El cel d’abril de 2020

Som ja a la tercera setmana de confinament i, com si ho sabés, per fer-ho encara més trist, el cel se’ns presenta gris,  núvol, amb un plugim constant que no ens ha abandonat des que deixàrem de xafar el carrer de manera regular. Només un o dos dies hem pogut gaudir d’un cel ben blau, buit de núvols i particularment net de contaminació atmosfèrica. Perquè de l’altra, la lumínica no s’atura ja que sembla que els llums dels monuments no s’apaguen a la nit, ara que ningú els admira.La primavera ha entrat sense que ens adonàrem ja que no hem pogut gaudir plenament de l’esclat de la natura des de casa estant. La Terra, però, aliena a l’esdevenidor humà, continua la marxa al voltant del Sol i ens va mostrant les constel·lacions primaverals de Virgo, el Corb i la Copa mentre l’Orió ens deixarà fugint per l’oest fins a la tardor pròxima.

Per cert, sabíeu que el Corb i la Copa tenen una història sorprenent relacionada amb el deu Apol·lo?

L’astronomia que generalment propose des d’aquest bloc no necessita desplaçar-se fora de casa a la cerca de llocs foscos sinó que permet gaudir dels esdeveniments astronòmics quotidians que es poden observar des de la finestra o des d’una terrassa particular, ben orientada, això sí. El moviment de la Lluna, el ball dels planetes a la matinada, la passejada de Venus pel cel oriental durant aquestes setmanes són mostres de la bellesa de la natura.

Poc després de la posta del Sol encara podrem meravellar-nos amb el resplendent planeta Venus que el 28 d’abril assolirà la màxima brillantor. El planeta continua movent-se sobre la volta celeste i es reunirà amb alguns altres astres. La nit del 3 d’abril Venus s’acostarà a només 22′ (menys de la grandària de la Lluna plena) al gran cúmul estel·lar de les Plèiades. Si tenim la sort de tindre una nit clara, seria una bona ocasió per fer-ne una foto.

La nit del 26 d’abril Venus rebrà una visita d’una lluna creixent, mantenint les distàncies, per tant, com ara toca.

Ja fa mesos que l’espectacle planetari s’esdevé a la matinada. Durant els primers dies del mes d’abril i poc abans de l’eixida del Sol, allà per les 6:30, els planetes (des de baix a dalt, i des de l’esquerra a la dreta) Mart, Saturn i Júpiter s’aniran movent i jugant amb una lluna minvant.

Aquesta matinada (1 d’abril) si heu estat atents haureu pogut veure la conjunció de Mart i Saturn en el cel occidental (Sud-est) poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 6:30. Prop de Sagitari, els dos planetes competiran junts en brillantor sota la presència del poderós Júpiter.

L’espectacle planetari continuarà durant uns dies més. Així en la primera quinzena del mes podrem veure una bonica alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter.

I fins i tot, entre el 14 i el 16 d’abril, gaudirem amb la visita d’una lluna minvant que animarà el ball dels planetes. Confinats a casa i sense anar a la feina presencial, és una bona ocasió per admirar l’espectacle celeste.

Aquest abril també ens portarà el dia de Pasqua, una festivitat religiosa amb un fort transfons astronòmic. Com sabeu alguns anys el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril, de manera que diem que el dia de Pasqua és mòbil.
Aquesta variabilitat té una explicació astronòmica lligada a les fases de la lluna. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325 on es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Per tant, com que enguany la primera lluna plena de la primavera serà el 8 d’abril, el diumenge següent, 12 d’abril, tindrem el dia de Pasqua.

Finalment cal esmentar que la pluja de meteors dels Lírids té el màxim el 22 d’abril amb una taxa de meteors esperats per hora de 18. Aquesta pluja està associada amb el cometa C/1861 G1 Thatcher.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Abril 1 12 21
Lluna plena Abril 8 04 35
Quart minvant Abril 15 00 56
Lluna nova Abril 23 04 26
Quart creixent Abril 30 22 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Les Plèiades, una visió de gran camp, Luis Argeric. Flickr.
Un ampli camp de M45: el cúmul obert de les Plèiades, un dels llocs més bonics del cel nocturn. La nebulositat al voltant d’aquestes estrelles és d’un color blau profund i es fa més dens a prop de l’estrella Merope, que es coneix com la “Nebulosa Merope” i és visible en aquesta imatge.
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

El cel de març de 2020

El mes del març comença i l’hivern arriba a la seua fi. Un oratge suau, sense estridències, només amb una DANA fora de lloc en gener, que ens indica que a causa del canvi climàtic que avança sigil·losament ja vivim en un nou període, en un món diferent, provocat pel humans, i que si no ho prenem seriosament serà irreversible.

