Avui he participat en una activitat de conscienciació ambiental amb uns 40 alumnes de 3r i 4t d’ESO del col·legi La Salle de Benicarló, el Baix Maestrat. Durant un poc més d’una hora els he parlat dels problemes de la llum artificial nocturna i dels seues efectes nocius sobre animals i plantes. En parlar de la disrupció circadiària per causa de la presència de llum blava en horari nocturn, he presentat el còmic “Il·lumina el teu rellotge” escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen, editat per Manuel Spitschan i traduït a la nostra llengua per nosaltres. Sembla que ha agradat.
També he mostrat la caixa de llums per demostrar la diversitat de les llums i quines són les més adequades, amb poc contingut en llum blava, front a les molt més agressives llums molt blancs amb un gran component de llum blavosa. Amb una webcam i una xarxa de difracció he aconseguit un mar de colors en el que el blau era predominant.
Com sempre que faig aquestes xarrades tracte de personalitzar parcialment el contingut. Llums en excés, massa blanques i afectació a parcs naturals hi ha a tot arreu i el Baix Maestrat no n’és una excepció. Les platges enllumenades, els monuments amb llum tota la nit, excés de lluminàries, la carretera de Peníscola a Benicarló totalment enllumenada amb llum blanca al costat de marjals conformen un paisatge lumínic usual a tot arreu. Tanmateix existeix una altra manera d’enllumenar. Amb la idea clara que tota llum artificial nocturna és contaminant, s’ha d’instal·lar el mínim de lluminàries possible, amb llum de color càlid i poc intensa. Més llum no implica més seguretat ni més ostentació de riquesa.
Com a exemple d’enllumenat dolent, adjunte una imatge del castell de Peníscola totalment enllumenat en la que es veu com la llum s’escampa a tot arreu. La llum inunda el medi marí i arriba també a la platja pròxima. A més a més, nombroses llums blanques intenses es veuen tot al voltant del castell.
Centre històric de Peníscola a la comarca del Baix Maestrat per la nit. Rastrojo, Wikimedia.
L’activitat, una xerrada de Ciències, ha estat organitzada al Centre Octubre Centre de Cultura Contemporània de València per la Unitat de Cultura Científica i Innovació (ucc+i) de la Universitat de València i per Acció Cultural del País Valencià. Gràcies a Nèstor per l’ajuda.
Elx i la comarca del Baix Vinalopó han estat des de fa molts anys uns llocs on m’hi trobe com a casa, on tinc bons amics i on vaig sovint. Des que fa més de 20 anys, des d’aquell calorós mes d’agost en que vaig assistir a la representació del Misteri a Santa Maria, i més sovint encara des que se celebrà l’exposició del centenari de l’eclipsi de Sol de 1900, a la qual vaig contribuir una mica, no he deixat d’anar algunes vegades l’any.
És veritat, però, que el Sud valencià ha estat oblidat per la societat valenciana conscient, que pensa, ingènuament, que al sud de la Vila Joiosa no hi ha res a fer.
Per desmentir aquest tòpic i d’altres múltiples pensades se’ns presentà el passat 16 de novembre al Centre de Cultura Octubre de València Joan Carles Martí i Casanova, animador de la catalanitat al sud valencià. Va vindre per presentar el seu darrer llibre de pensaments, Des del rovellet de l’ou d’Elx.
A la taula de presentació l’acompanyaven dos monstres de la cultura, Eugeni Reig, lexicògraf i autor de l’imprescindible Valencià en perill d’extinció i Francesc Mompó, escriptor incansable i guanyador d’innumerables premis literaris.
Eugeni Reig presentà Joan Carles a qui havia conegut feia ja anys a través d’internet i continuà la presentació amb la seua especialitat, les paraules, en aquest cas del camp d’Elx. Cità una cinquantena de paraules pròpies del valencià sud-meridional, principalment d’Elx, com per exemple sacar, castellanisme antic del segle XVI, tempir (saó), xapacó (pluja intensa i curta), xino (porc), aidar, que també la dieuen a Tavernes de la Valldigna (ajudar), juguesca (joguet), pantasma (fantasma), glai (ensurt), formigó (formiga) o “manyaco” (xiquet xicotet).
Seguidament Eugeni parlà del llibre i del seu autor, un nom que en la nostra llengua batega amb força. Des del camp d’Elx, un personatge imprescindible si volíem saber com és la nostra llengua al sud de la línea Biar-Bussot.
