LA VERGONYA NO AGUANTA EL CARRER

Ahir veiem com els tres partits independentistas aprovaven una resolució política sobre el dret a l’autodeterminació i el rebuig al Borbó entre d’altres coses desobeint així al TC. De fet no es votarà fins passades les eleccions espanyoles i per tant queda amb quarentena i sospitosament encoberta i partidista.

Com diu en Bernat Dedéu, el pacte sota mà que sembla cada cop més clar ha quedat superat pel carrer i ens deixa molt clar que no mereixen cap vot per les eleccions espanyoles i aquest frau que volen perpetrar a la societat catalana.

Dinamitar el pacte
Bernat Dedéu

Les bullangues d’aquests darrers dies als carrers de Barcelona han servit per dinamitar el pacte tàcit que el processisme havia fet amb les elits polítiques de Madrit, consistent a fingir grans dolls d’ira per la sentència mentre es pretenia pactar de sotamà una reducció de les penes als presos. L’esclat de foc ha provocat que Pedro Sánchez s’hagi hagut de disfressar maldestrament de policia i que Gabriel Rufián, en un intent desesperat per agenollar-se davant del PSOE, afirmés que també hi ha feixistes que llueixen estelades. Els partits processistes han vist que la gent, especialment els més joves, cada dia protesten menys per la sentència i gasten més temps acusant els polítics esquerrovergents de tebior i ganes de mantenir la cadira. Per si hi havia dubtes, l’inefable Tardà s’ha encarregat de dir-nos que aquesta crisi podria solucionar-se… amb la vareta màgica d’ERC al Govern!

Com dèiem ahir, la virtut d’aquest temps caòtic ha estat demostrar que les amenaces de repressió per part de l’Estat ―sigui amb l’espasa del 155, tota quanta llei de seguretat nacional o les bales de foam dels Mossos― només han fet que augmentar la futura ingovernabilitat d’Espanya. Els partits catalans han intentat contrarestar el buit de poder amb una nova aposta per una resolució simbòlica a favor de l’autodeterminació, una llei pomposa que acabarà impugnada pel simple fet que tota llei emesa pel Parlament sempre caurà al sac dels tribunals espanyols. Afortunadament, la població catalana veu tot aquest teatre amb la mateixa incredulitat (i bon humor) que els gags de Quim Torra al 30 Minuts quan, després de rebre un silenci administratiu de Moncloa, respon Quins collons impostant indignació. La gent, quina gran notícia, està cansada d’aquest mal teatre.

A diferència de l’1-O, en què centenars de piolins van atacar els electors que es disposaven a votar, ara és la pròpia policia catalana qui lidera la carnassa. Ja és un fet que els partits integrants del Govern són còmplices de la repressió contra la ciutadania, i aquest sol fet bastaria perquè la població els negués el vot de cara el 10-N. Amb quina legitimitat poden demanar el vot al Congreso Esquerra Republicana de les Espanyes i Junts pel Sou? Quina rellevància tenen els diputats catalans a Madrit, si essent-hi presents actualment han col•laborat activament amb la repressió envers els seus electors? Se m’ha fet molt difícil comprendre com els conciutadans han pogut mantenir-se fidels als partits que els mentiren sistemàticament en les promeses d’aplicació de la independència després de l’1-O. Però que els votin després d’aquesta escalada repressiva ja seria la rehòstia.

La independència sempre serà una possibilitat altament remota si l’electorat sobiranista no dinamita les estructures de poder que volen establir un pacte entre el processime i l’actual o els futurs inquilins de la Moncloa. L’actual repte ha de passar per sobre dels partits, incloent-hi la CUP, que s’ha sumat indignament a la petició d’amnistia copiant la mala praxi catalanista d’anar a demanar a Madrit allò que no s’ha sabut defensar a casa. Sé que, de moment, això sembla impossible. Però només ho apunto per futures gasetilles: què us semblarien dos milions de vots en blanc a les properes eleccions espanyoles?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*