Pols d'estels

Comença juliol i els cels deixen enrere les nuvolades i s’imposa la calor. Retornaran les nits tropicals i les ponentades però finalment podrem observar les estrelles durant la nit, al poble i sobretot en les estades als Parcs Naturals valencians que ens inviten a fer activitats en defensa de la nit.

El mes de juliol es presenta més animat amb la possibilitat d’observar finalment planetes en la primera part de la nit. Mercuri i Venus es veuran poc després de la posta de sol mentre de Saturn guaitarà per l’est abans de la mitja nit. A més a més algunes interessants pluges d’estels faran acte de presència. Finalment alguns fenòmens curiosos com ocultacions d’estrelles brillants i conjuncions de planetes i la Lluna ens alegraran l’entrada de l’estiu.

Cel de l’estiu

El cel de l’estiu és ben particular. La presència de les constel·lacions de l’Escorpí, l’enemic mortal del gegant Orió, la constel·lació de Sagitari o la cafetera, en l’argot astronòmic, i Capricon no us deixaran indiferent. A més a més, si us trobeu a un indret amb poca contaminació lumínica, podreu admirar la Via Làctia, la llet vessada per la deessa Hera. I allí recte es troba el centre de la nostra galàxia, darrere de grans núvols de gas i pols que no ens deixen veure la gran llum del nucli galàctic.

També caldria destacar la presència del triangle d’estiu format per les estrelles Deneb del Cigne, Altair de l’Àguila i Vega de la Lira. Les estrelles ens confirmen que som a l’estiu.

Planetes

Els planetes Mercuri i Venus comencen a veure’s al cel de ponent poc després de la posta de Sol. Com que estan encara molt poc separats de l’astre rei només seran visible durant molt pocs minuts i ben prop de l’horitzó.

Mercuri es veurà més alt que Venus durant tot el mes, però així i tot, a les 22:30 ja s’haurà post. El 16 de juliol serà el dia que assolisca la major altura respecte a l’horitzó, en direcció a la constel·lació de Leo. El 22 de juliol el planeta assolirà el punt de la Màxima Elongació Oriental. Mercuri arriba a la seua màxima separació del Sol, en l’aparició vespertina.

Venus, per contra, es veurà durant el mes molt més baixet que Mercuri encara que més brillant. Es podrà veure ben prop de l’horitzó oest des de la posta de sol, cap a les 21:30 fins a les 22.30.

Dels grans planetes només Saturn serà visible abans de la mitjanit però la segona part del mes. A principi del mes el podrem veure eixir per l’horitzó est en la constel·lació d’Aquari a partir de la 1:30 però cada dia anirà eixint uns pocs minuts abans, de manera que a final de mes ja el podrem admirar a partir de les 23:30.

Els altres planetes, Júpiter i Mart s’han d’observar a la matinada abans de l’eixida del Sol. De fet Saturn, Mart i Júpiter es trobaran alineats, Saturn el més alt, Mart al mig i Júpiter prop de l’horitzó cap a les 6:00. Una lluna minvant visitarà cada planeta els primers dies del mes. La matinada del 3 de juliol la Lluna es trobarà prop de Júpiter.

Durant el mes de juliol el planeta Mart s’anirà acostant a Júpiter fins a l’aproximació màxima o conjunció del 14 d’agost. Mentrestant la matinada del 30 de juliol la Lluna farà un trio celeste amb els dos planetes sobre la constel·lació de Taure.

Pluges d’estels

Juliol 28. Pluja de meteors Peixos Austrínids. Activitat entre el 15 de juliol al 10 d’agost, amb un màxim el 28 de juliol. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Peix Austral. Encara es desconeix l’objecte precursor d’aquesta pluja; el que sí que se sap és que el millor moment per a observar-los serà a l’alba del dia 28, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Juliol 30.  Pluja de meteors δ Aquàrids del Sud. Activitat entre el 12 de juliol al 23 d’agost, amb un màxim el 30 de juliol. La taxa màxima observable serà de 25 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte que dona origen a aquesta pluja de meteors és el cometa 96P/Machholz. S’espera que el millor moment per a observar-los serà a l’alba del dia 30, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Juliol 30.  Pluja de meteors α Capricòrnids. Activitat entre el 3 de juliol al 15 d’agost, amb un màxim el 30 de juliol. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Capricorn. El cos pare de la pluja és el cometa 169 / NEAT, esperant que el millor moment per a observar-les serà en les primeres hores del dia 30, cap a la part sud-est de l’Esfera celeste.

