El cel de novembre de 2020

El mes comença amb un oratge tranquil, sense vent, amb el cel ras que permet veure el ball dels planetes i la Lluna en aquests mesos de la tardor. Aquest anticicló tan durador que hem tingut a sobre les darreres setmanes ha causat algunes boires matinals. Sembla però, que tindrem un canvi de temps a principis de la setmana.

Tanmateix l’actual toc de queda, o l’eufemisme de la restricció de la mobilitat nocturna, potser atura l’expansió de la malaltia però, per altra banda, també ha causat efectes perversos en l’astronomia observacional ja que ha estroncat la possibilitat de fer observacions populars i de desplaçar-nos a indrets foscos per observar els fenòmens celestes tardorals que vindran aquest mes: conjuncions planetàries i una bella pluja d’estels dels Leònids. No és el mateix observar el cel nocturn des del confinament urbà sota la volta brillant causada per la contaminació lumínica.

Aquest mes continua l’exuberància planetària ja que fins a cinc planetes seran visibles a ull nu al cel nocturn. D’altres més llunyans també seran visibles però amb ajuda òptica.

Júpiter i Saturn continuaran visibles com a dues llumeneres en el cel oest poc després de la posta de Sol. A poc a poc, sense adonar-nos-en però sense pausa, els planetes estan fent un camí d’acostament que els durà el pròxim 21 de desembre a trobar-se tan junts que semblaran un objecte doble i fins i tot seran observables simultàniament per l’ocular d’un telescopi. L’inconvenient és que al mateix temps s’acosten cada vegada més cap a la direcció del Sol i, per tant, ja son observables poques hores després de l’ocàs. A més ja ofereixen una imatge pobra a través del telescopi a causa de les turbulències atmosfèriques.

Ara l’astre rei és el planeta Mart. Els astrònoms professionals i aficionats aconsegueixen aquests dies imatges impressionants del planeta roig. El passat dia 13 d’octubre el planeta es trobava en oposició al Sol. En aquell moment el Sol, la Terra i Mart s’alinearen i, per això durant aquestes setmanes, Mart apareix aproximadament just en la part oposada per on es pon el Sol, just per l’est en el moment de la posta. El gràfic adjunt de la web in-the-sky.org ens detalla la posició dels planetes al voltant del Sol per al dia 10 de novembre.

El planeta Mart rebrà la visita d’una Lluna en quart creixent la nit del 25 al 26 de novembre. Encara que la separació dels dos objectes serà gran, la Lluna ens servirà per esbrinar que aquest objecte roig encés és el planeta de la guerra.

Els planetes Mercuri i Venus caldrà cercar-los a la matinada una hora abans de la sortida del Sol. Si observeu el gràfic anterior veureu com els dos planetes es troben situats a la dreta del Sol vistos des de la Terra (Earth). Això significa que aquests dos planetes caldrà observar-los abans de l’alba, amb Mercuri i Venus encara sobre el llençol de la nit fosca mentre, a la dreta, el Sol encara no ha eixit per l’horitzó est.

El dia 10 de novembre Mercuri es trobarà en la màxima elongació occidental (western elongation). És a dir serà el moment en que assolirà la màxima separació (19º) a la dreta del Sol. L’esquema següent explica aquesta posició particular. Observat amb un telescopi el disc del planeta es veurà il·luminat només per la part esquerra.

Finalment, aquest mes podem destacar l’observació del planeta Urà. Aquest arribà a l’oposició (Sol, Terra i Urà, alineats) el passat 31 d’octubre. Aquest mes és, per tant, el millor moment per observar-lo. Tanmateix, encara que ara està més brillant (magnitud 5,6) està al límit de l’observació humana. Caldrà un telescopi per observar-ne la rodonesa i el color blavós del planeta.

Urà i els seus satèl·lits observats per un potent telescopi la nit del 17 de novembre 2020. Simulació d’Stellarium.

Però no només podem observar planetes. Novembre és el mes de la segona pluja més important de l’any, després dels Perseids. El 17 de novembre serà el pic de la pluja d’estels dels Leònids. Podrà produir un màxim de potser de 10-15 meteors per hora vist des de una zona fosca. Són residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle.

Radiant dels Leònids

Com el seu nom indica, els meteors semblen vindre d’un extrem de la constel·lació de Leo. Enguany la Lluna no farà la punyeta amb la seua brillantor per veure el fenomen però donat que la constel·lació ix per l’horitzó est passada la mitjanit i el màxim sol produir-se poc abans de l’alba, les restriccions de mobilitat nocturna faran impossible eixir a veure-les a una zona fosca, llevat que t’hi quedes tota la nit.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Novembre 08 14 46
Lluna nova Novembre 15 06 07
Quart creixent Novembre 22 05 45
Lluna plena Novembre 30 10 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida. Josep Emili Arias. Amb permís.
2,4,6,. Simulacions d’Stellarium.
3,. Sistema solar en 3D per al 10 de novembre 2020. https://in-the-sky.org/  Dominic Ford.
5.- Configuració dels planetes. Wikipedia Commons.

