De tant en tant passen fets extraordinaris, com ara presentar un poemari amb regust astronòmic a la llibreria Fan Set, a l’edifici cultural Octubre de València.

El passat divendres 30 de novembre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich presentava el seu darrer llibre de poemes La gota negra (Pagès Editors) —amb Post scriptum de Joan Navarro— a la llibreria Fan Set, i la participació de Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà i la meua pròpia.

Aquesta efemèride poeticoastronòmica va omplir l’espai de la llibreria de nombrós públic i d’una bona representació dels poetes valencians, com ara Francesc Mompó, Lluís Roda, Joan Navarro i Pere Bessó, entre d’altres.

L’acte començà amb la meua introducció astronòmica sobre el fenomen planetari de la gota negra que dona títol al poemari i apareix al primer poema

Pòrtic
En un moment de la festa
tots vam riure amb estrèpit
i entre llàgrimes.
El dibuix molecular d’una llàgrima
de rialla —diuen— no coincideix
amb el dibuix que llisca,
per una de tristesa. Però ningú
no pot veure-hi tan endins
i vaig passar de contraban el dol.
L’esperaré cent anys, la llàgrima
que em delati (fins al dos mil
cent disset no tornarà a produir-se
la gota negra de Venus
en el trànsit pel sol).

Seguiren les intervencions de la poeta Maria Josep Escrivà, que recordà un amic astrònom que viu a Aras i que resultà ser l’amic comú Joanma Bullón, agent forestal i astrònom, que li explicà fa anys els llaços entre la natura i el cel.

El poeta Jordi Solà Coll recità alguns dels poemes més representatius del poemari i explicà el mon poètic de Cèlia Sànchez-Mústich. Finalment l’autora explicà el procés de creació de l’obra, la casual però encertada elecció del títol.

Ací us deixe la meua intervenció. Realment va ser una mica improvisada a partir d’aquest text de base.

La gota negra

Presentació del poemari de Cèlia Sànchez-Mústich

30 de novembre de 2018

Venus és un planeta que ha despertat sempre una gran fascinació. Primerament és el planeta germà de la Terra. Un germà, això si, ben particular. Encara que des de l’atmosfera ploga àcid sulfúric i el diòxid de carboni (CO2) present ens l’ha conduït a un escalfament global desbocat, amb temperatures d’uns 400 ºC, (una meravella, vaja!), el planeta ha estat associat, a través de la mitologia, a la bellesa femenina: Venus, com a deessa romana, o Afrodita, l’equivalent grega.  No debades, seguint la tradició, els seus accidents geogràfics tenen nom de dona i, per cert, no n’hi ha cap del nostre país…

També és l’estel del vespre, el primer astre que apareix en pondre’s el Sol o, com a estel de l’alba, és el darrer objecte celeste a desaparèixer .

Venus, però, també té misteri i poesia astronòmica. El fet que la seua òrbita es trobe dins de l’òrbita terrestre ens permet als humans veure’l jugar amb el Sol a conillets a amagar: ara em veus, ara no em veus. En aproximar-se el planeta a l’astre rei, la lluïssor d’aquest ens l’amaga sovint i durant un temps li perdem el rastre, ja que passa per damunt o per sota del disc solar.

La gràcia d’aquesta geometria celeste és grandiosa quan l’alineament és perfecte, és a dir, qun el Sol, Venus i la Terra formen una línia recta. És aleshores quan la majestuosa deessa celeste Venus transita davant de Sol i ho fa d’una manera ben particular. Durant unes hores, una gota negra, com de tinta xinesa, taca la brillantor de la nostra estrella en passar per davant del Sol. Tanmateix la bellesa del fenomen és sublim en el moment en què el disc del planeta «toca» el disc solar. Però què hi ha de tan bonic i a la vegada tan misteriós en l’encontre dels llimbs dels dos astres?

El que passa és que realment no es toquen, sinó que podríem dir que Venus besa el Sol, ja que no contacta sinó que s’hi enganxa, com s’enganxa una gota de pluja a la vora d’una fulla. Aquesta gota negra venusiana ha portat de corcoll els astrònoms des de les primeres observacions del fenomen allà pel segle XVIII.

