ALBERT CORTES MONSERRAT

El camp semàntic es molt extens i la tendència actual es no dir les coses pel seu nom, com en el cas de la nova Ministra de Defensa, Carme Chacon.

l’Associació de militars espanyols, ha manifestat el recel cap a la nova ministra per ser catalanista, pacifista i embarassada, i ha reblat el clau expressant la seva preocupació per la decisió del TC sobre l’estatut català, i la reacció de la nova titular del ministeri.

Se’ns dubte l’exèrcit espanyol encara fa tuf de naftalina, i segueix sense evolucionar amb tics propis de la dictadura franquista i amb l’obsessió de la unitat per damunt de tot, i on Catalunya es l’enemic que s’ha de vigilar.

La Carme Chacon, pot ser moltes coses, però catalanista no seria una d’elles, en tot cas es nacionalista, però espanyola, esclar.  La seva visió es la oficial del PSC, on els Iceta, Ferran, Zaragoza i companyia marcan la pauta, i no en benefici de Catalunya.  La seva visió es gira en direcció a Madrid i no gosen aixecar cap discrepància amb la veu de l’amo. 

La frase del president Pujol, “Es català, tot el que viu i treballa a Catalunya”, es una gran errada, i els exemples abans esmentats son una prova irrefutable. El sentiment de pertinença no ès pot destriar de la persona, visqui on visqui, i es el factor determinant per definir la nacionalitat de cada individu.

Respecte als termes de pacifista i embarassada, demostren l’aïllament de l’estament militar de la realitat.

Un gran negoci del PSC a Madrid, el mateix nombre de ministeris, i anar rebent les humiliacions que Zapatero ens te preparades per aquesta legislatura sense dir ni mitja paraula.  Sort que ells havien de ser la nostra salvació per solucionar els problemes del país.

Aquesta crosta costarà d’arrencar però cada dia que passa va desnaturalitzant mes el fet català arreu.

Aquest cap de setmana, la Comissió per la dignitat s’ha reunit a Lleida per anunciar les mesures que prendrà pel retorn dels papers restants.

Es vergonyós haver de denunciar l’incompliment per part d’un estat d’una llei que senzillament s’ha de complir, com es la devolució dels documents espoliats a Catalunya el 1938 per les forces feixistes, i guardats a l’arxiu de Salamanca.

La comissió esta fent una gran feina i seguirà denunciant el no retorn dels prop de 2 milions de papers pendents arribant a l’audiència nacional. Es incomprensible el retard, i la parada de la devolució per part del ministre de torn.

El primer paquet de papers ja va ser retornat el 2006 de nit i d’amagat, com si d’una malifeta és tractes i des de llavors silenci i excuses injustificables.

Se’ns dubte l’origen be de la mal anomenada transició, que simplement va ser un traspàs de poders i una gran operació estètica, però sense base, nomes així s’explica qualsevol gest de justícia a Catalunya provoqui  malestar i repulsa a l’estat, sigui quin sigui el partit que governi.

No es van depurar responsabilitats en el seu moment, i els vencedors en la guerra civil segueixen movent els fils, deformen la realitat de la memòria històrica, amagant les seves atrocitats amb els morts provocats per la part legal republicana i segueixen tractant despectivament a Catalunya per dret de conquesta.

Tanmateix, ja res estranya en aquest estat ancorat en el passat,  i on no hi cap res mes que el pensament únic, tancant amb pany i forrellat qualsevol diferencia en nom de l’estat de dret i el sagrat llibre de la constitución.

Hem sabut avui la composició del nou executiu del govern de l’estat espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, i provoca  si més no indignació.

El primer que cal dir, es què la composició es continuista, i què els únics canvis d’actitud que es preveuen son els del mateix President, i el PSOE amb general amb aquest discurs buit d’investidura, i aquesta regressió  a la Espanya centralista escoltada amb les seves respostes als seus interlocutors.

El nom que pot provocar mes indignació, es el ministeri de fomento, on Magdalena Alvarez, a pesar de les repetides peticions de dimissió per part dels grups catalans, i de la seva nefasta gestió amb el problema de l’Ave i Rodalies sofert a Catalunya, amb una actitud indigne de qualsevol governant per la seva poca vergonya i males arts, ella repeteix i es  alabada per Zapatero, donant a veure la visió i la preocupació nul·la pels catalans d’aquest mag de la política espanyola.