Febrer ha estat tan suau, la majoria de dies sense núvols, que hem estat capaços de veure sense problemes les belles danses dels planetes a l’alba, així com la presència omnipresent de Venus al capvespre acompanyat al principi del mes per Mercuri.

Tot això passava mentre observàvem expectants que li passava a Betelgeuse, si explotava ja com a supernova o simplement la seua falta de brillantor era només un de tants alifacs normals causat per la seua vellesa.

Al mateix temps la sonda Solar Orbiter viatja ja cap al Sol per veure’l de prop. De moment tot bé i ja ha començat a fer les primeres mesures.

Situats a la superfície de la Terra, nosaltres podrem continuar gaudint del ball planetari a la matinada en el que s’hi veurà alguna novetat interessant. Tanmateix després de la posta de Sol, només Venus serà visible al cel de l’oest.

Mirant cap a l’oest, poc després de la posta de Sol, Venus seguirà sent l’objecte més brillant del cel durant tot el mes de març. Allà dalt, ben separat de l’horitzó, la nit del 23 al 24 de març se situarà en el punt de màxima separació del Sol, (l’anomenada màxima elongació oriental). Com que la Terra gira 15º/hora (360º/24 h = 15º/hora), el fet que Venus es trobe en aquell moment a 46º de la direcció solar, ens indica que el planeta romandrà aquells dies unes bones 3 hores visible al cel després de la posta.

El capvespre del 28 de març un tall de Lluna se situarà al costat del planeta sobre un fons celeste característic de l’hivern amb la presència declinant d’Orió i Taure. Aquest encontre farà més fàcil identificar la posició del planeta per als que que vulguen endinsar-se en el coneixement de les posicions dels principals llumeners celestes.

Serà, però, a la matinada quan el ball de planetes farà més interessant l’observació del cel. Com ja passà el mes de febrer cap a l’est tindrem visibles una alineació planetària, que des de dalt a baix i d’esquerra a dreta compren Mart, Júpiter i Saturn als quals s’incorporà Mercuri i durant uns dies la Lluna, ja en quart minvant.

Per el més interessant serà veure el ràpid moviment del planeta Mart al cel. Serà tan ràpid que el veurem acostar-se al planeta Júpiter el dia 20 mentre que el  31 de març ja el veurem a només 0,9° de Saturn. Aquest moviment tan ràpid es part de la retrogradació que farà el planeta abans de situar-se en l’oposició, la distància més pròxima a la Terra, el 10 d’octubre de 2020, quan es situe a “només” uns 62 milions de quilòmetres de nosaltres.

Com ja he comentat les primeres hores del dia 20, quan les falles encara fumegen, Mart se situarà a només 0,7° de Júpiter. Però a dos dies abans, la matinada del 18, a l’encontre també s’haurà afegit la Lluna creant un bell espectacle que mereix ser fotografiat.

La matinada del 14 de març, si es trobem en un lloc fosc, podrem gaudir de la pluja d’estels dels Gamma Normids, que amb uns 6 meteors/hora al zenit no sol ser massa intensa.

L’hivern finalment acaba el 20 de març. A les 4:50 d’aquell dia el Sol es trobarà exactament sobre l’equador celeste. Com a conseqüència el dia i la nit duraran el mateix,  12 hores, les mateixes hores per tota la Terra. Començarà la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Març 2 20 57
Lluna plena Març 9 18 48
Quart minvant Març 16 10 34
Lluna nova Març 24 10 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Rainbow Bridge National Monument at Night. International Dark Sky Sanctuary. NPS Photo/Brent & Dawn Davis.
2-4.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

El cel de febrer de 2020

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

10 de febrer 2020. Òrbites de Venus i Mercuri vistes des de la Terra. Màxima elongació oriental de Mercuri en la posta de Sol. Mercuri a 18,2° del Sol.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 2 02 42
Lluna plena Febrer 9 8 33
Quart minvant Febrer 15 23 17
Lluna nova Febrer 23 16 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

El cel de gener de 2020

L’any comença i el fred, finalment, ha arribat. La neu pinta de blanc les muntanyes dels Pirineus, mentre les planes deixen enrere les boires i els núvols sembla que podran impedir la contemplació del cel els primers dies de gener.

El fred no ajudarà a mantindre’s al costat del telescopi per veure amb ell o a ull nu els fenòmens celestes que podrem gaudir aquest primer mes de l’any.

Els planetes seran esquius aquests dies. Només Venus brillarà exultant al cel del capvespre mentre que Saturn i Mercuri passaren aquests dies per darrere del Sol, sent, per tant, inobservables.

A la matinada, però, poc abans de l’eixida del Sol hi haurà una mica més de joc de planetes.