I és que si mesurem els moments exactes dels contactes (els besos) observats des de dos punts ben allunyats en la superfície terrestre (Europa i Austràlia, per exemple), serem capaços de conèixer, amb l’ajuda de la trigonometria, la grandària del Sistema Solar! Paraules majors, que no és poca cosa!

Fem-ho doncs! El problema, com la bona confitura, és que aquests besos i trànsits venusians són ben escassos. Només 2 alineacions per segle, separades per 8 anys (2004 i 2012) i després, una espera d’uns 100 anys (2117). Les aventures i desventures dels científics a la cacera de Venus són de les més interessants de la història de la ciència. De vegades, s’ha resolt amb èxit com l’epopeia del capità Cook observant el trànsit de Venus des de Tahití el 1761; de vegades en fracàs, com la persecució inútil de Venus per l’astrònom francés Le Gentil. La gota és bonica, però també esquiva. I a més és una punyeta per als astrònoms, que no poden mesurar ben bé el moment exacte del contacte….

La gota negra, en record del planeta Venus besant el Sol, és en el poemari de Cèlia la metàfora de la vida, la fugacitat, la petitesa front a la immensitat espacial i temporal de la natura i de l’Univers. També és un cant a la ciència, no només a l’astronomia sinó també a la biologia i la geologia (història de la Terra).

El poemari és ple de metàfores astronòmiques, unes comparacions ben sòlides i fonamentades, sorprenents, de vegades enigmàtiques.

————————————

Anexos:

Potser la primera pel·lícula científica va ser feta el 1874 al Japó per l’astrònom francés Jules César Janssen i és justament del fenomen de la gota negra del trànsit de Venus.

1874 Pierre Jules César Janssen – Passage de Venus

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

Els dies van passant inexorablement. Ja tenim darrere un terç dels dies del 2018 i l’estiu ja és gairebé a la porta. La primavera, però, encara està activa i l’oratge variable de les pròximes jornades en serà una prova.

El mes comença amb alegria per un treball ben fet, en part des de Barcelona. Els científics de la missió Gaia han lliurat el segon paquet de dades i el que ens ofereixen és espectacular. Ara tenim el cens estel·lar més complet fins ara de la Via Làctia, on s’han documentat 1.700 milions d’estels. Els astrofísics tenen material per actualitzar els models de dinàmica estel·lar, d’estructura de la Galàxia i fins i tot hauran de millorar els inventaris de membres del nostre sistema solar.

També caldrà destacar el llançament del mòdul de descens robòtic  InSight de la NASA que en arribar a Mart serà la primera missió que permetrà conèixer l’interior amb l’ús d’un sismògraf i un perforador per penetrar en el subsol fins a 5 metres de profunditat. Un viatge de sis mesos el depositarà, si tot surt bé, en la superfície marciana el 26 de novembre.

Les nits suaus inviten a l’observació del firmament. Aquests dies l’astre més destacat és el planeta Venus. Poc després de la posta del Sol el podrem veure ben brillant al cel encara blau. Els observadors ocasionals els sorprendrà observar un punt brillant que sembla els llums d’un avió en ruta d’aproximació a l’aeroport. Però realment els núvols clars de l’atmosfera del planeta són els causants d’aquesta brillantor en reflectir de manera efectiva gran part de la llum solar que li arriba.

Una imatge interessant del planeta es podrà obtindre el vespre del 17 de maig quan Venus es trobarà ben prop d’una Lluna creixent de 3 dies. La fina banya lunar competirà amb la brillantor de la deessa de la bellesa.

Mentre Venus es mou en la seua òrbita al voltant del Sol, des de la Terra la veurem allunyar-se cada vegada més de l’astre rei. D’aquesta manera, cap a final de mes, el planeta es trobarà ben separat i ben alt al cel en el moment del crepuscle, de manera que durant unes dues hores i mitja podrem gaudir de la seua presència.

