Invitats per l’ajuntament, fa uns dies tornàrem al Corral de Rafel, una casa de camp situada al terme de l’Alcúdia (la Ribera Alta), que fa de centre mediambiental del municipi. Transcric amb alguns afegits la crònica que en va fer a Facebook Vicent Boix, el tècnic mediambiental i l’organitzador de l’activitat.
El passeig botànic va servir per comentar les profundes arrels culturals de les plantes representades pels seus noms científics, així com per relatar les aventures amoroses dels sàtirs o la saviesa del coneixement de les herbes medicinals, la cultura i art del centaure Quiró. També per fer-nos saber fets curiosos com el que contà Vicent Boix de com els fenicis introduïren l’espart a la península ibèrica. Tot d’històries ben conegudes a l’antiguitat i que han inspirat multitud d’obres artístiques.
També va ser molt comentada l’exposició Biodiversitat desenvolupada a totes les escoles de l’Alcúdia sobre la biodiversitat del terme i que es podia veure en una zona coberta del Corral.
Mentre els membre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor acabaven de muntar tres telescopis a l’exterior, poguérem gaudir d’un sopar ben bo sobretot pel fet de menjar a la fresca a la llum de la Lluna
En acabar de sopar va ser l’hora de la xarrada. Enric Marco tenia pensat parlar-nos del tema astronòmic de l’any, els forats negres, una vegada li hem pogut veure la cara al que tenim enmig de la Via Làctia. Amb un títol suggeridor: Forats negres: per qué ens atrauen tant? Enric ens feu una dissecció acurada d’aquests objectes tan exòtics i fora de l’experiència humana.
En finalitzar, la regidora de Medi Ambient, Isabel Madramany va entregar dos detalls a Enric per la xarrada i per la seua estima a l’Alcúdia.
La darrera part de la nit astronòmica es va dedicar a observar el cel amb la bateria de telescopis que havíem dut des de la Safor. Els assistents a la vetlada observarem la brillant Lluna en quart creixent, els cràters i les muntanyes. Per veure Saturn val caldre esperar fins les 12 de la nit. Per als que es quedaren s’ho va valdre ja que Saturn es presentà amb l’anell magnífic i el seu satèl·lit Tità sobre el sostre de l’Alcúdia.
———————–
Imatge de Saturn feta amb mòbil. A ull nu es veia molt millor…
Vull expressar el meu agraïment, a l’ajuntament de l’Alcúdia, a Vicent Boix i a l’Agrupació Astronòmica de la Safor,
Les primeres cinc imatges científiques que l’equip del nou telescopi James Webb (JWST) va presentar en públic fa uns dies no han deixat ningú indiferent. La multitud de detalls nous que s’hi poden veure, la textura de les estructures mostrades, la gran resolució que s’ha aconseguit fan albirar, sense dubte, l’obertura d’una nova era de l’observació espacial.
James Webb, el telescopi de 6 metres de diàmetre situat actualment al punt L2, a 1,5 milions de km de la Terra observa l’Univers en les longituds d’ona de l’infraroig. Les primeres galàxies, un dels principals objectius científics que es pretén estudiar amb aquest telescopi, són tan allunyades en l’espai i el temps que s’han enrogit per l’expansió de l’Univers. A més la pols de les nebuloses i de les galàxies absorbeix la llum emesa per les estructures internes i només l’observació amb radiació infraroja pot mostrar-nos-les. Així l’ús de detectors infrarojos és absolutament essencial per a estudiar l’univers primerenc i els objectes difusos.
Detall de SMACS 0723. La galàxia el Llimac. NASA, ESA, CSA i STScI
La primera imatge científica presentada per l’equip del JWST va ser la del cúmul de galàxies SMACS 0723. Com a primer plat s’oferí la imatge infraroja més profunda de l’univers obtinguda fins ara. Coneguda com el primer camp profund del James Webb, aquesta imatge del cúmul de galàxies està plena de detalls.
Han aparegut a la vista per primera vegada milers de galàxies desconegudes, inclosos molts altres objectes més febles no mai observats fins ara. I tot això en una fracció minúscula del cel. Per apreciar la magnitud de zona estudiada, aquesta porció de l’univers té aproximadament la mida d’un gra de sorra sobre el dit d’una persona amb el braç estés.
Aquest camp profund, captat per la càmera d’infraroig pròxim (NIRCam), és una composició d’imatges obtingudes a diferents longituds d’ona, durant un total de 12,5 hores. S’ha aconseguit aprofundir en l’univers llunyà a longituds d’ona infraroja molt més enllà dels camps més profunds que obtingué fa anys el telescopi espacial Hubble, per aconseguir els quals va trigar setmanes.
La imatge compara la profunditat d’observació dels telescopis terrestres i alguns espacials com el Hubble comparat amb James Webb. NASA i Ann Feild.
La imatge mostra el cúmul de galàxies SMACS 0723 tal com era fa 4600 milions d’anys (és a dir, la llum ha trigat aquest temps en arribar al telescopi). Com que des de llavors l’Univers s’ha expandit molt, realment aquest cúmul es trobaria ara mateix a més 5000 milions d’anys-llum de distància.
La càmera NIRCam ha enfocat aquestes galàxies llunyanes que mostren estructures minúscules i febles que mai s’havien vist abans, a més de cúmuls estel·lars i d’altres objectes difusos.
Si ens hi fixem en la imatge podem detectar aspectes fantàstics. Primerament parlem de les estrelles. Són fonamentalment els objectes que tenen espícules o punxes de llum. Com que són objectes molt brillants la llum es difracta, és a dir es desvia en molts camins diferents, a causa dels braços que suporten l’espill secundari del telescopi. Algunes galàxies molt brillants també mostren aquest efecte òptic. Les estrelles visibles que apareixen en el camp observats són poques ja que el tros del cel que abasta el telescopi és molt menut (com un gra de sorra…) i totes pertanyen a la nostra galàxia.
Després tenim al centre de la imatge el cúmul de galàxies SMACS 0723. Com ja he dit, era així fa uns 4600 milions d’anys, quan la Terra s’estava formant. Actualment no tenim ni idea de quin aspecte tindrà el cúmul.
Al voltant del cúmul apareixen uns arcs rogencs. Si t’hi fixes veuràs que hi ha molts, alguns grossos, d’altres fins i molt subtils. Són llums de galàxies llunyanes situades darreres del cúmul de galàxies SMACS 0723. Fins i tot s’ha demostrat que dos d’aquests arcs mostren la llum de la mateixa galàxia.
La massa combinada d’aquest cúmul de galàxies actua com una lent gravitatòria de manera que els raigs de llum de les galàxies molt més llunyanes situades al seu darrere es corben i, a més, fan augmentar-ne la grandària aparent. Aquest efecte es mostra en els arcs lluminosos que apareixen a banda i banda del cúmul central.
L’efecte de lent gravitatòria creat per un cúmul de galàxies relativament pròxim que distorsiona l’espai-temps fa possible que es puguen veure galàxies molt més llunyanes situades al seu darrere. NASA, ESA & L. Calçada.
Finalment veiem galàxies molt enrogides que són realment galàxies molt i molt llunyanes i antigues. Sembla que la llum que ara ens arriba d’elles va eixir d’aquests objectes celestes fa uns 13000 milions d’anys. Per tant, estaríem veient les primeres galàxies de l’Univers, quan aquest tenia menys de 1000 milions anys d’existència. No és això fantàstic?
Com sabem això? Doncs a través del desplaçament de les línies espectrals d’aquestes galàxies enrogides. Si comparem els seus espectres amb els d’una galàxia pròxima, com ha fet l’astrònom Jarle Brinchmann, veurem la desmesura del seu desplaçament al roig a causa de l’expansió de l’univers. Per a galàxies pròximes diversos elements químics produeixen diverses línies d’emissió en la zona del visible en interaccionar amb la llum. En les galàxies molt i molt llunyanes, aquestes mateixes línies es troben tan desplaçades que s’han de buscar en la zona de l’infraroig.
D’aquesta diminuta galàxia roja se n’ha pogut extraure l’espectre. Mostra la presència de línies d’emissió de diversos elements químics en la zona de l’infraroig. NASA, ESA, CSA i STScI
Hi ha detalls sorprenents en la imatge. En la part superior dreta destaca una galàxia enrogida, allargada i retorçuda com si fora un cuc o una bavosa. Per això els astrònoms l’han anomenat informalment el Llimac. Per seu aspecte sembla estar a milers de milions d’anys-llum més enllà del cúmul. Però, a més, sobre el Llimac s’observa una mena de fil de perles brillants que segurament son cúmuls estel·lars o globulars d’una galàxia extremadament llunyana.
