Pols d'estels

Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.

Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.

Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.

L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.

I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.

H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.

Així descriu els marcians:

Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.

I la seua mort final:

Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.

Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.

De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.

Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.

La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)

Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.

Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.

El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.

Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.

La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.

Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.

H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.

Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.

Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.

Acaba de tancar l’exposició sobre la trajectòria artística del director de cinema Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb 145 000 visitants des d’octubre passat, ha estat un èxit de públic, fet que indica la pervivència de la seua obra i l’arrelament en la cultura occidental. Els darrers dies de l’exposició vaig tindre l’oportunitat de visitar-la, gaudir-la i recordar amb ella una part de la meua existència.

Si hi ha pel·lícules que m’han impactat en aquesta vida ha estat 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick, estrenada l’any 1968, en plena eufòria per la carrera espacial i la pròxima arribada a la Lluna.

En el film Kubrick retrata un futur optimista per al futur de la humanitat, amb col·laboració de  la Unió Soviètica, i com la descoberta d’un estrany artefacte a la Lluna obre la porta al reencontre amb altres intel·ligències galàctiques. Aquesta visió esperançadora en el futur, malgrat la guerra freda, era estranya quan s’estrenà el film però va ser premonitòria del que vindria al cap de pocs anys.

Amb la col·laboració de l’enginyer i escriptor de ciència ficció  Arthur C. Clarke, de qui vaig llegir el llibre abans, el film aconsegueix un realisme espectacular tot respectant la física, obrint el camí a altres films que vindrien com Contact, Gravity o la més recent Interstellar, tots ells ben lluny d’inversemblants i falses guerres galàctiques i batalles espacials.  Amb 2001, s’aconsegueix recrear els viatges espacials, la intel·ligència artificial, l’existència d’altres mons diferents de la Terra. Tot això va ser possible al fet que el director s’assessorà durant quatre anys amb investigadors de la NASA per avançar-se de les innovacions tecnològiques que s’esperaven per a l’any 2001. Tecnologies que ara ens són familiars i que no existien aleshores, com les teleconferències, les pantalles planes i els superordinadors, ja son presentats en el film. Una constant aquesta, la de la documentació exhaustiva, que Kubrick practicà en cadascun dels seus treballs.

Aquest realisme del film i la coincidència amb l’arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong i Aldrin, va donar peu a la idea conspiranoica que l’aterratge al Mar de la Tranquilitat realment era una gravació en estudio realitzada per Stanley Kubrick. D’aquí eixí el fals documental Operació Lluna.

Aquesta pel·lícula, que està considerada com una de les millors de la història del cine, està plena de petits detalls que podem llegir per ací i també per allà. Una de les més famoses anècdotes va ser la manera com s’assignà el nom de l’ordinador HAL, acrònim de la llavors puntera empresa d’ordinadors IBM, agafant la lletra anterior de cadascuna de les lletres de l’acrònim de l‘International Business Machines.

A banda de veure clips famosos com l’escena de la tribu dels micos o del ball espacial al ritme de vals de Strauss, a l’exposició poguérem també embadalir-nos amb molts objectes mítics de 2001, com el tratge del cap de la tribu de micos del principi del film i al que l’actor i mim Daniel Richter va donar vida o el fetus del final. Diverses maquetes de la nau lunar i de la càpsula adornaven una sala, mentre que una immensa nau Discovery ocupava la gran sala on també s’hi podia admirar l’original del tratge espacial del comandant Dave Bowman (Keir Dullea) amb una rèplica de HAL9000.

Una retrobada emocional amb el geni que va aconseguir unir cinema, ciència i art en un mateix producte per al gran públic.

L’exposició repassa extensament tots els seus films i l’obra artística.