Venus es pon actualment cap al nord-oest. Però just al costat oposat de l’horitzó, aquests dies de maig, cap al sud-est, a partir de les 21 h, es pot veure alçar-se Júpiter. Ara és el moment millor per gaudir de l’observació del planeta gegant ja que el dia 9 de maig estarà en oposició al Sol. Això significa que la separació angular entre el Sol i el planeta, amb centre la Terra, serà 180º , i, conseqüentment farà que Júpiter isca per l’horitzó al mateix temps que el Sol es pon, i, a més, l’observació amb el telescopi serà òptima, en sitar-se en el punt més pròxim a la Terra. Ara és el moment de reveure les bandes acolorides del planeta, la taca roja o el ball regular de les llunes jovianes.

Júpiter tindrà, per tant, un recorregut oposat al Sol. Situat a la constel·lació de la Balança, s’alçarà en pondre’s aquest, es situarà al sud i ben alt cap a la mitjanit i es pondrà a l’alba. Un regal per als astrònoms que el podran observar tota la nit. La nit del 27 de maig una Lluna quasi plena se situarà al seu costat facilitant la seua identificació.

A la matinada seran observables la resta de planetes, Saturn i Mart.

Saturn es farà visible més aviat mentre que una hora després apareixerà Mart. Els primers dies de mes, entre el 4 i el 7 de maig una Lluna minvant se situarà ben prop i entre els dos planetes i ens donarà oportunitats de fer bones fotos. Saturn al telescopi apareix ja sublim amb els seus anells daurats. Un avanç de l’oposició del pròxim mes en que es situarà a la mínima distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Rastre lluminós de la sonda Mars InSight de la NASA sobre la zona de Los Angeles després del llançament des de la base de la força aèria de Vandenberg a Califòrnia el 5 de maig de 2018 observat des de Mt. Wilson. Crèdit. D. Ellison
2-4 A partir de l’Stellarium.

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Les constel·lacions que uneixen els estels avancen inexorables cap a l’hivern en aquesta tardor tan estranya. Hauríem de tenir fred aquest dies i tanmateix la calor ens envaeix. Som a l’1 de novembre i duc bàsicament la mateixa roba que l’1 de març. Sembla que la tardor desapareix en un continu mig estiu que ens recorda cada dia que el canvi climàtic és ben present i no fem res per mitigar-lo.

Els planetes són difícils de veure al vespre. Només a la matinada, poques hores abans de l’eixida del Sol podrem gaudir plenament de la visió dels nostres veïns planetaris.

Tanmateix tenim a Mercuri que torna a separar-se del Sol i el podrem veure durant la segona quinzena del mes com una dèbil llum en el cel del capvespre. Busqueu cap a l’oest, prop de l’horitzó i pocs minuts després de la posta del Sol.

Saturn encara serà visible, en no massa bones condicions, pocs minuts després de la posta del Sol. La seua aproximació angular (aparent) al disc solar fa complicada l’observació. El capvespre del 20 de novembre tindrem una aproximació de Saturn a Mercuri amb la presència d’un fil de Lluna. L’encontre serà ben prop de l’horitzó oest, així que, si hi esteu interessats, caldria que buscareu un lloc d’observació cap a l’oest lliure d’obstacles com ara arbres o muntanyes.

Per als amants de les llunes, aquest mes podrem gaudir d’una SuperLluna, fenomen que s’esdevé quan la lluna plena coincideix amb el perigeu del satèl·lit, el punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 4 de novembre la Lluna es veurà una mica més gran a causa del fet que dos dies després es trobarà a “només” 361438 km de la Terra.

L’espectacle planetari, però, més interessant del mes caldrà veure’l a la matinada, abans de l’eixida del Sol. De més a menys altura, en la constel·lació de la Verge, hi podrem veure Mart, Venus i Júpiter, ja ben prop de l’horitzó est. Mart serà el més matiner d’eixir encara que Venus serà molt més brillant i serà fàcilment distingible en el cel de matinada.

