Pols d'estels

Finalment Starship de l’empresa SpaceX, el coet més pesat i potent de la història, ha explotat en l’aire 4 minuts després del seu enlairament.

El tipus de nau Starship està formada per una primera etapa, un gran Super Heavy (B7) amb 33 motors Raptor, de color gris, ple de metà i oxigen líquid de 69 m d’alçada i una segona etapa, el Starship (S24), de color negre que du la càrrega útil i 50 m de llarg. Aquest segona fase, una vegada separada de la primera fase, quedaria en òrbita terrestre i en futur seria la que arribaria a la Lluna i, més tard a Mart. En la primera prova del sistema, no es pretenia ser tan ambiciós i només es volia realitzar un vol suborbital i estavellar-se de manera controlada al nord de Hawaii. Daniel Marín n’explica molt detalladament l’estructura, dimensions, potència de la nau de 5000 Tm i 119 m d’alçada, la més pesada i potent de la història espacial.

Un primer enlairament d’una nova nau sempre és un risc. S’ha d’anar amb molta cura perquè poden eixir milers de problemes no previstos en les simulacions. El passat dilluns 17 el llançament previst s’aturà per una vàlvula congelada. Avui, des de la base Boca Chica, a la costa sud de Texas, finalment s’ha llençat a les 15:33 h CEST. Tot ha funcionat bé a primera vista però després s’ha sabut que 5 dels 33 motors Raptor no s’han engegat sense cap pèrdua aparent d’empenta. La nau ha pujat sense problemes en les condicions nominals o programades fins arribar a unes 39 km d’alçada i a 4 minuts de l’enlairament.

En aquest moment la primera fase, el coet Super Heavy havia esgotat pràcticament tot el seu combustible i amb el que li quedava havia de fer un gir, retornar i estavellar-se de manera controlada sobre el mar Carib. Abans, però, s’havia de separar de la Starship, amb una atrevida maniobra de rotació. Tanmateix sembla que els tres enganxes entre les dues fases no s’han trencat, encara no se’n sap el perquè. Normalment aquesta maniobra de separació de fases entre parts de coets múltiples estan molt provades. En SpaceX és diferent ja que tot és innovació, la primera etapa es limita a girar sobre ella mateixa, com la rosca del tap d’una ampolla, per obrir les mordasses d’unió i esperar que la força centrífuga forci la separació amb la segona.

Ha estat aleshores que, mentre que la primera fase girava i engegava els motors laterals per separar-se’n, la nau superior tractava de pujar. Però com que no s’havien pogut separar, ha començat un ball fatal entre les dues etapes mentre l’alçada anava minvant. En arribar a uns 29 km, sembla que els tècnics han avortat la missió, engegant el mecanisme d’autodestrucció, per evitar una perillosa caiguda descontrolada sobre terra o el mar.

Elon Musk, president general de l’empresa SpaceX, malgrat el desastre, ha declarat que realment ha estat un èxit i que del que ha passat han aprés molt.

A la vesprada un equip d’À Punt, m’ha entrevistat breument a l’Aula d’Astronomia per explicar el que ha succeït avui i per conèixer el nostre parer sobre l’explotació de l’espai per empreses com SpaceX. Respecte a aquest punt estem totalment en contra de l’explotació sense control de l’espai pròxim per empreses privades. Pensem que l’accés a l’espai hauria d’estar regulat per organismes internacionals com l’ONU.

Noticies de la nit. À Punt 20 d’abril 2023. A partir del minut 29:00 al 31:48.

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

Les temperatures s’enfilen en els darrers dies de març i el primer d’abril mentre els camps s’omplen de color i d’olor malgrat la sequera. La flaire excelsa de la flor de taronger acaramulla les narius del goig de viure. El cel ja llueix ben blau encara que els núvols alts no ens el mostren totalment. És la primavera finalment estenent les ales per a tothom. Gaudim-la eixint al camp, al bosc, tant de dia com de nit per admirar les estrelles.

Aquest mes els grans planetes ja han deixat de ser els reis de la nit. Ara els petits planetes els han substituts com a fars nocturns. Podrem admirar Venus ben brillant a poqueta nit, mentre que Mart, ben alt al cel nocturn es passeja per la constel·lació dels Bessons. Però fixem-nos en Mercuri, sempre tan esquiu, que farà una entrada triomfal al capvespre.

Els planetes gegants

Júpiter ja fa uns dies que ha deixat de ser visible i la seua direcció al cel s’acosta cada vegada més a la direcció solar. De fet l’11 d’abril, Júpiter en trobarà alineat amb el Sol, el que s’anomena en conjunció solar. El major dels planetes passarà a 1° 03′ de separació angular del Sol. Al mateix temps estarà en apogeu, la separació major a la Terra, a una distancia de 5,95 ua.

Per altra banda, Saturn només serà observable a la matinada, unes hores abans de l’eixida del Sol, mirant cap a l’est. El 16 d’abril a la matinada la Lluna minvant estarà en conjunció amb Saturn, a 3° 29´ en la constel·lació d’Aquari.