El cel d’octubre de 2020


L’octubre ha començat i tot es mou al teu voltant. L’oratge ha abandonat les calorades de l’estiu i sembla que la frescor tardoral s’imposa. La societat continua impactada per la visió de la pel·lícula La mort de Guillem que recorden fets dramàtics dels anys noranta però tan actuals encara. La pandèmia continua activa donat que molts segueixen sense entendre el mecanisme dels contagis ni el que és un creixement exponencial. Un 2020 distòpic s’aboca a la seua fi sense adonar-nos.

Entretant el cel nocturn ha canviat des de l’estiu i els planetes Júpiter i Saturn han deixat de ser els reis de la nit per deixar pas a Mart mentre les constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja es deixen veure al cel.

Tanmateix els planetes gegants encara fan goig en fer-se de nit. Mirant cap l’oest, veurem la parella la primera part de la nit. Amb telescopi podrem admirar els núvols de Júpiter, les seues llunes i sobre tot els anells de Saturn. Ja no seran tan espectaculars com en ple estiu però encara s’ho val mirar-los. I en passar les setmanes la distància aparent entre els dos planetes anirà minvant de mica en mica, fins que, pels volts de Nadal, quasi s’arribaran a tocar a la posta del Sol. Podreu fer moltes fotos de l’encontre celeste. Ja en parlarem.

La nit del 22 d’octubre la Lluna els farà una visita construint un bonic triangle celeste.Ara el planeta Mart és el rei de la nit. El seu color rogenc el fa clarament distingible entre els objectes celestes. El podeu veure cap a l’est en la constel·lació de Peixos en fer-se de nit, augmentant la seua altura amb el pas de les hores. Això ocorre així ja que la nit del 13 al 14 d’octubre el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir en el punt oposat al Sol, situat justament a 180º de la nostra estrella, estant la Terra al mig. Per tant, en pondre’s el Sol el planeta eixirà per l’horitzó est. Però, com que les òrbites de Mart i la Terra són el·líptiques, aquest no serà el moment exacte de la màxima aproximació a la Terra, ja que haurà ocorregut uns dies abans, el 6 d’octubre. En aquest moment Mart es trobarà a només 62,07 milions de quilòmetres de nosaltres.

Mart és interessant de veure amb prismàtics però és amb telescopi quan podem gaudir de descobrir el relleu de les zones altes com Syrtis Major o els casquets polars. I això és molt més fàcil quan el planeta es troba més pròxim a nosaltres. La Lluna li farà dues visites aquest més que ens pot ajudar a descobrir-lo si encara dubteu. La passada nit del 2 d’octubre la Lluna arribà a acostar-se molt al planeta. Encara teniu l’oportunitat de veure un altre encontre lunar amb el planeta de la guerra la nit del 29 d’octubre. Estigueu a l’aguait per admirar el fenomen.

Mart en l’oposició d’agost del 2003. Hubble Space Telescope
Crèdits: NASA/STSci/Hubble; MSSS/ ASU Themis/ NASA/ JPL

La pluja d’estels més important del mes és la dels Oriònids. Els meteors de la pluja cauran tot al llarg del mes d’octubre fins a principis de novembre. El pic serà la nit del 21 d’octubre amb uns 10 a 20 meteors per hora. Com el seu nom indica el radiant, el punt d’on semblen venir els meteors, està situat en la constel·lació d’Orió. Estan associats al cometa Halley.

La Lluna presentarà aquest mes dues llunes plenes, una a principi del mes, el dia 1 i una altra al final, just el 31. Això no és usual però si la primera lluna ocorre just el primer o segon dia i el mes dura 31 dies, és ben bé possible.

El dia 7 d’octubre la Lluna recorrerà la constel·lació de Taure i se situarà al costat de l’estel vermell Aldebaran. Us deixe una imatge del programa Stellarium on es veu el fenomen i les posicions de les pluges d’estels dels Oriònids.

