LA IMPUNITAT DEL FEIXISME
Avui recordem a Guillem Agulló, 25 anys desprès del seus assassinat a mans de del feixisme i que comparat amb avui, veiem com aquesta segueix gaudint d’impunitat per les seves accions, alhora que els CDR per tallar carreteres son acusats de terrorisme.
Efectivament la mort del jove de Maulets, que tant sols va comportar pel seu botxí 4 anys de presó i la burla d’aquests personatges amants del nazisme i amb un vertader arsenal trobat a casa seva, així com els seus companys ens retorna avui amb la deriva autoritària que vivim. Ahir el delicte de rebel·lió i terrorisme era la recepta pels CDR detinguts i que hauria de comportar una reflexió als mateixos ciutadans de l’Estat i per suposat dins la Unió Europea que no pot seguir validant el que condemna per Turquia per exemple com si res.
Dir que les víctimes dins els seus cotxes atrapats en els talls de carreteres son igual als familiars que han patit assassinats propers per grups terroristes son iguals, es un insult amb aquest segon grup i una aberració que ja no suporta cap comparació. Sorprenentment veiem que poques veus s’han alçat en aquest sentit.
Alhora, veure com aquesta repressió i utilització de la justicia sense mesura per intentar acabar amb una causa política, ha comportat la retallada de drets dels ciutadans i la seva indefensió tornant als judicis que per exemple els Tribunals de la dictadura aplicaven fa vergonya aliena.
Europa com vam escoltar ahir no pot tornar a mirar cap un altre costat per acabar dient que Espanya es una democràcia, quan saben perfectament que no ho es i que el regim turc no es allunyat del que Espanya representa actualment. Han arribat massa lluny i sembla que la barra lliure pels grups ultres de la dreta rància i feixista tenen bula per les seves activitats sense control i son mirats amb una visió molt diferent al que representa el moviment independentista pacífic català i això es fa difícil de suportar, amb la Fundació Francisco Franco com exemple suprem del tipus de democràcia que parlem.
En definitiva, Agulló malauradament es un exemple que segueix ben viu, però com sempre ni oblit ni perdó.