Encara que s’obstinen a negar-la, la contaminació lumínica existeix a València

P1020393s

Sembla una norma en el debat polític usar qualsevol argument per afavorir les accions del que governa. Si bé és cert que molts assumptes públics poden tenir diverses perspectives, totes elles, en principi respectables, no ocorre el mateix quan estan en joc coneixements científics que només es poden rebatre amb un altre coneixement científic millor. Són les regles del joc de la ciència des que Galileu va construir el que ara anomenem mètode científic. En resum, només parlen les dades, no serveixen les opinions.

Tot això ve al cas de les declaracions de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan afirma que la contaminació lumínica a València no existeix, malgrat el que diguen els experts. Doncs va a ser que no. La contaminació lumínica a València existeix i la ciutat està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Com a exemple, fa poc un grup de Califòrnia va publicar en Nature GeoScience un article en el qual es mostrava la relació entre la contaminació lumínica i la contaminació de l’aire per òxids de nitrogen, i situava a València en la segona posició després de Chicago.

Valencia-Chicago

Segons les pròpies dades de l’ajuntament, en 20 anys València ha multiplicat per 4 la seua despesa en il·luminació, quan la seua població ha augmentat solament un 2,5%, mentre que la potència elèctrica consumida durant el mateix període s’ha multiplicat per tres.  Aquest excés d’il·luminació no és gratis i el seu pagament ha posat en dificultats a l’ajuntament alguna vegada. Si bé, segons el criteri de l’alcaldessa, la llum a la ciutat és un motiu d’orgull.

I què és el que fan en altres ciutats? En la “pobra” Alemanya, les coses són molt diferents. Berlín, per exemple, brilla molt menys que València i, encara conserva actives, per petició popular, les 40.000 fanals de gas de principis del segle XX. Ah! I els parcs públics no tenen il·luminació pública amb un estalvi considerable en la factura. Segurament, els berlinesos s’han de considerar pobres.

Per estalviar en la factura de la llum i, al mateix temps, preservar la salut dels seus ciutadans, València podria fer moltes coses. La primera, fer una auditoria energètica per veure realment on sobra o mancada llum. Les famoses lluminàries amb 2, 3 o 4 braços de les grans avingudes es podrien reemplaçar per llums més adequades. Les llums dels monuments es podrien apagar a les 12 de la nit, com a pansa a Shanghai, per exemple. I és que aquí hem de ser més rics.

Mentre que Barcelona ha substituït tot el seu enllumenat per lluminàries totalment planes que no emeten llum cap al cel i a Madrid s’acaba d’anunciar el canvi de tot el seu enllumenat a LEDs, amb temperatura de color amb un màxim de 3000K per minimitzar l’emissió de la nociva llum blava, a València no es fa res. Simplement es nega l’existència de la contaminació lumínica i s’ha acabat el problema.

La substitució directa de llums de vapor de sodi d’alta pressió (grogues) per LEDs de color blanc que s’ha realitzat en nombrosos municipis de la mà del programa d’Eficiència Energètica de la Diputació és inútil ja que els actuals LEDs no són més eficients que els actuals llums de sodi. Ho diuen els experts, què li anem a fer.

A més el canvi directe d’unes per unes altres no és adequat, ja que les lluminàries dels carrers no estan homologades pels LEDs, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15. Tot això sense explicar que la llum blanca dels LEDs instal·lats té un fort component blau que és nociu per a la fauna nocturna i, més greu encara, per a la salut humana, ja que inhibeix la producció de l’hormona melatonina, necessària per regular els ritmes dia-nit i protegir d’alguns tipus de càncer.

Per tot l’exposat la contaminació lumínica és real i molt greu en tota l’àrea metropolitana de València. Les imatges que prenen regularment els astronautes de l’Estació Espacial Internacional mostren, sense cap dubte, que la llum enviada a l’espai per la ciutat és molt major que la que envia qualsevol poble de la comarca de l’Horta. Precisament una d’aquestes fotos ha estat usada per la Diputació de València, per afirmar que les poblacions que ja han implantat la tecnologia LED han rebaixat la seva contaminació lumínica. Això és realment sorprenent i mereix un comentari. Com a exemple d’estudi es pren la població de Meliana, a l’Horta Nord, i es conclou que brilla menys per haver canviat tota la seva il·luminació pública per LEDs. Una mirada atenta a la zona de la imatge citada revela clarament que un núvol oculta les llums de la població. Aquest fet no sembla importar, així com que la imatge usada és un fitxer jpg, totalment inadequat per a anàlisis científiques, o que fins i tot ignorem si a l’octubre de 2013, quan es va fer la foto, Meliana ja havia implantat els LEDs.

Així doncs, els desitjos de l’alcaldessa i del president de la Diputació no sempre es converteixen en realitat. Les dades són tossuts i ens confirmen que València brilla i molt. I la introducció de LEDs no va a arreglar la situació sinó a empitjorar-la. Ho continuaran dient les dades.

Artícle publicat a Las Províncias:
Aunque se empeñen en negarla, la contaminación lumínica en Valencia existe, Las Provincias, 23 de setembre 2014. Ángel Morales Rubio i Enric Marco. Grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València

Imatge: Luminària de huit braços en el Pont de les Flors a València. AMR.