Finalment recordar que la matinada del 24 al 25 d’octubre els rellotges es retardaran una hora. Per tant, a partir del diumenge 25 d’octubre l’eixida i la posta del sol ocorreran una hora més prompte.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Octubre 1 23 05
Quart minvant Octubre 10 02 40
Lluna nova Octubre 16 21 31
Quart creixent Octubre 23 15 23
Lluna plena Octubre 31 16 49

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Posta de sol d’octubre. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 d’octubre 2020. R. Marco.
2.- Simulació de Stellarium
3.- de https://mars.nasa.gov/all-about-mars/night-sky/close-approach/
5-6 – Simulació de Stellarium

El cel de setembre de 2020

El Sol ix esmorteït a la platja de Tavernes de la Valldigna. La seua claror ja no és tan forta com al pic de l’estiu, les ombres que fan els seus rajos són ja més llargues i cal tornar a posar els tendals i córrer les cortines per evitar l’excés de llum interior. L’estiu s’acaba i ja es nota en els signes del cel. De fet el Sol, cada dia que passa, va eixint cada vegada més prop del punt est on eixirà triomfant la matinada del 23 de setembre per anunciar-nos l’arribada del primer dia de la tardor. Mentrestant el cel nocturn continua amb la seua bellesa. Júpiter i Saturn, ben brillants encara, ja competeixen amb el refulgir vermellós del planeta Mart que ix per l’est unes hores després de la posta de Sol.

Del 24 al 26 de setembre, poc després de la posta de Sol, el pas de la Lluna en quart creixent us assenyalarà la posició d’aquests dos planetes. Aprofiteu per veure’ls aquests dies de finals de l’estiu ja que, de mica en mica, serà més difícil observar-los en acostar-se a l’horitzó oest en la matinada, buscant la direcció del Sol.

Mart, a l’espera a la invasió terrícola que l’espera al febrer, ix prop del punt est cap a les 10 de la nit. La seua brillantor rogenca, com un rubí al cel oriental, el fa clarament visible en la constel·lació de Peixos on provisionalment s’allotja. Uns prismàtics amb trípode o un telescopi són necessaris per observar la seua redonesa i, potser, depenent de la potència de l’aparell, veure-hi les zones fosques i el casquet polar.

En passar els dies, Mart serà més i més brillant ja que cada dia s’aproxima més a la Terra. El punt de mínima distància serà el proper 6 d’octubre. Al llarg del mes de setembre, el planeta vermell augmentarà en brillantor i passarà de magnitud -1,8 a -2,3, un augment d’un 63% de la seua lluminositat, mentre que la seua grandària aparent (com es veurà a traves del telescopi) passarà de 18,9 a 21,6 segons d’arc.

Matí del 6 de setembre. 7:15. Conjunció de la Lluna i Mart.

Un fet interessant ocorrerà el matí del 6 de setembre durant l’eixida del Sol. Durant tota la nit la Lluna s’haurà anat acostant al planeta Mart i just a l’eixida del Sol. de 7:55 a 8:25 l’arribarà a ocultar. La llàstima és que ja serà de dia i les possibilitats de veure-ho a ull nu o fer-li una fotografia estan limitades. Quedem-nos, doncs, amb la imatge que podem tindre de l’encontre dels dos objectes uns minuts abans de l’eixida del Sol, com la imatge que adjunte que ocorrerà a les 7:15, mirant cap al Sud-Oest.

Venus, actualment a la dreta del Sol, serà observable, per tant, només abans de l’alba. Aquests dies està prop de la constel·lació del Cranc, a l’esquerra de les famoses constel·lacions hivernals d’Orió, els Bessons o Cans Menor i Major. La matinada del 14 de setembre (6:00 és bona hora) una lluna ben fina, prop ja de la Lluna nova, visitarà el planeta Venus. Enmig de tots dos s’hi trobarà el cúmul estel·lar del Rusc o Pesebre, M44 en el Catàleg de Charles Messier. Uns prismàtics seran suficients per veure l’espectacle.

Finalment recordar-vos que l’estiu s’acaba. El 22 de setembre a les 15:31 el Sol arribarà a l’equador celeste, projecció cap al cel del pla de l’equador terrestre. Durant aquest dia el Sol se situarà a migdia exactament dalt del cap de tots els qui s’hi troben sobre l’equador de la Terra. El Sol eixirà exactament per l’est, es pondrà exactament per l’oest i el dia i la nit duraran 12 hores cadascuna en tots els llocs de la Terra. Començarà la tardor.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Setembre 2 07 22
Quart minvant Setembre 10 11 26
Lluna nova Setembre 17 12 59
Quart creixent Setembre 24 03 55

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida del Sol a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja falta poc per a l’equinocci de tardor (22 de setembre) quan eixirà exactament per l’est. Enric Marco.
2-5.- Simulacions de Stellarium.

El cel d’agost de 2020

Finalment ha arribat l’agost i les vacances en aquest estiu excepcional. La Covid-19 continua afectant els actes quotidians i vivim en una mena de pausa vital tractant de tenir el mínim contacte possible amb amics i cap amb desconeguts. Però nosaltres, humans, són éssers socials i aquestes imposicions racionals per aturar la pandèmia la portem malament anímicament. L’observació del cel, amb pocs amics o familiars, lluny dels centres de població plens de gent despreocupada, cercant llocs on els llums pertorbadors no hagen fet malbé el cel nocturn, és una de les activitats més segures que podem fer a l’estiu. I, al mateix temps, podreu visitar l’interior del nostre país tan oblidat però tan atractiu alhora.