Aquesta ha estat la primera de moltes imatges de camp profund de l’Univers que farà James Webb. Amb aquestes els investigadors aviat començaran a aprendre més sobre les masses, edats, històries i composició de les galàxies, ja que la missió principal de Webb és buscar les galàxies més primerenques de l’univers.
Ara fa tres anys vàrem estar al Parc Natural de Chera-Sot de Chera per parlar sobre els efectes negatius de la llum artificial nocturna en entorns naturals. Com sempre hem fet després de la xarrada, teniem programada una observació astronòmica per ressaltar la bellesa de la nit. L’oratge, però, no ens ho permeté. Una grossa capa de núvols tapà el cel i la lluna no es pogué admirar.
Passats els anys més durs de la pandèmia hem tornat, no només per acabar la feina que deixarem a mitges, sinó per tornar a parlar de contaminació lumínica i de tot els estudis més recents.
Així que divendres passat 8 de juliol tornàrem a Sot de Chera, al Centre de Turisme Rural del Cerrao, junt al riu Sot. Allí en una sala circular que em recordava, en menut, el Panteó d’Agripa, i davant d’un públic ben motivat, explicàrem els problemes que causa un enllumenat nocturn inadequat, i per quines raons cal considerar la contaminació lumínica com un agent contaminant. Vista la poca efectivitat que ha tingut al llarg dels anys de tractar de regular la llum artificial nocturna fanal a fanal, s’imposa actualment tractar-la de manera global, posant límits d’emissió a la llum, tal com es fa amb els altres contaminants.
Amb uns límits clars, si un ajuntament tracta d’enllumenar per sobre del llindar permés li caldrà apagar altres llums.
Després de parlar dels efectes de la llum artificial nocturna sobre la fauna i flora i sobre la salut humana, en el torn de preguntes es parlà de la legislació que no tenim i de la que vindrà, de seria bo parlar amb els enginyers municipals per conscienciar-los del problema, de com dormir millor tenint a l’abast eines tan disruptives del son com són el mòbil i la tablet.
Després d’un descans i d’un sopar de cabasset a la vora del telescopi, ens disposarem a observar. L’indret al costat de la sala on férem la xarrada es troba al costat d’una muntanya i, si bé això facilitava, en gran manera, l’arribada del públic, feu difícil l’observació. Només eren visibles els objectes celestes pròxims al zenit.
La vista de la Lluna en quart creixent a través del telescopi deixà tothom bocabadat. La textura cendrosa de la superfície lunar era molt evident. Sorprengué l’aspecte de les muntanyes lunars així com la dels cràters. A través de l’ocular es varen fer moltes fotografies com la que adjunte.
Després admirarem objectes de cel profund com la nebulosa de la Lira (M57), el cúmul globular d’Hèrcules (M13), l’estel doble d’Albireo en Cigne, a més d’explicar les constel·lacions visibles i les mitologies associades.
L’últim plat de la nit va ser el planeta Saturn. Eixia per l’horitzó est cap a les 12 de la nit, però la presència d’una muntanya en aquesta direcció ens obligà a esperar-nos fins a les 00:45 per que apareguera en una clotada entre muntanyes. La visió del disc saturnià envoltat d’un anell amb la presència de la lluna Tità va ser el final adient per a una vesprada-nit perfecte. Tornarem.
Gràcies als tècnics del parc per al invitació i per fer-nos-ho fàcil.
Imatges:
1.- Composició de 40 fotos en direcció al nord celeste. Es pot veure el públic al voltant del telescopi. Angel Morales-Rubio.
2-4. Durant la conferència. Rosa Magraner.
5.- La Lluna amb el mòbil a través de l’ocular del telescopi Dobson de 20 cm.
L’estiu ja ha desplegat les ales i corre lliure amb el cel ras, calor intensa i pocs núvols. Moments per treure, per fi, el telescopi, els prismàtics o simplement aixecar la vista per admirar el cel fosc del nostre país. Les constel·lacions estivals ja són ben presents al cel nocturn. L’Escorpí amb el seu ull rogent, Antares, mostra les urpes cap al sud, mentre que el Triangle d’Estiu format per la Lira, l’Àguila i el Cigne ja ocupa la part central del cel. Els planetes encara visibles a la matinada comencen a veure’s passada la mitjanit.
Cel de la matinada del 2 de juliol 2022 a les 6:00 h. Es veuen tots els planetes. Stellarium.
Com he dit i es pot veure a la figura adjunta, els planetes es podran veure tots, ben alineats poc abans de l’eixida del Sol. Tanmateix, de mica en mica, els planetes ja van ensenyant la cara a hores més agradables. Saturn serà el planeta més matiner. Ja les primeres nits del mes guaitarà per l’horitzó est només passar la mitjanit. Per veure Júpiter caldrà encara esperar uns 15 dies. A partir del dia 15, a partir de la 1:00 h Júpiter es farà visible per l’horitzó est i acompanyarà a Saturn al cel.
Per als altres planetes cal esperar molt més, fins quasi l’alba.
La Lluna, com sempre, farà la preceptiva visita planetària per ajudar a trobar els planetes al cel. La matinada de la nit del 18 al 19 de juliol una lluna minvant passarà prop del planeta Júpiter, mentre que dos dies més tard, les nits del 21 i del 22, el nostre satèl·lit passarà fregant Mart.
Mart envoltat per la lluna minvant. 22 de juliol de 2022 a les 5:30 h. Stellarium.
Mercuri abandonarà molt aviat la posició matutina. El 16 de juliol a les 21:44 el planeta se situarà en conjunció solar superior, és a dir, s’alinearà amb el Sol vist des de la Terra. A partir d’aquest moment el planeta se situarà a l’esquerra del Sol i passarà a ser un objecte vespertí. En pocs dies el podrem veure uns minuts abans de la posta del Sol.
Mentrestant el 4 de juliol a les 9:10 la Terra arribarà al punt de màxima separació al Sol. La Terra, situada l’anomenat afeli de l’òrbita, estarà en aquest moment a una distancia de 1,0167 ua (152 505 000 km) del Sol. Com ja vaig contar l’altre dia, el responsable de les estacions és la inclinació de la Terra respecte al pla de la seua òrbita. La distància al Sol només juga un paper molt secundari en la quantitat de la radiació solar que arriba a la Terra.
Pluges d’estels
Aquests mes podrem gaudir de tres pluges de meteors, però només una d’elles serà important.
El 29 juliol serà el màxim de la pluja de meteors Píscids australs. El seu període d’activitat es troba entre el 15 de juliol i el 10 d’agost, amb un màxim el 29 de juliol. La taxa màxima observable serà d’uns 5 meteors per hora. L’estrella més propera al punt radiant de la pluja és Fomalhaut, alfa de la constel·lació del Peix Austral. L’objecte precursor d’aquesta pluja no és encara conegut.
El dia següent, el 30 de juliol serà el màxim de la pluja de meteors δ-Aquàrids australs (delta Aquàrids australs) amb una activitat entre el 12 de juliol i el 23 d’agost. La taxa màxima observable serà d’uns 25 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte que dóna origen a aquesta pluja de meteors és el cometa 96P/Machholz. S’espera que el millor moment per observar-les serà a la matinada del dia 30.
Finalment el 30 de juliol tindrem el màxim de la pluja de meteors α-Capricòrnids, l’activitat de la qual ocorre entre el 3 de juliol i el 15 d’agost. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Capricorn. El cos pare de la pluja és el cometa 169P/NEAT.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
La revetlla de Sant Joan és una nit molt màgica i se sol dir que és la nit més curta de l’any. Però tot i que és una creença força estesa, no és veritat que sigui la més curta, perquè la nit més curta és la del solstici d’estiu. La d’enguany ha estat la del 21 de juny. En canvi, la nit de Sant Joan serà una mica més llarga, si bé tan sols uns pocs segons.
Què és el solstici d’estiu?
Tot i que ja fa dies que els termòmetres toquen sostre, l’estiu tot just acaba de començar. Tal com explica l’astrònom Enric Marco, el solstici d’estiu marca el començament de l’estiu astronòmic i és el moment en què el Sol arriba a la seva màxima elevació sobre l’equador terrestre. Això vol dir que la nit més curta d’aquest 2022 ha estat la del dia 21, i no serà pas la de Sant Joan.
De totes maneres, la diferència és molt minsa. Prenent com a exemple Barcelona, entre la nit del solstici d’estiu i la nit de Sant Joan hi ha solament vuit segons de diferència.
Variació de la nit a Barcelona entre el 21 i el 23 de juny 2022.