Cal destacar el poc pes del PSC a l’executiu a pesar dels seus 25 diputats, i la seva suposada influencia, on aconsegueix 2 ministeris, i on altres territoris com l’andalús sembla passen davant amb les seves tesis.  Carme Chacon la que ha volgut vendre la Catalunya optimista ja te la seva cartera de Defensa, i on amb la seva visió espanyolitzadora de les coses s’hi trobarà com peix a l’aigua, Celestino Corbacho estarà a Treball.

Segueixen els principals puntals de la legislatura passada com Rubalcaba o De la Vega, i una novetat José Blanco pesarà a fer-se càrrec d’una fundació com a laboratori d’idees del partit socialista, coneixent el seu pensament, no en pot sortir res de bo per Catalunya.

En resum la nova legislatura espanyola comença, i la perspectiva es molt negre pels nostres interessos, on nomes CIU sembla amb possibilitats de caure en un nou parany de Zapatero. PSC desaparegut, i ERC i ICV inexistents, no sembla que hagin de tenir cap protagonisme en el nou projecte centralitzador socialista.

Desprès dels últims moviments per la investidura de Zapatero, un tema què estarà damunt de la taula  es el procés pel dret a decidir del poble basc

Sembla ser que Zapatero amb la submissió dels diputats del PSC, la no necessitat d’ERC i la compra fàcil del vot convergent amb una mica de fum i publicitat, vol aparcar la qüestió catalana amb poc soroll que no el perjudiqui, i encararà mes els seus esforços en el país basc, on la seva negació al diàleg amb ETA, el contradiu quan es presenta com el gran defensor del diàleg i ens presenta com a novetat la Espanya unida i diversa, o sigui una evolució cap el pensament del PP, donant veracitat a la frase d’en Pla que diu que un espanyol d’esquerres es el que se sembla mes a un de dretes.

El Sr. Ibarretxe haurà de controlar en el seu partit les faccions que cediran el tema de la consulta, a canvi de qualsevol promesa feta pel mag Zapatero.

Aquesta es la intenció, un possible nou estatut, i aquí no ha passat res.  La posició hauria de ser invariable, i seguir el camí impecablement democràtic expressat pel lehendakari amb una ma estesa a la conversa, però ferm en donar la paraula al poble basc per decidir el seu futur.

Si el procés avança, tard o d’hora l’esquerra abertzale hi donarà el seu suport, i el pas decisiu com a poble es començarà a donar fent cas omís a les amenaces d’aquest estat de dret espanyol fet per silenciar qualsevol diferencia identitaria.

Se’ns dubte amb Imaz apartat de la política, les tesis d’Ibarretxe haurien de tirar endavant amb valentia, i oblidant el tacticisme que tant de mal fa en aquests processos, i del qual l’estat se n’aprofita per no avançar gens amb la lliure direcció que el poble demani.

Estarem aspectants per veure per fi tota la virulència que pot desplegar l’estat i moltes de les amenaces que portem anys escoltant quedaran deslegitimades per sempre.

Amb aquet lema original i irònic alhora, és convoca l’assemblea d’afiliats de Reagrupament, grup renovador en les eleccions internes d’ERC.

Aquesta frase, la recordareu per la campanya del PSC, ideada pel Sr. Zaragoza en les passades eleccions, i què venia a resumir tot una sèrie de missatges en negatiu cap al Partit Popular, què era l’eix del discurs socialista, que s’estalviava fer qualsevol proposta amb el vistiplau i poca memòria de molts catalans.

En aquesta ocasió, i amb una dosi de sentit de l’humor, el corrent que encapçala Carretero l’ha volguda recuperar, crec que encertadament, ja què ha de quedar clar sense ambigüitats, que la candidatura Puigcercos i la de Carod son les oficials, i sobretot la primera que controla l’aparell del partit i què han conduït el partit a la situació que es troba ara.  De capa manera els seus candidats poden aportar il·lusió i aire fresc, ja que ells amb la seva tàctica han abandonat l’eix nacionalista, per potenciar l’eix esquerra-dreta, se’ns dubte això no ha beneficiat el procés cap al dret a decidir.