Molts i diferents objectes seran visibles durant aquest mes d’agost. Fins a cinc planetes ens alegraran les nits d’estiu mentre la Lluna ens els anirà assenyalant en el seu passeig mensual per la volta celeste. Impassible a aquesta dansa, la Via Làctia ens mostrarà el seu esplendor travessant el cel de sud a nord, tal com l’espinada de la nit. Finalment, però no per això menys important, els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13.

Imatge de la posició dels planetes a principi d’agost de 2020. A la part superior es veu una visió panoràmica del cel vist des d’un lloc fosc. A l’esquerra, els planetes Urà, Saturn i Júpiter (molt baixos) en el cel del capvespre i a la dreta els planetes Mercuri, Venus i Mart en el cel de la matinada. A la part inferior els planetes vistos des de l’espai. A causa de l’escala. els planetes més pròxims al Sol no tenen noms.   in-the-sky.org. Dominic Ford.

Júpiter és ara l’objecte celeste més brillant de la primera part de la nit. Situat en la constel·lació de Sagitari a l’esquerra de la Via Làctia, està sempre acompanyat pels seus satèl·lits descoberts per Galileu el 1609. Un petit telescopi és suficient per veure’ls bellugar-se al llarg de la nit fent la cort al poderós rei celestial. Fins i tot uns prismàtics són un instrument apte per captar-los. Proveu a enfocar Júpiter i penseu que el científic de Pisa només disposava d’un telescopi fet per ell de només 20 augments. La Lluna s’hi acostarà al planeta a només 1,5º dues vegades durant el mes d’agost, avui dia 1 i el 29 d’agost.

Saturn, molt menys brillant que Júpiter, es troba ara mateix a l’esquerra d’aquest, tot i que s’hi està apropant de dia en dia. Un petit telescopi o prismàtics ja fa endevinar la seua forma allargassada, causada pel prominent anell. Un anell que sempre causa admiració als que l’observen per primera vegada amb un telescopi. I, en observar-lo, si t’hi fixes veuràs que va acompanyat per una estrella dèbil que en realitat és la lluna Tità. La Lluna li farà també visita les nits del 2 i del 29 d’agost.

El planeta Mart, objectiu de tres missions espacials que eixiren de la Terra fa uns dies, serà visible a partir de les 12 de la nit mirant cap a l’est. Serà fàcilment distingible pel seu característic color rogenc, aïllat de qualsevol altre objecte brillant en la constel·lació de Peixos. Cada dia que passa Mart eixirà per l’horitzó est més i més prompte fins que el 14 d’octubre eixirà per l’est en el mateix moment en que es ponga el Sol per l’oest. Mart, la Terra i el Sol formaran llavors una línia recta, amb la Terra al mig. Mart estarà oposat al Sol, és a dir en oposició, molt prop del punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 8 al 9 d’agost la Lluna s’hi posarà al costat. Un bon moment per identificar-lo.

Caldrà aixecar-se de bon matí per observar els altres dos planetes: Venus i Mercuri. A partir de les 4 del matí, unes tres hores abans de l’alba, podrem gaudir de la bellesa del planeta Venus, ara ben situat entre les constel·lacions hivernals d’Orió i Taure. Precisament la matinada del 13 d’agost Venus es trobarà en la Màxima Elongació Occidental, a 45.8º a l’oest del Sol, la màxima separació angular del planeta al Sol. En aquest moment el Sol, Venus i la Terra formen un angle de 90º, estant Venus en el vèrtex.

Mercuri, per contra, es troba actualment ben prop de la brillantor del Sol. El planeta el podrem veure prop de l’horitzó est a partir de les 6 del matí, ja amb els primers llums del dia només durant els primers dies del mes. Després s’enfonsarà en la lluïssor solar per alinear-se amb el Sol el dia 17 d’agost.

Triangle d’estiu al cel d’agost del 2020. Stellarium

Agost també és el moment de gaudir del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Finalment cal que recordeu que els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13. La Lluna, però, prop del quart minvant farà difícil l’observació en les últimes hores de la nit.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Agost 3 17 59
Quart minvant Agost 11 18 45
Lluna nova Agost 19 04 41
Quart creixent Agost 25 19 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Júpiter i Saturn a l’esquerra de la Via Làctia. Joanma Bullón, Aras de los Olmos, 25 de juliol 2020.
2.- in-the-sky.org, Guides to the night sky. Dominic Ford.
3-6. Stellarium.