El planeta Venus es troba en les millores condicions d’observació aquests dies. Al capvespre, en amagar-se el Sol, ja veurem cap al Sud-Oest i ben alt un objecte ben brillant que és difícil que no trobes. Fins i tot, abans que surten les primeres estrelles tindrem Venus dominant tot aquest cantó de cel. I, si no sou capaços de veure’l, tot i les referències que us donen, el 28 de gener, al voltant de les 19 hores, un tall de Lluna se situarà al seu costat. Seria bonic fer-ne una fotografia.

 

No caldrà esperar tant per veure una configuració celeste especial. La nit del 7 de gener la Lluna en quart creixent visitarà la constel·lació de Taure. Tot just al seu costat podrem admirar l’ull del Bou, Aldebaran, un estel gegant roig. L’espectacle estarà complet si admirem Orió, la gran constel·lació del gegant caçador.

La constel·lació d’Orió és molt fàcil de reconèixer al cel si troben les tres estrelles en línia, Alnitak, Alnilam i Mintaka (d’esquerra a dreta). Ja amb telescopi podrem trobar belles nebuloses de gas i pols, com la famosa Nebulosa del Cap de Cavall i la Nebulosa d’Orió.

Un cas apart es l’estrella Betelgeuse, una supergegant roja que mostra estranys signes d’una pròxima explosió en forma de supernova. Situada en el muscle dret del gegant, aquests dies ha perdut brillantor i els experts s’han entusiasmat a l’espera de veure una bell show celeste per Nadal. Tranquils, sembla que de moment no passarà.

Serà a l’eixida del Sol quan podrem veure millor una dansa de planetes. La Lluna, com sempre, ens ajudarà a reconèixer-los. Així la matinada del 21 de gener, cap a les 7:30, pocs minuts abans de l’eixida del Sol, una Lluna en quart minvant se situarà ben prop d’un feble planeta Mart, mentre Júpiter, prop de l’horitzó s’ho mira de lluny.

Si ens volem passar la nit al ras, tenim ocasió fer-ho tot esperant la pluja d’estels dels Quadràntids. La nit del 3 al 4 de gener, cap a la matinada, serà el màxim de la pluja, associada a les deixalles del cometa. Amb una taxa horària zenital THZ de 120, aquesta és una de les pluges de meteors més actives juntament als Perseids a l’agost i als Gemínids al desembre.

Gener també ens obsequiarà a un eclipsi de Lluna penumbral. La nit del 10 de gener la Lluna plena entrarà dins de la penombra de la Terra i la lluminositat minvarà moderadament. L’eclipsi serà tan suau que passarà sense pena ni glòria per a la majoria de la població.

Finalment dir-vos que el 5 de gener, a les 8:00, la Terra passarà pel periheli de l’òrbita al voltant del Sol. Aquell moment el nostre planeta se situarà en el punt de major aproximació al Sol, 0,98325 ua = 147092107 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Gener 3 05 45
Lluna plena Gener 10 20 21
Quart minvant Gener 17 13 58
Lluna nova Gener 24 22 42

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Fotografia del cinturó d’Orió, format per les estrelles Alnitak, Alnilam i Mintaka (d’esquerra a dreta). Al costat d’Alnitak també són visibles la Nebulosa de la Flama i la Nebulosa del Cap de Cavall (a l’esquerra), així com les nebuloses de reflexió NGC 2023, IC 434 i IC 435. A la cantonada superior esquerra de la imatge hi ha les nebuloses. generalitzat M 78 i NGC 2071. Es veuen molt bé les estrelles σ Orionis i 31 Orionis. La primera es troba a la dreta del Cap de Cavall i la segona, molt roja, a la dreta i més avall de Mintaka. myyorgda, Wikipedia Commons.
2-3.- Panoràmiques celestes de Stellarium.
4.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
5.- Panoràmiques celestes de Stellarium.

El cel de desembre de 2019

L’últim mes de l’any ha començat i les constel·lacions hivernals ja fan acte de presència a les nits encara temperades de la tardor. La constel·lació d’Orió, la més gran i coneguda de les nits d’hivern, ja senyoreja el firmament amb permís de l’omnipresent Óssa Major. Els planetes continuaran ballant amb la Lluna a l’espera del canvi d’estació el 21 de desembre. Mentrestant les ciutats competeixen en l’encesa desproporcionada dels llums de Nadal per furtar-nos els pocs estels visibles. I no parlem només de Vigo, Madrid i Málaga. A casa nostra també balafiem recursos i contaminem el cel.

Aquest mes de desembre els planetes visibles continuen oferint-nos els espectacles vespertins alineant-se amb la Lluna o situant-se en línia. Encara que les vistes no seran tan espectaculars com el mes passat, aquests alineaments si que serviran per recordar-nos que les òrbites dels planetes son planes i que entre ells tenen una diferència d’inclinació molt menuda. Així, si mireu la imatge de portada d’aquest apunt, podreu notar en la pell la sensació desagradable que nosaltres estem inclinats respecte al camí que segueixen els planetes al voltant del Sol.