Els estirabots i proclames de calçotada sobre el 2014, amb aquest entorn no han estat gens creïbles, vers al contrari, han desprestigiat aquest procés perfectament viable a canvi de les quotes de poder assolides.

Les davallades electorals, han vingut una darrera l’altra, i ningú ha assumit responsabilitats, ni cap autocrítica mes enllà de desviar el tema amb la bipolarització, les conjuntures polítiques i altres excuses que els votants s’han anat ensumant, abandonant la fidelitat a un partit que tenia un ascens gairebé imparable i que ha vist com en la societat civil el projecte creixia i el partit perdia posicions per conservar la menjadora d’uns quants.

Els militants tenen la paraula, saben que hi ha un projecte amb cara i ulls, amb un objectiu clar i un full de ruta per aplicar-lo, aquest està representat per Reagrupament i per Esquerra Independentista.  Ara cal esperar que hi anem i ells no es quedin.

Aquesta definició, l’ha utilitzada el govern suposadament seriós de la Generalitat per definir un transvasament com qualsevol altre.

El conseller Baltasar, i per afegit el govern sencer, han volgut jugar amb les paraules, pensant que la gent ho acceptaria, i que els fets amb una definició diferent canvien de significat.

Suposo que trencar la imatge junt la Plataforma per la defensa de l’Ebre, defensant el no al transvasament, pesa molt a ICV, per anunciar i proposar un transvasament a la capçalera del Segre.

El problema ha vingut per la negativa del “Gobierno amigo” amb aquesta opció, i recordant que ell te les competències en el tema, es el que te la dependència. La oposició ha aprofitat per fer critica i posar al damunt la seva proposta de transvasament del Roïne.

Segons els experts en el tema, el problema es aplicar un nou model de cultura de l’aigua, què evidentment no inclou transvasaments, i si desalinitzadores, depuració d’aigües, i utilització responsable del preuat líquid. Aquesta nova política be de lluny, i ni els governs convergents, ni l’actual han estat capaços de dur-la a terme, fent-se la situació greu per la sequera actual.

El mínim que es pot exigir als nostres representants polítics es la previsió de solucions amb problemes què s’agreujaran si es deixen de banda, i sobretot amb problemes generals del país, deixar la demagògia, el tacticisme i el partidisme per altres ocasions i utilitzar l’ètica i la professionalitat que se’ls hi suposa.

Desprès de veure varis fragments de la primera jornada de la sessió d’investidura de Zapatero al Congreso, ja es poden treure conclusions força clares.

La primera, es el discurs buit de contingut, però ple d’intencions del candidat, amb una ma estesa constant al PP amb els temes centrals de l’estat, i un oblit total del federalisme que tant ès pregonava a la passada legislatura, arribant a comparar l’estat federal d’alemanya amb l’autonòmic Espanyol, un fet de cinisme sense precedents.

Definitivament trenca qualsevol possibilitat de diàleg amb ETA, abonant les tesis populars, sense recordar la seva part de responsabilitat per abandonar les negociacions quan ès va posar sobre la taula el problema de fons, què evidentment era polític.

Defensa la seva gestió social progressista, quan tothom sap la subhasta en que va convertir la campanya electoral, prometent xecs per tapar boques, què evidentment van en qualsevol direcció, però no a l’esquerra.

Catalunya, tant sols va sortir a escena per respondre les interpel·lacions de CIU i ERC. Es el símptoma inequívoc del poc protagonisme que tindrà en aquesta legislatura, amb els republicans disminuïts i amb una Convergència jugant amb la seva ambigüitat històrica a canvi de vendre protagonisme per fum.

Ens va anunciar la publicació de les balances fiscals com una gran cosa, ignorant les diferents peticions aprovades al llarg dels últims anys, i uns comptes que se’ns dubte difícilment seran creïbles, també presenta com un mèrit que pensa complir l’estatut, quan això en qualsevol estat democràtic, complir la llei es normal, i ratlla la demagògia total amb el tema d’infraestructures i inversions, quan ell sap perfectament l’incompliment sistemàtic d’una cosa i l’altra. En el tema de la llengua va deixar ben clar que els idiomes que no son el castellà seguiran sent de segona divisió a l’estat, i sense compromís en les institucions europees.