“Com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any”, explica Marco. Per això, durant aquesta època de l’any les nits són tan curtes. De fet, ara podem gaudir de més de quinze hores de llum. Si ens fixem en València, el dia del solstici d’estiu hi ha cinc hores i trenta-cinc minuts més de Sol que no pas en el solstici d’hivern.
Vist des del nostre país, el Sol es troba molt alt al cel.
“Solstici vol dir ‘Sol aturat’ en llatí. Ara el Sol és en el punt més alt i, com que li ha costat molt de pujar, també li costarà de baixar”, diu Marco. D’aquesta manera, durant unes setmanes, el Sol estarà més o menys a la mateixa altura i la diferència de durada entre unes nits i unes altres serà molt poca i dependrà de pocs segons. Enguany, l’estiu durarà noranta-tres dies, fins el 23 de setembre, dia en què arribarem a l’equinocci de tardor.
Sempre és el mateix dia?
El solstici sempre és el 21 de juny, tot i que pot haver-hi petites variacions: “Fa dos anys, per exemple, va ser el 20 de juny a les 23.00, però pràcticament sempre és el mateix dia”, explica Marco.
Per què hi ha aquesta creença?
“Encara que és més bonic, simbòlicament, dir que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any, no és cert.” Marco creu que un dels motius que han fet proliferar aquesta creença és la importància que tenen en el calendari agrícola i tradicional les festes vinculades al solstici. De fet, moltes civilitzacions celebren aquests dies amb festes relacionades amb el foc: “Al nostre país en tenim moltes, des de les falles d’Isil o les Fogueres d’Alacant fins a la Flama del Canigó”.
L’església també hi ha tingut un rol important. Hi ha moltes festes paganes relacionades amb l’agricultura que, amb l’arribada de l’església, van quedar absorbides pel cristianisme: “Són festes antiquíssimes, d’origen pagà, però amb l’arribada del cristianisme, l’església se les va fer seves” D’aquesta manera, el dia del renaixement de la llum, que és el solstici d’hivern, era el dia del naixement de Crist, “i al seu cosí Sant Joan Baptista, com que havia nascut sis mesos abans, li va tocar el solstici d’estiu”, explica Marco. “La nit de Sant Joan és una festa cultural que l’església ha intentat de relacionar amb el solstici, però això no té cap base astronòmica”, conclou.
Precisament, per aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol de tot el món i el solstici d’estiu, l’any 2019 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de juny com el Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seves diferents manifestacions, una proposta que va començar el govern de Bolívia.
Arriba finalment l’estiu astronòmic. Deixem enrere la primavera tot i que les temperatures ja fa dies que s’han enfilat ben amunt, batent records. Aquella primavera suau d’abans ja no hi és. Ara és tan curta que les onades de calor van començar en maig. Quan patim aquests episodis extrems, ara ja tan freqüents, no podem negar que el canvi climàtic ja el tenim ací.
Mentre tot això passa a aquest planeta malmés, la Terra continua el seu camí al voltant del Sol. La nit s’ha anat acurtant cada vegada més les darreres setmanes. A València el sol ix ara cap les 6:34 i es pon a les 21:32, unes 14:58 hores de llum. Així és que tot ens està anunciant l’arribada definitiva de l’estiu. Ja ha arribat el punt en què la Terra mostra l’hemisferi nord directament al Sol
Finalment avui 21 de juny a les 11:13, el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste. D’aquesta manera, al nostre país, al migdia solar (cap a les 14:00 h), per exemple a una latitud de 40º nord com ara Castelló de la Plana, els rajos solars cauran amb una inclinació de 73,3º. Serà el solstici d’estiu, moment en què la primavera acabarà i l’estació estiuenca farà la seua entrada triomfal. Les ombres en aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en què es troba el Sol i la petita ombra que fan els objectes dels voltants.
Alineament de l’hemisferi nord de la Terra amb el Sol i inclinació dels raigs solars per a la latitud 40º N (aprox. Castelló de la Plana) avui 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.
Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en el qual la Terra presenta més directament l’hemisferi nord cap al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.
Què podem dir de la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, observant des de la superfície de la Terra?
Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).
Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any (passant pel sud). Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui tindrem les hores de llum més llargues de l’any i, en conseqüència, també la nit més curta. I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any. A partir d’avui la força del Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues, interés que encara perdura en les tradicions populars.
Conscient d’aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol d’arreu del món i el solstici d’estiu, el 2019 l’Assemblea General de les Nacions Unides declarà el 21 de juny com a Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seues diferents manifestacions, una proposta iniciada pel govern de Bolívia. El nostre país té una llarga llista de festes dedicades al solstici, des de les Fogueres d’Alacant, les fogueres a les platges, les Falles d’Isil, la baixada de la flama del Canigó… Totes elles festes relacionades amb el foc. El Sol avui arribarà al seu màxim i a partir de demà la durada del dia començarà a minvar.
Gaudiu la festa del solstici. Bon estiu.
Rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
Imatges:
1.- Detall del rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos, la Vall d’Albaida. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Rellotge Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
Una vegada més les nostres platges són testimonis del trist final que tenen moltes de les espècies més espectaculars dels oceans.
El divendres 27 de maig la platja de Tavernes de la Valldigna (la Safor) va despertat amb un visitant inesperat. Els qui seguim dia a dia les notícies de medi ambient, immediatament vam reconéixer l’individu, protagonista tot just una setmana abans, d’un incident amb una xarxa de pesca a les Balears. D’aquest incident amb la xarxa en va poder sortir relativament airós, gràcies a l’enorme treball d’associacions i voluntaris que es van ocupar del seu alliberament. L’animal però, ja aparentava estar en baixa condició física. Es trobava prim, amb ferides, i no es movia amb normalitat. Pocs dies després, com ja tots sabem, va aparéixer en les nostres costes, i va ocórrer el pitjor dels desenllaços possibles.
El nostre visitant era una iubarta o balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie que, tot i tenir una distribució cosmopolita, és a dir, es troba distribuïda a tots els oceans del món, no és habitual a les aigües mediterrànies. Els pocs exemplars que s’han observat a les aigües càlides del Mediterrani sovint han tingut tràgics finals, similars al desenllaç de què acabem de ser testimonis..
Generalment, les iubartes tenen vides molt estructurades. Cada any, des de la primavera a la tardor, viatgen fins a latituds elevades (les zones polars) on s’alimenten en grans quantitats i creen la seua reserva de greix. Quan el temps comença a canviar i venen els mesos més freds, aquests gegants viatgen cap a aigües més càlides dels tròpics o sub-tròpics, on es troben en grans quantitats per reproduir-se i donar a llum els seus cadells de diversos metres i centenars de quilos.
Dins d’aquests maratonians viatges anuals, el Mediterrani no suposa un lloc de pas. Les poques iubartes que s’han albirat en aquest mar han sigut considerades visitants puntuals o individus perduts. Alguns autors però, han suggerit que aquests visitants ocasionals poden no ser tan accidentals com podrien paréixer. Aquesta, com moltes altres espècies de balenes, va ser durament castigada per la indústria balenera, que en va reduir les poblacions mundials fins pràcticament l’extinció. Després de poques dècades de prohibició en la majoria dels països (tot i que no total, Japó, Noruega i Rússia, entre altres, encara en practiquen la caça), es comencen a observar els primers indicis de recuperació. Les espècies abans associades a aquesta indústria comencen a augmentar les seues xifres, a deixar-se veure en zones on es creien delmades i, com pot ser el cas de les iubartes, a explorar noves àrees.
Aquests animals, tant castigats com han estat per la indústria balenera dels passats segles, són de naturalesa exploradora. Els exemplars juvenils sovint ixen de les seues rutes habituals de migració per tal de trobar aigües riques per explorar. Potser aquest era el cas de l’exemplar que ens ha visitat. Això però, és només una hipòtesi.
Una altra explicació per la trobada d’aquests rars exemplars en les nostres costes, fins ara només especulativa, ve en relació als canvis subtils que té el sistema oceanogràfic mundial. L’estret de Gibraltar suposa una barrera biogeogràfica per a moltes espècies atlàntiques pel canvi dràstic de salinitat, temperatura i profunditat. Aquesta barrera, però, pot sofrir modificacions en el moment actual de canvi global associat al canvi climàtic. Un lleuger augment de la temperatura pot ocasionar un canvi major en un sistema tant complex com el sistema oceànic i fer que, una barrera històricament complicada de creuar, ja no ho siga tant.