Els planetes interiors

Com ja he dit, la joia de la nit estarà a càrrec dels planetes interiors. Mart, que no és un planeta interior però en algun lloc l’he de consignar en aquest post, romandrà alt al cel movent-se pels Bessons. El seu color rogenc el fa fàcil de trobar però cada vegada serà més dèbil en allunyar-se més i més de la Terra.

Venus és ara mateix l’objecte més brillant del cel nocturn, amb permís de la Lluna. És ben visible i fàcil de trobar al cel del capvespre, ben alt al cel mirant cap a l’oest. Hi romandrà i anirà guanyant altura al llarg del mes i, per tant, amb més hores de visibilitat. El 23 d’abril la Lluna s’hi situarà ben prop a només 1° 18´ al nord de Venus.

Mercuri, però, serà aquest mes “l’estrella” del firmament. Aquests dies ens oferirà la millor aparició de l’any al cel del capvespre. Els primers dies d’abril el veurem com un petit punt brillant al cel cap a l’oest-nord-oest prop de l’horitzó. Però anirà guanyant altura en passar els dies fins que el capvespre de l’11 d’abril el veurem a la seua màxima elevació. A partir de llavors, baixarà ràpidament en passar els dies. Cal començar a mirar-lo uns 30 minuts després de la posta de Sol però no serà visible més enllà d’una hora ja que es pondrà ràpidament. Imprescindible que l’observeu amb un horitzó lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis en direcció cap a l’oest.

Pluja de meteors

El 23 d’abril serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids. L’activitat de la pluja es troba entre el 16 i el 25 d’abril mentre que la taxa màxima observable des d’indrets ben foscos s’espera que siga d’uns 18 meteors per hora. El radiant, o zona del cel d’on semblen vindre els meteors, es troba en la constel·lació de la Lira. El responsable de la pluja sembla ser el cometa C/1861 G1 (Thatcher). El màxim serà visible des del vespre del  22 fins a l’alba del dia 23, mirant cap al nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Abril	06	06 34
Quart minvant	Abril	13	11 11
Lluna nova	Abril	20	06 13
Quart creixent	Abril	27	23 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de març de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1. Lluna en quart creixent des de la cúpula principal de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. 27 de gener 2023. Enric Marco.
2.- Saturn i la Lluna minvant abans de l’eixida del Sol el 16 d’abril a les 6.30 h. Stellarium.
3.- Mercuri i Venus al capvespre de l’11 d’abril de 2023 a les 2100. Stellarium.
4.- Posició de Mercuri durant el mes d’abril al cel del capvespre. Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin).
5. Cel nocturn del 23 d’abril del 2023 ales 22:00 h. Seran visible Mart en els Bessons mentre que la Lluna estarà en conjunció amb Venus. Stellarium.

Fa uns dies varem rebre la petició de l’Ajuntament de València i l’empresa Schréder  per difondre el nostre treball de conscienciació sobre l’ús d’enllumenats responsables a un auditori format per tècnics municipals i comercials de molts indrets de l’estat, des de Madrid, Andalusia i Catalunya.  Les jornades que es van realitzar dimarts 21 i dimecres 22 passats, i, segons el programa de l’organització, es van fer amb el propòsit comú de contribuir a difondre les bones pràctiques en matèria d’enllumenat públic, amb l’objectiu de reduir la contaminació lumínica, conservar el patrimoni mediambiental i optimitzar el consum energètic.

Aquesta va ser, per tant, una ocasió única per compartir experiències dels dos mons, entre el món de la ciència i dels activistes de la protecció del cel nocturn i el món dels encarregats d’il·luminar les poblacions, per crear espais de debat amb els principals experts sobre aquesta matèria. La tecnologia actual posa a disposició les eines necessàries per fer un ús responsable i cada vegada més eficient de l’enllumenat públic a les nostres ciutats i entorns urbans i naturals. Conèixer referències que ens ajudin a planificar les nostres instal·lacions de la forma més responsable, és fonamental per assegurar el benestar present i futur, no només de tot el nostre entorn i ecosistema, sinó també de les ciutadanes i ciutadans com a principals beneficiaris de les instal·lacions públiques.

Les dues jornades sobre les bones pràctiques d’enllumenat públic se celebraren en el Complex Esportiu i Cultural La Petxina a la ciutat de València. L’alcalde Joan Ribó va inaugurar les jornades i destacà que la gestió responsable de les lluminàries és essencial en la lluita contra el canvi climàtic, així com l’estalvi de diners públics.

La regidora de Recursos Públics i encarregada de l’enllumenat de la ciutat, Lluïsa Notari repassà el canvi notable que s’ha realitzat en el nombre i en el tipus de lluminàries així com l’estalvi econòmic que han fet València una ciutat més habitable. Les jornades d’enllumenat públic que s’inauguraven parlarien de contaminació lumínica, eficiència energètica, sostenibilitat, biodiversitat i tecnologia. I aquestes jornades s’han fet a València ja que és un referent en enllumenat públic.