Fenòmens curiosos (ocultacions i conjuncions)

Juliol 06, 17.35. Ceres en oposició. El planeta nan Ceres es troba alineat amb la Terra i el Sol, fent una línia recta; al mateix temps estarà en apogeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra; situant-se a una distància de 1,89 ua. La seua brillantor arribarà a una magnitud màxima de 7,3, i, per tant, necessitarà ser observat amb prismàtics o un petit telescopi. Es  trobarà en la constel·lació de Sagitari prop de l’estrella Ascella.

Juliol 14, 03.40 – 06.58. Ocultació lunar de Spica. La Lluna farà un acostament molt pròxim a l’estrela Spica (α Verge) creant una ocultació lunar visible en Amèrica. Aquesta no serà visible des del nostre país ja que a les 5:58 ja farà hores que Spica i la Lluna s’hauran post.

Juliol 15, 11.32. Conjunció de Mart i Urà, amb Mart passant a 0° 33´ al sud d’Urà, en direcció de la constel·lació de Taure. Caldrà veure-ho abans de l’eixida del Sol, a partir de les 3 del matinada quan ixen per l’est. Com que Mart és visible a simple vista, això permetrà descobrir Urà. Millor si s’utilitzen prismàtics o un telescopi petit.

Juliol 17, 20.07 – 00.30. Ocultació lunar d’Antares. La Lluna tindrà un estret acostament a l’estrella Antares (α Escorpí) que en algunes parts del planeta serà una ocultació lunar.

Juliol 24, 22:45. Conjunció lunar de Saturn. La Lluna s’acostarà a 0° 23´de Saturn. En algunes parts de la Terra la Lluna arribarà a tapar-lo però no serà visible al nostre país.

Màxima separació del Sol

El 5 de juliol la Terra es trobarà en l’afeli, el punt de l’òrbita terrestre més allunyat del Sol. Aquest dia la Terra és trobarà a 1,0167 ua de la nostra estrella. Per tant, al ple de l’estiu és quan la Terra es troba més lluny del Sol.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatge:

Santa Eulàlia de Can Serra, de nit. Lladorre, Pallars Sobirà. Ramon Oromí. 2016. CC BY-NC-ND 2.0

La tardor es consolida ràpidament i els núvols i la frescor s’imposen a tot el país. Caldrà ser pacient i buscar els llocs i els moments oportuns per admirar el cel nocturn. Les meravelles celestes continuen malgrat tot i s’ho val passar una mica de fet per veure-ho personalment. A més a més. amb el retorn a l’hora estàndard (UTC+1 o CEST), mal anomenada horari d’hivern, es fa de nit més aviat i, per tant, les observacions nocturnes son més còmodes.

El mes de novembre ve ple de fenòmens astronòmics interessants. El menú és ben farcit: quatre planetes seran visibles al llarg del mes, 3 en la primera part de la nit i un, una mica abans de l’alba. Una pluja d’estels famosa i de vegades ben abundosa de meteors i el pas d’un planeta menor fàcilment observable.

Quatre planetes a la vista

L’esquiu planeta Mercuri és actualment visible a la matinada, poc abans de la sortida del Sol. Cal trobar un lloc ben lliure d’obstacles mirant a l’est, com ara la vora de la mar, per veure’l en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estrella Spica, un dels 20 estels més brillants del cel.

La matinada del 3 de novembre una lluna minvant, en forma de tall de meló, s’hi situarà damunt. Serà bonic veure el triangle celeste format per la Lluna, Mercuri i Spica.

Després de la posta del Sol podrem admirar la brillantor del planeta Venus, que ben separat de la direcció solar, es fa ben visible al cel del capvespre. Són aquests dies en que els pocs avesats a l’observació del cel se sorprenen de veure un punt tan brillant i l’associen a OVNIs o fenòmens encara més estranys. És tan sols la natura, amics meus.

La vespra nit del 8 de novembre, a partir de les 19 h, una Lluna de 4 dies d’edat (temps passat des del moment de la lluna nova) se situarà prop de Venus. La Lluna, en forma de tall de meló, estarà ben fotogènica, en Sagitari, acompanyada del planeta de la deessa de l’amor.

Els planetes gegants continuen sent visibles en la constel·lació de Capricorm. En fer-se fosc, els planetes es veuen en direcció sud. però en avançar el mes, cada vegada es veuran més a prop de l’horitzó oest.

Saturn, situat a la dreta de la constel·lació és ja ben dèbil. Amb un petit telescopi encara podem gaudir dels anells i de la visió de la lluna principal Tità. La nit del 10 de novembre una lluna creixent se situarà a uns 4° al sud de Saturn, cosa que farà més fàcil la seua identificació.

