La guerra dels mons
Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.
Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.
Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.
L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.
I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.
H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.
Així descriu els marcians:
Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.
I la seua mort final:
Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.
Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.
De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.
Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.
La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)
Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.
Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.
El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.
Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.
La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.
Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.
H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.
Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.
Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.