Després de la intervenció de Vicent Mayans, tècnic en cap d’enllumenat de València, que ha explicat les actuacions fetes els darrers 8 anys, per ordenar el parc de lluminàries, reduir potència, instal·lar llums amb el flux hemisfèric superior 0% i usar temperatures de color de 2700 K i ja pensant en llums més càlides com les de 2200 K, ens toca el pas a la taula redona dels astrònoms.

David Galadí de l’Observatori de Calar Alto, Alícia Lozano de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i jo mateix aportarem la nostra visió en la taula redona: Protegir el cel nocturn per recuperar el dret a veure les estrelles.

Vaig començar jo mateix, amb un resum dels temes principals de la defensa de la nit. Com entenem la llum artificial nocturna com una contaminació ambiental a la que cal posar límits, el problema de la llum blava i com la contaminació lumínica afecta a l’observació del cel, a la biodiversitat i a la salut humana.

Alícia Lozano ens parlà de com es perd el cel nocturn per la instal·lació incorrecta de llums amb exemples clars de la seua experiència com a astrofotògrafa.

David Galadí, després d’agrair que se’ns haja invitat en aquest encontre professional que manera que puguen explicar la visió de la ciència, explicà quins requisits haurien de complir les instal·lacions d’enllumenat per protegir la nit. Va fer referència explícita a la manera correcta d’avaluar la presència de llum blava amb l’index G.

A la vesprada la segona taula redona es dedicà al medi ambient: Protegint el patrimoni mediambiental: el Parc Natural de l’Albufera. Paco Collado, cap de secció del Servei Devesa-Albufera, ens feu cinc cèntims de la història d’espoli i degradació de l’espai natural a les acaballes del franquisme. Va ser amb el projecte Ecolight, amb fons de l’ajuntament i europeu (Life) que es va poder descontaminar lumínicament la Devesa. Joanma Bullón, astrònom aficionat i agent mediambiental, ens contà les seues experiències sobre la degradació del cel nocturn amb el programa Horitzons perduts i Vicent Mayans explicar les actuacions realitzades per instal·lar llums respectuoses amb l’entorn: columnes amb llum PC-ambre que baixen potència o s’apaguen completament quan no passa ningú a la nit i que només enllumenen la zona de vianants.

Per la vesprada s’ha fet una visita al Parc Natural de Devesa-Albufera. Després de passar per la Gola de Pujol per contemplar la posta de Sol, s’examinà in-situ la solució pionera que instal·lada a la Devesa per conciliar el benestar veïnal i la protecció mediambiental: unes columnes de llum daurada de PC ambre que enllumena només el carril de pas dels vianants i que incrementa la potència amb el pas de les persones.

Entremig d’aquestes xarrades, diversos tècnics de l’empresa Schréder ens contarem les innovacions tècniques de les smart-city. Finalment una idea recurrent que han transmés al públic assistent: una bona instal·lació lumínica es fa amb tecnologia i amb un bon projecte lumínic. Res de posar llums a la babalà.

Finalment les jornades que han reunit experts tecnològics i mediambientals es clausuraren al migdia del dimecres 22 amb la presència de vicealcalde Sergi Campillo.

Entrevistes À Punt Oratge:

Després d’un hivern erràtic, amb dies de molta calor i d’altres de molt de fred, arriba finalment la primavera. Les temperatures s’han posat en ordre momentàniament i hem pogut gaudir de les falles sense pluja ni fredorades. El cel nocturn comença, a poc a poc, a deixar-se veure i començarem a veure finalment el firmament.

I avui mateix a les 22:24 h. l’hivern acabarà i deixarà pas a la primavera. Astronòmicament parlant això significa que el Sol, en el seu camí sobre l’eclíptica — el seu moviment anual aparent al voltant de la Terra–, travessarà el pla de l’equador. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

Avui retorna la primavera i nosaltres, humans que vivim a la superfície de la Terra, acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys, ens meravellem aquests dies amb la perfecta geometria celeste. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any.

Des d’aquesta manera de veure el problema, des del nostre país, al llarg de l’any, veiem el Sol situar-se molt alt o molt baix a migdia respecte al paisatge que albirem des de la finestra. Com que l’altura del Sol mesurat des de la superfície terrestre depén de la nostra posició, és molt millor fer referència a un cercle celeste imaginari invariable format per la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, que anomenem equador celeste. Si el Sol es troba molt alt respecte a l’equador celeste serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el Sol, pel seu moviment anual aparent al voltant de la Terra — camí anomenat eclíptica — travessa el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. Les figures adjuntes ens ajudarà a comprendre-ho. Com que el Sol està avui exactament sobre l’equador celeste, projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, tots els humans situats sobre l’equador de la Terra tindran el Sol sobre el seu cap a migdia! Avui a Quito o Singapur i a d’altres ciutats equatorials tindran el Sol a sobre i les ombres desapareixeran. Serà un dia sense ombres.