El cel de juliol de 2020

L’estiu ja ha entrat de ple i la calor puja fins els 40 graus sense pietat. El cel clar i net deixa pas, de tant en tant, als núvols decoratius. Tanmateix massa vegades creixen els núvols foscos vespertins que ens amaguen les estrelles i la bella dansa dels planetes.

Mentre, la Covid-19 continua d’amagatotis infectant personal i, per això, les observacions astronòmiques de l’estiu seran ben diferents, sense contacte, amb mascareta i sense amuntegar-se al voltant del telescopi. El cel nocturn, enllà on no l’hem fet malbé, ens espera amb la Via Làctia resplendent travessant la volta celeste de Sud a Nord, com l’espina dorsal de la nit.

Aquest mes ja no tenim espectacle celeste després de la posta de Sol mirant a l’oest. Venus ja ens deixà a principis de juny. Ara al cel nocturn, la Lluna recorrerà tota la volta celeste, i acompanyarà les lluminàries dels planetes Júpiter i Saturn, que seran els reis de les nits d’estiu.I aquesta afirmació serà veritat ja que, si ens movem a un lloc fosc, un indret on l’ésser humà amb les seues llums artificials no ha gosat encara fer malbé el cel nocturn, podrem veure l’espectacle quasi màgic de la presència (d’esquerra a dreta) de Saturn, Júpiter, la constel·lació de Sagitari, la Via Làctia i el seu centre amb el forat negre de 4 milions de masses solars, amagat rere capes i capes de pols opaca a la llum visible, i ja a la dreta la figura preciosa, i temible alhora, de l’Escorpí amb el seu ull rogenc, Antares. Ho podeu veure a la figura adjunta. Necessitareu potser ajustar la pantalla per veure’n tots els matisos i contrastos.

A banda dels planetes dels quals ja parlarem més endavant, en aquesta zona del cel nocturn hi ha multitud d’objectes interessants que podem veure, només utilitzant uns prismàtics o fins i tot a ull nu.

Podem començar pel famós Cúmul de Ptolomeu, anomenat així ja que fou Claudi Ptolemeu el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC. Ara també és conegut com a M7, segons el catàleg de Charles Messier. És un cúmul obert d’unes 80 estrelles i es pot veure a ull nu des de llocs foscos prop de la cua de l’Escorpí. Es troba a uns 800 anys-llum de nosaltres. Prop de l’estel rogenc Antares trobarem el cúmul globular M4. Està al límit de la visió humana però uns prismàtics el caçaran segur. A diferència de l’objecte anterior, aquest és un cúmul globular, una acumulació quasi esfèrica de milers d’estrelles molt velles, i que es trobe fora del pla de la Via Làctia, a uns 7200 anys-llum.

La Via Làctia mereix una aturada massa llarga per descriure-la en detall. Només recomanar-vos que l’admireu quan pugueu en les vostres escapades nocturnes en plena natura.

Si mirem cap a l’esquerra de la Via Làctia descobrirem la constel·lació de Sagitari, també coneguda popularment com la caseta o la tetera, per la forma característica que té

Amb ajuda òptica podrem veure, entre molts d’altres objectes, M8, coneguda com la Nebulosa de la Llaguna i  M54, un gran cúmul globular, situat a uns 87.000 anys-llum, ben lluny de la nostra galàxia. M54 és fàcil de trobar al cel, ja que està prop de l’estrella ζ Sagittarii.

I finalment, a la dreta de Sagitari trobarem els planetes Júpiter i Saturn, els reis inqüestionables de les nits d’aquest estiu. Ja, poc després de la posta de Sol, els dos planetes eixiran per l’horitzó est, primer Júpiter, excels, brillant, amb una presència ben palesa al cel oriental les primeres hores de la nit. Després eixirà Saturn, molt més dèbil però també ben visible.

La raó d’aquesta presència brillant al cel mirant cap a la mar és que els dos planetes estan aquests dies pròxims a les seues oposicions planetàries, posicions en que el planeta, la Terra i el Sol fan una línia recta i, per tant, els planetes són al punt més pròxim a la Terra. Són ara ben brillants i, vistos al telescopi, ben grans. S’anomena oposició ja el planeta està oposat a la posició solar ( a 180º) i, per això mateix, ix per l’horitzó est en el moment en que el Sol es pon per l’oest. Júpiter assolirà l’oposició el dia 14 mentre que Saturn estarà en oposició el dia 20.

La web In the Sky. Guide to the night sky té una aplicació per veure el sistema solar en 3D, de dia en dia, i permet veure com d’alineats estaran Júpiter i Saturn a partir del dia 14.

La Lluna, com sempre, ens ajudarà a determinar la posició dels planetes Júpiter i Saturn. Podeu veure com la Lluna, en el seu camí orbital al voltant de la Terra, s’aproximarà a Júpiter la nit del 5 de juliol i s’allunyarà a partir del dia 6.