Kubrick començà amb la fotografia amb una càmera que li regalà son pare i l’any 1945, amb 17 anys, aconseguí publicar la seua primera foto a la revista Look sobre la mort del president Roosevelt.  Però ell continuava assajant. Prompte (1950-51) estrenà pel seu primer film, el documental Day of the Fight, sobre el boxejador Walter Cartier. Després faria el seu primer llargmetrage, Fear and Desire (1953), un triller policíac. En Look treballà un pocs anys més (1951), mostrant un gran talent fent fotos tan impressionants com aquesta:

La exposició repassà extensament cadascuna de les seus pel·lícules, des de Paths of Glory (1957), sobre uns fets esdevinguts en el front francés en la I Guerra Mundial, Spartacus (1960), basada en la guerra d’esclaus romans del segle I a.C., Lolita (1962), a partir d’una novel·la de Vladimir Nabokov, Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), una sàtira sobre la Guerra Freda amb un Peter Sellers espatarrant fent tres papers diferents, 2001: A Space Odyssey (1968), A Clockwork Orange (1971),sobre la violencia extrema de les bandes, Barry Lyndon (1975), sobre la noblesa anglesa del segle XVIII, The Shining, (1980), un film de terror amb Jack Nicholson de protagonista, i Full Metal Jacket (1987), una incursió ben realista de la guerra de Vietnam.

L’últim film de Kubrick fou Eyes Wide Shut (1999), amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes fent d’una parella rica i avorrida de Manhattan embolicats en una odissea sexual.

Llevat d’alguna obra, la majoria dels films aborden el problema de la violència institucional, la dels estats, bé en temps de pau (per exemple,  A Clockwork Orange (1971)) com en temps de guerra (per exemple,  Paths of Glory (1957),  Full Metal Jacket (1987)).

Stanley Kubrick, l’exposició, acabà amb un repàs al que anava a ser el seu següent film, una biografia de Napoleó, projecte en el qual portava treballant molt anys. Morí, però, sobtadament el 7 de març de 1999, i deixà inacabat la que seria segur una altra obra mestra. Ara sembla que hi ha interés per ressuscitar el projecte. HBO ja fa anys que treballa en l’adaptació d’un guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte. Serà un llarg documental o una minisèrie?

Les obres contundents van aixecar sempre polèmica. Tres dels films van ser objecte de censura i protesta abans de l’estrena per les temàtiques de violència i erotisme que presentaven: Eyes Wide Shut, Lolita i A Clockwork Orange.

Continuarem gaudint dels seus films que continuen fent pensar a les noves generacions.

«Stanley Kubrick» és una exposició del Deutsches Filmmuseum, Frankfurt am Main, Christiane Kubrick, Jan Harlan i l’Stanley Kubrick Archive de la University of the Arts London, amb la col·laboració de Warner Bros. Entertainment Inc., Sony-Columbia Pictures Industries Inc., Metro Goldwyn Mayer Studios Inc., Universal Studios Inc., i SK Film Archives LLC.

Més informació sobre l’exposició es pot trobar a: Stanley Kubick, Exibition.

Imatges:

Diverses imatges de l’exposició. Enric Marco.

Retornem al Corral de Rafel, un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que, patrocinat pel seu ajuntament, pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els habitants.

Aquesta vegada, però, ha estat a principi d’estiu quan ha tingut lloc la III Nit d’Observació Astronòmica, organitzada per la Regidoria de Medi Ambient.

Quasi dues-centes persones s’hi apuntaren a l’activitat per gaudir del cel nocturn de l’indret, que a primera hora de la nit es presentava ben ras, amb només uns flocs de núvols per l’horitzó.

El sopar a la fresca va servir per retrobar velles amistats de la comarca i fer noves coneixences però ràpidament el regidor de Medi Ambient, Paco Sanz passà a la presentació del conferenciant de la nit, jo mateix, que durant la xarrada: “Planetes extrasolars: de Starwars a Interstellar. Realitat o ficció?” vaig repassar les darreres recerques de nous mons més enllà del sistema solar i les possibilitats de trobar-hi vida, tot comparant-ho amb els mons imaginats de la ciència ficció.

I en finalitzar la xarrada, després de respondre les nombroses preguntes del públic, es passà a continuar la nit amb l’observació del cel, a través de tres telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Els planetes Júpiter, Saturn i el rogenc Mart van causar admiració als visitants, sobretot als nombrosos xiquets presents. En definitiva, va ser una nit magnífica!