El ball dels planetes continua al capvespre però en pocs dies un dels protagonistes, Júpiter, deixarà de ser visible. De fet, Júpiter es trobarà alineat amb el Sol el 27 de desembre, és a dir que passarà exactament per darrere del Sol vist des de la Terra.

Els primers dies, però encara estan tots els planetes principals jugant al joc planetari. Així, aquesta nit mateixa, 1 de desembre, si mirem cap al sud-oest (SO), just després de la posta de Sol, veurem en línia, de baix cap amunt i de dreta a esquerra, Júpiter, Venus ben brillant, Saturn i la Lluna que camina cap al quart creixent. Durant els primers 10 dies del mes encara podrem veure Júpiter ben arran de l’horitzó, però més endavant ja caldrà dir adéu al planeta fins d’ací uns mesos.

En avançar el mes la visió del cel cap al Sud-oest no serà tan interessant però encara podrem veure com Venus acaça Saturn al nord de la constel·lació de Sagitari. La raó és que, en passar els dies, Venus s’està allunyant de la direcció del Sol mentre que Saturn fa just el contrari, s’acosta al Sol cap vegada més. Així que els dos planetes s’han trobat de manera aparent a mitjan camí. Això ho podrem veure uns pocs dies al voltant del capvespre del 10 de desembre, essent el dia 11 el moment de mínima separació, 1,8°, com unes tres llunes plenes.

Finalment, a final de mes, el 27, 28 i 29 de desembre la Lluna tornarà a festejar els planetes, encara que aquesta vegada ja no estan tan junts i no farà tant de goig veure-ho. El 27 una Lluna quasi invisible d’1 dia se situarà al costat d’un insignificant Saturn. El dia següent, el 28, la Lluna ja estarà al costat inferior d’un brillant Venus mentre que el 29 el nostre satèl·lit ja el veurem per damunt i a l’esquerra de Venus.

A la matinada només Mercuri i Mart seran visibles. Mercuri, fidel al seu tarannà, ens abandonarà ben aviat deixant sol Mart per jugar amb la Lluna. Aquesta visitarà Mart el 23 de desembre i si voleu veure’ls junts, aixequeu-vos ben d’hora i cerqueu cap a l’est un lloc lliure d’obstacles.

La constel·lació més important de l’hivern és la d’Orió. Representa un gegant caçador, amb un arc a la ma, els gossos de cacera al costat, Ca Major i Menor, i una Llebre als peus. Aquests dies la podeu veure immensa sortir per l’est en fer-se de nit. A la dreta de la constel·lació veureu un estel molt brillant. És Sírius, l’estel més important del Ca Major, i el més brillant de tot el cel nocturn. A la imatge adjunta la Lluna es troba en Taure, una representació de Zeus que protegeix les germanes Plèiades de l’assajament del gegant. Però aquesta ja és una altra història.

Aquest mes hi ha previstes unes quantes pluges d’estels. Tanmateix només una és prou important per ser ressenyada.

La pluja dels Gemínids amb màxim el 14 de desembre amb 120 meteors/hora previstos en el zenit és causada per l’estrany objecte 3200 Phaethon, el qual es pensa que és un asteroide de la família Pal·les.

Finalment recordar que l’hivern comença en desembre. El 22 de desembre a les 05:19 el Sol se situarà al cel a migdia en el punt més baix del seu camí del cel, l’eclíptica. Serem al Solstici d’hivern. Ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Desembre 4 07 58
Lluna plena Desembre 12 06 12
Quart minvant Desembre 19 05 57
Lluna nova Desembre 26 06 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Vista del cel de ponent el 29 de novembre 2019. De dreta a esquerra i de baix a dalt, Júpiter, molt baix, Venus entre núvols, la Lluna amb una banda fina de meló i Saturn molt dèbil dalt. Aula d’Astronomia, Campus de Burjassot, Universitat de València. Enric Marco.
2-6. Panoràmiques de Stellarium.

El cel de novembre de 2019

Comença novembre i  fins el 12 de novembre podeu posar nom a una estrella i el seu planeta. La nostra proposta és Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Com he dit abans tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

El ball dels planetes

En aquest interregne entre les belles constel·lacions de l’estiu i les fresques i clàssiques constel·lacions hivernals, aquest mes podrem gaudir de les poc vistoses agrupacions estel·lars d’Aquari i Peixos, mentre encara podem veure les estivals Sagitari i Capricorn.

Sobre aquests darreres podrem contemplar una vegada més un vistós ball de planetes i la Lluna. Al llarg del mes el nostre satèl·lit s’anirà movent entre els planetes Júpiter i Saturn mentre que un esquiu Venus es deixarà veure prop de l’horitzó oest pocs moments després de la posta del Sol.