Evidentment el Sol no gira al voltant de la Terra. Això ho sabem des de fa segles però pensar a la manera dels grecs antics és una forma de veure-ho des de la nostra posició sobre la superfície terrestre.

Actualment les estacions se solen explicar amb diagrames de la Terra en òrbita al voltant del Sol. A conseqüència de la constància de la inclinació de l’eix de la Terra, la zona enllumenada pel Sol va variant al llarg de l’any. Si en estiu (summer) la zona més enllumenada és l’hemisferi nord, en hivern (winter) ho és l’hemisferi sud mentre que en començar la primavera (spring) i la tardor (autumn) TOTA la cara de la Terra és enllumenada de manera uniforme ja el Sol està exactament sobre l’equador terrestre.

Com el seu nom indica, la jornada de l’equinocci té una durada igual d’hores de llum i de fosca, 12 hores per a cadascun. I això passa així donat que el Sol es troba situat avui a sobre de l’equador celeste (Equinox en la figura adjunta) i ix, per tant, exactament per l’est i es pon per l’oest amb exactitud. I aquest fenomen passa a tots els punts de la Terra, llevat dels indrets pròxims als pols nord i sud. En aquests indrets el Sol va fregant l’horitzó tot el el dia.

Finalment si pensem en una visió geocèntrica amb una Terra estàtica com he comentat al principi, però vista des de l’espai tindríem un esquema com el següent. El Sol gira al voltant de la Terra sobre el seu camí, l’eclíptica, i avui travessa de baix cap amunt el pla de l’equador celeste.

L’explicació de les estacions astronòmiques és complexa ja que intervenen moviments conjunts de la Terra i del Sol que caldria veure en tres dimensions per captar-los bé. He tractat de mostrar-vos els dos punts de vista per explicar-ho, des de la superfície de la Terra i des de l’espai. Totes les visions del problema són vàlides i complementàries. Espere que us faça profit.

Imatges:

1.- Flors Ametllers (28) calafellvalo 20230318 (CC BY-NC-ND 2.0)
2.- Stellarium
3-5.- Wikipedia Commons.

Una novel·la sobre una nissaga de l’alta burgesia valenciana, la seua lluita incansable per mantindre el prestigi i dels canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cervelló, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

De mica en mica deixem enrere les fredorades de l’hivern i arriben dies més càlids i cels més blaus i clars. La primavera ja guaita el cap a finals del mes i les observacions del cel ja seran més fàcils i còmodes.

Després de l’interessant conjunció dels planetes Júpiter i Venus en el cel del capvespre dels últims dies de febrer i els primers de març, els planetes ja van deixant el cel durant la primera part de la nit. Només Mart, ben alt al cel i Venus ben brillant prop de l’horitzó oest ens poden alegrar una mica.

Planetes

El cel del capvespre dels últims dies de febrer i dels primers de març ha estat una festa. Mentre que Venus anava ascendint en altura de dia en dia, Júpiter anava baixant i aproximant-se al Sol. Les imatges de la conjunció de tots dos han estat espectaculars. El segon dia de març els astres es creuaren i ara ràpidament Júpiter perd altura i ja no serà visible a partir de finals de mes.

La Lluna s’unirà al duet planetari del 22 al 24 de març. El dia 22, localitzeu la fina lluna creixent sobre l’horitzó occidental uns 45 minuts després de la posta de sol; també podreu veure el planeta Júpiter just a sota i a la dreta de la Lluna ben prop de l’horitzó. Cerqueu un horitzó oest lliure d’obstacles. El 23 de març al vespre, la lluna estarà per sota de Venus, mentre que al vespre següent, el 24, la Lluna descansarà sobre el brillant planeta.

Abans d’acomiadar-se finalment, Júpiter tindrà encara un encontre breu amb el planeta Mercuri el 27 i 28 de març, pocs minuts després de la posta de sol, cap a l’oest.

Saturn ja és plenament un objecte matutí. Cal matinar per veure’l un hora abans de l’eixida del Sol en direcció cap a l’est.

Només Mart continua present al cel nocturn, ben alt al cel en la constel·lació d’Auriga.

Pluja de meteors

El 15 de març serà el màxim d’una pluja de meteors moderada: la pluja dels γ-Normíds. Mentre que la pluja serà activa entre el 25 de febrer i el 28 de març, s’espera que el màxim s’esdevinga en les primeres hores del 15 de març. La taxa màxima observable serà d’uns 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Norma. Tanmateix la presència d’una Lluna minvant i la proximitat del radiant a l’horitzó en faran difícil l’observació.

Arribada de la primavera

Finalment l’hivern acabarà el 20 març a les 22:24. El Sol, en el seu camí sobre l’eclíptica, travessarà el pla de l’equador. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Març	07	13 40
Quart minvant	Març	15	03 08
Lluna nova	Març	21	18 24
Quart creixent	Març	29	04 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de març de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1. Conjunció de Júpiter (dalt) i Venus (dalt) vist des de la cúpula principal de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. 28 de febrer 2023. Enric Marco.
2.- Cel del capvespre del 24 de març del 2023 a les 20:30. Stellarium.
3. Conjunció de Júpiter (dalt) i Venus (dalt) vist sobre la segona cúpula de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. 28 de febrer 2023. Enric Marco.