Les impressionants imatges de David Pascual donen fe de la fantàstica nit que passàrem tots junts al Corral de Rafel.

A més a més, com l’any passat, Lluc Avellan ha fet un vídeo en el que tinc una petita intervenció valorant l’activitat de divulgació de l’astronomia.

Més informació:
L’Alcúdia convierte en una costumbre la observación astronómica nocturna, Levante. La Ribera, 11 juliol 2018.

Imatges de David Pascual.
Vídeo de Lluc Avellan. totarribacomunicacio.wordpress.com
696 184 490

A la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) a València, fa uns dies vaig parlar dels planetes que ens mostra la ciència ficció i de si aquests s’ajusten o no al que coneixem dels exoplanetes que alguns observatoris com ara Kepler van descobrint. Els amics d’AVA han fet una crònica de la sessió del que vaig explicar. Podeu llegir la versió valenciana ací baix:

Divendres passat, 5 de maig, vam tenir ocasió d’assistir a l’amena xerrada del nostre company Enric Marco sobre el que l’astronomia ens ha ensenyat sobre planetes i exoplanetes, i fins a quin punt veiem el seu reflex en els escenaris planetaris que ens mostra el cinema de ciència-ficció.

Va començar fent un ràpid repàs, a través d’imatges i breus escenes de pel·lícules clàssiques com les de la saga de Star Wars, Dune, Superman, i les més recents com Avatar o Interestellar.

En la majoria d’aquests films els diversos planetes (Tatooine, Mustafar, Hoth, Bespin, Kripton, Dune…) solen ser perfectament habitables per a l’ésser humà incloent una atmosfera respirable i amb gravetat terrestre. Només solen aparèixer exòtiques diferencies extraterrestres en els seus cels, amb diversos sols i llunes, o en la seua biodiversitat. Ens presenten planetes desèrtics (gelats o càlids), coberts de lava, oceànics o coberts de selves…, que un únic ecosistema sembla dominar-ho tot. Però, s’apropen a la realitat aquests escenaris extraterrestres? En moltes ocasions s’ha pres com a referència el nostre sistema solar imitant planetes ben coneguts com Mart, Venus o el nostre planeta mateix, però per els més estranys s’han imaginat ambients que, en ocasions, s’assemblen bastant al que sabem dels exoplanetes.

Però, què se sap dels planetes extrasolars? En 1995 es descobreix el primer exoplaneta orbitant 51 Pegasi; avui ja són més de 3400 els confirmats gràcies a una sèrie d’enginyoses tècniques (velocitat radial, trànsits, astrometria, etc), que ens permeten esbrinar indirectament dades sense arribar pràcticament mai a poder captar-los per observació directa a causa de la seua enorme llunyania i a aquest efecte d’emmascarament produït per la llum del seu estel. El telescopi espacial Kepler, que utilitza el mètode dels trànsits, ha estat fins ara el major descobridor d’exoplanetes. I de moment una quinzena de casos semblen ser relativament similars al nostre planeta per la seua composició rocosa, la seua grandària i la temperatura superficial.

S’han descobert abundants gegants gasosos, molt més grans que Júpiter, minineptuns, i planetes rocosos, tant superTerres, diverses vegades més grans que el nostre planeta com alguns pocs de la grandària de Mart o menors. Alguns fins i tot orbiten sistemes estel·lars binaris, alguna cosa que es creia impossible, i que ens mostraven al planeta Tatooine en la història de Star Wars, quan ni tan sols s’havia demostrat l’existència de cap exoplaneta.

També va repassar el concepte de zona d’habitabilitat estel·lar, que no implica en absolut que puguem traslladar-nos sense més a un planeta que orbite dins d’ella sinó només que està a la distància adequada del seu sol perquè, en cas de contenir aigua, aquesta pogués trobar-se líquida en la superfície. Però clar, que siguin planetes que permeten la vida humana és una exigència del guió en molts dels casos.

D’entre els planetes que més s’han apropat a la realitat astronòmica, Enric va destacar Avatar, on Pandora, l’escenari de la pel·lícula, és una lluna de vida exuberant que orbita un gegant gasós. També Interestellar, on apareix un planeta oceànic girant al voltant d’un forat negre i on els astronautes que el visiten sofreixen la coneguda paradoxa relativista del temps.