La matinada del dia 13 de novembre Venus haurà reculat tant en direcció al Sol que finalment es trobarà amb Júpiter ben prop de l’horitzó. Serà un espectacle ben interessant que podrem fotografiar ben fàcilment. Venus s’acostarà a Júpiter fins a 0,3º, un poc més de la grandària de la Lluna plena.

Novembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més espectaculars de l’any. Tothom recorda els Perseids però pocs coneixen que al voltant del 18 de novembre la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten el nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Enguany el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre encara que sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Més informació:
November’s Leonid meteor shower

Imatges:

1.- Un impressionant meteor observat durant el màxim de la pluja d’estels dels Leònids. Wikipedia Commons.
2-4.- Aspectes del cel nocturn al llarg del mes de novembre 2017. Stellarium.

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

Més prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà massa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

La constel·lació d’Orió destaca al cel amb els brillants estels Betelgeuse i Rigel, Taure amb Aldebaran, amb les petites i agrupades Plèiades, Ca major amb Sírius i menor amb Proció i es Bessons, amb els estels Càstor i Pol·lux. Unes constel·lacions dedicades a contar-nos les desgràcies d’un gegant caçador en assetjar les belles Plèiades fou castigat per Zeus a travessar mars i a ser finalment assassinat per l’Escorpí, el qual s’amagà ràpidament ben lluny entre les constel·lacions del cel de l’estiu.

I entre l’univers de déus, gegants, mortals i monstres durant aquest mes deambulen els planetes Venus, Mart i Júpiter, ho fa fugaçment Mercuri mentre que la Lluna, seguint el camí al voltant de la Terra s’anirà acostant a aquests astres, permetent la seua identificació.Al principi del mes, si mirem cap a l’oest poc després de les 18:00 h, tot i esperant que s’amague el Sol i apareguen les primeres estrelles, ja podem admirar el brillant planeta Venus en la constel·lació de Sagitari. I si mirem una mica cap a l’esquerra, Mart guaita des la veïna constel·lació de Capricorni.

Els planetes, però, no estaran quiets i fugiran com esperitats del Sol movent-se de dia en dia cap a l’est. Venus es mourà ràpidament i cap al final del mes ja estarà situat a Capriconi mentre que Mart arribarà a l’Aquari. Entre els dies 3 al 5 de desembre la Lluna jugarà amb els planetes posant-se al costat, davant o al mig com per entrebancar el seu camí. Bon moment per saber qui és qui.

Mercuri, sempre ocult entre la lluïssor del Sol, se n’apartarà aquests primers dies de desembre. Si trobeu un horitzó oest lliure d’obstacles, sense muntanyes, arbres o edificis, el podreu trobar com un punt brillant poc elevat just en fer-se fosc. No trigueu en buscar-lo ja que només serà visible durant un poc més de mitja hora. El vespre del dia 11 Mercuri assolirà la màxima separació angular del Sol. Serà el moment de la Màxima Elongació Oriental (Greatest eastern elongation) de l’astre i permetrà que uns dies abans i després el planeta es veja prou bé a la posta de Sol.

Però si voleu observar Júpiter caldrà que matineu ja que ara mateix el moviment en la seua òrbita l’ha situat a la dreta del Sol vist des de la Terra. Per tant, s’ha de matinar molt ja que no eixirà per l’horitzó est fins a les 4 de la matinada situat en la constel·lació de la Verge. El dia 23 una fina lluna minvat se situarà al seu costat per ajudar a identificar-lo.

Desembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més importants de l’any. Els pròxims dies  els petits meteors dels Gemínids aniran travessant l’atmosfera terrestre fins el 19 de desembre. La previsió del màxim de la pluja serà el diumenge 11 de desembre, unes hores després de  la posta de Sol, quan la constel·lació dels Bessons (Geminis) estiga ben alta. S’espera una taxa d’emissió de partícules molt alta, d’uns 120 meteors/hora que podrien observar-se des de llocs foscos. Tanmateix la impertinent Lluna quasi Plena farà difícil l’observació. La curiositat d’aquesta pluja és que no és associada amb un cometa sinó que és causada per un estrany asteroide, el 3200 Phaeton, tal com vaig explicar en un apunt.

