ALBERT CORTES MONSERRAT

El primer ministre escocés ens ha recomanat que cal un acord amb el govern espanyol per celebrar un referèndum d’independència, i aquest procés acordat que ells si han aconseguit es el que fa diferent els dos processos i ho posa com una lliçó vàlida per Catalunya. De totes maneres i a pesar que comparteixo aquesta opinió de Salmond potser oblida que un acord o pacte requereix de dos parts disposades a acceptar i a dialogar, malauradament això si que fa molt diferent els dos processos i també els camins que hauran de seguir.

Efectivament, entenc que Salmond, un polític astut es senti incomòde al parlar de la qüestió catalana, ja que de cap manera volen que es vegi el referèndum escocés com la primera pedra d’un seguit de processos que canviaran Europa, i entenc perfectament que amb el seu acord fruit d’una democràcia avançada com la del Regne Unit busqui el màxim d’opcions per la victòria del sí i fugir de temes com la seva inclusió o exclusió de la Unió Europea per exemple creant enemistat amb l’Estat Espanyol, fins aquí jo actuaria de la mateixa manera, cal entendre com a nivell domèstic hem vist moltes vegades amb els País Basc, que cadascú ha de defensar primer de tot els seus interessos, una cosa normal i que nosaltres amb el nostre futur estat també fàrem fugint de qualsevol sentimentalisme o simpatia que ha de quedar en un segon pla. El món funciona així i nosaltres no inventàrem res de nou.

De totes maneres, i posant com ideal aquest procés acordat com ideal, cal veure que passa quan una de les parts, precisament la dominant com en aquest cas l’Estat espanyol no vol acordar res i nega qualsevol tipus de possibilitat de cap acord per democràtic que sigui, encara més actua en altres fronts sempre en clau catalana, quan per exemple no accepta un eventual referèndum a Crimea, obviant una visió global del conflicte d’Ucraïna, i amb la recança de no poder defensar referèndums d’autodeterminació que en aquest cas jo no considero que amb l’exèrcit al carrer i via exprés siguin la millor solució, ja que en la vida domestica tampoc ho contempla.

Arribats en aquest punt i esgotant totes les vies de la legalitat que hores d’ara ens empara, inclús com hem vist enviant recursos al TC sobre diverses lleis re centralitzadores i agressives com Educació. món local i d’altres, curiosament el mateix tribunal que va trinxar la democràcia amb la proposta d’Estatut català sense cap rubor. Com deia i preveient que aquest no continu no variarà, arribant a l’aprovació de la llei de consultes i la convocatòria oficial de la consulta el 9 de novembre, on les dues ràpidament acabaran impugnades. Serà clau la mobilització pressió de la societat cívil, que aquesta si que es una gran diferència amb Escòcia, jo diria que transcendental i optar per seguir endavant trencant aquesta legalitat amb totes les conseqüències que caldrà que siguin explicades a dins i a fora. La segona via de les mal anomenades eleccions plebiscitàries jo no la defensaria ja que es barrejarien molts temes de partit, ideològics i socials que podria alterar greument els resultats.

Internacionalment cal uns resultats d’un referèndum amb garànties per assolir l’èxit i això a Catalunya tant sols s’aconseguirà arribant a aquest punt de trencament sense remei.

En definitiva, poc te a veure la situació escocesa i la catalana, dos mons que no es poden medir pel mateix paràmetre ja que la base democràtica res te a veure.