El que sí és cert, és que el Mediterrani és un dels mars més antropitzats (amb major presència humana) del món. Les nostres aigües són una trampa, sovint mortal, per a moltes espècies que queden atrapades en xarxes, hams i altres tècniques pesqueres. Dofins, tortugues, aus i també balenes són algunes de les víctimes més freqüents de pràctiques de pesca poc regulades. Aquest pot ser el cas també de la nostra visitant de la passada setmana. La balena, perduda o exploradora, va quedar atrapada amb una d’aquestes xarxes amb les que probablement no estava acostumada a interactuar.
Encara queda molt per descobrir a les profunditats d’un mar que creiem tant familiar com el Mediterrani. Les troballes com aquesta que testimoniem, tant tràgica com extraordinària, ens aporten una informació valuosíssima des del punt de vista científic. Amb la necròpsia i anàlisis de les restes d’aquest exemplar es podrà saber, entre moltes més coses, la procedència del grup familiar d’aquest animal i avançar un pas més per desvelar els misteris que s’amaguen a sota les aigües turqueses del Mediterrani.
El mes de juny comença amb unes calorades pròpies de la canícula de l’estiu. La calor extrema fora de temporada, les pluges fortes fora de temps, tot ens indica que l’oratge està desbocat i que el canvi climàtic avançat sense aturador. Però encara que la calor estiuenca ja ha arribat, el cel clar, lliure de núvols, no és encara present. Aquestes nits fosques, tot ple d’estrelles tan desitjades, es fan esperar. Aquests dies de lluna nova, sempre amb algun núvol al cel, no podem gaudir plenament del cel estrellat.
Respecte a quins objectes celestes veure, estem com estàvem els mesos passats. Tots els planetes s’han aliat per concentrar-se a la matinada. Només passades les dues de la matina podem començar a albirar Saturn per l’est i que serà visible dues hores abans ja a final del mes. El 18 i 19 de juny una lluna minvant s’hi situarà ben a prop i ens permetrà identificar-lo en la constel·lació de Capricorn.
Saturn i la Lluna el 19 de juny del 2022 a les 2 de la matinada. Stellarium.
Saturn romandrà tot l’estiu sobre aquesta constel·lació i, per tant, no s’elevarà massa i ens haurem de conformar a veure’l prop de l’horitzó sud. Això dificultarà l’observació astronòmica. Per altra banda, Saturn s’encamina cap al seu equinocci, moment en que l’equador saturnià i el pla de l’òrbita, l’eclíptica, coincideixen. Això farà que la inclinació dels anells no siga massa gran i no tan espectaculars com en altres anys.
Per contra, Júpiter, que eixirà més tard a la nit, a la 3 a principis de mes i a la 1 a finals, es troba situat a la constel·lació de Peixos que assolirà una major alçada a l’estiu per la qual cosa l’observació del planeta serà millor. La nit del 22 de juny, la Lluna en quart minvant, visitarà el planeta i, podrem conèixer fàcilment la seua posició al cel.
Tots els altres planetes s’hauran de veure a la matinada, prop de l’hora de l’eixida del Sol. Fins i tot Mercuri no es perdrà la cita planetària. La matinada del 17 de juny, poc abans de l’alba, Mercuri haurà assolit la màxima separació angular del Sol, cap a l’oest, uns 27º. Així que al voltant d’aquests dies serà quan el podrem veure més temps al cel matutí en Taure.
Com que els planetes van sobre les seus òrbites segons les lleis de la mecànica orbital, tindrem la sort que a final del mes es posen en línia d’acord amb la seua distància al Sol: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Una bella coincidència que cal aprofitar. Us invite a admirar-ho i, si pot ser, fotografiar.
28 de juny de 2022. 5:40. Mirant a l’est i sud-est. Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Stellarium.
Mart no destacarà massa ja que només presenta magnitud 1, no com una estrella brillant. Tanmateix la zona de la constel·lació dels Peixos on es troba actualment no conté estels destacables així que la brillantor rogenca del planeta ens el farà veure bé.
La temporada de les constel·lacions estiuenques ja comença. A finals del mes i passades les 12 de nit, ja podem admirar la constel·lació de l’Escorpí. És ben fàcil de reconéixer amb les urpes per davant, l’ull rogenc d’Antares i la cua arronsada. Just al final de la cua podem veure el cúmul estel·lar M7, anomenat Cúmul de Ptolomeu. En nits fosques es pot veure a ull nu si us esteu bona estona buscant-lo.
Comença l’estiu
Juny és el darrer mes de la primavera. El 21 de juny a les 11:13 el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste, cosa que farà que, que al nostre país, a migdia solar (cap a les 14:00 h) els rajos solars caiguen amb una inclinació d’uns 72º
Pluges d’estels
Aquests mes podrem gaudir de dues pluges importants de meteors.
Radiant dels meteors Ariètids. 10 juny. Stellarium.
La primera serà la pluja de meteors dels Ariètids. Amb una activitat llarga que dura des d’abril fins a finals de juny, el màxim serà el 10 de juny. La taxa màxima observable serà de 50 meteors per hora, sempre observant des de zones fosques. Com el seu nom indica, el radiant, la zona del cel des d’on incideixen en l’atmosfera terrestre, es troba en la direcció de la constel·lació d’Àries. El cos principal responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 96P/Machholz. El millor moment per a observar-los serà la matinada del 10 de juny, quan isca la constel·lació a la part nord-est de l’horitzó.
La segona pluja de meteors seran els Bòotids de juny. L’activitat està distribuïda entre el 22 de juny i el 2 de juliol, amb el màxim el 27 de juny. La taxa màxima observable serà variable entre 0 i 100 meteors per hora, només des de zones ben fosques. Per tant és imprevisible, ja que pot ser una pluja excel·lent o ben pobra. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bootis. El cos responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 7P/Pons-Winnecke. El millor moment serà després del capvespre del 27, cap a la part nord-est del cel.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- La conjunció de divendres 27 de maig 2022, la Lluna molt minvada -il·luminada un 10%-, amb el nostre planeta veí Venus, qui orbita més proper al Sol que nosaltres. Foto d’este matí (06:15h), Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida), a la torreta del penell/campana de les hores i els quarts. Josep Emili Arias.
Ahir dissabte 28 de maig, el nostre grup Salvem la Nit tornà a estar en la nova edició de la fira científica de la Universitat de València, Expociència, ja presencial després de la pandèmia. El taller Enllumenar bé per a viure millor, pretenia donar a conéixer els problemes mediambientals i de salut que causa un enllumenat nocturn, inadequat i no sostenible.
La llum artificial ha permés que la vida dels humans no es reduesca només a les hores de llum natural. A més, l’enllumenament dels carrers facilita l’increment de les hores d’oci i de les relacions socials. Tanmateix el seu abús generalitzat en tot el món ha generat un nou tipus de contaminació que ens furta un bé que sempre havíem posseït: el cel estrellat.
Els astrònoms foren els primers afectats que perderen el seu objecte d’estudi. Però ben aviat els biòlegs s’adonaren que la irrupció descontrolada de llum artificial durant la nit en el medi natural causa un gran efecte negatiu sobre la vida silvestre.
A més a més, la introducció de la tecnologia LED de llum blanca en l’enllumenat públic, amb una forta contribució de llum blava, inhibeix la producció de melatonina, l’hormona reguladora dels cicles circadiaris, i com a conseqüència, també afecta la salut humana.
En l’actual canvi accelerat del tipus d’enllumenament per LEDS blancs només s’està tenint en compte l’eficiència energètica. L’increment d’aquest aspecte, però, realitzat amb tecnologies que danyen la biodiversitat i la salut humana no sembla ser una bona alternativa.
El tipus de llum que tenim al carrer hauria de ser considerat d’una manera molt més crítica. La contaminació lumínica que genera aquesta llum excessiva i inadequada és un problema del que cal conscienciar a la població i és un clar exemple de com un gran avanç de la tecnologia humana com pot ser l’enllumenament nocturn pot tornar-se contra nosaltres si no hi posem mecanismes de control.
El taller Enllumenar bé per a viure millor va consistir en diverses activitats dirigides a xiquets i adults per a conscienciar-los sobre el problema de la contaminació lumínica.
Situat en la nova ubicació de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria desenes de persones passaren pel nostre taller.
En l’entrada els visitants podien gaudir de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel fosc.
Seguidament, al centre de la sala, amb una caixa de llums, amb llums incandescent, fluorescent i LED es va fer una introducció sobre els diversos tipus d’enllumenat que s’han utilitzat històricament als carrers i a les cases i els seus avantatges i problemes. Podíem distingir els diferents tipus de LED, amb temperatura de color des de 2700 fins a 6500 K, i informar del contingut de llum blava de cadascun i de quins son els que menys afecten el medi ambient.
