El cel de setembre de 2019

El mes comença i el retorn a la rutina es fa inevitable. Les nits càlides, clares, lliures de núvols durant gran part del mes, han permés observar les meravelles del firmament. Júpiter, omnipresent, Saturn, menys evident, les constel·lacions estiuenques ben conegudes, i per això, tan estimades: el Cigne, la Lira, l’Àguila, Hèrcules, Sagitari i l’Escorpí, totes elles amb belles però terribles històries mitològiques al seu darrere.

Ha estat ben bonic mostrar al públic convocat a les nostres observacions estiuenques aquestes meravelles celestes i adornar-les amb històries de déus, de l’exploració lunar, etc, històries que ens lliguen a la nostra cultura ancestral i moderna.

Avui, ja en setembre, tot s’ha acabat de moment. Tornem a la rutina, a les obligacions. El cel ja serà un gaudi de cap de setmana, a l’espera de més temps per reomplir-nos de la visió de la immensitat celeste.

Al setembre, però, els grans planetes Júpiter i Saturn continuen dominant el cel nocturn, encara que cada vegada, en fer-se de nit, es troben més cap a l’oest, senyal que ben aviat ens deixaran durant una llarga temporada.

Júpiter, prop de l’Escorpí i directament a sobre del seu ull rogenc malèfic, Antares, en realitat una gegant roja, farà un trio amb una lluna creixent la nit del 5 de setembre. Bon moment per reconèixer la natura de l’astre més brillant del cel nocturn d’aquest estiu. La Lluna anirà recorrent la distància entre Júpiter i Saturn entre aquest dia i el 8 de setembre, nit en que el nostre satèl·lit s’hi situarà al costat del planeta anellat.

Cap altre planeta serà visible durant el mes. Mart està en conjunció amb el Sol, és a dir actualment en la direcció solar i serà, per tant, inobservable. També com a conseqüència directa, el robot Curiosity, que ara explora el cràter Gale al planeta vermell, quedarà incomunicat de la Terra durant dues setmanes. Només Mercuri i Venus es veuran fugaçment durant uns minuts després de la posta del Sol cap a l’oest.

En setembre tindrem dues pluges d’estels poc importants. La primera, alfa-Aurígids, només amb 6 meteors/hora previstos, tindrà el pic d’emissió l’1 de setembre, però durarà uns 8 dies. La font dels meteors és el cometa Kiess (C/1911 N1).

La segona pluja serà Epsilon Perseids de Setembre. El pic és el 9 de setembre, amb 5 meteors/hora previstos i durada d’uns 16 dies. No es coneix bé quin és el cometa progenitor.

I finalment setembre ens acomiadarà d’aquest estiu tan xafogós. El 23 de setembre a les 9:50 h el Sol, en el seu camí anual sobre el cercle de l’eclíptica se situarà sobre l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor i el principi de la nova estació.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Setembre 6 05 10
Lluna plena Setembre 14 06 33
Quart minvant Setembre 22 04 41
Lluna nova Setembre 28 20 26

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Creació de la Via Làctia, el Sol i la Lluna. Vitrall del s. XIV de la capella de la Mare de Déu de Lourdes a la Catedral de Sant Just i Pastor. Narbona. Occitània. Enric Marco.
2-4.- de Stellarium.

El cel d’agost de 2019

Amb les platges plenes de turistes, la calor asfixiant i l’estrés acumulat durant un any de faena, per desconnectar no et queda més remei que fugir a indrets més tranquils, amb turistes més amants del territori, que estimen la natura diürna, però també la nocturna.En aquests indrets, en estiu l’espectacle nocturn sublim és veure travessar la Via Làctia de sud a nord, per damunt del cap, com una immensa costella que sosté la volta celeste.

Al País Valencià podem moure-nos als Serrans, a l’entorn d’Aras de los Olmos per veure el firmament dels nostres avis. A Catalunya us recomane anar-hi al Pallars Jussà o Sobirà, especialment al voltant de la Serra del Montsec. De fet aquests llocs són justament destinacions per practicar activitats d’astroturisme.

Aquest agost el panell del cel nocturn ens continuarà oferint la brillantor excelsa del planeta Júpiter ben prop del monstre l’Escorpí, competint amb l’ull rogenc d’Antares, el seu estel principal i a l’esquerra la dèbil però important presència de Saturn, coronant la constel·lació de Sagitari. I entre ells dos, la Via Làctia sorgeix com de terra projectada cap al cel. El seu aspecte sublim, però, amaga en aquesta zona el monstre real de l’objecte Sagitari A*, el forat negre de la nostra galàxia situat just al seu centre.