La contaminació lumínica del Parc del Túria als mitjans

CL-Parc-Turia

La nota de premsa sobre l’informe sobre els greus efectes de la contaminació lumínica al Parc del Túria que vàrem presentar la setmana passada al IV Simposi Internacional de Parcs amb cel fosc, va aparèixer ahir a la pàgina web de la Universitat de València i d’ací s’ha rebotat a multitud de mitjans de comunicació. La seua versió en castellà s’ha publicat a l’agència Europa Press i d’ací a multitud de mitjans electrònics.

Avui la nota ampliada, ja que els periodistes parlaren amb nosaltres, ha aparegut com un article d’una pàgina sencera al diari Levante-EMV. Però en aquest diari m’han assignat a mi tots els càrrecs del meu company Ángel Morales. Jo, evidentment no sóc el representant de la Universitat en el Consell Rector del Parc ni el president de la Coordinadora en Defensa del Boscos del Túria. El diari El Pais també presenta una petita columna on es fa ressó de la degradació ambiental del Parc Natural per causa de la contaminació lumínica.

Anem fent camí. Amb poc esforç i diners, molts dels problemes citats podrien resoldre’s. Només cal concienciar-se del greu problema mediambiental.

I els pròxims dies us contaré l’experiència de l’estada d’uns dies en una zona on realment es pot gaudir d’un cel ben fosc, el Montsec. Xerrades, contactes, treball però també visites culturals…

Us deixe la llista, que va augmentant, de les referències del nostre informe en la premsa en paper i electrònica valenciana.

Entrevista a Ángel Morales i Enric Marco amb Reyes Juan, Infonou 20h, Ràdio 9, 11 de juliol 2011.

Al Parc del Túria tampoc es fa de nit, L’Informatiu, 9 de juliol 2011
El nostre conciutadà Enric Marco estudia la contaminació lumínica valenciana, La Cotorra de la Vall, 9 de juliol 2011

Contaminación lumínica alta en el Parc del Túria, El País, 8 de juliol 2011
El exceso de contaminación lumínica devalúa el Parque Natural del Túria, Levante, EMV, 8 de juliol 2011

Un estudi alerta de l’elevada contaminació lumínica del Parc Natural del Túria, Web UV, 7 juliol 2011
Un estudio de la UV alerta de la elevada contaminación lumínica del Parque Natural del Turia, Europa Press, CV, 7 juliol 2011
Alertan de la contaminación lumínica del Parque Natural del Turia, Europa Press, Medi Ambient, 7 juliol 2011
Un informe advierte de la elevada contaminación lumínica en el Parque Natural del Túria, Sinc, Servicio de Información y Notícias Científicas, 7 juliol 2011
Un estudi de la UV alerta de l’elevada contaminació lumínica del Parc Natural del Túria, Vilaweb, 7 juliol 2011
Alerta de la contaminación lumínica del Parque Natural del Turia, Informativos Telecinco, 7 juliol 2011
Alertan de la elevada contaminación lumínica del Parque Natural del Turia, Las Provincias Digital, 7 juliol 2011
La UV alerta de la elevada contaminación lumínica del Parc Natural del Túria, InfoRuvid, juliol 2011, 7 juliol 2011

Foto: Fong lluminós en el cel de l’entorn del Parc Natural. Ángel Morales.

El Halley, 100 anys des de la fi del món

Cometa Halley

Sembla que l’asteroide Apophis passarà fregant la Terra el 13 d’abril de 2029. Aquest objecte d’uns 300 metres de diàmetre tornarà el 2036, però amb una moderada probabilitat que caiga al mar i es produïsca un enorme tsunami.El passat 19 d’abril el radiotelescopi d’Arecibo estudià detingudament l’asteroide 2005 YU55 quan passà ben prop de la Lluna.Si en les estrelles es crearen els elements químics bàsics que permeteren la formació de la vida als oceans primitius terrestres, del cel pot vindre també l’amenaça de la destrucció.La nit del 18 al 19 de maig de 1910 poca gent va dormir als seus llits. Encara que Europa Occidental estava coberta per una capa de núvols i va arribar a ploure en alguns llocs, molts esperaven l’arribada de la fi del món des dels carrers i terrats perquè, segons deien, un gas mortal cobriria tota l’atmosfera de la Terra. I el culpable era el cometa Halley.

L’astronomia, que tradicionalment s’havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l’ús de l’espectroscòpia. Així per exemple, l’astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L’any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l’òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l’Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d’aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l’eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l’atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d’oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l’amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l’Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l’arribada del cometa. Els amics se’n burlaren, però l’endemà el trobaren penjat.

Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l’ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l’orient.

L’any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera
imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d’ample. Està compost principalment de diversos gels d’aigua, de diòxid de carboni i d’amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D’aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d’asteroides o de l’escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col·lectives o manipulacions per interessos particulars.

L’amenaça que ve de l’espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d’un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s’han posat en marxa programes de busca i catalogació d’objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l’Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l’asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.

—–

Aquest article s’ha publicat a Las Provincias el 19 de maig de 2010, 100 anys després del pas per la cua del Halley.

Foto: El cometa Halley, 1910, The New York Times.

Sidereus Nuncius, tractat missatger de grans i reveladores veritats

Sidereus Nuncius

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.