Mostrarem les distintes possibilitats d’us dels llums en diverses sessions pràctiques davant la vista dels xiquets i majors que omplien la sala.
També vàrem treballar el tema de la llum de les ciutats a nivell mundial amb l’aplicació lostatnight.org del projecte Cities at night de Stars4all per ajudar directament a estudiar l’abast de la contaminació lumínica i com ens afecta a nosaltres i a d’altres amb els qui compartim el planeta, simplement classificant les imatges nocturnes de l’Estació Espacial Internacional.
Enguany vàrem comptar amb l’ajuda del company Carlos Tapia, referent de l’estudi de la contaminació lumínica a l’estat espanyol.
Aquest taller està coordinat per Salvem la nit, el Grup de Treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València, format per investigadors de diverses disciplines que estudien el problema des de diverses perspectives: astronomia, química o biologia
Feia anys que no passejàvem per Tarragona. Fa uns dies ens hi acostarem per visitar, de manera pausada, relaxada, el seu magnífic patrimoni artístic, per gaudir del moment i poder escoltar sense presses les explicacions dels guies.
La ciutat fou fundada pels germans Cneo i Publi Corneli Escipió l’any 218 aC en el context de la segona guerra púnica. Primerament era una només una fortificació militar en la part més alta, amb la ciutat a vora mar. Va ser, però, després de la victòria contra els cartaginesos que la ciutat cresqué i arribà a ser la capital de la Hispània citerior. L’emperador August hi va residir entre el 26 i 25 aC per dirigir les darreres campanyes militars contra càntabres i asturs. Aquest va ser el moment del màxim esplendor de Tarragona com a colònia romana.
Una visita imprescindible per comprendre la magnitud i bellesa de la ciutat en aquella època és acostar-se a la Plaça del Pallol, 3 (Antiga Audiència), just al costat d’una de les portes de la muralla i admirar la maqueta de Tarragona al segle II. Com que la zona on s’ubica la ciutat està a distintes altures, cada àrea es va dedicar a una funció. A la part més alta de la ciutat s’hi pot veure el temple (actual ubicació de la catedral), la segona terrassa hi havia una gran plaça porxada que ubicava el Fòrum Provincial de la Tarraconense, on es feia el comerç i les funcions administratives de la província, a continuació el circ, on es feien les curses de quàdrigues i per sota en direcció al port, hi havia la zona d’habitatges. En aquesta àrea hi havia un petit Fòrum de la colònia per a les funcions administratives de la ciutat. Finalment l’important port que permetia comerciar amb tota la Mediterrània. Ja fora de les muralles i vora el mar s’hi va construir l’amfiteatre, encara existent. Cal destacar la Via Augusta que enllaçava amb Roma al nord i cap a Valentia cap al sud. Al sud de la ciutat la via tenia un ramal que duia cap Ilerda i Caesaraugusta. Cal destacar que aquestes rutes estaven plenes de monuments funeraris on s’enterraven els morts donat que estava prohibit enterrar els morts dins de les muralles de la ciutat.
Maqueta de la Tarraco Imperial. Segle II
Amb aquesta visió de la ciutat antiga ja podem comprendre i gaudir del que queda del mon romà en la ciutat actual i, malauradament tot el que s’ha perdut.
La primera visita s’ha de fer, és clar, al circ romà edificat durant el govern de l’emperador Domicià (81-96 dC) i que va estar en funcionament fins al segle V dC. Actualment només en queda la capçalera est i un centenar de metres de la zona nord. Amb capacitat per a uns 25000 espectadors les curses devien ser uns del espectacles més valorats. Normalment els aurigues eren molt famosos i corrien per diners i prestigi. Aquestes curses tenien una clara simbologia religiosa. L’arena simbolitzava la terra i els carros el sol; les set voltes que s’havien de recórrer representen els set dies de la setmana; els quatre colors de les esquadres o equips que participaven (verd, blau, roig, blanc) representen les quatre estacions; mentre que els dotze carros que hi participen corresponen als 12 mesos de l’any i als 12 signes del zodíac. D’aquesta manera la cursa representa el pas del temps i el cicle de vida i mort.
S’entra per la part sud, prop de la capçalera oriental. Allí queden 3 arcs monumentals de 6,40 m d’altura. El central dona accés a la part superior del circ mitjançant una escalinata de pedra marmòria, de la que es conserven in situ els primers quatre graons. Els espectadors accedien a les grades des de la via, pujaven per l’escala i en arribar a la plataforma superior es distribuïen per les graderies. En pujar a la plataforma superior pots veure l’arena, les grades i pots imaginar-te l’emoció que sentirien els espectadors en veure les quadrigues vindre i girar davant d’ells.
Pretori o castell del Rei.
L’arc més oriental dels tres conservats en aquest sector, dona pas a una volta de canó: la Volta de Sant Hermenegild realitzada en opus caementicium. Té una longitud de 50 m i una alçada entre 5,90 m i 7,10m. Només en queda una part ja que, durant la guerra del francès, l’exèrcit francès explosionà l’edifici, en retirar-se de la ciutat. Eixim, per tant, a l’exterior, i, a l’esquerra podem recórrer la volta coneguda com a Volta Llarga del circ, de 94 m de longitud, que s’estén sota la del c/ Enrajolat que amida 3,70m de llum per 2,80 d’altura. De tant en tant amb obertures que donen a les grades.
La resta del circ va ser enderrocat i usat com a pedrera durant l’edat mitjana. Tanmateix podem veure com les cases de la plaça de la Font estan construïdes sobre les grades. La plaça mateixa és part de la zona de l’arena i la espina del circ.
Just al costat de les restes del circ s’hi pot accedir al Pretori o castell del Rei. Aquesta construcció d’època romànica fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. Construït i reformat per diversos reis, va servir de residència reial i actualment les seues dependències mostren algunes peces d’interés com ara el magnífic sarcòfag del segle III dC trobat en 1948 en aigües de Tarragona que conta la història tràgica d’Hipòlit i Fedra amb uns magnífics relleus. La visita hauria de continuar pel Museu d’Arqueologia de Tarragona però actualment és tancat per remodelació.
Caminant per la ciutat arribant a la part alta on trobem l’escalinata que ens du a la Catedral. Aquesta catedral gòtica està dedicada a Santa Tecla i ocupa just l’àrea on estava el temple dedicat a l’emperador August. Però durant els dies d’entre setmana que hi estiguérem no vam aconseguir entrar-hi. Sempre la vàrem trobar tancada.
Per acabar el dia una gran tempesta amb pluja intensa, trons i llamps ens agafà d’improvís prop de la Rambla Nova mentre tornàvem a l’hotel. Una pluja forta que ens remullà.
El dia següent, sota un plugim intermitent, visitàrem les muralles de Tarragona. D’un perímetre emmurallat total de 4,5 km només en queda 1,1 km i que envolta parcialment la part oest de la part alta de ciutat. Podem trobar diverses fases constructives, des del segle II aC fins a les defenses de la Guerra de Successió al segle XVIII. De les diverses torres hi destacaria la torre de Minerva. Aquesta defensa es localitza en el punt més alt de la ciutat, orientada vers l’interior, però amb un clar domini visual de la mar. En dos dels seus costats i en un dels seus cantons figuren uns caps humans esculpits i en la part superior trobarem la meitat d’un relleu de la deessa Minerva.
Muralles romanes de Tarragona.
Al llarg del passeig arqueològic podem admirar una reproducció d’August de Prima Porta. Donada a la ciutat l’any 1934 per Mussolini, va ser instal·lada el 1936 en la seua actual ubicació. També podem veure una reproducció de la Lloba capitolina alletant Ròmul i Rem. És una còpia de la rèplica que es conserva a l’entrada del Pretori que fou lliurada a Tàrraco per l’Ajuntament de Roma, el 1965, per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. Si bé sempre s’ha pensat que l’escultura original era d’origen etrusc, ara els investigadors s’inclinen a pensar que és més bé d’origen medieval.
Eixint del centre de la ciutat i acostant-nos a la zona baixa del port ens trobem amb les restes del Fòrum Colonial que s’encarregava de les funcions administratives i comercials de la ciutat. Aquestes restes varem ser descobertes a finals del segle XIX en enderrocar les muralles renaixentistes que tancaven la ciutat pel sud, a l’altura de la Rambla Nova. La ciutat començà a expandir-se cap al port i, a partir dels anys 20, començà l’excavació arqueològica de la part encara no urbanitzada. De les fotos antigues de l’excavació s’hi veuen munts de terres i restes de construccions mentre el nou carrer de Soler talla com una navalla la zona de nord a sud. Quants restes artístiques s’hauran perdut durant aquests anys d’abandó!