La Lluna, com sempre fa, en el seu camí al voltant de la Terra, s’acostarà ben prop a Júpiter la nit del 9 d’agost, se situarà entre Júpiter i Saturn el 10, i els dies 11 i 12 emmarcarà el planeta dels anells. Aquests dies, per tant, seran bons per descobrir la posició dels planetes i el caminar sense aturador de la Lluna al cel.

 

Els planetes Mercuri i  Venus només es veuran a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant a l’horitzó est.

Venus sempre baix assolirà la màxima brillantor a les 6 del matí del 25 d’agost. Per la seua part, la matinada del 10 d’agost, Mercuri se situarà a 19º del Sol, a la màxima separació. És el que s’anomena la màxima elongació occidental de Mercuri.

Però, si alguna cosa destaca, astronòmicament parlant, en el mes d’agost és la pluja d’estels dels Perseids. Aquests meteors que provenen de fragments arrencats del cometa Swift-Tuttle, tindran el màxim la nit del 12 al 13 d’agost. Amb una previsió d’uns 100 meteors/hora és la pluja d’estels més intensa de l’any. Tanmateix, aquest no serà un bon any per observar-los a causa de la proximitat de la Lluna plena (15 d’agost). A la matinada del 13, quan la constel·lació estarà ben alta al cel, la Lluna encara brillarà molt a l’oest. Els Perseids es poden veure durant tot el mes, encara que la intensitat de la pluja minvarà en allunyar-nos del dia del màxim. Ja en parlarem més endavant.

A finals de mes podrem gaudir d’una altra pluja d’estels encara que molt més feble. Amb el màxim el dia 18 d’agost, la pluja d’estels Kappa Cygnids sol mostrar només uns 3 meteors/hora, encara que la durada de la pluja és ben llarga, 22,0 dies.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Agost 1 05 12
Quart creixent Agost 7 19 31
Lluna plena Agost 15 14 29
Quart minvant Agost 23 16 56
Lluna nova Agost 30 12 37

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Harmony Borax Works. Un bon lloc per veure el cel nocturn. Death Valley National Park in Inyo County, California, NPS photo\Weston Kessler.
2.-4. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.
5. Esquema del radiant dels Perseids.

El cel de juliol de 2019

Amb l’estiu ja començat i una ona de calor que ens ha recordat que amb el canvi climàtic ja convivim, amb un gran incendi a la Ribera d’Ebre encara fumejant, malgrat totes aquestes desgràcies, el cel nocturn, impassible, continua mostrant-nos  tot el seu esplendor. Això sí, serà possible si ens allunyem de les ciutats lluny de la contaminació lumínica. Aleshores l’observador atent podrà descobrir aquest mes la dansa dels planetes que juguen amb la Via Làctia, la Lluna contenta per un aniversari pròxim i dos eclipsis en que la Terra, la Lluna i Sol juguen a conillets a amagar.

Perduts els planetes Mercuri i Mart pràcticament en la lluïssor solar, només els planetes gegants Júpiter i Saturn seran aquest mes els reis de la nit.

Júpiter serà ben visible en direcció sud-est ja a la posta del Sol. De fet, actualment és l’objecte més brillant del cel en la primera part de la nit. Amb una magnitud de -2,5 i situat en la constel·lació d’Ofiuc és impossible no adonar-se de la seua presència, tan brillant que sembla un llum d’avió en aproximació. La constel·lació de l’Escorpí, situada a la seua dreta, reforça la majestuositat de l’espectacle celeste. L’ull del monstre, Antares, un gegant roig, s’hi troba ben prop. La nit del 13 de juliol, el planeta rebrà la visita de la Lluna, amb un quart creixent avançat. Podrem trobar Júpiter a 1,6º (unes 3 llunes plenes) al sud del nostre satèl·lit. No us perdeu l’encontre.

Amb un telescopi menut o amb uns prismàtics podrem descobrir les bandes de núvols, potser la Gran Taca Roja (o intuir-la) i, sobretot, el ball de les seues llunes descobertes per Galileo Galilei ara fa 410 anys.

Per altra banda, l’altre planeta gegant, Saturn, tampoc decep en observar-lo amb algun instrument òptic. També serà visible aquest mes ben prop i a l’esquerra de Júpiter en Sagitari durant tota la nit. Entre ells, si s’hi fixeu, veureu la banda blanquinosa de la Via Làctia que surt de l’horitzó i es projecta per tot el cel buscant la constel·lació del Cigne.