La Terra en perill

Josep M. Trigo Rodríguez
Universitat de Barcelona Edicions
Data edició: 18/05/2022
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9168-788-7 (en català)
ISBN: 978-84-9168-787-0 (en castellà)
————————————————–

Un asteroide gegant passarà demà prop de la Terra. Aquest és un dels titulars recurrents que la premsa sol oferir-nos. El catastrofisme embene i la possible fi de la civilització tal com la coneixem és tema de pel·lícules apocalíptiques que entretenen al personal. No obstant això amb aquesta actitud es banalitza un problema real que té com a conseqüència que el perill que ve del cel no ocupe tot l’espai mediàtic que es mereix.

Els planetes del sistema solar es van formar per l’agregació lenta de planetesimals però també pels xocs violents d’asteroides en l’anomenada època del gran bombardeig. La majoria d’aquest material ja ha sigut eliminat, però nous impactors continuen emplenant l’espai interplanetari de roques i pols, resultat directe de xocs més recents entre asteroides, cometes i fins i tot planetes.

Algunes d’aquestes roques troben el nostre planeta en el seu camí i, depenent de la seua grandària i velocitat, poden arribar a ser un problema real per a la humanitat. Al llarg de la història de la Terra nombrosos asteroides petits i meteoroides han penetrat en l’atmosfera terrestre i causat canvis globals, regionals o locals. La majoria de vegades, no obstant això, són roques xicotetes que vénen de l’espai i que es fracturen totalment per la fricció amb l’atmosfera, un bon escut natural per a cossos menors de 100 m. En tots els casos podem estudiar aquests esdeveniments còsmics a través de les restes que arriben a la superfície de la Terra: els meteorits.

Els meteorits permeten abordar qüestions clau sobre els processos fisicoquímics que s’han produït des dels origens del sistema solar en els cossos d’origen. El 85% són condrites i provenen de cossos de pocs centenars de quilòmetres de diàmetre, sense diferenciació química. Contenen, per tant, residus del disc protoplanetari primigeni. La resta, acondrites, metalorocosos i metàl·lics provenen de cossos diferenciats majors i de planetes.

Amb l’estudi d’aquestes restes no sols coneixem l’origen i el passat del sistema solar, també aprenem sobre el present i el futur de la Terra. Les interaccions i ressonàncies gravitatòries porten a alguns asteroides i cometes a creuar l’òrbita terrestre. Són els anomenats NEO (Near Earth Objects), objectes la trajectòria dels quals s’acosta al nostre planeta i podrien impactar.

Si bé la majoria dels NEO ja estan catalogats i amb les seues òrbites ben determinades, els menors de 100 metres de diàmetre són poc coneguts. No obstant això, el major problema és la detecció dels cometes vells que han perdut els seus components volàtils i només presenten un nucli rocós. Aquests objectes foscos, amb òrbites molt excèntriques i alta velocitat, queden amagats i són potencialment perillosos.

L’exploració de l’entorn pròxim a la Terra, la caracterització dels objectes que s’allí es troben i dels quals arriben a la Terra és actualment una disciplina científica interdisciplinària en auge en la qual intervenen l’astronomia, l’astronàutica, la geologia i l’enginyeria.

Josep Maria Trigo en el seu llibre La Terra en perill ens ofereix la investigació capdavantera que el seu grup realitza en múltiples facetes, des de la caracterització dels meteorits, la seua òrbita, el seu progenitor, les característiques del mitjà interplanetari, l’estudi de les mostres d’asteroides i la col·laboració en les primeres proves de defensa planetària.

No oblidem que la Terra ha estat atacada des de l’espai al llarg de tota la seua història geològica com ho demostra el cràter Chicxulub o l’esclat atmosfèric recent de Cheliábinsk. Per a augmentar la consciència pública sobre el perill d’impacte dels asteroides, cada 30 de juny se celebra el dia de l’Asteroide, aniversari de l’esdeveniment de Tunguska.

La primera acció de defensa planetària ha estat la recent missió DART. Els enginyers espacials acaben de demostrar que són capaços de canviar el moviment d’un asteroide. Un preludi del futur programa de defensa planetària que haurà de protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres que causem nosaltres, com és el canvi climàtic, ja ho parlarem un altre dia.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Tres entrevistes recents sobre el problema de la contaminació lumínica de la secció radiofònica de Martin Pawley en el programa “Con voz” de Radiovoz:

-Amb Alejandro Sánchez de Miguel, sobre la investigació publicada en Science Advances: https://www.ivoox.com/aumenta-a-contaminacion-luminosa-conversa-alejandro-sanchez-audios-mp3_rf_97873192_1.html

-Amb Enric Marco, sobre la VI Jornada de Contaminació Lumínica a Riba-roja de Túria: https://www.ivoox.com/xornada-contaminacion-luminosa-riba-roja-turia-audios-mp3_rf_99840353_1.html