I finalment, la resta de planetes, Mart i Venus, es veuen poc abans de l’eixida del Sol durant tot el mes. Això sí, caldrà que s’alceu ben d’hora per veure’ls. Ací baix teniu la imatge per a la matinada del 19 de juliol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Juliol 5 06 44
Quart minvant Juliol 13 01 29
Lluna nova Juliol 20 19 33
Quart creixent Juliol 27 14 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Vista de la Gran Taca Roja de Júpiter i del turbulent hemisferi sud del planeta des de la missió Juno de la NASA. 12 febrer 2019. Imatge millorada per Kevin M. Gill (CC-BY) basada en imatges de NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.
2.- Stellarium
3.- 4.- Carta d’Escorpí i Sagitari. Wikipedia Commons.
5.- Posició dels planetes el 14 de juliol 2020. De In the Sky. Guide to the night sky
6-7 A partir de Stellarium.

El cel de juny de 2020

Des de l’habitació estant que m’ha servit com a despatx aquests mesos de confinament, sent els ocells cantar. La primavera ja està molt avançada i les cries comencen a abandonar els nius. Una primavera que no hem pogut gaudir però que la natura ha aprofitat i en que ha agraït la nostra absència.  Ara l’estiu s’acosta a marxes forçades. Ho notem en que les hores de llum s’allarguen, el cel és cada vegada més blau, i l’atracció per eixir a gaudir del paisatge és cada vegada més forta.

El cel nocturn també ha anat canviant de cara cap als mesos que vindran. Venus definitivament ha abandonat el cel del vespre. Mercuri, però es queda de moment. A la matinada els planetes gegants Júpiter i Saturn ja es poden veure per l’est passada la mitjanit.  I finalment el 20 de juny entrarem definitivament a l’estiu.

Adéu a Venus. Els darrers mesos hem vist la seua lluminària brillant al cel oest durant força temps després de la posta. Al telescopi hem pogut veure com el disc parcialment enllumenat ha anat variant mentre feia el camí al voltant del Sol. El mes passat l’acompanyà al cel vespertí el planeta Mercuri formant un duo planetari difícil d’observar sense un horitzó oest lliure d’obstacles. Els dos planetes interiors a l’orbita terrestre (Venus i Mercuri), per això mateix, sempre es troben prop del Sol, vistos des de la superfície terrestre i per això són tan complicats de veure.

Ara Venus “passarà” per davant del Sol, s’alinearà amb la seua posició, el dia 3 de juny i, a partir d’aquest dia, només serà visible a la dreta del Sol. Caldrà alçar-se ben d’hora per veure’l abans de l’alba. Caldrà estar atents a un fenomen curiós que podrem gaudir de bon matí del 19 de juny. Cap a les 6 podrem veure com la Lluna i Venus se situen ben a prop. Les hores següents una Lluna molt prima s’acostarà al planeta i arribarà fins i tot a tapar-lo. La deessa Selene es menjarà la gran deessa Venus a partir de les 9:30 però només durant mitja hora. La llàstima serà que aquest espectacle ocorrerà ja de dia i no veurem res de res.

Al vespre, però, encara ens quedarà Mercuri. El podrem veure cap al Nord-Oest poc després de la posta del Sol. El petit planeta arribarà a la seua màxima separació del Sol precisament aquests dies. El 4 de juny es trobarà en el punt de la Màxima Elongació Oriental, col·locant-se a 23,6º graus a l’esquerra (orient) del Sol. El planeta és poc brillant i és complicat de veure, però amb paciència es pot trobar al cel occidental prop de l’horitzó si ens fixem en la posició dels dos estels brillants dels Bessons. A la figura adjunta he afegit l’òrbita de Mercuri.

Els planetes exteriors, Júpiter, Saturn i Mart, s’han de cercar a la matinada encara que els dos primers ja ixen per l’horitzó est a partir de la 1. Júpiter i Saturn estan molt junts entre les constel·lacions de Sagitari i Capricorn, mentre que Mart està molt separat, allà per l’Aquari. Aquesta configuració planetària ens augura bones observacions planetàries durant les nits d’estiu.

La Lluna, com sempre, ens ajudarà a identificar-los. Les nits del 8 i 9 de juny el nostre satèl·lit farà una visita als mes grossos mentre que Mart haurà d’esperar fins a la nit del 13 de juny. Al gràfic adjunt he fet una composició amb els planetes i la marxa de la Lluna (punxeu en l’imatge per veure-la més gran).