Escultura d’August.
El conjunt està per dues zones separades pel carrer de Soler però unides per un pont que el travessa. En la primera zona s’hi troben les restes de la basílica, amb dues columnes senceres i set bases d’altres, una tribuna i restes de cases i tendes. A l’altra part, passat el pont, hi ha part del Capitoli, el temple principal de Tarraco, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, restes d’una plaça i cases i un carrer empedrat.
Però a Tarragona no només s’hi pot gaudir del tresor artístic que prové del seu passat romà. Al final del segle XVIII, després de la devastació de la Guerra de Successió, la societat és recuperà i la burgesia es manifestà com a classe emergent. Així que s’hi poden trobar magnífiques mansions com la Casa Canals i la Casa Castellarnau que vàrem visitar el dia següent.
La Casa Canals es troba al carrer Granada, 11, a la part alta de la ciutat, mirant cap a la mar. La construcció original fou destruïda durant la Guerra dels Segadors i l’actual es bastí a finals del segle XVIII.
La casa seria ja monumental a principis dels segle XIX quan la família Canals la cedí de l’11 al 15 de novembre de 1802 al rei Carles IV acompanyat de la reina Maria Lluïsa i del seu seguici. El rei vingué a inaugurar el port de Tarragona. Des dels balcons de la casa, obert en la muralla romana est de la ciutat, la família real pogué gaudir de les activitats que es feren en el seu honor.
Casa Canals.
La família Canals, originaris de Reus, posseïen títols nobiliaris i emparentaren amb altres famílies poderoses de la ciutat. L’esplendor màxim de la casa fou quan Joaquim Canals, un comerciant, es casà amb Maria Antònia de Castellarnau en 1852. «Diu la llegenda que Joaquim Canals Foraster (1803-1868) estava promès amb Rosa Balcells Aleu, però la família Balcells va desfer el matrimoni i la va casar amb Josep Antoni de Castellarnau Camps. Joaquim Canals va anar a fer fortuna a Amèrica i, en tornar, va decidir casar-se amb la filla de la seva promesa anterior, Maria Antònia de Castellarnau Balcells», segons conta el majordom que teatralitza la vida de la família Canals. Llavors Joaquim Canals devia tenir vora 50 anys mentre que la seua esposa en tindria uns 18. La casa fou de la família fins a finals del segle XX fins que el 1992 la comprà la Generalitat que la cedí a l’ajuntament. Se dedicà molt de temps i treball per restaurar i recuperar la casa al seu estat original.
En entrar a la planta noble, s’hi entra directament a la gran sala de ball, amb mobles neoclàssics, presidida a banda i banda pels retrats de Maria Antònia i Josep. Cal fixar-se també amb els espills, les aranyes i les cadires d’estil isabelí. Les habitacions tenen avantcambra i alcova mentre que el jardí romàntic amb fonts de rocalla no es troba arran de carrer, sinó a la planta noble. A la terrassa tenim una vista esplèndida de la ciutat i la mar.
A l’altra banda de la ciutat antiga, prop de les muralles, trobarem la casa Castellarnau. No tan ben conservada que l’anterior però és molt més antiga ja que es va construir a inicis del segle XV. L’any 1542 hi va viure l’emperador Carles I durant la seua estada a Tarragona. Al segle XVIII l’edifici fou comprat per Carles de Castellarnau que inicia una sèrie d’importants reformes que li donaren la fesomia actual. Ací també l’espai més emblemàtic és el saló de ball, que presenta un sostre decorat amb pintures de temàtica mitològica realitzades pel pintor provençal Josep Bernat Flaugier a finals del segle XVIII. A la planta baixa s’ha recuperat l’antiga cuina. Sembla que el darrer propietari de la casa es va vendre tots els mobles per pagar els deutes de manera que actualment s’hi poden veure una barreja de mobiliari de diverses procedències i èpoques.
Casa Castellarnau.
La visita a Tarragona va ser curta però ben profitosa. Si passeu per allà no deixeu de veure almenys les meravelles que hem vist. No us en penedireu.
Finalment ja sabem quin aspecte té el forat negre supermassiu que es troba just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia. Ja feia 15 dies que s’anunciava una conferència de premsa a la seu de l’ESO (European Southern Observatory) a Munic i tothom estava expectant.
I passades les 3 de la vesprada d’ahir es va revelar la imatge del centre galàctic. La zona fosca central és l’ombra del forat negre que queda amagat allí dins. Al seu voltant, els remolins de gas calent, escalfats per la fricció emeten radiació de ràdio que podem detectar. Els fotons que aconseguiren escapar de l’abraçada de la bèstia còsmica ens dibuixen així un anell brillant al voltant de l’ombra del forat negre.
La imatge ha estat produïda per un equip d’investigació global anomenat ‘Col·laboració del Telescopi d’Horitzó de Successos’ (Event Horizon Telescope Collaboration, EHT), utilitzant observacions amb una xarxa mundial de radiotelescopis, entre els quals es troben el radiotelescopi IRAM al Pico Veleta, Granada, el radiotelescopi del Pol Sud i la xarxa de més de 60 antenes d’ALMA a Xile.
Sara Issaoun de la Universitat de Harvard contava a la conferència de premsa: “Aquesta imatge ens confirma, per primera vegada, amb proves directes que Sgr A * és un forat negre. La mida angular de la zona fosca és d’uns 52 microsegons d’arc, equivalent a la imatge d’un bunyol a la Lluna vist des de la Terra a ull nu. Com que la mida de l’ombra d’un forat negre està relacionada amb la seua massa, podem utilitzar-la per confirmar que la seua massa és d’uns 4 milions de vegades la del Sol. Això està exactament d’acord amb les prediccions d’Einstein de la Relativitat General! Sgr A* sembla molt semblant a la primera imatge d’un forat negre que s’havia obtingut abans, la de M87*, tot i que els dos són molt diferents i es troben en entorns molt diferents. Això ens diu que, independentment de la mida de l’entorn, l’espai al voltant d’un forat negre estarà dominat per la gravetat.”
Només els rajos de llum (línia roja) que passen a més de 2.6 radis del centre del forat negre (radi de Schwarzschild) poden escapar i arribar a l’observador. Tota la zona interior rep el nom d’ombra del forat negre. The first picture of a black hole. Spacewired. Luis Rodriguez.
Durant anys ja s’havia estudiat el moviment d’estels orbitant al voltant d’un objecte invisible, compacte i molt massiu al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia. L’estudi d’aquestes òrbites durant 25 anys amb l’us de la tercera llei de Kepler va permetre calcular-li una massa de més de 4 milions de masses solars i, per tant, pensar molt contundentment que aquest objecte –conegut com a Sagitari A* (o simplement Sgr A*)– és un forat negre supermassiu. Per aquests treballs, Reinhard Genzel i Andrea Ghez van rebre el premi Nobel de Física l’any 2020. Ara les observacions i la imatge publicada ahir proporcionen la primera evidència visual directa d’aquest forat negre.
Aquest és el segon forat negre del qual es té una imatge directa. El primer que es va fotografiar, i la imatge del qual va ser publicada en l’abril de 2019 també per EHT, és el que habita el centre de la galàxia M87, a poc més de 50 milions d’anys-llum. Un forat negre enorme de 6500 milions de masses solars i tan gran que el nostre sistema solar cabria perfectament dins del seu horitzó d’esdeveniments (277.5 ua). En aquesta ocasió, la imatge que publica l’EHT és la del cor de la nostra pròpia galàxia, un forat negre molt més petit, amb una massa de només 4 milions de sols situat a només uns 27.000 anys-llum de la Terra.
Comparació entre les grandàries de M87* i Sgr A*. EHT Collaboration.
Aquest assoliment d’ara ha estat considerablement més difícil que el de M87*, malgrat que Sgr A* està molt més prop de nosaltres. “Encara que el nostre centre galàctic està molt més a prop que M87*, també té una massa molt menor, la qual cosa fa el seu horitzó d’esdeveniments molt més xicotet que el de M87* (tan sols uns pocs minuts-llum)”, afig Iván Martí-Vidal, investigador GenT de la Generalitat Valenciana a la Universitat de València i autor dels algorismes de calibració que van permetre la participació del telescopi mil·limètric ALMA (el més sensible del món) en aquestes observacions. “En ser un forat negre tan xicotet, la seua lluentor i la seua forma poden canviar de manera molt ràpida, i això representa seriosos problemes a l’hora de generar la seua imatge amb els nostres radiotelescopis”.