-Amb Josep Maria Ollé, sobre bones pràctiques d’enllumenat i descontaminació de ciutats: https://www.ivoox.com/descontaminar-as-cidades-conversa-josep-maria-olle-audios-mp3_rf_99840486_1.html

A noite é necesaria

Sección sobre astronomía do programa matinal da fin de semana en Radiovoz. A partir de setembro de 2017, todos os domingos ás 11:35 en Radiovoz (www.radiovoz.com).

https://www.ivoox.com/podcast-a-noite-e-necesaria_sq_f1310381_1.html

El segon mes de l’any 23 comença amb un fred rigorós que ens ha deixat una mica de neu en les muntanyes valencianes. Una frescor que ara maleïm però que hauria de ser d’allò més normal en aquest dies que estrenem any. Acostumats a temperatures de vertigen a finals d’anys ara que tornem a la normalitat, ens sorprenem.

L’arribada del fred hivernal ha vingut acompanyat de cel rasos que ens han permés reprendre les observacions nocturnes. Nits seguides de cels sense núvols ens han deixat continuar les visites nocturnes als telescopis per admirar els planetes (venus, Júpiter i Mart) que decoren aquests dies la volta celeste.

Els darrers dies de l’any passat i els primers d’aquest ens ha portat la presència del cometa C/2022 E3 (ZTF) que ara mateix es passeja per les constel·lacions septentrionals.

Febrer també és el mes de la constel·lació gegant d’Orió sempre vigilat per Taure, protegint les Plèiades. Les tres estrelles alineades, el cinturó d’Orió, la fan molt distingible al cel hivernal.

Planetes

Els planetes Mart en Taure, Júpiter i Venus en Peixos seran les llumeneres de la nit de febrer. Els dos darrers s’aniran buscant per trobar-se finalment el dia 1 de març. Mercuri i Saturn ja no han deixat de ser fàcilment visibles en les llums del capvespre.

Saturn deixarà de ser visible després de la posta de Sol al llarg d’aquest mes. De mica en mica s’ha anat acostant a la direcció del Sol i no s’arriba a veure la seua suau lluentor en la brillantor del cel del capvespre. Ara mateix es troba físicament a l’altra banda del Sol i de fet el 16 de febrer el planeta es trobarà en conjunció solar. Saturn passarà a una distància aparent de només 1° 15´ de la posició del Sol, una distància angular equivalent a un poc més que dues llunes plenes. En aquest moment el planeta estarà en el seu punt més allunyat de la Terra, a 10,81 unitats astronòmiques.  Saturn deixarà de ser un objecte vespertí a ser-ne un de matutí.

A mesura que passen el dies del mes, mirant cap a l’oest i després de la posta del Sol veurem com Venus s’anirà separant de la direcció solar. Per això serà cada vegada més brillant en mostrar més superfície il·luminada cap a nosaltres i, a més a més, la seua presència al cel vespertí serà més i més llarga. El planeta s’anirà acostant cada vegada més a Júpiter per confluir amb ell, formant una bella conjunció el primer dia de març.

Júpiter, ja ben baix en el cel vespertí, encara mostra la seua bellesa observat la telescopi. Tanmateix ja li queda poc de ser el rei de la nit. A mitjan del mes de març estarà ja massa a l’horitzó després de la posta de Sol i deixarà de ser observable. La nit del 22 de febrer una lluna molt fina de 2 dies farà trio amb Júpiter i Venus. Un bon moment per fer-ne una foto.

Finalment Mart, en Taure, és encara prou brillant per agafar el relleu com a rei planetari en el cel nocturn quan Júpiter ens abandone en març.

Mercuri, ara mateix és un planeta matutí. El podrem veure en Sagitari poc abans de l’eixida del Sol cap al sud-est però només durant la primera quinzena del mes.

El cometa C/2022 E3 (ZTF)

El cometa C/2022 E3 (ZTF) s’aproxima actualment a la Terra. Molts aficionats ja li han fet belles fotografies. El primer de febrer farà la màxima aproximació a la Terra, a una distància de 0,28 ua, i a 1,16 ua del Sol. Serà  visible a ull nu (en llocs molts foscos sense presència de llum artificial nocturna) amb una magnitud m = 6,3. Josep Maria Trigo de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE – CSIC) ens ho conta en El cometa verde ZTF ha aumentado su magnitud y ya se puede ver a simple vista.

A continuació podeu veure una carta celeste amb la posició del cometa fins a mitjan mes de febrer. A destacar el dia 6 de febrer quan se situarà al costat de l’estrella brillant Capella de la constel·lació d’Auriga. Bon moment per tractar de buscar-lo amb els prismàtics. El problema serà la Lluna que ara comença a créixer i que el dia 6 serà pràcticament plena.

La localizació actual del cometa en el cel nocturn pot veure’s en la carta celeste oferida per The Sky Live.