Aquests primers dies del mes la Lluna està visitant cadascun dels planetes. Si anit, 31 d’octubre, estava fent companyia a Júpiter, avui 1 de novembre es trobarà a mig camí entre Júpiter i Saturn. Demà 2 de novembre, com es veu a la imatge, la posició d’una Lluna creixent ens indicarà on trobar Saturn.

Mentrestant, només si tenim un horitzó oest lliure d’arbres, edificis o muntanyes, podrem veure com un esquiu Venus (i potser, si teniu sort, Mercuri una mica més baix) ens saludarà ben brillant. El planeta de la deessa de l’amor serà més visible i estarà més alt durant els pròxims mesos i el podrem detectar més fàcilment.

Els planetes Júpiter i Saturn ja no brillen tant com ho feren a l’estiu. Encara, però, es interessant observar-los a través d’un telescopi. Tanmateix cada dia que passa davallen més i més a l’horitzó occidental, fins i tot Júpiter arribarà a estar tan baix com Venus. Aquest fet farà dels dos planetes una parella còsmica els dies 23 i 24 de novembre. No us ho perdeu.

Finalment cal comentar el retorn de la Lluna sobre els planetes a final del mes. Des del 28 al 30 de novembre el nostre satèl·lit tornarà a passejar-se i dansar amb els planetes Júpiter i Saturn. Un espectacle per gaudir.

 

 

 

A la matinada, cap a l’est i poc abans de l’alba, també hi haurà ball de planetes però amb el dèbil Mart i el també esquiu Mercuri. L’estel brillant Spica, (α Virgo) a la constel·lació de la Verge, s’afegirà a la festa estel·lar per fer-la més interessant.

Trànsit de Mercuri

El trànsit de Mercuri del 9 de maig de 2016, vist a les 14:24:01 UTC des de East Grand Forks, MN. Mercuri és visible com un petit punt negre a sota i a l’esquerra del centre. La taca solar AR2542 és visible de manera destacada per damunt del centre (així com AR2543 a sota d’ella i AR2544 a la vora superior esquerra del Sol).

L’esdeveniment més interessant del mes i de l’any és el trànsit del planeta Mercuri per davant del Sol. L’11 de novembre, a partir de les 13:35 i fins a la posta del Sol, serà possible observar com el planeta transita per damunt del disc solar.

L’òrbita de Mercuri es troba inclinada uns 7º respecte a l’òrbita de la Terra, per la qual cosa normalment el planeta, vist des de la Terra, passa per sobre o per sota del disc del Sol. Tanmateix, cada 3 o 13 anys, en maig o novembre quan el Sol, el planeta i la Terra es troben perfectament alineats, el planeta passa per damunt del Sol.

Mirar qualsevol fenomen que ocorre al Sol és sempre perillós. L’observació del fenomen s’ha de fer sempre de manera segura, amb l’us de filtres adequats. A més a més, donat que el disc de Mercuri és molt menut, caldrà observar el fenomen a través d’un telescopi amb filtres.

Més endavant donaré més explicacions sobre el fenomen.

La pluja dels Leònids

Hi ha diverses pluges d’estels previstes al llarg d’aquest mes de novembre. Tanmateix només la pluja dels Leònids, prevista per la nit del 17 al 18 de novembre mereix ser anomenada. La previsió és que s’observen uns 15 meteors per hora si s’està en una zona fosca, lluny dels llums pertorbadors de les ciutats. Associat al cometa 55P Tempel-Tuttle, alguns anys han originat veritables tempestes. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Jo en vaig comptar més de 500 en dues hores. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia. Enguany no sembla que això passe i a més amb una lluna en quart minvant que pot ser molesta.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Novembre 4 11 23
Lluna plena Novembre 12 14 34
Quart minvant Novembre 19 22 11
Lluna nova Novembre 26 16 06

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
2 – 7. Aspectes del cel de novembre amb Stellarium.
8.- Els equips utilitzats per a la fotografia eren un DSLR Nikon D5500 (velocitat de l’obturador 1/30 de segon, ISO 100), un refractor Celestron C6-R, un filtre solar ASTF-140 de Baader Planetarium i un filtre Lumicon 2 “# 58 de color verd fosc.

El cel d’octubre 2019

La tardor ha començat. Els estels i les constel·lacions estan al seu lloc, el Triangle d’Estiu davalla cap a l’horitzó oest, l’Escorpí busca el seu refugi hivernal i fuig del gegant Orió que ja surt a la matinada, tal com manà el déu Júpiter fa mil·lennis per mantindre la pau al firmament. Mentrestant els planetes gegants, Júpiter i Saturn, també abandonaran ben aviat el cel i ens aboquen a un espectacle celeste devaluat per la seua pèrdua.

Mentre tot això passa al cel nocturn, l’oratge sembla que no vulga abandonar l’estiu i ens regal dies de calor estiuenca, això sí amb un Sol esglaiat ja ben baix al cel diürn.