Francesc Mompó presentà a Joan Carles Martí com una persona culta, enamorada d’una terra que com ell, vol lliure. “Un home lleial i ple de bonhomia. La seua titulació acadèmica i els seus treballs remunerats (o no) són immensos com es pot veure a la solapa del llibre“, va dir.
I continuà: “El llibre està composat per escrits fets per una persona que sap del que parla. Com diu l’editor, és una de les ments més preclares de la frontera sud del Països Catalans. Però vivim en una Comunitat (de veïns) en la que a l’extrem sud la catalanitat és més intensa del que volen fer-nos creure. I en la que a la desertització lingüística li diuen alacantinització. En definitiva, llegir el “rovellet de l’ou” és fer-se una dosi d’autoestima front al centralisme espanyol.”
Seguidament Joan Carles Martí, després d’agrair els elogis dels anteriors ponents de la taula, prengué la paraula per contar les seues experiències lingüístiques i culturals al llarg del país i especialment al Baix Vinalopó. Ara mateix viatja molt promocionant turísticament Guardamar dins i fora de l’estat ja que és el tècnic de turisme de la població.
Per començar posà l’exemple de la Generalitat Valenciana que diu que València es troba a 90 minuts de Madrid però que resulta que a ell li ha calgut 180 minuts per vindre en tren des d’Elx. I això explica moltes coses. La gent d’Elx, així com la gent de Guardamar, van estar aïllats durant molt de temps. No anàvem a València però si a altres ciutats industrials com Barcelona o Alcoi.
Joan Carles explicà la seua experiència vital quan amb 18 anys va arribar al Cap i Casal a finals dels 70. I com, en aquella època València era molt d’horta.
Els seus pares no han vingut mai a València, però es consideren valencians, com tots els d’Elx, no mai alacantins. Tanmateix als dels nord de la línia Biar-Bussot se’ls considera valencians al quadrat, valencians valencians.
Alguns consideren, digué Joan Carles, que per baix de la Vila Joiosa tot està perdut. Tanmateix ningú parla de la ciutat de València. “En la petita enquesta que he fet des de l’estació del Nord fins a l’edifici Octubre he preguntat on està el carrer Sant Ferran (la seu del Centre Octubre) i de les vuit persones a qui he preguntat només una m’ha contestat en valencià“, ens contà.
Al Baix Vinalopó existeix, tanmateix, Crevillent que amb 30.000 habitants on no hi ha abandó lingüístic. Fins i tot al Carxe, ja a la província de Múrcia, s’hi parla valencià.
Guardamar està bastant malament però un 35% dels xiquets de preescolar està matriculat en valencià, mentre que a Elx ho està un 30% i a Alacant un escàs 5%.
Joan Carles continuà: “També rebem visites de gent de les Riberes, disglòssica, que parlen un valencià central, que estan convençuts que parlen el millor valencià del món i que en vindre s’atreveixen a dir que a Elx es parla un valencià brut. Res de tot això. El valencià d’Elx és una submodalitat del català, una prova palpable de la unitat de la llengua. I des d’algunes instàncies es vol uniformitzar com a estratègia per separar-lo de la unitat del català.”
Hi ha un nervi per tot el País Valencià, per Alcoi, Elx, Crevillent. I, per a Joan Carles, era un orgull acabar la tournée del seu llibre al Cap i Casal.
“Voler mantenir el mateix valencià dels iaios no és possible“, digué. Aquest va evolucionant cap a la convergència com passa amb l’anglés, per exemple. Abans a Austràlia si deies OK, com a les pel·lícules americanes, et renyien. Calia dir all right. Ara a Londres, oir OK és usual….
El manteniment del valencià és el manteniment de la personalitat valenciana. I aquesta és diferent de la murciana o castellana. I fins i tot a Elx, com a ciutat industrial que és, la idea de progrés personal és molt diferent d’Alacant, capital administrativa de la província. I Joan Carles en recordà una enquesta en que es preguntava quin ofici es desitjava per al fill. A Alacant la majoria de pares volia que el seu fill fera oposicions mentre que a Elx el desig era que obriren un negoci.
En el torn de preguntes diverses persones de públic van expressar el seu sentiment cap a la catalanitat del sud valencià i el seu punt de vista sobre la situació lingüística del català. Victor Iñurria, Agustí Ventura i jo mateix intervinguem en el debat mentre que Mercè Climent, atenta, feia precioses fotos, per al seu bloc Els primers gestos del verd, on escrigué aquesta crònica Presentació “Des del rovellet de l’ou d’Elx” de Joan-Carles Martí a València.