Júpiter, molt més brillant, situat a l’esquerra de la constel·lació, mostra ben clarament les bandes de núvols i els satèl·lits només observant-lo amb un petit telescopi o uns prismàtics ben afermats sobre un trípode. La nit de l’11 de novembre, la Lluna se situarà a uns 4° al sud de Júpiter. En aquest cas Júpiter és tan brillant que és ben clar saber on és al cel.

Ceres fàcilment visible prop d’Aldebaran, l’estel rogenc de Taure.

Poques vegades tenim l’oportunitat d’observar fàcilment un asteroide amb prismàtics. Però els propers dies ho podrem fer ja que el primer dels asteroides, 1 Ceres, ara considerat un planeta nan, passarà a només uns minuts d’arc d’alfa Tauri, Aldebaran i, per tant ens servirà de referència. Uns prismàtics ens serviran perfectament per albirar un objecte famós descobert per Giuseppe Piazzi l’1 de gener de 1801. Mirant directament Aldebaran, podrem distingir un puntet brillant al seu costat que anirà canviant de posició de dia en dia. Això ocorrerà a principis de novembre. Diversos programes de simulació com SkySafari i Stellarium ens donen dates diferents per a la màxima aproximació a l’estrella, el 3 i 5 de novembre respectivament, i també distàncies diferents, però totes de l’ordre de 3-10 minuts d’arc. Aquestes diferencies són degudes a l’ús de diferents elements de l’òrbita en cada programa. En qualsevol cas, pot ser una bona oportunitat per observar i prendre imatges d’aquesta conjunció, si les núvols ho permeten, per suposat. Tanmateix no serà fàcil per la diferència de brillantor o magnituds dels dos objectes, Ceres 7,8 i Aldebaran 0,85. Ho intentem? A partir de les 21 h ja podrem veure bé la constel·lació de Taure i Aldebaran en l’horitzó est.

Finalment caldria parlar de les pluges d’estels del mes. Hi haurà 3 pluges, la dels Tàurids del Sud, amb el màxim el 5 de novembre, la dels Tàurids del Nord, amb el màxim el 12 de novembre, totes dues ben febles i associades al cometa 2P/Encke i la més interessant, la pluja dels Leònids.

El 17 de novembre és el màxim de la pluja de meteors dels Leònids. L’activitat de la pluja abasta des del 6 fins el 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable és variable, amb màxim de 20 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó. El cos responsable dels Leònids ha estat identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per observar-los serà la matinada del 17 de novembre, entre las 4 i les 6 de la matinada, cap a la part este de l’esfera celeste quan la constel·lació isca per l’horitzó.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- La Via Làctia sobre l’Observatori Astrofísic de Javalambre, comarca de Gúdar-Javambre, Aragó. 6 d’agost 2021. Moses Rodríguez. (CC BY-NC-ND 2.0)
2-5.- Stellarium.
6.- Carta de la trajectòria de Ceres sobre Taure en novembre de 2021. in-the-sky.org, Dominic Ford

L’objecte més gran del cinturó d’asteroides, Ceres, està essent explorat d’una manera sistemàtica des de fa quasi un any per Dawn, una revolucionaria nau de la NASA amb un sistema de propulsió digne de Star Trek.

Ceres és un planeta nan dins del reialme dels asteroides. La seua forma arrodonida i un diàmetre de 945 km la van col·locar l’any 2006 en el club dels planetes nans, juntament amb Plutó i Eris.

Tanmateix quan va ser descobert per Giuseppe Piazzi en Palermo l’1 de gener de 1801 va ser considerat un planeta, que, a més a més, omplia el buit entre Mart i Júpiter segons havia predit la Llei de Titius-Bode. El descobriment posterior d’altres cossos com Vesta van permetre concloure que Ceres era només el més gran dels membres del cinturó d’asteroides i per això el seu nom complet actualment és 1 Ceres.

Des de telescopis en la Terra o des del Telescopi Espacial Hubble s’observaren fa uns anys unes taques fosques, que s’associaren a possibles cràters, i d’altres taques molt brillants sense una explicació clara.

Per l’interés d’explorar el cinturó d’asteroides en detall, la nau Dawn de la NASA va ser llançada a l’espai el 27 de setembre de 2007. En un viatge de més de 8 anys va visitar primerament Vesta l’any 2011 on s’hi va estar en òrbita durant uns mesos, per a després dirigir-se cap a Ceres on arribà el passat 6 de març de 2015. Des d’aleshores ençà ha explorat el planeta nan en diferents òrbites cada vegada més pròximes al planeta nan fins arribar a situar-se a només 385 km de la superfície des del desembre passat.