El 9 de juliol el planeta estarà en oposició al Sol, és a dir que el Sol, la Terra i el planeta se situaran, en aquest ordre, en línia recta, i, per tant, el planeta estarà prop del punt més pròxim a la Terra (1351 milions de km) i en les millors condicions d’observació. Cal aprofitar per veure’l amb el telescopi si el tens o arrimar-se a les nombroses sessions d’astronomia popular que s’organitzaran aquest estiu arreu del país. A banda dels anells caldrà fixar-se en el punt brillant de la lluna Tità que serà explorada per un dron de la NASA allà pel 2034. Les nits del 15 i 16 de juliol, amb la lluna fent el ple, podrem trobar el planeta fàcilment, com un objecte brillant a la seua vora amb una magnitud de 0,1.

Per la seua banda, Venus continua relegada a la matinada des de fa mesos. Podrem trobar el planeta, ben brillant amb una magnitud de -3.9 prop de l’horitzó est-nord-est en la constel·lació de Taure una hora abans de l’eixida del Sol. La seua presència, però no durarà gaire ja que la segona quinzena del mes s’acabarà enfonsant en la lluïssor del sol naixent i serà ja invisible.

A més a més, en juliol d’enguany podrem gaudir de dos eclipsis, un de Sol i un altre de Lluna. Però abans que ens entusiasmem, malauradament l’eclipsi de Sol de demà dia 2 només serà visible com a total en una estreta franja que creurà, el Pacífic Sud, el nord de Xile i Argentina, fregant la ciutat de Buenos Aires. La resta del continent sud-americà el veurà com a parcial. Encara teniu temps d’arribar-hi si voleu. Uns amics són allà i m’han promés enviar-me fotos de la meravella celeste.

Més informació de l’eclipsi a: Total Solar Eclipse – July 2, 2019

La mecànica celeste és precisa i, com sempre passa, després d’un eclipsi de Sol en ve un de Lluna (o al revés). L’eclipsi de Lluna si que el podrem gaudir a casa nostra el dimarts 16 de juliol. En aquest cas, però, serà un eclipsi parcial ja que la Lluna no entrarà completament dins de l’ombra terrestre. Tampoc tindrem sort en l’hora de l’espectacle. Començarà molt baix a l’horitzó est només fer-se de nit i el màxim de foscor serà a les 23:38. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Només cal recordar la pluja d’estels dels S.Delta Aquàrids de juliol, el màxim de la qual ocorrerà al voltant del 30 de juliol. S’esperen un 16 meteors per hora.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 2 21 16 (eclipsi de Sol)
Quart creixent Juliol 9 12 55
Lluna plena Juliol 16 23 38 (eclipsi de Lluna)
Quart minvant Juliol 25 03 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Moment de l’eclipsi total a l’arxipèlag de Svalbard. S’observa la corona solar al voltant del disc solar tapat per la Lluna. 20 març 2015.
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

El cel de juny de 2019

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Entre l’Escorpí i Sagitari,  Júpiter i Saturn la nit del 7 a 8 de juny 2019.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 3 12 02
Quart creixent Juny 10 07 59
Lluna plena Juny 17 10 31
Quart minvant Juny 25 11 46

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

El cel de maig de 2019

La primavera es va sentint més i més a mesura que passen els dies. Avança inexorable a través dels senyals de la natura. Els arbres ja han tret el fullam i les flors els colors, mentre per la Valldigna la flor de taronger envaeix totes les narius. Les aus festegen espentades per un desig irrefrenable maquinat per mil·lennis d’evolució biològica.

Mentrestant les festes de la Pasqua florida ja han passat sense que enguany hàgem pogut gaudir de les vistes, els sabors i els parlars de la Vall de Gallinera a causa d’unes pluges primaverals ben volgudes però mal ubicades. Sempre ens quedaran els sabors dels dolços de la Setmana Santa i Pasqua com aquest arnadí (o caramull com diuen per ací) fet de carabassa, d’una celebració familiar.

La primavera avançada ja ens retorna les constel·lacions estiuenques a la matinada com ara l’Àguila o l’Escorpí mentre que les hivernals com l’Orió moren ràpidament en les primeres hores del capvespre. Per altra banda, els planetes no fan cap canvi significatiu i romanen en el seu feu de la matinada, lluny de les mirades de l’observador ocasional. Només el planeta Mart és visible poc després de la posta de Sol.

Mart, ben interessant des del punt de vista de l’exploració espacial amb un munt de naus i un robot escodrinyant-lo, a hores d’ara, és només un puntet rogenc en la constel·lació de Taure, totalment insignificant en el cel vespertí. La Lluna, però, vindrà a rescatar-lo de l’anonimat fent-li una visita a l’ocàs del 7 de maig. Serà una bona ocasió per fer-li una darrera mirada abans de la seua desaparició en la lluïssor solar a finals de mes.