Per acabar va destacar un altre detall important en aquestes pel·lícules. La gravetat als planetes visitats és indistingible de la terrestre, alguna cosa que semblava una còmoda suposició dels guionistes per facilitar el desenvolupament de la trama, però que sorprenentment sembla que es podria complir en la realitat. Perquè ens va mostrar un estudi científic en què es descobreix que en la majoria de planetes coneguts existeix una curiosa relació entre grandària i densitat, que fa que la gravetat superficial sigui igual, major o menor que la terrestre, però que no s’allunya massa d’ella.

En resum: una entretinguda xerrada per aprendre astronomia i donar un repàs a la ciència-ficció, afició que compartim molts, tal vegada la majoria, dels amants de l’astronomia.

Imatges:

1.- Algunes moments de la xarrada. AVA
2.- Tatoine, Star Wars
3.- Pandora. Avatar. James Cameron.

De vegades reps un petit regal sense esperar-ho. Com el que m’ha tocat fa uns dies en visitar el petit però ben complet Museo de las Ciencias de Castilla-La Mancha situat a Conca. Convidat per José María Sánchez Martínez d’AstroCuenca, i responsable de l’Àrea d’Astronomia del Museu, vaig participar en el tradicional Ciclo de Conferencias AstroCuenca que ja va per la sisena edició.

El visitar la ciutat castellana sempre és interessant i, des que posaren en marxa l’AVE a Madrid només està a 55 minuts de València. S’ho val anar-hi per explorar el Museu de la Ciència inaugurat fa uns anys. L’astronomia, l’astronàutica, la biologia, la tecnologia són les àrees principals d’aquesta instal·lació de divulgació científica. També disposa d’una àrea de paleontologia on es destaquen els rics jaciments de fòssils conquesos però l’obertura pròxima del nou museu paleontològic mourà aquests materials a les noves instal·lacions.

L’associació d’aficionats a l’astronomia AstroCuenca organitza des de fa ja 6 anys un cicle de conferències amb diversos experts en diferents temes astronòmics i, enguany han tingut la deferència de pensar en mi.

Amb la xerrada Planetas extrasolares: de Star Wars a Interstellar. ¿Realidad o ficción? vaig tractar d’explicar els avenços en el coneixements sobre planetes descoberts fóra del sistema solar amb l’ajut de les ficcions planetàries més o menys realistes de las pel·lícules de la ciència ficció.

Vaig detallar els sofisticats mètodes de detecció que ens han permès de conèixer les principals característiques dels nous planetes i vaig enumerar les condicions per albergar vida tal com la coneixem. Però d’altra banda, a través dels films de ciència ficció, tenim en ment planetes de molt diversa tipologia: Tatoine a Star Wars, Pandora a Avatar, el planeta de Mann a Interstellar, etc. A la llum del que actualment sabem dels exoplanetes, podem preguntar-nos si aquests planetes ficticis són realistes o bé són inversemblants, perquè només són possibles en la imaginació dels guionistes. Vàrem repassar algunes escenes de films ben coneguts i veiérem que en alguns d’ells els mons que ens proposen són ben reals.

Fotos: Diversos moments de la visita i xarrada. Enric Marco.

Un estudi de la Universitat demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts tenen una gravetat similar a la de la Terra. Mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la ciència ficció. Passejar pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, no sembla ja una idea tan absurda.

Investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, en el Parc Científic, han publicat un estudi en la revista ‘Astrobiology’ que demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts –planetes que es troben en altres sistemes solars– tenen una gravetat similar a la de la Terra.

L’estudi fa un càlcul de la velocitat d’acceleració que tindria un objecte deixat caure sobre diferents cossos del Sistema Solar i de gran nombre d’exoplanetes. Aquesta acceleració depèn del valor de la gravetat en la superfície de cada astre, valor que és calculat a partir de la massa i del radi mesurats per a cada planeta. En la superfície de la Terra aquesta acceleració val g = 9,8 m/s².