Els planetes Júpiter i Saturn continuen essent els senyors de la nit encara que, en fer-se de nit, ja es troben cap al sud-oest i a mesura que passen els dies d’octubre es veuran cada vegada més i més prop de l’horitzó oest.

Júpiter, meravellós al telescopi, es troba encara en la constel·lació de  l’Escorpí. Continua essent l’objecte més brillant del cel però si no sabeu on trobar-lo el dijous 3 rebrà la visita d’una fina lluna creixent.

La nit següent, divendres 4, la Lluna se situarà entre Júpiter i Saturn, amb la creació d’una original línia celeste amb els tres astres brillants.

La nit del dissabte 5 serà Saturn el que rebrà el nostre satèl·lit natural. El planeta anellat, a Sagitari, ja està dèbil al cel i és un bona ocasió per trobar-lo de manera fàcil. La separació angular de centre a centre dels astres serà de 0,9°, menys de 2 diàmetres lunars.

Els altres planetes, Venus, Mercuri i Mart, estan ara mateix en les proximitats de la direcció del Sol, i, per això mateix, no són fàcilment visibles aquests dies.

Octubre també gaudeix d’unes pluges d’estels, encara que totes molts dèbils, d’uns pocs meteors per hora. Els Dracònids tenen el màxim el 9 d’octubre, els S. Taurids, el 10,  mentre que els Delta Aurígids tenen el màxim l’11 d’octubre. Finalment el 18 d’octubre gaudirem dels Epsilon Geminids, els Orionids el 21 i els Leo Minorids el 24.

De tots ells només els Orionids són suficientment actius, amb 15 meteors/hora, per que una eixida per observar-los a indrets ben foscos  s’ho valga.

I les belles constel·lacions hivernals ja són observables poc després de les 12 de la nit. Orió, Taure, els Bessons, els Cans Major i Menor comencen a ocupar el seu lloc al cel, tot anunciant que el camí a l’hivern es recorre en només tres mesos.

Només cal recordar que, per estalvi d’energia, la nit del 26 al 27 d’octubre es produirà el tradicional canvi d’hora per passar a l’horari d’hivern. En la matinada de les 3 passarem a les 2.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Octubre 5 18 47
Lluna plena Octubre 13 23 08
Quart minvant Octubre 21 14 39
Lluna nova Octubre 28 05 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Museu de la Ciència de València i escultures de Jaume Plensa. Enric Marco.
2 – 5. Aspectes del cel d’octubre amb Stellarium.

El cel de setembre de 2019

El mes comença i el retorn a la rutina es fa inevitable. Les nits càlides, clares, lliures de núvols durant gran part del mes, han permés observar les meravelles del firmament. Júpiter, omnipresent, Saturn, menys evident, les constel·lacions estiuenques ben conegudes, i per això, tan estimades: el Cigne, la Lira, l’Àguila, Hèrcules, Sagitari i l’Escorpí, totes elles amb belles però terribles històries mitològiques al seu darrere.

Ha estat ben bonic mostrar al públic convocat a les nostres observacions estiuenques aquestes meravelles celestes i adornar-les amb històries de déus, de l’exploració lunar, etc, històries que ens lliguen a la nostra cultura ancestral i moderna.

Avui, ja en setembre, tot s’ha acabat de moment. Tornem a la rutina, a les obligacions. El cel ja serà un gaudi de cap de setmana, a l’espera de més temps per reomplir-nos de la visió de la immensitat celeste.

Al setembre, però, els grans planetes Júpiter i Saturn continuen dominant el cel nocturn, encara que cada vegada, en fer-se de nit, es troben més cap a l’oest, senyal que ben aviat ens deixaran durant una llarga temporada.

Júpiter, prop de l’Escorpí i directament a sobre del seu ull rogenc malèfic, Antares, en realitat una gegant roja, farà un trio amb una lluna creixent la nit del 5 de setembre. Bon moment per reconèixer la natura de l’astre més brillant del cel nocturn d’aquest estiu. La Lluna anirà recorrent la distància entre Júpiter i Saturn entre aquest dia i el 8 de setembre, nit en que el nostre satèl·lit s’hi situarà al costat del planeta anellat.

Cap altre planeta serà visible durant el mes. Mart està en conjunció amb el Sol, és a dir actualment en la direcció solar i serà, per tant, inobservable. També com a conseqüència directa, el robot Curiosity, que ara explora el cràter Gale al planeta vermell, quedarà incomunicat de la Terra durant dues setmanes. Només Mercuri i Venus es veuran fugaçment durant uns minuts després de la posta del Sol cap a l’oest.

En setembre tindrem dues pluges d’estels poc importants. La primera, alfa-Aurígids, només amb 6 meteors/hora previstos, tindrà el pic d’emissió l’1 de setembre, però durarà uns 8 dies. La font dels meteors és el cometa Kiess (C/1911 N1).