En el tema central del nou finançament, no esperem tractes bilaterals, ni grans avenços, segurament el mag Zapatero tornarà a fer un truc per deixar bocabadats als babaus.

En resum, amb el PSC desaparegut com sempre en el Congreso, CIU intentant jugar les seves cartes, i ERC i ICV molt disminuïts, el futur en aquesta cambra es presenta mes fosc que mai pels nostres interessos.

Ha començat a treure polseguera l’anunci de l’estrena de l’ultima pel·lícula  de Woody Allen rodada a Barcelona, “Vicky Cristina Barcelona”.

Tota la caverna, d’allà i d’aquí, comença a posar el crit al cel, ja què el productor de l’obra, en Jaume Roures ja ha anunciat que a Catalunya hi haurà una versió en català i una original amb anglès, però en castellà no n’hi haurà.  Això que a simple vista es el mes normal en qualsevol territori del planeta amb llengua pròpia, evidentment no ho serà a Catalunya, què com sempre ens recorden no tenim comparació amb ningú.

Els crits per la discriminació del castellà, imposició nacionalista, i totes les barbaritats que se’ls hi passin pel cap, retronaran a les nostres orelles provinents d’aquest estat espanyol tant plural.

Tanmateix, s’oblidaran que l’habitual es que cada setmana, totes les estrenes del cinema siguin en castellà, amb una presència mínima  i excepcional del català.

Un altra oblit es que des de les “Homilies d’Organya” al segle XI, existeix una llengua provinent del llatí, i que n’és la pròpia d’aquest territori, i actualment cooficial  amb la llengua “que nunca fue de imposición” segons el Rei Borbó.

Per últim recordar que en molts àmbits com: el cinema, discogràfic, la justícia, l’etiquetatge de productes i molts d’altres, la llengua en inferioritat de condicions es la catalana.

Quina pena em fan aquests incondicionals d’Allen , què fan la seva vida en castellà, i què s’hauran d’esmerçar a fer un esforç d’integració durant una hora i mitja, però que estiguin tranquils, que al sortir tornaran al seu món totalment plural i constitucional.

Aquest cap de setmana en el Consell Nacional d’esquerra és va deixar intuir cap on aniran les coses en aquest procés electoral.

El sector dominat per Puigcercos, va deixar clar que domina l’aparell del partit i que ho vol tenir tot ben lligat de cara a les votacions de juny. La resolució del consell de garanties estatutàries en contra del vot per correu i la rebaixa del % de signatures per candidatura, ha estat ignorada com altres cops pel Consell. Es tot una premonició de com aniran les coses en aquest procés, on l’errada tàctica d’aquest segon tripartit sense cap benefici aparent, i prioritzant l’aspecte social per damunt del nacional, provocant la desafecció dels votants no ha estat assumida encara per la direcció actual. 

El sector Carod, sembla haver-se allunyat, però se’ns dubte es participant d’aquesta aposta estratègica, què ha beneït constantment, i on la fugida endavant amb la data del 2014 no lliga amb moltes decisions preses els últims temps.

Els sectors renovadors, si volen realment tenir possibilitats, apart de fer pedagogia d’un bon programa i un full de ruta coherent amb una sèrie de persones preparades com Elisenda Paluzie o Hector López Bofill entre molts d’altres, haurien de sintetitzar els punts confluents que son molts i fer una candidatura mes forta i amb opcions d’enfrontar-se a l’aparell del partit.

La cursa ha començat, i des del punt de vista sobiranista, és demanaria a tots plegats, i en especial als sectors oficials dominants, evitar espectacles i lluites pels mitjans de comunicació, així com un debat seriós sobre el rumb del partit i el full de ruta a seguir.

Tanmateix, i el mes important, no jugar amb l’objectiu d’un estat propi per fins personals i electorals, si s’utilitza que sigui amb credibilitat i rigor per engrescar un altra cop a l’electorat, i no per fer-lo passar vergonya aliena veient la mediocritat de la política catalana.

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.

Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.

Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:

El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a  Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.

CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado.  Els pantalons estan descordats, i s’aniran  baixant a poc a poc per tocar una mica de poder. Esperarem el Congres de juliol, per veure l’abast real dels moviments sobiranistes dintre el partit, o be si s’opta per la famosa Casa gran que es mes del mateix amb un altre nom lluent i esplendorós.

ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern  per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el jou socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles  amb un projecte creïble cap al dret a decidir.

ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.

Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.

Aquest es un primer retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys. 

Aquests dies hem vist les imatges cada dia de la repressió xinesa a la zona del Tibet, davant la mirada perduda del món sencer, tot i la virulència dels fets.

El comitè olímpic internacional s’està cobrint de gloria des de la designació de la Xina com a seu dels jocs el 2008.  Desprès del relleu al capdavant de l’estament, de Juan Antonio Samaranch, tot un exemple de poca transparència democràtica pel seu passat franquista  i la seva posició en el reconeixement esportiu de nacions sense estat com Catalunya, el relleu de Jacques Rogge ha comes una decisió tant greu com atorgar uns jocs, què com diu la carta olímpica persegueix l’exaltació dels valors de l’home mitjançant l’esport, i una organització transparent i democràtica, cosa què amb una dictadura tancada com la xinesa evidentment es impossible.

Se’ns dubte, com a decisió estratègica i política, es encertat donar protagonisme a aquest gegant emergent, on viu la quarta part de gent del planteta, i un mercat en vies de desenvolupament il·limitat. Una cosa és això i l’altre el regim polític que domina el país.

Tots recordem els fets de la plaça de Tian’anmen el 1989, amb les protestes estudiantils reprimides  per l’exèrcit, amb un balanç de centenars de morts i milers de ferits.  Ara el 2008 el torn ha estat pel Tibet, un territori on el seu líder, el Dalai Lama, i el seu govern, viu a l’exili a l’Índia forçat per l’annexió d’aquest territori per la força per part de la Xina, i on aquests dies les protestes d’aquesta comunitat aprofitant el reso de la proximitat dels jocs estant sent reprimits brutalment per el poder militar xines, i matusserament amagades a la opinió publica mundial, presentant una situació paral·lela que res te a veure amb la crua realitat.  Els morts van augmentant, i l’estat de setge es evident davant la pacifica reivindicació de llibertat de la població tibetana.

Es comencen a sentir veus de boicot, com la del president francès per la cerimònia inaugural, i crides al diàleg inexistent i totalment descartat per la Xina.

Segurament, el que acabarà succeint es la celebració dels jocs, i una vegada mes els interessos, la demagògia i el cinisme mundial triomfaran davant la barbàrie xinesa, com ha passat altres cops amb matances com les de Rwanda o els mateixos Balcans.

Realment la vida humana i la reivindicació del dèbil val molt poc, davant la intransigència i el poder d’un colós econòmic d’aquestes dimensions, i on la comunitat mundial li atorga carta blanca dissimulant la vergonya en la cara de la resta de països.

Seria innocent per la meva part reclamar un boicot, quan desgraciadament formem part d’un estat, que en un altre nivell ofega qualsevol reivindicació nacional. Això sí, en nom de l’estat de dret,  el sagrat llibre de la Constitucion

i la convivència pels segles dels segles.

Desprès de sentir les paraules de l’expresident de l’estat espanyol, Jose Maria Aznar , el dia del cinquè aniversari del començament de la gerra de l’Irak i davant de tant de cinisme, no m’he pogut estar de fer quatre ratlles en el seu honor.

Aquest petit personatge, què per la seva personalitat sembla estar per damunt del be i del mal, segueix gaudint i recordant els seus moments de gloria al costat dels dos líders mundials a les Açores, per salvar el món de les armes de destrucció massiva i de les forces de l’eix del mal.

Ni un gram de penediment, reitera que ho tornaria a fer, i sense ruboritzar-se afirma què la situació en aquell país no es idíl·lica, però notablement satisfactòria amb el triomf de la democràcia.

Aquesta ultima paraula, en una persona líder d’un partit que no ha condemnat mai una dictadura brutal durant 40 anys, que te en les seves files còmplices del terror, nomes salvats per la inexistència d’una bona transició com el Sr. Fraga i què qualsevol reivindicació nacional legitima que no sigui la seva Espanya, i el seu idioma és acusada de balcanització del territori, i ves a saber quantes bestieses més, francament es indignant.