“Un trosset d’aquesta imatge porta segell valencià”, afirma Iván Martí Vidal. A més, l’equip valencià ha contribuït a l’anàlisi de la reconstrucció de la imatge amb un dels diversos algorismes desenvolupats en l’EHT. “La grandària aparent de l’anell d’aquest forat negre és similar a la d’una pilota de tennis en la Lluna”, afirma Alejandro Mus, estudiant GenT a la Universitat de València i un dels investigadors que va fer possible la correcció dels efectes del plasma interestel·lar en la imatge del forat negre. Per a obtindre la imatge d’un objecte tan minúscul en el cel, l’equip de l’EHT va crear una xarxa de huit radiotelescopis, combinats per a formar un únic telescopi virtual de la grandària de la Terra. L’EHT va observar Sgr A* durant diverses nits d’abril de 2017, recopilant dades durant moltes hores seguides, de manera similar a com una càmera fotogràfica tradicional faria una imatge amb un temps d’exposició molt llarg.
Un del problemes que van haver d’afrontar els investigadors va ser com tractar la gran variabilitat de Sgr A* i el seu ràpid gir. Un objecte que es mou en minuts mentre necessites hores per captar els senyals seria com fer un TAC a una persona que balla la samba!. Així que de moment han usant només dades dels moments més tranquils de Sgr A* i han deixat les dades més mogudes per a estudis posteriors. Iván Martí-Vidal comenta que el dia més mogut va ser l’11 d’abril del 2017 quan l’objecte acabava d’experimentar un brot d’emissió de raigs X. Aquestes dades són difícils d’analitzar però alguna cosa ja s’ha publicat.
L’equip d’investigació de l’EHT va haver de desenvolupar noves i sofisticades eines que tingueren en compte el moviment del gas al voltant de Sgr A*. “Bàsicament, vam haver de reinventar les tècniques d’interferometria astronòmica, en les quals es basen els telescopis com l’EHT”, afirma Alejandro Mus, el projecte de tesi del qual GenT versa precisament sobre el desenvolupament de nous algorismes que permetran, en un futur pròxim, obtindre imatges de major qualitat a partir d’aquesta mena d’observacions.
Un fet que ha sorprés és que l’anell brillant al voltant de Sgr A* està pràcticament de cara a nosaltres, gira en sentit antihorari com també ho fa el forat negre i que tots dos mostren una inclinació d’uns 30º respecte al pla de la Via Làctia. Això ho podem afirmar entre altres coses perquè veiem l’anell brillant complet, sense talls ni zones més primes que resultarien si el veiérem de perfil. Que l’eix de gir del forat negre, des d’on pot haver eixit en el passat o podria eixir en el futur un doll de plasma altament magnetitzat, estiga quasi en direcció cap a la Terra és interessantíssim però altament inquietant com a mínim.
Respecte a la reconstrucció de la imatge a partir de les observacions interferomètriques de l’EHT, el telescopi IRAM-30m de Sierra Nevada (a Espanya) va jugar un important paper. “El radiotelescopi IRAM-30m va ser l’únic de tota Europa que va poder participar en aquestes observacions. Aquest telescopi ha aportat valuosa informació per a la reconstrucció de la imatge de SgrA*”, afirma Rebecca Azulay, que va participar en les observacions des del telescopi IRAM-30m.
Aquest treball ha sigut possible gràcies al talent i l’esforç d’un equip d’investigació de més de 300 persones, en més de 80 institucions de tot el món. L’equip de l’EHT està especialment satisfet per tindre per fi imatges de dos forats negres de grandàries molt diferents, la qual cosa ofereix l’oportunitat d’entendre com es comparen i contrasten. També han començat a utilitzar les noves dades per a provar teories i models sobre el comportament del gas al voltant dels forats negres supermassius. Aquest procés encara no es comprén del tot, però es creu que exerceix un paper clau en la formació i evolució de les galàxies.
“A poc a poc, anirem obtenint més i millors imatges (i fins a pel·lícules) dels forats negres supermassius més pròxims a la Terra”, conclou Martí-Vidal, “la qual cosa farà possible estudiar, de manera directa, com es comporta la naturalesa en aquestes extremes regions, tan pròximes a la frontera de l’espai i el temps”.
Altres valencians que formen part de la Col·laboració EHT, a més d’Iván Martí-Vidal i Alejandro Mus, són Juan Carlos Algaba (Universitat de Malaia), Rebecca Azulay i Eduardo Ros (tots dos a la Universitat de València i a l’Institut Max-Planck de Radioastronomia, Alemanya, quan es van realitzar les observacions).
En aquest temps d’incerteses la Terra segueix el seu camí habitual i, quasi sense adonar-nos-en, la primavera avança i ja tenim ací el mes de maig. A la posta del Sol s’amaguen finalment les constel·lacions hivernals, Orió, Ca Major i Menor i Taure per l’oest mentre per l’est comencen a guaitar tímidament les constel·lacions estiuenques, com l’Escorpí o Lira. Entremig les constel·lacions Lleó, Virgo o Copa són ara les reines de la nit.
Tanmateix darrerament l’oratge no ha ajudat les observacions nocturnes que han estat sistemàtiques ajornades a un moment més adient, tot i esperant que arribe l’estiu. Mentrestant, tapat per núvols gruixuts massa vegades, el cel nocturn ens prepara bells espectacles que mereixen ser contats.
Com ja passa des de fa uns mesos, els planetes es troben tots a la dreta del Sol i, per tant, només es poden veure a la matinada. Només Mercuri ens farà una visita fugissera al cel del capvespre.
La Lluna al costat de Mercuri el capvespre del 2 de maig 2022 a les 21:30 mentre Orió mostra la seua majestuositat. Stellarium.La Lluna al costat de Mercuri al capvespre del 2 de maig 2022 a les 21:30. Detall. Stellarium
Aquest primers dies del mes de maig, Mercuri, tan esquiu a les mirades humanes, es deixarà veure durant els primers 10 dies del mes sempre prop de l’horitzó oest, pot després de la posta de Sol. Només amb un horitzó sense obstacles i abans de les 21:45 podreu veure’l com un puntet brillant. El dia 2 de maig, una fina lluna s’hi situarà al seu costat i ens ajudarà a identificar-lo. Un detall interessant és que el cúmul d’estrelles de les Plèiades es podrà veure també a la dreta del planeta. Un bonic trio celeste que mereix una foto.
Mentrestant tots els altres planetes es troben a la dreta del Sol i, per tant, només es poden veure a la matinada. Cal aixecar-se ben d’hora per gaudir de l’espectacle celeste. Ara mateix quatre planetes es podeu veure alineats a l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol: Venus, Júpiter, Mart i Saturn. El planetes aniran movent-se al llarg del mes i rebran la visita de la Lluna decreixent.
L’alineació del planetes a la matinada durant el mes de maig. Exemple del 3 de maig 2022 a les 6:30. Stellarium.
A més a més, els dos primers, Venus i Júpiter, es troben ben pròxims un a l’altre des de fa uns dies, una configuració que s’anomena conjunció. Venus i Júpiter es troben en conjunció i llueixen com dos ulls brillants al cel. L’amic Josep Emili Arias els fotografià el passat dissabte 30 d’abril a les 6:10 en el pont del Raval de Gandia (la Safor). Us deixe la magnífica foto que va fer.
Conjunció de Venus (dalt) amb Júpiter, fregant una de les esferes armil·lars que ornamenten el pont del Raval de Gandia. 30 d’abril 2022 a les 6:10. Josep Emili Arias.
Els planetes matutins seguiran omplint l’horitzó de la matinada per a gaudi dels més matiners. No deixeu de veure l’alineació planetari que us permetrà d’un colp d’ull admirar la grandesa del nostre sistema solar.
Alineació planetària el 16 de maig a les 6:00. Stellarium.
Finalment assenyalar que la Lluna s’afegirà a la festa celeste al final del mes. Durant uns dies, del 22 al 27 de maig la Lluna visitarà cadascun dels planetes arribant, fins i tot, a acostar-se molt a alguns d’ells. La major aproximació la farà una finíssima lluna minvat la matinada del 27 de maig quan s’arribe a acostar a 0° 12´ al sud de Venus, si fa no fa com el que ocupa mitja lluna plena.
Aquests balls de planetes produeixen configuracions ben curioses. La Lluna farà un bonic trio celeste junt amb Júpiter i Mart dos dies abans, la matinada del 25 de maig. La figura formada s’assemblarà molt a un triangle rectangle en el que cada lluminària determina un vèrtex. A més a més s’hi produirà una altra conjunció entre Júpiter i Mart la matinada del 29 de maig, en la que se situaran només a 0° 38´ (com una lluna plena de separació) l’un de l’altre.
