EL POSETS PER LA CRESTA ESPADAS 19.07.2009
Per Joan Lladó
D’ençà que començàrem a parlar d’aquesta escapada d’estiu a Pirineu, el primer destí fóu la vall d’Ordesa. Pensàrem en una col·lectiva on hi tinguessin cabuda tots els nivells, tant físics com tècnics i ja no diguem intel·lectuals de la colla. Un parell de dies amunt i avall pels bonics recons que amaga aquest anfiteatre gegantí. Amb calma, sense córrer, badant, dormint allà on s’escaigués… Com que la convocatòria no va ser gaire nombrosa, ens decantàrem per l’alternativa que ja havia estat ajornada l’any passat i que proposà l’amic Martí: el Posets fent la cresta Espadas.
Finalment quedàrem tres de tots els excursionistes convocats per aquesta escapada: l’Albert, en Martí i servidor vostre. L’Albert es prestà per dur el XC (crocanti). Agafem-nos fort!
Marxem cap a la una del migdia de dissabte. A l’AP-7, a l’alçada de Rubí ja trobem retencions. Que bonic. A l’autovia però, hi ha fluïdesa. Ens aturem, com ja és costum, a dinar a Bellcaire d’Urgell. Tot i que fa bon dia i calor, aquesta no és sufocant.
Arribem al Puente de Espigantosa, a la Ball de Grist, cap a les sis. Ple de gom a gom. Preparem les motxilles, ens repartim la tenda, ens guarnim i comencem l’aproximació a la cresta. Ens esperen 1000 m. de desnivell amb les motxilles plenes. El refu, l’Àngel Orús o del Forcau, a 2100 m., com és habitual en aquesta època, ple a vessar. Hi fem una ullada. Les obres de fa alguns anys el canviàren de dalt a baix, sembla un hotel. Qui l’ha vist i qui el veu. Molt malament qui projectà de posar rajoles -encara de pedra- a la terrassa. Els encontorns molt bruts i deixats. Els mosquits se’ns mengem. Fotem el camp.
Seguim el GR en direcció a la Canal Fonda. El gos del refu ens segueix. Veiem una tenda plantada prop del camí, a deu minuts del refugi. S’hi senten veus femenines. Imaginació. Travessem el Torrente de Llardaneta quan és ben entrada l’hora baixa. Fa fresca. Arribem als peus de la Canal Fonda cap als 2600 m. i cerquem un bon pla herbós. El trobem. És arrecerat i lluny d’ulls policíacs. El gos encara no se’n torna. Ens fa companyia. Ens abriguem, muntem la tenda i anem a cercar aigua. Sopem amb poca gana, tret d’en Martí que devora.
El moment i el lloc no ténen preu. Li fa mil voltes al refugi tret de sopar entaulats, calent i mig servits.
Ens encabim ben justos a la tenda cap a quarts d’onze. Posem el despertador a les sis i abans d’adormir-nos, llegeixo en veu alta la ressenya de la cresta extreta del llibre d’en Capdevila. Cal prendre mesures.
Tot i el tranquilitzant, al sac he fet mil tombs. No he dormit de tirada. En Martí tampoc. L’Albert, tot i no haver-li sentat bé el dinar, -ai el marisc de les planes de Lleida!- el tranquilitzant l’ha fet dormir com una marmota.
Ens llevem amb el dia ben clar. Esmorzem. Preparem les motxilles d’atac. Tenda muntada i motxilles grosses es queden.
Enfilem cap l’Ibón de Llardaneta. El voregem per ponent i prenent de seguida alçada, encarant el Coll d’Eriste (2860 m.) Aquí comencem la cresta. Fem primer els Tres Pitones que ja ténen la seva dificultat i el tercer d’ells és el primer tres-mil de la jornada, el Diente Royo (3010 m.) Aquesta dificultat que deia, rau més en la baixa qualitat del tipus de roca, molt trencada, i la poca evidència de l’itinerari. Del vessant de ponent hi puja un vent força frescot i cal abrigar-se. Seguim crestejant per terreny fàcil i arribem al Pic Pavots (3124 m.) A partir d’aquí és on ens trobem amb altres alpinistes. Tothom que puja a fer la cresta ho fa per la tartera fins el coll del mateix nom. No sé pas quines ressenyes es deuen mirar.
Deixem de banda la Tuca Forau de la Neu que resta decantat de l’itinerari. A nosaltres, fer o no fer un altre tres-mil, no ens treu pas la son. Seguidament iniciem l’ascens al Pico de las Espadas (3332 m.) que de lluny fa patxoca però quan hi som enfilats no és tant difícil com semblava. Aquest ha estat el tram més divertit pel que fa a roca i a passos més esportius.
A partir d’aquí ve un tram força horitzontal i aeri però sense complicacions. Cal esmentar el pas d’equilibri abans de la Tuca de LLardaneta (3311 m.), per passar les bretxes que cauen en tobogan a banda i banda. Deunidó. Glups. Trepitgem tot seguit la Tuqueta Roya (3273 m.) de la que baixem, sense entretenir-nos, cap al coll Jean Arlaud i d’aquí, per una ampla tartera amb el camí fresat, fem el cim del Posets (3375 m.)
De la cresta estant, ja vèiem una bona corrúa de gent pujant al cim i quan hi arribem, hem de fer cua per fer-nos la foto al vèrtex.
Arrecerats en un mur de vivac, fem un mos tot fent-la petar amb els excursionistes que van arribant, curiosament la majoria, catalans. Arriba el grupep dels tres cascos blancs que ens seguien a la cresta, dues noies i un noi. Ell, tot encuriosit per on havíem començat a crestejar. Nosaltres encuriosits amb una de les noies. Son d’Osca i diuen que no els fa res que els invadim. Els catalans.
Quan hem observat bé els panorames, comencem el descens pel camí normal d’Eriste. El següent objectiu: El Diente de la LLardana (3085 m.) Al límit superior de la Canal Fonda la travessem i comencem flanquejant per una faixa mig herbosa. Deixem els bastons quan es comença a enfilar. En una ràpida grimpada som dalt i el paisatge que ens ofereix el cim és espectacular: el Forau de la Neu als nostres peus encimbellat amb la imponent cresta que acabem de coronar. Fantàstic. Els plecs petris ens ténen distrets una estoneta i entre ells ens impressionen els tobogans que formen els diferents estrats i que una estona abans hem hagut de passar-hi, com aquell qui diu, fent tentines.
Quan tornem a la Canal que té un bon tram de neu, continuem la davallada fent un xic d’esquí. Enlloc de fustes, les bambes. També van bé. Avall que fa baixada. Els que ens veuen diuen: -Només ens faltaria baixar així. Amb la feinada que tenim amb els grampons…
Hem baixat la Canal Fonda en un tris-tras i a la tenda, després de desmuntar-la, hi fem un petit refrigeri. Ara només en resta arribar al cotxe i completar els 1800 m. de desnivell de baixada des d’el cim del Posets.
Amb la cascada de Espigantosa com a teló de fons, ens fem una refrescada al riu
abans d’afagar el cotxe. Hom ho agraeix. I amb el record de la gropa oscana, ens gratifiquem amb una beguda encara fresca de la nevera.
Dinar a Graus i a casa a quarts de nou.
Per molts anys!
A reveure,
Joan Lladó
Els corriolers-trescaires: el Mamalló, el Màster i en Pistons.
Itinerari completat -de tenda a tenda- en: 6h15min.
Desnivell + acum. de tenda a tenda: 1175 m.
Desnivell + acum. des d’el pàrquing: 2215 m.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.
Les fotos d’el Mamalló: clica aquí. (dijous o divendres)