APROFITEM LA VIA OBERTA
Oriol Junqueras diu en una entrevista que en cap cas s’ha d’aturar les negociacions amb el PSOE i la seva investidura fent bona l’argumentació de la Ministra Calvo volen separar les dues qüestions.
La realitat es que Espanya fa 24 hores que incompleix la llei i les resolucions judicials, allò que era el seu principal argument, ja que el líder d’Esquerra ja hauria de ser en llibertat i camí d’Estrasbourg per la seva acreditació com Europarlamentari, i el més calent es a l’aigüera.
De totes maneres i esperant esdeveniments del nacionalisme ranci i caduc espanyol, no puc estar d’acord amb l’Oriol sobre les negociacions, evidentment han de ser aturades del tot, primer complir la llei i la seva acceptació com no pot ser d’altra manera i posteriorment el referèndum damunt la taula amb totes les garanties per fer cap pas, en cas contrari no hi ha res a parlar. No tornem a cometre l’errada de perdre de vista l’objectiu com si no hi fos.
El que demostra la sentència
per Àstrid Bierge
La sentència europea demostra de nou que els motius que va donar la gent de JxSi per no aplicar el mandat del referèndum, no responen a la realitat. Demostra que la independència és perfectament possible i que és molt més barata del que ens han volgut fer pensar els dirigents catalans d’ençà de l’1-O.
Si fem memòria, van justificar l’enretirada amb dos arguments. En primer lloc, van dir que hauria costat molts morts. Ho van explicar Puigdemont, Marta Rovira i molts altres. Sergi Sebrià va parlar de “violència il•limitada” i Oriol Soler, un any després, va omplir les ràdios de frases dramàtiques. “L’Estat havia decidit anar a la guerra i intentava ensenyar que, si continuàvem, ens mataria”.
En segon lloc, van dir que la comunitat internacional no ens empararia ni ens protegiria. Concretament, que Europa ens havia deixat tirats i que havia permès allò que no es podia permetre.
La sentència demostra que no estem desemparats per la justícia europea i que l’estat espanyol no pot fer tot el que li doni la gana. Un tribunal ha tornat a dictar una sentència contrària als interessos d’Espanya i Espanya no desacatarà Europa perquè no pot fer-ho.
Tant Europa com Espanya tenen límits. Naturalment, els escuren al màxim a favor dels seus interessos -que no són la independència de Catalunya- però hi ha línies vermelles que no poden travessar. El que no podem pretendre és que és posin a ells mateixos entre l’espasa i la paret. Això ho hem de fer nosaltres. Però no perquè Puigdemont pugui traslladar-se de Waterloo a Perpinyà, sinó per fer efectiva la independència.
No deixa de ser curiós que els mateixos dirigents que van dir que l’Estat ens mataria, ara estiguin pactant amb els suposats assassins que el lideren -sigui al Congrés o a la Diputació de Barcelona- o que segueixin apel•lant a la seva capacitat de sit and talk. No deixa de ser curiós que els mateixos que van dir que Europa ens havia abandonat, confiïn i es refugiïn en la seva justícia.
Ni l’Estat pot venir-nos a matar ni Europa pot il•legalitzar la nostra autodeterminació. Aquesta és la gran notícia de la nostra era política, que el cost de la independència és molt més barat que en èpoques passades. La mala notícia és que els dirigents no estan aprofitant aquest avantatge històric. Per això només n’han tret càstigs i derrotes, perquè han anat a mitges. Les petites victòries, com la d’ahir, són molles si tenim en compte que les condicions democràtiques que les fan possibles, també servirien per fer la independència.