Un mes intens d’observació planetari se’ns presenta per davant. Tractem d’aprofitar-lo si els núvols i la pluja ens ho permeten. Ja em direu.
Conjunció entre la Lluna i Júpiter i Mart. 25 de maig 2022 a les 6:00. Stellarium.
Eclipsi de Lluna del 16 de maig
L’espectacle astronòmic del mes, però, serà l’eclipsi de Lluna del 16 de maig. La nit del diumenge 15 al dilluns 16 la Lluna plena s’anirà situant a poc a poc dins de l’ombra de la Terra. Entre las 03:32 i les 08:51 es produirà tot el fenomen. A les 03:32 el disc lunar entrarà en la penombra terrestre (P1) i començarà a enfosquir-se. A les 04:28 el disc lunar entrarà en l’ombra i començarà a adquirir la típica coloració rogenca (U1). L’eclipsi tindrà el màxim entre les 05:29 (U2) i les 06:54 (U3), essent el punt mitjà de l’eclipsi a les 06:12. L’eclipsi s’acabarà completament a les 08:51 (P4) però donat que el Sol eixirà a les 06:48, el fenomen deixarà de ser visible cap a les 6:15 i no s’arribarà a veure eixir la Lluna de l’ombra terrestre. Reconec que les hores d’observació són incòmodes però la natura no té mai pietat pels observadors terrestres.
Seqüència de l’eclipsi de Lluna de la matinada del 16 de maig del 2022. Observatorio Nacional.Eclipsi parcial de Lluna 16 juliol 2019. 22:04. Enric Marco
Aquest mes de maig tindrem també una pluja de meteors. La pluja d’estels dels η-Aquàrids presenta activitat entre el 19 d’abril i el 28 de maig. A diferència de la majoria de pluges de meteors, no hi ha un pic màxim d’activitat concentrat en un sol dia, sinó que la màxima activitat és d’aproximadament una setmana al voltant del 6 de maig. La taxa màxima observable serà d’uns 40 meteors per hora, sempre situat-se per observar-la en un indret fosc. La zona del cel per on semblen vindre els meteors, el radiant, es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. El cometa 1P/Halley és l’objecte que causa la pluja ja que ha anat deixant residus (pols, trossets de gels) al llarg dels passos que ha fet per la zona interna del sistema solar que la Terra aquests dies recollirà en passar. El millor moment per observar la pluja serà la matinada del 6 de maig, mirant cap a l’est de l’esfera celeste. Mireu les diverses imatges d’aquest text on es troba assenyalat el radiant.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Dark Sky Milky Way. 9 juny 2019. John Fowler (CC BY 2.0).
2.3.4.6.7.8 Captures de Stellarium.
5.- Conjunció de Venus (dalt) amb Júpiter, fregant una de les esferes armil·lars que ornamenten el pont del Raval de Gandia. 30 d’abril 2022 a les 6:10. Josep Emili Arias.
9.- Seqüència de l’eclipsi de Lluna de la matinada del 16 de maig del 2022. Observatorio Nacional.
10. Eclipsi parcial de Lluna 16 juliol 2019. 22:04. Enric Marco.
Els primers dies de Setmana Santa solen ser dies dedicats a celebrar la Setmana Cultural dels Instituts d’Ensenyament Secundari. El passat 12 d’abril vàrem ser convidats en la Setmana Cultural de l’IES Ausiàs March de Manises (l’Horta), per introduir el tema del problema de la contaminació lumínica a una classe de 4t d’ESO.
La nostra ponència “Sostenibilitat i contaminació lumínica” tracta de situar l’enllumenat públic de les ciutats i el problema de la contaminació lumínica dins dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).
Moltes de les actuacions de renovació de les lluminàries d’un poble o ciutat es fan, suposadament, amb criteris d’eficiència i de sostenibilitat. Tanmateix, si s’indaga una mica mirant realment que s’entén per sostenibilitat, es veu clarament que els municipis busquen realment l’estalvi econòmic, mentre que la sostenibilitat és un concepte molt més ample. Té una vessant econòmica, per suposat, però aquesta part no ha d’anar en contra del medi ambient i ni de la societat. Així que una actuació serà realment sostenible si compleix les tres vessants: econòmica, social i ambiental.
Per altra banda la contaminació lumínica causada per un enllumenat inadequat, ineficient i amb colors contaminants afecta clarament a diversos ODS i, per tant no reduir-la no ens permetrà transitar cap a una societat sostenible en els pròxims anys. En aquest aspecte és interessant saber que des de la Fundació Starlight s’està promovent la creació d’un ODS nou, el 18è, per reconèixer la defensa del cel fosc com un objectiu de sostenibilitat.
La contaminació lumínica és un malbaratament d’energia, té un efecte devastador per a les ciutats, per a la fauna marina i terrestre nocturna i, a més a més, afecta la salut humana a través de la inhibició de la secreció de melatonina durant la nit, amb augment de risc d’obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars, depressió i alguns tipus de càncer, com de pròstata i de mama.
Des de fa anys s’ha tractat d’aturar aquesta llum nocturna excessiva i intrusiva mitjançant normatives i regulacions. Tanmateix la superfície il·luminada del planeta creix a un ritme d’un 2,2% anual, fomentat sobretot per la instal·lació sense control dels LEDs. Per tot això sembla que caldria considerar la llum artificial nocturna com un agent contaminant. I, per tant, com a qualsevol altre agent contaminant, caldria fixar un límit legal a la seua expansió en l’atmosfera. Quin límit seria bo? Caldria contestar abans la pregunta: Fins a quin nivell vull veure degradat el cel?
Mentres explicàvem tot això, férem demostracions amb la caixa de llum per fer palès als estudiants de Manises les grans diferències entre les làmpades incandescents, fluorescents i els diversos tipus de LED freds (Temperatura de color alta) i càlids (Temperatura color baixa).
Gràcies a la directiva de l’IES Ausiàs March de Manises per deixar-nos explicar el problema de la contaminació lumínica a l’alumnat.
Carrrer Larios amb els cartells del 25è Festival de Cine
L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.
Pols del Sàhara al balcó de l’apartament.
L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.
El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.
La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.
Catedral de Màlaga, la “manquita” ja que li falta una torre que no s’arribà a construir.
Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.
Porta gòtica de la Catedral de Màlaga.
Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”
Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució, fins arribar al carrer Granada.
Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.
Mercat Central Atarazanas amb la porta de marbre nassarita.
Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.
Mercat Central Atarazanas amb les vidrieres dels germans Atienza de 1973
Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.
L’alcassaba de Màlaga i el teatre romà.
Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.
El passeig botànic va servir per comentar les profundes arrels culturals de les plantes representades pels seus noms científics, així com per relatar les aventures amoroses dels sàtirs o la saviesa del coneixement de les herbes medicinals, la cultura i art del centaure Quiró. També per fer-nos saber fets curiosos com el que contà Vicent Boix de com els fenicis introduïren l’espart a la península ibèrica. Tot d’històries ben conegudes a l’antiguitat i que han inspirat multitud d’obres artístiques.
En acabar de sopar va ser l’hora de la xarrada. Enric Marco tenia pensat parlar-nos del tema astronòmic de l’any, els forats negres, una vegada li hem pogut veure la cara al que tenim enmig de la Via Làctia. Amb un títol suggeridor: Forats negres: per qué ens atrauen tant? Enric ens feu una dissecció acurada d’aquests objectes tan exòtics i fora de l’experiència humana.
En finalitzar, la regidora de Medi Ambient, Isabel Madramany va entregar dos detalls a Enric per la xarrada i per la seua estima a l’Alcúdia.
Així que divendres passat 8 de juliol tornàrem a Sot de Chera, al Centre de Turisme Rural del Cerrao, junt al riu Sot. Allí en una sala circular que em recordava, en menut, el 
Amb uns límits clars, si un ajuntament tracta d’enllumenar per sobre del llindar permés li caldrà apagar altres llums.
Després d’un descans i d’un sopar de cabasset a la vora del telescopi, ens disposarem a observar. L’indret al costat de la sala on férem la xarrada es troba al costat d’una muntanya i, si bé això facilitava, en gran manera, l’arribada del públic, feu difícil l’observació. Només eren visibles els objectes celestes pròxims al zenit.
Després admirarem objectes de cel profund com la nebulosa de la Lira (
Mentres explicàvem tot això, férem demostracions amb la caixa de llum per fer palès als estudiants de Manises les grans diferències entre les làmpades incandescents, fluorescents i els diversos tipus de LED freds (Temperatura de color alta) i càlids (Temperatura color baixa).