I, finalment, recordar que desembre és també el mes del canvi d’estació. El 21 a les 12:44 h. el Sol assolirà el punt més baix de l’esfera celeste. Serà el dia del solstici d’hivern. L’estació freda entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Mosaic del calendari romà al museu de Susse, Tunísia. Wikimedia Commons.
2.-4 Posició dels planetes en diversos dies de desembre 2016. Stellarium.

Octubre comença deixant enrere la pluja que ha marcat l’entrada de la tardor. Calen, però, encara moltes pluges per compensar la sequera que patim que s’ha endut boscos i asseca marjals. I és que com diu Raimon: al meu País la pluja no sap ploure…

Les constel·lacions de l’hivern com l’Orió o els dos Cans  ja guaiten per la mar en les primeres hores de la matinada. Les Plèiades, filles d’Atlas i Plèione, regnen com a grup d’estels al damunt del Taure.

Aquest mes tornarem a gaudir de la presència del planeta Venus en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Fixeu-vos-hi. Aquell astre blanc brillant prop de l’horitzó és el planeta germà de la Terra, el que la mitologia grega anomenava Afrodita i els romans Venus, la deessa de l’amor.

Però a més a més, si no se’n sortiu per trobar-lo al cel, la Lluna vindrà a ajudar-vos per assenyalar-vos la deessa. El 3 d’octubre, cap a les 20:00, una fina lluna creixent s’hi situarà ben aprop tal com es veu a la imatge que adjunte.

Però no us fixeu només en el planeta. Mireu com la Lluna, allumenada lleugerament en el seu costat dret per la llum solar, no està completament fosca en el seu costat esquerra sinó que mostra la circumferència completa, amb una lleu lluïssor d’aspecte grisenc, com de cendra.

D’on prové la llum que il·lumina la part esquerra de la Lluna? Doncs, la llum només pot provindre de la Terra. Part de la llum solar que incideix sobre el nostre planeta es reflecteix en l’atmosfera i els mars i torna a l’espai. Així la llum terrestre arriba a la superfície lunar. És la que s’anomena llum cendrosa.

Mart continua la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. A principis del mes es troba en la constel·lació de Sagitari, però no hi restarà durant molt de temps ja que en les primeres setmanes de novembre ja habitarà en la zona celeste de Capricorn.

Un bon dia per veure els planetes Mart i Saturn serà el vespre del 6 d’octubre quan la Lluna ens ajudarà a localitzar-los. Sobre l’estel gegant roig Antares de l’Escorpí podrem trobar Saturn, escortat per la Lluna mentre a l’esquerra, sobre Sagitari, Mart estarà situat just al costat de l’estel de 3ra magnitud Kaus Borealis.

Una altra conjunció planetària interessant d’observar tindrà lloc a final del mes. Aquesta vegada els planetes Venus i Saturn en seran els protagonistes. El vespre del 27 d’octubre Venus es situarà entre Antares (baix) i Saturn (dalt). Aquesta observació serà més difícil que les anteriors ja que l’altura del fenomen serà molt prop de l’horitzó.

No hem d’oblidar que els planetes també es poden veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol. Mercuri, per exemple, serà visible durant les dues primeres setmanes del mes, a partir de les 7 del matí, uns 30 minuts abans de l’eixida del Sol.

L’11 d’octubre, cap a les 7:30 el planeta més menut i més pròxim al Sol es trobarà amb el més gros. Mercuri i Júpiter s’hi acostaran un a altre a 0,9º, menys de 2 diàmetres lunars.

Finalment recordeu que la nit del 29 al 30 d’octubre, el darrer dissabte de mes es canviarà a l’horari d’hivern. Haurem de retardar 1 hora els rellotges, passant de les 3 a les 2 de la matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-Final per a la missió Rosetta. 30 setembre 2016. Rosetta descansa prop de la seua amiga Philae. De la sèrie d’animació d’ESA.
2.- Stellarium.

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.