La segona pluja serà Epsilon Perseids de Setembre. El pic és el 9 de setembre, amb 5 meteors/hora previstos i durada d’uns 16 dies. No es coneix bé quin és el cometa progenitor.

I finalment setembre ens acomiadarà d’aquest estiu tan xafogós. El 23 de setembre a les 9:50 h el Sol, en el seu camí anual sobre el cercle de l’eclíptica se situarà sobre l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor i el principi de la nova estació.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Setembre 6 05 10
Lluna plena Setembre 14 06 33
Quart minvant Setembre 22 04 41
Lluna nova Setembre 28 20 26

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Creació de la Via Làctia, el Sol i la Lluna. Vitrall del s. XIV de la capella de la Mare de Déu de Lourdes a la Catedral de Sant Just i Pastor. Narbona. Occitània. Enric Marco.
2-4.- de Stellarium.

El cel d’agost de 2019

Amb les platges plenes de turistes, la calor asfixiant i l’estrés acumulat durant un any de faena, per desconnectar no et queda més remei que fugir a indrets més tranquils, amb turistes més amants del territori, que estimen la natura diürna, però també la nocturna.En aquests indrets, en estiu l’espectacle nocturn sublim és veure travessar la Via Làctia de sud a nord, per damunt del cap, com una immensa costella que sosté la volta celeste.

Al País Valencià podem moure-nos als Serrans, a l’entorn d’Aras de los Olmos per veure el firmament dels nostres avis. A Catalunya us recomane anar-hi al Pallars Jussà o Sobirà, especialment al voltant de la Serra del Montsec. De fet aquests llocs són justament destinacions per practicar activitats d’astroturisme.

Aquest agost el panell del cel nocturn ens continuarà oferint la brillantor excelsa del planeta Júpiter ben prop del monstre l’Escorpí, competint amb l’ull rogenc d’Antares, el seu estel principal i a l’esquerra la dèbil però important presència de Saturn, coronant la constel·lació de Sagitari. I entre ells dos, la Via Làctia sorgeix com de terra projectada cap al cel. El seu aspecte sublim, però, amaga en aquesta zona el monstre real de l’objecte Sagitari A*, el forat negre de la nostra galàxia situat just al seu centre.

La Lluna, com sempre fa, en el seu camí al voltant de la Terra, s’acostarà ben prop a Júpiter la nit del 9 d’agost, se situarà entre Júpiter i Saturn el 10, i els dies 11 i 12 emmarcarà el planeta dels anells. Aquests dies, per tant, seran bons per descobrir la posició dels planetes i el caminar sense aturador de la Lluna al cel.

 

Els planetes Mercuri i  Venus només es veuran a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant a l’horitzó est.

Venus sempre baix assolirà la màxima brillantor a les 6 del matí del 25 d’agost. Per la seua part, la matinada del 10 d’agost, Mercuri se situarà a 19º del Sol, a la màxima separació. És el que s’anomena la màxima elongació occidental de Mercuri.

Però, si alguna cosa destaca, astronòmicament parlant, en el mes d’agost és la pluja d’estels dels Perseids. Aquests meteors que provenen de fragments arrencats del cometa Swift-Tuttle, tindran el màxim la nit del 12 al 13 d’agost. Amb una previsió d’uns 100 meteors/hora és la pluja d’estels més intensa de l’any. Tanmateix, aquest no serà un bon any per observar-los a causa de la proximitat de la Lluna plena (15 d’agost). A la matinada del 13, quan la constel·lació estarà ben alta al cel, la Lluna encara brillarà molt a l’oest. Els Perseids es poden veure durant tot el mes, encara que la intensitat de la pluja minvarà en allunyar-nos del dia del màxim. Ja en parlarem més endavant.

A finals de mes podrem gaudir d’una altra pluja d’estels encara que molt més feble. Amb el màxim el dia 18 d’agost, la pluja d’estels Kappa Cygnids sol mostrar només uns 3 meteors/hora, encara que la durada de la pluja és ben llarga, 22,0 dies.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Agost 1 05 12
Quart creixent Agost 7 19 31
Lluna plena Agost 15 14 29
Quart minvant Agost 23 16 56
Lluna nova Agost 30 12 37

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Harmony Borax Works. Un bon lloc per veure el cel nocturn. Death Valley National Park in Inyo County, California, NPS photo\Weston Kessler.
2.-4. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.
5. Esquema del radiant dels Perseids.

