LA TÀCTICA DEL MENTRESTANT INFINIT
La Conferència Nacional d’Esquerra ens demostra que els partits son màquinaries apart de la ciutadania, i que quan diuen cohesionades, vol dir amb votacions a la bulgara de prop del 100% d’aprovació i un cop més amb nul·la replica interna o molt curta cosa que crec mai es bo.
Obviant la realitat del que pensa el que diuen han de ser l’altra part negociadora. Posen la Taula de diàleg al centre com a eina i com a línia estratègica d’un partit totalment controlat per la seva cupula i que domina pefectament la militància. Parlen d’establir una metodologia clara i un calendari acordat conjuntament amb accions de desbordament democràtic sense cap detall, de totes maneres si falla no es descarta altres vies sense cap altra concreció. Junqueras es va mostrar convençut que la negociació amb l’Estat hi serà segur encara que sigui per negociar el traspàs d’actius i passius de la Nova República. i avisa que en cas de dubte us heu de posicionar a favor d’aquells que triin el camí més difícil.
Realment a dia que passa la vergonya es fa més gran, aquesta Conferència nacional es una prova més del cinisme existent entre aquests partits teoricament amb aspiracions d’independència. El President de la Generalitat amb l’excusa d’Ucraïna com un president autonòmic més a La Palma, de fet el que és i alhora a Catalunya el seu partit parlant de República Catalana. Aquestes maquinàries de poder segueixen desvirtuant el que seria ser unes eines democràtiques al servei de la ciutadania. Insistir amb una Taula i més dient que segur que tard o d’hora hi haurà negociació ni que sigui de repartiment de bens, de fet de quins actius i passius parla si Espanya ha dit per activa i per passiva que d’autodeterminació no en parlarà mai, i parla de qui no estigui dacord trii el camí alternatiu més difícil, sense dir que el seu no és un camí difícil, es un camí impossible. Com historiador hauria de saber que Espanya mai ha negociat res, que es com es i que no canviarà. Per altra banda parlar de desbordaments democràtics sense concretar es com parlar d’embats democràtics, termes tots ells que no volen dir res de res.
En definitiva, traslladar aquesta impressió de que els partits viuen al marge de la ciutadania i el que es més greu al marge d’aquells que mitjançant el vot han atorgat la seva confiança ara trencada i oblidada. Podriem dir que l’única independència real que hem vist es la dels partits de la gent, i això comença a ser irreversible.
Es la tàctica del mentrestant infinit.