Finalment cal recordar que l’estiu truca a la porta i entra de ple en les nostres vides confinades el 20 de juny a les 23:43, el solstici d’estiu. Ja en parlarem en arribar aquest dia. Gaudiu de la platja i mireu com estava de plena la platja de la Barceloneta aquell 28 Juliol 2007. Una acumulació de gent que trigarem a veure altra vegada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Juny 5 21 12
Quart minvant Juny 13 08 24
Lluna nova Juny 21 08 41
Quart creixent Juny 28 10 16

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Platja de l’Almadrava, Miquel González Page La Lluna sobre la platja impossible. La luna sobre la playa imposible / The Moon On The Impossible Beach [EXPLORED – 6/11/2013] l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp).
CC BY-NC-ND 2.0
2-5 A partir de Stellarium.
6. Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.

El cel de maig de 2020

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 7 11 45
Quart minvant Maig 14 15 03
Lluna nova Maig 22 18 39
Quart creixent Maig 30 04 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

El cel d’abril de 2020

Som ja a la tercera setmana de confinament i, com si ho sabés, per fer-ho encara més trist, el cel se’ns presenta gris,  núvol, amb un plugim constant que no ens ha abandonat des que deixàrem de xafar el carrer de manera regular. Només un o dos dies hem pogut gaudir d’un cel ben blau, buit de núvols i particularment net de contaminació atmosfèrica. Perquè de l’altra, la lumínica no s’atura ja que sembla que els llums dels monuments no s’apaguen a la nit, ara que ningú els admira.La primavera ha entrat sense que ens adonàrem ja que no hem pogut gaudir plenament de l’esclat de la natura des de casa estant. La Terra, però, aliena a l’esdevenidor humà, continua la marxa al voltant del Sol i ens va mostrant les constel·lacions primaverals de Virgo, el Corb i la Copa mentre l’Orió ens deixarà fugint per l’oest fins a la tardor pròxima.

Per cert, sabíeu que el Corb i la Copa tenen una història sorprenent relacionada amb el deu Apol·lo?

L’astronomia que generalment propose des d’aquest bloc no necessita desplaçar-se fora de casa a la cerca de llocs foscos sinó que permet gaudir dels esdeveniments astronòmics quotidians que es poden observar des de la finestra o des d’una terrassa particular, ben orientada, això sí. El moviment de la Lluna, el ball dels planetes a la matinada, la passejada de Venus pel cel oriental durant aquestes setmanes són mostres de la bellesa de la natura.

Poc després de la posta del Sol encara podrem meravellar-nos amb el resplendent planeta Venus que el 28 d’abril assolirà la màxima brillantor. El planeta continua movent-se sobre la volta celeste i es reunirà amb alguns altres astres. La nit del 3 d’abril Venus s’acostarà a només 22′ (menys de la grandària de la Lluna plena) al gran cúmul estel·lar de les Plèiades. Si tenim la sort de tindre una nit clara, seria una bona ocasió per fer-ne una foto.

La nit del 26 d’abril Venus rebrà una visita d’una lluna creixent, mantenint les distàncies, per tant, com ara toca.

Ja fa mesos que l’espectacle planetari s’esdevé a la matinada. Durant els primers dies del mes d’abril i poc abans de l’eixida del Sol, allà per les 6:30, els planetes (des de baix a dalt, i des de l’esquerra a la dreta) Mart, Saturn i Júpiter s’aniran movent i jugant amb una lluna minvant.

Aquesta matinada (1 d’abril) si heu estat atents haureu pogut veure la conjunció de Mart i Saturn en el cel occidental (Sud-est) poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 6:30. Prop de Sagitari, els dos planetes competiran junts en brillantor sota la presència del poderós Júpiter.

L’espectacle planetari continuarà durant uns dies més. Així en la primera quinzena del mes podrem veure una bonica alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter.

I fins i tot, entre el 14 i el 16 d’abril, gaudirem amb la visita d’una lluna minvant que animarà el ball dels planetes. Confinats a casa i sense anar a la feina presencial, és una bona ocasió per admirar l’espectacle celeste.

Aquest abril també ens portarà el dia de Pasqua, una festivitat religiosa amb un fort transfons astronòmic. Com sabeu alguns anys el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril, de manera que diem que el dia de Pasqua és mòbil.
Aquesta variabilitat té una explicació astronòmica lligada a les fases de la lluna. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325 on es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Per tant, com que enguany la primera lluna plena de la primavera serà el 8 d’abril, el diumenge següent, 12 d’abril, tindrem el dia de Pasqua.

