REACTIU I NO PROACTIU

Com be descriu Eduard Voltas, l’independentisme des del llunyà 3 d’octubre no es proactiu, proposant, aprofitant i executant un pla o relat i ha passat a ser reactiu davant la repressió, intentant aturar o justificar els cops però amb la iniciativa perduda. Nomes hi ha una esperança que es la resolució del judici farsa sigui el motiu d’una nova unitat i full de ruta clar i compartit. Un cop passat això el crèdit dels partits crec haurà acabar definitivament.

Un enorme quejío

per Eduard Voltas

(Quejío: inserció en el cant flamenc d’un ¡Ay! aflictiu i prolongat o d’uns quants ¡Ay! successius que, amb independència de la cobla, s’hi insereixen al principi, al mig o al final. Exemple: Aay, aaaay/soy desgraciadito/jasta p’al andar/que los pasitos que yo doy p’alante/se me van p’atrás.)

Des que va començar la repressió, l’independentisme ha perdut completament la iniciativa política i s’ha convertit en un quejío.Un ¡Ay! aflictiu i prolongat, que de vegades es posa al principi del discurs, de vegades al mig i de vegades al final, però que sempre hi és: en el míting de campanya, en la xerrada al poble, en la intervenció al Parlament, en l’entrevista televisiva. Sempre. Un ¡Ay! que reflecteix un dolor real i profund, sí, però que no proposa res als catalans. El quejío ho impregna tot. I quan l’¡Ay! no és per la repressió que ens afecta a tots, és pel dolor partidari: ¡Aaaaay!, que amb la llista única això no ens hauria passat. ¡Aaaaay!, que els comuns i el PSC ens estan pispant les alcaldies que ens pensàvem que teníem guanyades. ¡Aaaaay!, processistes que no esteu implementant el mandat ni fent efectiva la República. Laments pertot, laments arreu. El moviment popular més imaginatiu i massiu de la història d’Europa, reduït a un lament permanent i impotent. Paràlisi.

A l’independentisme se li va acabar la iniciativa política el 3 d’octubre de 2017, quan no va saber què fer amb tota aquella energia popular i l’estat va començar a desplegar l’estratègia repressiva. Des d’aleshores no proposa, simplement respon com pot als embats de l’estat i dels seus adversaris polítics. No té un pla, ha deixat d’innovar i és incapaç de traçar una estratègia compartida com la que va portar al 9N o a l’1O. Sí, ha guanyat totes les eleccions que se li han posat per davant, però ho ha fet més des de la dignitat del que no es rendeix que no des de la proposta política. Perquè de proposta política, ara mateix, no n’hi ha. I de dignitat en pots viure un cicle electoral, però no dos.

Partits i entitats tenen a les seves mans aprofitar la sentència del Suprem com una palanca per recuperar la unitat d’acció i la iniciativa política per tornar a dirigir el país, o bé convertir-la en l’excusa per a un últim, profund, enorme i emocionant quejío, després del qual només vingui tristesa, decadència i irrellevància política. Perquè els països i els moviments polítics no viuen de llepar-se les ferides. En la tumba de mi madre/a dar voces me ponia,/y escuché un eco del viento/no la llames, me decía,/que no responden los muertos./Aay, ayyy…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*