Pluja de meteors

En febrer només tenim una pluja interessant, la dels α-Centàurids. Amb una activitat llarga, de quasi un mes, entre el 28 de gener i el 21 de febrer, el màxim serà el 8 de febrer. La taxa màxima de meteors visible és tanmateix baixa, de només d’uns 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Centaure. El cos responsable de la pluja no ha estat completament identificat. El millor moment per observar-la serà la matinada del dia 8 mirant cap al sud.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Febrer	05	19 28
Quart minvant	Febrer	13	17 01
Lluna nova	Febrer	20	08 06
Quart creixent	Febrer	27	09 06

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatge:

1.- C2022 E3 (ZTF)- Alessandro Bianconi, 27 January 2023,  CC BY-SA 2.0

Un matí del desembre passat estava a la llibreria Fan Set de València parlant amb Eva i Núria, quan en girar-me per veure les lleixes de les novetats, els ulls se m’aturen a la portada d’un llibre en la qual, entre d’altres, apareixia la frase: “La Lucía és una astrofísica especialitzada en forats negres“. Vaja, això no m’ho puc perdre. És el que tenen les bones llibreries, hi entres per qualsevol assumpte, i sempre te enamores d’alguna obra.

Així que, vaig haver de comprar L’escuma d’Helena Guilera Recoder, intrigat per conèixer d’aquesta astrofísica especialitzada en forats negres i com va ser la seua vida. Hi ha tan poques dones a la ciència del cosmos que el fet que una autora d’una obra de ficció s’atrevisca a parlar d’una d’elles i, a més, treballadora d’un dels temes més difícils de la física, és mereixedor d’un aplaudiment públic.

Un dels temors que tenim sovint els científics en llegir escrits de ficció en el que la ciència i la tecnologia son part fonamental de l’argument és que l’autor incórrega en simplificacions o fins i tot en falsedats. Res d’això trobarem a l’obra primerenca d’Helena Guilera. Els tractaments i explicacions que fa sobre els fenòmens relacionats amb els forats negres són ben acurats, sempre considerant que és una obra per al públic general i no un article científic. He gaudit molt amb les explicacions de Lucía als alumnes. Son una de les parts millors del llibre. Segur que utilitze alguna de les seues analogies i idees per a les meues xarrades. Autors clàssics de la física i de la relativitat general com Hawking, Boltzmann, Einstein,  Plank, Wheeler i Feynmann es passegen assíduament per les pàgines del llibre.

Podríem dir el mateix de la presència omnipresent de la música, sobretot clàssica, al llarg de tota l’obra, donat que alguns dels personatges principals són músics. Una música que és el fons sonor, la font inesgotable de l’atmosfera, tensió i ritme del llibre. Si, com recomane, escolteu la música citada en cada capítol, us capficareu millor en la trama. Per facilitar la cerca de les obres, intèrprets i versions s’hi presenta la llista completa al final del llibre i, fins i tot, un codi QR per escoltar-les a Spotify.

La vida privada de la Lucía, com les de tothom, no és un camí de roses. La malaltia mental farà acte de presència en la seua vida i li condicionarà l’existència. Però d’això, no en vull parlar més, que és la trama principal del llibre.

Un llibre molt recomanable, però dur, com la vida, que demostra que com diu la portada: com som de pròxims a les forces de l’Univers, tot sovint sense saber-ho. I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables.

---

Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.”

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Avui he participat en una activitat de conscienciació ambiental amb uns 40 alumnes de 3r i 4t d’ESO del col·legi La Salle de Benicarló, el Baix Maestrat. Durant un poc més d’una hora els he parlat dels problemes de la llum artificial nocturna i dels seues efectes nocius sobre animals i plantes. En parlar de la disrupció circadiària per causa de la presència de llum blava en horari nocturn, he presentat el còmic “Il·lumina el teu rellotge” escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen, editat per Manuel Spitschan i traduït a la nostra llengua per nosaltres. Sembla que ha agradat.

També he mostrat la caixa de llums per demostrar la diversitat de les llums i quines són les més adequades, amb poc contingut en llum blava, front a les molt més agressives llums molt blancs amb un gran component de llum blavosa. Amb una webcam  i una xarxa de difracció he aconseguit un mar de colors en el que el blau era predominant.

Com sempre que faig aquestes xarrades tracte de personalitzar parcialment el contingut. Llums en excés, massa blanques i afectació a parcs naturals hi ha a tot arreu i el Baix Maestrat no n’és una excepció. Les platges enllumenades, els monuments amb llum tota la nit, excés de lluminàries, la carretera de Peníscola a Benicarló totalment enllumenada amb llum blanca al costat de marjals conformen un paisatge lumínic usual a tot arreu. Tanmateix existeix una altra manera d’enllumenar. Amb la idea clara que tota llum artificial nocturna és contaminant, s’ha d’instal·lar el mínim de lluminàries possible, amb llum de color càlid i poc intensa. Més llum no implica més seguretat ni més ostentació de riquesa.