L’article publicat en ‘Astrobiology’ distingeix tres famílies diferents de planetes: cossos de massa menor que la de la Terra, per als quals la gravetat superficial augmenta com l’arrel quadrada de la seua massa; gegants gasosos amb masses majors a 300 vegades la massa terrestre, on la gravetat superficial és directament proporcional a la massa del planeta; i una regió intermèdia, entre 1 i 300 vegades la massa de la Terra, amb gravetat superficial pràcticament constant i molt similar a la terrestre, on es troben les superterres i els neptuns –cossos amb un nucli rocós important on l’atmosfera comença a tenir un pes significatiu en la massa planetària. La Terra, segons l’estudi, es troba just en la zona de transició a aquesta tercera família de planetes, la qual cosa la converteix, curiosament, en el membre més petit possible de la família de les superterres.

El treball aporta noves dades a l’astrobiologia –la gravetat és un factor limitant en el creixement dels organismes– i ofereix un resultat sorprenent sobre el qual els científics no poden encara trobar explicació. “Desconeixem les causes que provoquen aqueixa similitud gravitatòria, ja que encara no existeixen models que la justifiquen”, assegura Fernando J. Ballesteros, cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic, que ha dirigit la recerca.

I mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la cinematografia de ciència ficció, gènere bastant reprovat en aquest aspecte pel fet d’oferir representacions fantasioses i lleugerament resoltes de la gravetat en planetes diferents a la Terra. Així ocorre especialment en space operes com ‘La Guerra de les Galàxies’, on els personatges visiten planetes diferents sense que s’aprecien canvis en la gravetat; un fins avui ‘presumpte error’ però, en certa manera, una concessió cinematogràfica.

No obstant açò, després dels resultats d’aquest estudi que està cridant l’atenció dels mitjans de divulgació científica, passejar-se pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, podria no haver sigut una idea tan absurda.

Referència de l’article: “Walking on Exoplanets: Is Star Wars Right?” (Astrobiology 16 n. 5, 2016 (doi: 10.1089/ast.2016.1475).

Més informació: http://online.liebertpub.com/doi/10.1089/ast.2016.1475
A partir de la nota de premsa de la Universitat de València.

Figures:

1.- Fernando Ballesteros sobre la Lluna.
2.- Gràfic on es troben classificats els exoplanetes depenent de la seua acceleració superficial o gravetat.
3.- Luke Skywalker en Tatooine. El planeta amb dos sols. Star Wars.

Eixim a la nit per veure el cel, lluny de la ciutat que ens ha furtat les estrelles. Si tenim una bona nit, veurem milers de punts lluminosos que, des de fa centenars d’anys sabem, que són sols com el nostre Sol.

Fa només 20 anys, però, que el coneixement humà ha anat una mica més enllà i ara ja coneixem que molts d’aquests Sols no estan assoles en el seu girar al voltant del centre de la Galàxia, sinó que la majoria estan acompanyats per planetes, cossos potser semblants, però segurament diferents als nostres del sistema solar. Avui, parlarem de planetes sota la llum d’altres sols i sobre la seua relació amb la ciència ficció.

Podcast, Ecos del Cosmos, 16 de gener 2015

Hui parlem dels planetes sota la llum d’altres sols, i sobre la seua relació amb la ciència ficció. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista, I a mi què (en la qual parlem del metall líquid) i el nostre Astroconcurs.

Astropregunta:

Qui va ser responsable de la seqüència de lletres que podeu escoltar al final del programa i què vol dir?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge. De la mateixa manera que el planeta Tatooine de Luke Skywalker en Star Wars, Kepler-16b orbita un grup de dues estrelles. Representa ací com un planeta rocós, Kepler-16b podria ser també un gegant gasós com Saturn. Les perspectives per a la vida en aquest món estrany no són massa bones, ja que té una temperatura semblant a la del gel sec. Però el descobriment indica que la icònica doble posta de sol de la pel·lícula no és ja només ciència ficció. NASA.

Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Arthur C. Clarke

Amb un poc de retard vull fer un xicotet homenatge a Arthur C. Clarke, enginyer i escriptor de ciència ficció, mort el dia de Sant Josep, el passat 19 de març.

Sempre he tractat de llegir bona literatura de ciència ficció. Això no sempre ha estat possible. Per la meua formació no suporte llibres o pel·lícules en que es violen sistemàticament les lleis de la física. Sempre he pensat que si un autor de novel·les històriques és capaç de recrear l’ambient i respectar els fets històrics també ha de ser possible fer una bona novel·la de ciència ficció respectant els fets de la natura. És clar que per respectar-los cal conéixer-los i ací pot estar el problema. Els autors no solen tindre una gran ni menuda cultura científica.

Amb Arthur C. Clarke la cosa era diferent. Enginyer de professió va ser el que primer va dissenyar els satèl·lits geoestacionaris, aquells que romanen sobre la mateixa posició sobre un punt de la Terra en girar a la mateixa velocitat que ella. Com a escriptor de ciència ficció aquest autor va contribuir-hi amb bons llibres a fer-me passar molt bons moments de lectura. En el seu moment, ja fa anys, vaig llegir les obres 2001, una odissea de l’espai, Cita amb Rama i la sublim Les fonts del paradís. Clarke va saber parlar del futur sense inventar-se res que no fora factible ara o en pocs anys.

Amb 2001, una odissea de l’espai, que vaig llegir abans de veure la pel·lícula, vaig quedar molt content. Tota la història de la humanitat en un llibre. Com podia ser un futur encontre amb intel·ligències extraterrestres. Sense OVNIs ni rucades de cap mena… Després van vindre 2010, 2061 i 3001, no tan interessants.

Cita amb Rama, comença amb un tema plenament d’actualitat. La possible caiguda d’un objecte celeste sobre la Terra, tema del qual ja he parlat diverses vegades. En la vigilància extrema des de la Terra es descobreix un nou objecte. Però aquest donarà més d’una sorpresa.

Finalment, Les fonts del paradís, proposa un somni. Com anar a l’espai sense coets. Pujar en ascensor com ho fet per pujar a casa. Un somni? Sembla que algunes agencies espacials estan mirant-s’ho.

Jo sempre he contraposat Clarke amb l’altre gran autor de ciència ficció, Isaac Asimov. Però aquest, que era químic de professió, sempre m’ha semblat més fluix i massa prolífic. Va escriure massa i tot no tan bo. A més li vaig agafar mania en la seua serie La Fundació en que basava la prosperitat del planeta amb la creació de centrals nuclears… I dels residus què?

Bé, tornem a Arthur C. Clarke. Moltes gràcies, Sir…

Foto: Una foto de Sir Arthur C. Clarke, firmada per ell mateix el 24 de gener de 2001 i enviada a Michele Crudele, qui és el propietari  (http://www.crudele.it).

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

El XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València, va estar lliurat ahir a Alzira a Fernando Ballesteros per l’assaig Gramàtiques extraterrestres que parla de la possibilitat de l’existència de vida extraterrestre i del tipus de comunicació que utilitzarem quan contactem amb ells.

La possibilitat de trobar vida en altres móns ha estat durant molts anys un pensament molt extens entre astrònoms (veieu sinó la magnífica sèrie Cosmos de Carl Sagan) però no tant entre biòlegs que sempre s’ho havien mirat des de més lluny.

Els estudis extensius de la superfície de Mart, els sorprenents descobriments de vida en situacions extremes (extremòfils) a la Terra i la troballa de més de 200 planetes al voltant d’altres estels ha posat a treballar als biòlegs per veure la possibilitat de biosferes extraterrestres.

Però resulta que buscar vida extraterrestre intel·ligent és més fàcil que buscar vida no intel·ligent ja que la primera va a manifestar la seua presència a gran distància quan aquells sers intenten comunicar-se entre ells.