El planeta nan rep el nom de la deesa romana de l’agricultura. El seu nom va ser proposat pel mateix descobridor Piazzi amb l’afegit del nom del rei de Sicilia d’aleshores, Ferran I. Tanmateix el nom proposat, Cerere Ferdinandea, va perdre ràpidament el cognom en no ser acceptat pels astrònoms europeus. Ara, amb l’arribada de Dawn a Ceres, i seguint una tradició ben arrelada de la Unió Astronòmica Internacional, totes els nous accidents geogràfics descoberts rebran noms de sers mitològics de totes les cultures del món relacionats amb l’agricultura. Com a curiositat, l’element químic ceri (nombre atòmic 58) va ser descobert el 1803 i va prendre el nom de l’asteroide, que s’havia descobert dos anys abans.

Quan l’any passat Dawn es col·locà en òrbita de Ceres va descobrir un món en miniatura, amb muntanyes i valls, grans fissures i unes taques molt brillants, les quals ja van ser detectades pel telescopi Hubble ja fa una dècada. Dins del cràter de 92 km Occator, nom del deu de l’arada i ajudant de Ceres, s’hi observa les taques brillants més grans, la composició de les quals han estat un misteri fins fa unes setmanes.

Finalment el passat 9 de desembre de 2015, els científics de la missió van informar a través en la revista Nature que les taques brillants podrien estar relacionades amb un tipus de sal, particularment una forma de la salmorra que conté sulfat de magnesi, hexahidrit (MgSO₄·6H₂O), similar al que podem trobar en alguns llocs a la Terra com a Manresa. Un altre estudi conclou que les taques podrien estar associades amb argiles riques en amoníac.

Aquesta segona conclusió és ben interessant ja que, de fet, a la temperatura en que es troba Ceres, el gel d’amoníac no es pot mantindre en la seua superfície i se sublimaria per la calor del Sol. Ara bé les molècules d’amoníac serien estables si es troben en combinació amb altres minerals com ara l’argila. Però hi ha encara una conseqüència més interessant si realment les taques blanques són causades per gel d’amoníac i és que aquest fet seria un clar indici que Ceres no es va formar en el cinturó d‘asteroides, on ara es troba, sinó molt més lluny del Sol, en les afores fredes del sistema solar i que després, les pertorbacions gravitatòries dels grans planetes l’haurien portat on es troba ara.

El passat 21 de desembre Dawn observà detalls del cràter Kupalo de 26 km de diàmetre. El seu nom prové del deu eslau de la vegetació i la collita. Amb un detall sorprenent, es veuen les parets del cràter d’impacte cobertes per un material blanc que podria ser algun tipus de sal.

Fa dos anys imatges preses des del Telescopi Espacial Hubble detectaren clars indicis de presència d’aigua emesa des de la superfície de Ceres. Tot fa pensar que existeix una capa d’aigua líquida en l’interior del planeta nan.

Es creu que Ceres és un cos diferenciat, és a dir que l’interior està format per diferents capes de distinta densitat. Hi hauria un nucli rocós sobre el qual hi hauria una capa de gel d’aigua. Aquesta capa de 100 quilòmetres de guix contindria fins a 200 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, la qual cosa seria més que la quantitat d’aigua dolça a la Terra.

Finalment caldria parlar una mica del motor iònic de la nau, digne d’una pel·lícula de ciència ficció i que segurament s’utilitzarà en altres missions. L’energia elèctrica que s’obté dels panells solars s’utilitza en part per a separar els electrons dels núclis d’un gas de xenó, ionitzant-los. Amb uns potents camps magnètic i elèctric, aquests ions són dirigits i accelerats fins a 40000 km/h fora del motor i, pel principi d’acció i reacció, causen una espenta a la nau. El sistema de propulsió de la nau Dawn és molt eficient, fins a 10 vegades més eficients que els tradicionals motors de combustibles químics. El vídeo següent ho explica.

Continuarem expectant pels descobriments que ens puga revelar la fantàstica nau Dawn.

Més informació: After 8 years, Dawn probe brings Ceres into closest focus.

Imatges:

1.- Imatge de Ceres obtinguda per Dawn. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
2.- Rotació de Ceres i cràter Occator. NASA/JPL-Caltech
3.-PIA19889: Dawn fa una mirada al cràter Occator.  NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.
4.- Cràter Kupalo, un dels cràters més joves de Ceres. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
5.- Diagrama de la possible estructura interna de Ceres. NASA, ESA, i A. Feild (STScI)
6.- Esquema d’un motor iònic. Oona Räisänen
7.- Vídeo de funcionament del motor de Dawn. NASA Glenn Research Center.