ALBERT CORTES MONSERRAT

El dos presidents, es a dir el sortint José Montilla i l’entrant Artur Mas, van retre homenatge a l’expresident de la Generalitat Francesc Macià el dia de Nadal, i quan fa 77 anys de la seva mort, com es sabut en Macià va fer una autèntica transició nacional, ja que va passar de coronel de l’exèrcit espanyol a deixar aquell món, i el seu compromís amb Espanya, per encapçalar un compromís amb Catalunya, que el va dur com a punt àlgid a proclamar la República Catalana al 1931, amb un gest que ha passat als llibres d’història, i que hauria de servir el futur president per reflexionar cap on vol portar aquesta transició.

Aquesta proclamació plena de coratge i determinació, la va començar a marcar, quan sent tinent coronel de l’exèrcit espanyol, i davant la destrucció de la revista Cu Cut, en represàlia per part de l’exèrcit, podia optar per seguir la seva brillant carrera militar com a coronel, o renunciar a tot allò i lluitar pel que sentia amb totes les dificultats que això comportava, el seu pas d’èxit a la política, i amb la dictadura de Primo de Rivera va arribar a protagonitzar un intent militar per alliberar a Catalunya amb els fets de Prats de Motlló que no va reeixir, i això el portar a l’exili, i concretament des de l’Havana van redactar la constitució de la República catalana, i posteriorment amb la finalització de la dictadura va arribar la seva famosa proclamació des del balcó consistorial, que posteriorment va portar a una restitució de la Generalitat, com a nova formula d’autonomia catalana.

En Mas hauria de veure els paral·lelismes amb aquest nou context on es trobem, i assumir el deute amb els nostres avantpassats, com en Macià, un dèficit de 4706 milions el 2009, 3000 més que fa quatre anys, i un endeutament que supera els 40 mil milions, amb un finançament urgent de 8700 milions per fer front els venciments previstos, i que encara no se sap don sortiran, això junt amb l’informe d’Unicef de 18,5% de nens catalans vivint en la pobresa, una 13a posició dins l’estat espanyol, i que va empitjorant poc a poc. Si això afegim la quantitat de recursos que van laminant les nostres magres competències, degut a la sentencia estatutària, i que cada cop deixen més testimonial el nostre poder real, tot amanit en un context de crisi, que sembla que l’estat te decidit fer-nos pagar a nosaltres.  Tota aquesta situació alarmant, crec que deu rondar pel cap d’en Mas, i la legislatura que acaba d’encapçalar, i que es probable que amb la típica ambigüitat convergent, i les negociacions pidolaires a Madrid no n’hi haurà prou per superar la legislatura, i possiblement arribarà a una cruïlla històrica on l’estat espanyol sembla decidit a portar-nos, i on caldrà decidir la comoditat de l’assimilació tranqui-la, i la nostra desaparició definitiva com a poble, o l’aposta valenta amb el mirall de Macià com un possible referent, i prendre el camí de la llibertat sense vacil·lacions, en el segon camí sap que una part molt important del poble l’acompanyarà, si malauradament tria la primera opció,  serà un responsable de la desaparició de la nostra identitat, i el triomf definitiu d’aquells que els incomoda la nostra existència.

En definitiva, son paral·lelismes que en aquests dies, i 77 anys desprès de la seva mort prenen tota l’actualitat, i esperem que aquest cop sigui el definitiu final feliç per les nostres aspiracions nacionals.

.