Els altres planetes romanen ben brillants al cel oriental durant la matinada, encara que finalment aquesta situació anirà canviant en els pròxims mesos.

Júpiter, el més matiner, serà visible a partir de les 12 de la nit. Si mireu cap a l’est a partir d’aquesta hora el veureu ben brillant en la constel·lació del Serpentari. La seua vista a ull nu sempre és estimulant però ho és encara més si li feu una ullada a través d’un telescopi i admirem els seus satèl·lits jovians descoberts per Galileo Galilei fa ara 410 anys. Per si encara no el descobriu al cel, una lluna quasi plena es situarà al seu costat el dia 21 de maig.

Unes dues hores més tard que Júpiter, Saturn farà acte de presència a l’horitzó est. No tan brillant com Júpiter però igual o més espectacular al telescopi, Saturn es trobarà en la constel·lació estiuenca de Sagitari. El duo planetari es troba, per tant, sobre les constel·lacions que dominaran el cel de juliol i agost, acompanyats pel sempre enigmàtic Escorpí, vencedor del gegant hivernal Orió.

Aquest duo de planetes gegants rebrà la visita de la sol·lícita Lluna, que sempre és de gran ajuda per identificar objectes celestes. Durant uns dies, del 21 al 23 de maig, el nostre satèl·lit natural es passejarà entre aquests planetes, oferint-nos grans possibilitats de fer interessants fotos nocturnes.

El darrer dia, el 23, la Lluna es situarà a només 1,5º de Saturn, l’equivalent a 3 diàmetres lunars. Bon moment per fer-li fotos i recordar que encara que els cossos semblen junts, només estan alineats ja que els separen milions de quilòmetres. La millor hora per veure el fenomen serà poc després de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est, cap a la 1 de la matinada.

Finalment caldria parlar del planeta Venus que, a hores d’ara, està ben prop de la direcció solar. Per això, només uns minuts abans de l’alba serà quan podrem gaudir de la presència del planeta germà de la Terra. Els últims dies del mes els veurem bellugar-se prop del Sol. Com altres vegades, la posició de la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel de l’est.

Aquest mes podrem observar dues pluges d’estels. La primera serà els Eta-Aquàrids, pluja de meteors amb radiant a la constel·lació d’Aquari, que té lloc anualment des de mitjan abril fins a finals de maig, amb el pic d’activitat al voltant del 6 de maig. Està associada al cometa Halley i és prou activa ja que solen presentar 40 meteors/hora.

L’altra pluja és la dels Eta-Lírids, una pluja d’estels molt feble, els meteors de la qual estan associats al cometa C/1983 H1 (IRAS-Araki-Alcock). El seu potencial pic màxim ocorre el 9 de maig.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Maig 5 00 45
Quart creixent Maig 12 00 12
Lluna plena Maig 18 23 11
Quart minvant Maig 26 18 33

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Arnadi, el postre típic valencià per a endolcir el dinar familiars de Setmana Santa i Pasqua.
2-6. Simulacions del programa de planetari Stellarium.

El cel d’abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

El cel de març de 2019

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

L’ombra de la sonda Hayabusa2 destaca sobre la superfície de Ryugu al costat de les restes de l’impacte causat per recollir mostres. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Març 6 17 04
Quart creixent Març 14 11 27
Lluna plena Març 21 2 43
Quart minvant Març 28 5 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

El cel de febrer de 2019

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

El cel de gener de 2019

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Gener 6 02 28
Quart creixent Gener 14 07 46
Lluna plena Gener 21 06 16
Quart minvant Gener 27 22 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium

El cel de desembre de 2018

La Terra avança inexorable al voltant del Sol pels camins marcats per la gravitació. Aquest gir constant ja ha fet el ple i ens porta al final de l’any. Un any que acaba quan el món sembla anar enrere amb injustícies allà on et gires.

El cel nocturn, però, allà on no ens han furtat les estrelles, continua igual de bell i fascinant. La seua observació atenta ens recorda els nostres orígens en el si de les estrelles.

El cel de desembre és un dels més interessants de l’any. A banda del conjunt espectacular format per la constel·lació d’Orió amb la seua nebulosa i el cinturó, el Taure, amb l’estel roig Aldebaran i el cúmul de les Híades, el Ca Menor i Sírius, l’estel més brillant del cel, també trobarem els Bessons, el Cranc i Auriga, tots amb els seus cúmuls sorprenents i nebuloses majestuoses sobre el camí brillant de la Via Làctia.