Com a exemple d’enllumenat dolent, adjunte una imatge del castell de Peníscola totalment enllumenat en la que es veu com la llum s’escampa a tot arreu. La llum inunda el medi marí i arriba també a la platja pròxima. A més a més, nombroses llums blanques intenses es veuen tot al voltant del castell.

L’activitat, una xerrada de Ciències, ha estat organitzada al Centre Octubre Centre de Cultura Contemporània de València per la Unitat de Cultura Científica i Innovació (ucc+i) de la Universitat de València i per Acció Cultural del País Valencià. Gràcies a Nèstor per l’ajuda.

En aquest any 2023 que comença, molts projectes científics seran finalment posats en marxa. Com passa cada any, diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar-hi, si tot funciona com toca. La lluita contra la pandèmia de la COViD-19 continuarà durant 2023 amb una nova generació de  vaccins mRNA.  En astronomia, assistirem a la continuació de les extraordinàries troballes del telescopi James Webb així com a la posada en marxa del nou gran telescopi Vera C. Rubin. El 2023 veurà també l’aterratge de diverses missions en la Lluna, confirmant que el nostre satèl·lit és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Els experiments fets amb muons al Fermilab podria donar pas a una millora del Model Estàndard de partícules. Noves proves clíniques amb CRISPR han tingut èxit per a curar algunes malalties genètiques sanguínies. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Noves vistes de l’Univers

El telescopi espacial James Webb fou llençat a l’espai el dia de Nadal del 2021. El mes de juliol del 2022 vàrem poder veure les primeres imatges científiques, el camp profund del grup de galàxies SMACS 0723. El 2023 continuarà explorant les primeres galàxies de l’Univers, un camp encara poc explorat.

Enguany serà llençat el telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb la NASA. L’objectiu és registrar la distribució en gran escala de la matèria fosca i les propietats que caracteritzen l’energia fosca.

El Jupiter Icy Moons Explorer (JUICE) serà llençada entre el 14 i el 30 d’abril 2023. És una nau espacial interplanetària d’ESA. La missió estudiarà tres de les llunes galileanes de Júpiter: Ganímedes, Cal·listo i Europa (excloent l’Io volcànicament actiu; Io no és una lluna gelada) que tenen importants cossos d’aigua líquida sota les seues superfícies, cosa que els fa potencialment habitables.

Finalment la missió OSIRIS-REx retornarà el 24 setembre 2023 amb mostres recollides de l’asteroide Bennu.

També s’espera que es pose en funcionament el radiotelescopi orientable Qitai a Xinjiang, Xina (QTT) , que amb una antena de 110 metres de diàmetre serà el més gran del món.  Amb el seu disseny serà capaç d’estudiar el 75% del cel. D’aquesta manera, juntament amb el telescopi FAST o Tianyan estàtic de 500 m inaugurat el 2016, Xina se situa al capdavant dels instruments de ràdio del món.

També s’espera la primera llum de l’Observatori Vera C. Rubin a Xile. Anomenat prèviament Large Synoptic Survey Telescope (LSST o Gran Telescopi de Sondeigs Sinòptics) i ara dedicat a la gran astrònoma Vera C. Rubin, descobridora de la matèria fosca en les galàxies, és un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, té un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Missions lunars

La Lluna és ara mateix és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. Enguany quatre missions tractaran d’aterrar a la seua superfície. Els Emirats Àrabs Units volen fer rodar el robot explorador Rashid mentre que la NASA vol portar-hi el Lunar Flashlight i els japonesos la missió HAKUTO-R. L’agència espacial hindú farà aterrar la Chandrayaan-3 al pol sud lunar cap a l’estiu.

Finalment, durant el 2023 s’ha de fer el primer viatge civil a la Lluna, amb 11 persones embarcant-se en un vol espacial privat de 6 dies a bord del coet SpaceX Starship per circumnavegar la Lluna.

Més enllà del model estàndard

Enguany coneixerem més resultats sobre el experiments sobre el Muó al laboratori Fermilab als Estats Units. Es tracta de veure com es comporten els muons en presència d’un camp magnètic i crear un test del model estàndard.

El 2023 també serà la posada en funcionament del centre European Spallation Source a la ciutat universitària de Lund, Suècia. Aquest projecte europeu generarà feixos intensos de neutrons per estudiar estructures de materials.

Lluita contra el canvi climàtic

La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre passat, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Segons l’acord, els països rics que històricament han estat responsables de les elevades emissions compensaran econòmicament les nacions més pobres, que han patit el pes del canvi climàtic. Enguany s’han de posar les bases per veure com i quan es fan els pagaments.

CRISPR

El 2023 s’espera la primera aprovació d’una teràpia d’edició de gens CRISPR, després dels resultats prometedors dels assaigs clínics que van utilitzar el sistema CRISPR-Cas9 per tractar la β-talassèmia i l‘anèmia de cèl·lules falciformes, o anèmia drepanocítica, dos trastorns genètics de la sang.

Més informació:
The science events to watch for in 2023, Nature, 19 desembre 2022.