Se li hauria de recordar en aquest senyor, el clam popular contra la guerra a tot l’estat espanyol en forma de manifestacions i cassolades, i on ell va tirar pel dret fent cas omís de la població, (tic, típic d’un dictador) i va embrancar-se en aquesta operació militar en un cas clar d’ego i imatge personal al costat de les potencies mundials.

Aquests dies de gloria, han costat milers i milers de morts, tant civils com militars, han convertit un país dividit per les seves faccions locals en un polvorí i un caos inimaginable i on la pluja de sang innocent segueix dia a dia com una secció mes del telenotícies.

Tanmateix, el dictador ja es mort i el petroli ben controlat, les armes com es sabut simplement no hi eren.  Com diu el seu amic Bush, son danys col·laterals que s’havien d’assumir, ara de la vida humana se’n diu dany col·lateral.

En un mon utòpic i just, aquests tres senyors haurien de ser condemnats per crims contra la humanitat, i respondre de la quantitat infinita de morts que han produït per la seva ambició desmesurada.

La ètica humana te aquestes coses, el món mira cap una altra costat que sempre apareixerà una causa que serà la font de tots els mals, i on gracies a personatges com Aznar, Bush i Blair serem salvats de la destrucció.

Pel moviment sobiranista, tant civil, com polític, son importants els fets què estan succeint al primer partit independentista del país i el futur que ens espera.

Les guerres internes pel poder en aquest partit, tard o d’hora tenien que esclatar per diferents motius, i aquests quatre son un bon exemple:

Les raons de la bipolarització sempre han existit a les eleccions a l’estat espanyol, i tenint en compte que tots els partits han perdut votants i l’únic que n’ha guanyat es el PSC, concretament uns 86000, no explica la pèrdua de 300000 vots respecte a les anteriors, sinó es per un vot de càstig en forma d’abstenció, blanc o nul dels mateixos militants o simpatitzants.

L’estil fresc i desinhibit fins la tramitació de l’estatut amb un discurs clar, creant complicitats cap a la independència, el va substituir el tacticisme i la mediocritat en la negociació abans esmentada i una importància total de les quotes de poder en el govern per damunt del projecte polític.

La  tàctica de créixer arraconant al PSC, amb un discurs més social s’ha vist totalment nefasta, ja què mentres a la societat civil les plataformes sobiranistes, les iniciatives de tot tipus, les dues manifestacions massives a favor del dret a decidir i les enquestes oficials, que sumant la gent que vol un estat propi amb la gent que vol un estat dintre un utòpic estat federal espanyol sumen prop d’un 56 % de la població, el partit ha disminuït en el seu suport.

El segon tripartit, ha estat la tomba i el silenci del debat identitari a la Generalitat, en benefici del temes que marca l’agenda del PSC. Per un partit que vol canviar el sistema establert de relació amb l’estat i avançar en el dret a decidir, no pot entrar en qualsevol govern que no sigui majoria, i pugui posar el debat de la sobirania en el centre polític.

Ara la militància ha decidit que es rectifiqui el camí, per això la baralla externa Carod-Puigcercos no afavoreix en res la imatge de seriositat què hauria de donar el partit, i crec que cal un aire nou que poden portar els moviments crítics dintre el partit i que poden englobar una bona part de l’electorat perdut. Els personalismes mai son bons per cap projecte, i mes per un tant ambiciós com la creació d’un estat propi, a partir d’un referèndum, i un full de ruta clar i seriós per arribar-hi fugint de qualsevol protagonisme, i quota de poder si no assumeix aquesta línia.

El projecte es mes viu que mai, Espanya mai canviarà, ni amb un color ni amb un altre i ha arribat el moment d’aglutinar sense complexos una majoria que espera un motor per avançar en aquesta direcció.

Quan han passat unes hores de la jornada electoral a l’estat espanyol, es poden treure les primeres conclusions per madurar-les en els propers dies.