El cel de juliol de 2019

Amb l’estiu ja començat i una ona de calor que ens ha recordat que amb el canvi climàtic ja convivim, amb un gran incendi a la Ribera d’Ebre encara fumejant, malgrat totes aquestes desgràcies, el cel nocturn, impassible, continua mostrant-nos  tot el seu esplendor. Això sí, serà possible si ens allunyem de les ciutats lluny de la contaminació lumínica. Aleshores l’observador atent podrà descobrir aquest mes la dansa dels planetes que juguen amb la Via Làctia, la Lluna contenta per un aniversari pròxim i dos eclipsis en que la Terra, la Lluna i Sol juguen a conillets a amagar.

Perduts els planetes Mercuri i Mart pràcticament en la lluïssor solar, només els planetes gegants Júpiter i Saturn seran aquest mes els reis de la nit.

Júpiter serà ben visible en direcció sud-est ja a la posta del Sol. De fet, actualment és l’objecte més brillant del cel en la primera part de la nit. Amb una magnitud de -2,5 i situat en la constel·lació d’Ofiuc és impossible no adonar-se de la seua presència, tan brillant que sembla un llum d’avió en aproximació. La constel·lació de l’Escorpí, situada a la seua dreta, reforça la majestuositat de l’espectacle celeste. L’ull del monstre, Antares, un gegant roig, s’hi troba ben prop. La nit del 13 de juliol, el planeta rebrà la visita de la Lluna, amb un quart creixent avançat. Podrem trobar Júpiter a 1,6º (unes 3 llunes plenes) al sud del nostre satèl·lit. No us perdeu l’encontre.

Amb un telescopi menut o amb uns prismàtics podrem descobrir les bandes de núvols, potser la Gran Taca Roja (o intuir-la) i, sobretot, el ball de les seues llunes descobertes per Galileo Galilei ara fa 410 anys.

Per altra banda, l’altre planeta gegant, Saturn, tampoc decep en observar-lo amb algun instrument òptic. També serà visible aquest mes ben prop i a l’esquerra de Júpiter en Sagitari durant tota la nit. Entre ells, si s’hi fixeu, veureu la banda blanquinosa de la Via Làctia que surt de l’horitzó i es projecta per tot el cel buscant la constel·lació del Cigne.

El 9 de juliol el planeta estarà en oposició al Sol, és a dir que el Sol, la Terra i el planeta se situaran, en aquest ordre, en línia recta, i, per tant, el planeta estarà prop del punt més pròxim a la Terra (1351 milions de km) i en les millors condicions d’observació. Cal aprofitar per veure’l amb el telescopi si el tens o arrimar-se a les nombroses sessions d’astronomia popular que s’organitzaran aquest estiu arreu del país. A banda dels anells caldrà fixar-se en el punt brillant de la lluna Tità que serà explorada per un dron de la NASA allà pel 2034. Les nits del 15 i 16 de juliol, amb la lluna fent el ple, podrem trobar el planeta fàcilment, com un objecte brillant a la seua vora amb una magnitud de 0,1.

Per la seua banda, Venus continua relegada a la matinada des de fa mesos. Podrem trobar el planeta, ben brillant amb una magnitud de -3.9 prop de l’horitzó est-nord-est en la constel·lació de Taure una hora abans de l’eixida del Sol. La seua presència, però no durarà gaire ja que la segona quinzena del mes s’acabarà enfonsant en la lluïssor del sol naixent i serà ja invisible.

A més a més, en juliol d’enguany podrem gaudir de dos eclipsis, un de Sol i un altre de Lluna. Però abans que ens entusiasmem, malauradament l’eclipsi de Sol de demà dia 2 només serà visible com a total en una estreta franja que creurà, el Pacífic Sud, el nord de Xile i Argentina, fregant la ciutat de Buenos Aires. La resta del continent sud-americà el veurà com a parcial. Encara teniu temps d’arribar-hi si voleu. Uns amics són allà i m’han promés enviar-me fotos de la meravella celeste.

Més informació de l’eclipsi a: Total Solar Eclipse – July 2, 2019

La mecànica celeste és precisa i, com sempre passa, després d’un eclipsi de Sol en ve un de Lluna (o al revés). L’eclipsi de Lluna si que el podrem gaudir a casa nostra el dimarts 16 de juliol. En aquest cas, però, serà un eclipsi parcial ja que la Lluna no entrarà completament dins de l’ombra terrestre. Tampoc tindrem sort en l’hora de l’espectacle. Començarà molt baix a l’horitzó est només fer-se de nit i el màxim de foscor serà a les 23:38. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Només cal recordar la pluja d’estels dels S.Delta Aquàrids de juliol, el màxim de la qual ocorrerà al voltant del 30 de juliol. S’esperen un 16 meteors per hora.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 2 21 16 (eclipsi de Sol)
Quart creixent Juliol 9 12 55
Lluna plena Juliol 16 23 38 (eclipsi de Lluna)
Quart minvant Juliol 25 03 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Moment de l’eclipsi total a l’arxipèlag de Svalbard. S’observa la corona solar al voltant del disc solar tapat per la Lluna. 20 març 2015.
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.