Finalment cal esmentar que la pluja de meteors dels Lírids té el màxim el 22 d’abril amb una taxa de meteors esperats per hora de 18. Aquesta pluja està associada amb el cometa C/1861 G1 Thatcher.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Abril 1 12 21
Lluna plena Abril 8 04 35
Quart minvant Abril 15 00 56
Lluna nova Abril 23 04 26
Quart creixent Abril 30 22 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Les Plèiades, una visió de gran camp, Luis Argeric. Flickr.
Un ampli camp de M45: el cúmul obert de les Plèiades, un dels llocs més bonics del cel nocturn. La nebulositat al voltant d’aquestes estrelles és d’un color blau profund i es fa més dens a prop de l’estrella Merope, que es coneix com la “Nebulosa Merope” i és visible en aquesta imatge.
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

El cel de març de 2020

El mes del març comença i l’hivern arriba a la seua fi. Un oratge suau, sense estridències, només amb una DANA fora de lloc en gener, que ens indica que a causa del canvi climàtic que avança sigil·losament ja vivim en un nou període, en un món diferent, provocat pel humans, i que si no ho prenem seriosament serà irreversible.

Febrer ha estat tan suau, la majoria de dies sense núvols, que hem estat capaços de veure sense problemes les belles danses dels planetes a l’alba, així com la presència omnipresent de Venus al capvespre acompanyat al principi del mes per Mercuri.

Tot això passava mentre observàvem expectants que li passava a Betelgeuse, si explotava ja com a supernova o simplement la seua falta de brillantor era només un de tants alifacs normals causat per la seua vellesa.

Al mateix temps la sonda Solar Orbiter viatja ja cap al Sol per veure’l de prop. De moment tot bé i ja ha començat a fer les primeres mesures.

Situats a la superfície de la Terra, nosaltres podrem continuar gaudint del ball planetari a la matinada en el que s’hi veurà alguna novetat interessant. Tanmateix després de la posta de Sol, només Venus serà visible al cel de l’oest.

Mirant cap a l’oest, poc després de la posta de Sol, Venus seguirà sent l’objecte més brillant del cel durant tot el mes de març. Allà dalt, ben separat de l’horitzó, la nit del 23 al 24 de març se situarà en el punt de màxima separació del Sol, (l’anomenada màxima elongació oriental). Com que la Terra gira 15º/hora (360º/24 h = 15º/hora), el fet que Venus es trobe en aquell moment a 46º de la direcció solar, ens indica que el planeta romandrà aquells dies unes bones 3 hores visible al cel després de la posta.

El capvespre del 28 de març un tall de Lluna se situarà al costat del planeta sobre un fons celeste característic de l’hivern amb la presència declinant d’Orió i Taure. Aquest encontre farà més fàcil identificar la posició del planeta per als que que vulguen endinsar-se en el coneixement de les posicions dels principals llumeners celestes.

Serà, però, a la matinada quan el ball de planetes farà més interessant l’observació del cel. Com ja passà el mes de febrer cap a l’est tindrem visibles una alineació planetària, que des de dalt a baix i d’esquerra a dreta compren Mart, Júpiter i Saturn als quals s’incorporà Mercuri i durant uns dies la Lluna, ja en quart minvant.

Per el més interessant serà veure el ràpid moviment del planeta Mart al cel. Serà tan ràpid que el veurem acostar-se al planeta Júpiter el dia 20 mentre que el  31 de març ja el veurem a només 0,9° de Saturn. Aquest moviment tan ràpid es part de la retrogradació que farà el planeta abans de situar-se en l’oposició, la distància més pròxima a la Terra, el 10 d’octubre de 2020, quan es situe a “només” uns 62 milions de quilòmetres de nosaltres.

Com ja he comentat les primeres hores del dia 20, quan les falles encara fumegen, Mart se situarà a només 0,7° de Júpiter. Però a dos dies abans, la matinada del 18, a l’encontre també s’haurà afegit la Lluna creant un bell espectacle que mereix ser fotografiat.

La matinada del 14 de març, si es trobem en un lloc fosc, podrem gaudir de la pluja d’estels dels Gamma Normids, que amb uns 6 meteors/hora al zenit no sol ser massa intensa.

L’hivern finalment acaba el 20 de març. A les 4:50 d’aquell dia el Sol es trobarà exactament sobre l’equador celeste. Com a conseqüència el dia i la nit duraran el mateix,  12 hores, les mateixes hores per tota la Terra. Començarà la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Març 2 20 57
Lluna plena Març 9 18 48
Quart minvant Març 16 10 34
Lluna nova Març 24 10 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Rainbow Bridge National Monument at Night. International Dark Sky Sanctuary. NPS Photo/Brent & Dawn Davis.
2-4.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

El cel de febrer de 2020

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

10 de febrer 2020. Òrbites de Venus i Mercuri vistes des de la Terra. Màxima elongació oriental de Mercuri en la posta de Sol. Mercuri a 18,2° del Sol.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 2 02 42
Lluna plena Febrer 9 8 33
Quart minvant Febrer 15 23 17
Lluna nova Febrer 23 16 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.