buenos empachos / No quiero que me retraten / No quiero que me clasifiquen / No quiero que me plastifiquen / No eres persona, no eres humano / eres carnet de Identidad / 35 millones de borregos archivados en la Dirección General de Seguridad”.
I la cosa s’anima més: Alberto Núñez Feijóo, Jorge Fernández Díaz, José Luís Ayllón….. Vaja, era com si Eskorbuto, Cicatriz, Tijuana in Blue, Korroskada, Jotakie…. ressuscitessin de cop mitjançant una crionització feta amb txapela del carrer Génova. Curiós, oi? Aquesta basquitis del PP. Com més es democratitzen Euskadi i Catalunya més es radicalitza el PP… i el PSOE (no us oblideu mai del poli bueno-que-es-más-malo-que-el-malo). Recordin: sempre ha estat així. I ara un Euskadi calmat i pacificat i…. el PP, a la borroka. Una Catalunya que vol votar i el PP…. a laborroka divan nadie-me-quiere-patito-feo. Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa.
Atenció: aquest és el primer dels concerts de Rock Radical que farà el PP a Catalunya durant els propers mesos. Recomano al lector que vagi escoltant grups de rock radical basc perquè entendrà moltes coses. Entre elles que la radicalitat, aquesta radicalitat, s’esfuma, s’acaba. Ara ja no queda res del rock radical basc. Tampoc d’aquella radicalitat basca que recolzava la violència. Com ja ha apuntat molta gent: sortosament els catalans ens hem espolsat la basquitis i ara els bascos tenen catalanitis. I el PP vol una basquitis per Catalunya. Això què vol dir? Això: que la radicalitat prêt-à-porter és producte de temporada. Aquesta radicalitat de rock radical és perfum. Darrere del dia de l’evaporació total hi ha dos portes possibles: el mega-super-hiper frenopàtic de bogeria encara més extrema amb conseqüències imprevisibles o la cortina de fum d’una oferta al darrer moment, vaja, alguna cosa amb la que engalipar-nos (perquè recordem: sigui el que sigui que s’ofereixin serà un engany talla XXLL). De moment gaudim del concert perquè els que fan el ridícul i menteixen a l’escenari són ells. Mirem-ho amb la seguretat d’haver tornat a descobrir la nostra radicalitat: l’afirmació de la consciència catalana. Això és el que fa obrir els ulls a tothom. Això és el que va fer que el 1939 no acabés amb nosaltres. I que mai res hagi acabat amb nosaltres. Recordeu, tothom ha tremolat quan senzillament, naturalment, calmadament, hem dit, hem afirmat, quan hem demostrat, que som catalans: És el rock radical català.