Algunes grans antenes de la Terra estan ara mateix captant tots els senyals de ràdio de l’univers en busca d’aquestes comunicacions. La revista El Temps va publicar fa uns dies una entrevista a Seth Shostak, membre de l’Institut SETI. La informació rebuda de l’espai és immensa i amb els milions de terabytes d’informació captada no hi ha cap ordinador al món capaç de determinar si en aquestes dades hi ha algun senyal intel·ligent. Per allò, desde l’any 1999 distribueixen trossos menuts d’aquestes dades  als ordinadors de milions de voluntaris d’arreu del món. És un gran projecte de computació distribuïda anomenat projecte SETI@home (web del projecte a Catalunya). Com diuen a la web: SETI@home es un experiment científic que utilitza ordinadors connectats a Internet per a la Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre (SETI). Pots participar executant un programa gratuït que descarrega i analitza informació de radiotelescopis.

Contactar amb aquesta vida intel·ligent serà encara més difícil. La llunyania d’aquests móns habitats faria que els missatges tardaren desenes, centenars o milers d’anys a arribar. Com diu Seth Shostak, seria com llegir Ciceró o Juli Cèsar, textos antics però interessants.

Però com parlarem amb ells? En quina llengua? El llenguatge de les matemàtiques?

D’aquest tema parla el llibre del bon amic Fernando Ballesteros que acaba de guanyar el XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València. Podeu llegir la noticia que ha aparegut a Levante. Fernando és un astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i autor de nombroses col·laboracions en premsa i en ràdio. A aquest apunt de Javier Armentia es parla de les seues intervencions a Radio 1.  A més compartim, ell i jo, les observacions populars d’astronomia Nits de Divendres, Nits d’estels organitzades conjuntament pel departament d’Astronomia i Astrofísica i per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Del sopar de lliurament dels premis ja n’ha parlat Juli Peretó a aquest apunt.

Quan isca publicat el llibre premiat Gramàtiques extraterrestres ja el comentarem llargament. Enhorabona Fernando!

En aquesta pel·lícula els científics són retratats de manera ridícula: o bé jugant al golf en hores de feina dins d’un laboratori ple d’ordinadors(?), com passa al principi, o bé despentinats i amb cara de boig com el cap de l’àrea 51. Aquest últim amb una semblança sorprenent al científic boig de Retorn al futur. Jo no en conec cap així…. Per suposat els militars saben sempre el que cal fer, vestits impecablement amb els seus uniformes.

La nau principal dels extraterrestres té una massa, segons diuen, d’un quart de la massa de la Lluna. Es situa en òrbita terrestre. Però paradoxalment no produeix cap efecte sobre la Terra: ni marees més intenses i catastròfiques ni cap altre problema gravitatori, com la variació de la rotació terrestre i canvi en l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. D’on surt tanta massa? perquè al final els protagonistes entren dins la nau extraterrestre i està buida!!! Així que les parets han de ser d’un material molt però que molt dens per a compensar, dic jo.

El protagonista militar (Will Smith com a Capità Steven ‘Steve’ Hiller) s’acomiada de la seua xicota dient que els extraterrestres han vingut des de 90 000 anys. Anys és una unitat de temps? Suposant que volguera dir 90 000 anys llum, això és 6 vegades el radi de l’Univers. Així que han vingut de més enllà de l’Univers.

Però el que ja és massa, com bé em va assenyalar un amic, és que els extraterrestres utilitzen Windows com a sistema operatiu en les seus naus!. No saben si XP o 98. Això és evident quan el protagonista civil (Jeff Goldblum com a David Levinson) introdueix un virus informàtic terrestre, és a dir de windows, en el sistema operatiu dels dolents. L’imperi de Bill Gates és, sembla ser, ja galàctic….

Només he parlat de les inconsistències físiques i astronòmiques del film. Un biòleg podria parlar, si tinguera ganes, de les barbaritats dels sers espacials. Una mena de polps amb molt mala bava però que respiren oxigen. A  més, es diu al film, són com llagostes que van de planeta en planeta esgotant els recursos. Evolutivament parlant caldria dir-ne alguna cosa. Tanta tecnologia i no són capaços de crear res…

De la millonada de diners gastats en efectes especials s’haguera pogut desviar un petita part en pagar un assessor científic. Així, almenys, l’acció seria més versemblant.