Durant aquest mes de desembre, de tots els planetes visibles, només Mart ho serà a hores vespertines. Després de la posta del Sol, el planeta roig es trobarà alt al cel en direcció al Sud. Durant la primera part de la nit, en pondre’s cap a les 23 h. podrem encara presenciar el seu aspecte rogenc.

Per observar els altres planetes caldrà matinar o passar tota la nit al ras. El planeta més espectacular a hores d’ara és Venus. Actualment ben separat del Sol, serà visible a l’horitzó sud-est 3 hores abans de l’eixida del Sol. La visió del planeta serà grandiosa a l’alba quan comencen les primeres llums del Sol mentre el foc brillant de Venus es resisteix a apagar-se. La matinada del dia 4 de desembre una lluna minvant se situarà al seu costat sota la mirada vigilant de l’estrella Spica de la constel·lació de Virgo.

Serà la matinada següent, el 5 de desembre, quan mirant a l’est poc abans de l’alba, un bocí encara més petit de lluna minvant se situe dalt i a la dreta de Mercuri, un astre, la proximitat aparent al Sol el fa ben difícil d’observar.

Finalment, cap a la meitat del mes de desembre, Júpiter, el planeta gegant, tornarà a ser visible en la lluïssor solar matinal després d’haver transitat per darrere del Sol. Com un regal per acomiadar la tardor, Mercuri i Júpiter s’aproximaran a menys d’un grau (com unes dues llunes plenes) cap a les 7 de la matinada del 21 de desembre.

I és que aquest mateix dia, 21 de desembre, a les 23:23 h. el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador. Serà el moment del solstici d’hivern i el dia amb menys hores de llum de l’any ja que l’arc recorregut al cel serà el més petit de l’any.

 

Moviment del cometa Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml

El cel de desembre d’enguany tindrà una visita inesperada. El petit i molt actiu cometa 46P/Wirtanen s’aproxima a la Terra i ja es visible amb prismàtics i a ull nu des de llocs foscos. El 16 de desembre aquest objecte composat per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni, nitrogen, …..) i roques i d’un quilòmetre de grandària se situarà ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades, trobant-se aleshores a només 11,5 milions de quilòmetres de la Terra. Serà ben fàcil trobar-lo. Ara les fotografies ens el mostren  com un objecte gasós de color verdós causat pel carboni diatòmic i amb una grandària aparent tan gran com dues llunes plenes. La brillantor del cometa augmentarà a mesura que passen els dies i segur que ens donarà sorpreses. El cometa Wirtanen, que té un periode orbital de 5,4 anys, va ser el primer objectiu de la sonda Rosetta allà per l’any 2000. Tanmateix el retard en l’execució d’alguns components de la nau foren la causa que es busqués un cometa més assequible que resultà ser el famós 67P/Chuyrumov-Gerasimenko.

Podeu trobar més informació sobre el cometa en la web de Pepe Chambó: Cometografía i algunes cartes celestes en Sky Tools Chart. Continuaré informant.

Desembre és també el mes de la pluja de meteors dels Gemínids. Les nits del 13 i 14 de desembre serà quan la pluja estarà més activa amb 120 meteors/hora si les condicions són optimes.  Els meteors d’aquesta pluja semblen venir del radiant de la constel·lació dels Bessons (d’aquí el seu nom).

Finalment destacar dues notícies relacionades amb l’exploració espacial del Sistema Solar. El 26 de novembre passat arribà a Mart la nau Insight de la NASA amb la missió d’estudiar l’interior del planeta. Per fer-ho disposa d’un trepant que perforarà la superfície i d’un sismòmetre ultrasensible per detectar els possibles sismes marcians i, a partir d’ells, determinar les capes interiors.

I per acabar caldria parlar de la nau New Horizons. Després de dos anys i mig del seu pas per Plutó, la nau arribarà l’1 de gener de 2019 a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, un objecte del Cinturó de Kuiper. Ja en parlarem més endavant d’aquesta nova aventura del petit robot viatger.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Desembre 7 08 20
Quart creixent Desembre 15 12 49
Lluna plena Desembre 22 18 49
Quart minvant Desembre 29 10 34

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Cometa 67P/Wirtanen amb el (RC)200/1.635 mm des de l’Observatori La Cambra. Joanma Bullón, amb permís.
2.-3-4-5 Simulacions del cel. Stellarium
6.- Moviment del cometa 67P/Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml
7.- Recreació de l’arribada de New Horizons a Ultima Thule l’1 de gener de 2019. NASA.