El primer que cal dir, és la denuncia a la prohibició a moltes zones de Barcelona i Tarragona de la Campanya Decideixo decidir, per part de la junta electoral, i amb l’excusa que interferia en el procés electoral, quan de tots és sabut que la campanya fa mesos que dura i simplement es una iniciativa cívica perquè el Parlament demani a Madrid el traspàs de la potestat de fer referèndums. Ho trobo un fet molt greu en qualsevol estat que vulgui ser democràtic, i encara ho es mes el poc reso que ha tingut als mitjans de comunicació.

Dit això, el resultat era previsible, la tàctica de la bipolarització i de la por li ha servit al PSOE-PSC per guanyar gairebé per majoria absoluta davant el PP.

Se’ns dubte, en clau nacional la mobilització ha estat alta i encara mes per la col·laboració amb l’atemptat de divendres. En clau catalana la desafecció, desmotivació i desencís ha produït una baixada en el vot sobiranista.

Destaco l’augment de CIU, què ha aguantat el xàfec amb un candidat mes proper a la clau nacional, i què pot revitalitzar aquest partit en futurs pactes a Madrid, on voldran recuperar part del poder perdut aquests anys al principat i on la casa gran sembla aparcada.

El PSC, beneficiat per les seves grans quotes de poder, i pel seu vot en clau nacional espanyola ha sortit reforçat, evitant el càstig pel maltracte i incompliments soferts pel país en la legislatura passada.

ICV també ha reculat, víctima de la bipolarització i el seguiment al PSOE.

El PP, desprès de la marxa d’en Piqué, el canvi de cares i molt de rebombori no li ha servit per fer cap salt endavant, i ha mantingut els resultats.

La gran clatellada l’ha sofert ERC, és veia venir que la teranyina socialista on viu instal·lada la direcció del partit acabaria passant factura, i la pèrdua progressiva de vots ha arribat al declivi de mes de 300.000 vots respecte les anteriors eleccions, no valen excuses i crec que pel be i pel futur del sobiranisme cal un replantejament i canvi de cares urgents, tornant a aquell aire fresc d’abans del 2003 amb un full de ruta clar cap al dret a decidir sense hipoteques de quotes de poder de cap tipus, encara que això impliqui trencar el tripartit i passar a l’oposició però amb un projecte emergent que se’ns dubte engrescarà a la gent i que segurament cap altre partit posarà en marxa.

Avui es l’últim dia d’haver de suportar promeses incomplertes, mentides sense vergonya, i l’espectacle de la manipulació de les mases humanes, com si de titelles es tractes, demà toca  reflexionar i el show estarà servit.

Han estat varis mesos previs, i en particular aquests últims quinze dies,  de demagògia constant i vergonya aliena per les eleccions, a un estat poc democràtic i el que és mes greu, que no vol evolucionar.

Com independentista què vol respecte pel dret a decidir de cada poble lliurement el seu futur. Em  produeix cansament i rebuig aquesta comesa electoral, on la bipolarització arriba a un extrem estressant, i on els discursos i publicitat nomes es basa en la cultura de la por a que guanyi el partit contrari, se’ns dubte, PSOE-PSC i PP es necessiten mútuament i sinó s’haurien d’inventar.

Respecte a Catalunya, som la perifèria què es utilitzada per guanyar vots arreu de l’estat, però sense cap tipus de diferencia entre els fets i intencions dels dos partits, es a dir continuació de l’espoli i retallada d’un estatutet ja de per si humiliant.

Davant d’això, costa creure els missatges dels partits catalans que saben que no pinten res a Madrid, però volen fer creure que seran decisius en la governabilitat de l’estat, i a partir del dia 10 amb vergonya aliena comprovarem com s’arrosseguen per la Moncloa en busca de pactes sense cap tipus de compensació real, nomes el miratge del poder mediatic.

Per tant, aquest vot útil tant reclamat per tots, des de l’òptica catalana no te cap tipus de credibilitat, ja  que el mal menor que circula tota la campanya no deixa de ser un mal i per tant no te sentit donar suport a una cosa que d’entrada saps que no serà positiva pel país.

El millor de tot, vindrà la nit de diumenge quan tots els partits venguin el seu triomfalisme, siguin quins siguin els resultats.

Crec que per Catalunya una vegada tornats a la normalitat, començarà la nostra verdadera cursa electoral, tant pel que fa als partits internament, com pels reptes immediats que s’han d’abordar, i les estratègies que hauran de sortir a la llum tard o d’hora.