SACRIFICAR UN CATALÀ

Aquestes son les paraules que va emprar Soraya Saenz de Santamaria en resposta a Joan Tardà al Congrès i en referència a la investidura catalana, contraposant el sacrifici individual afegint que ja hem estat capaços de sacrificar el benestar dels catalans pel camí de la independència.

Les paraules molts cops evidentment no son literals, però ens diuen moltes coses sobre el tarannà, les intencions i els objectius de pensament de la persona que les diu i en aquest cas son un altre avis si es que calia del que som per l’Estat espanyol i el paper que ens hi espera. Per això en la nova batalla que caldrà lluitar, cal aprendre de les lliçons del passat com ens explica en Marçal Sintes.

Algunes lliçons del xoc amb Espanya

per Marçal Sintes
A diferència de l’espanyolisme, que triomfal i triumfós, proclama la seva victòria absoluta, sóc dels que penso que el que hem viscut és només un episodi d’una llarga lluita que ve d’enrere i a la qual li queda força per recórrer. Un episodi en el qual, per cert, l’Estat hi ha perdut no pas poques coses. Crec, per tant, que cal allunyar-se de l’estèril derrotisme. Ni ell ni l’optimisme exagerat i naïf que a voltes a presidit l’anomenat ‘procés’ són actituds intel•ligents i útils. Què és intel•ligent i útil? Al meu entendre, obtenir de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre i del que ha vingut després totes les ensenyances possibles. Cal aprendre del que ha passat. Cal aprendre tant com puguem i tan de pressa com siguem capaços.

Amb ànim de contribuir modestament a aquest aprenentatge per part del moviment independentista, aprenentatge clau si es vol arribar a bon port, goso avançar algunes consideracions. Tenen a veure, aquestes, amb l’actitud o l’estratègia de l’Estat espanyol i l’espanyolisme. En una altra ocasió s’haurà de fer, naturalment, el mateix exercici en relació a l’independentisme.

-Els aparells de l’Estat no volen resoldre un problema. En realitat no ho veuen com un problema entre, diríem, espanyols. Volen derrotar i escarmentar una tribu revoltada. Entendre aquest enfocament és clau. Volen que el derrotat admeti la victòria, que s’inclini, que abaixi el cap. A més, desitgen que aquesta derrota sigui total, esfèrica, i per tant que inclogui també qualsevol aspecte simbòlic, encara que sigui menor.

-No hi haurà distensió. És a dir, després de la victòria, l’Estat no provarà de bastir els ponts que no ha volgut bastir abans. L’Estat apostarà per la repressió i per soscavar allò que en la seva anàlisi ha generat el problema: uns líders embogits i maquiavèl•lics, una escola i una televisió que adoctrinen i una policia massa apropada a la població. La seva conclusió és que en el passat es va ser massa tou amb Catalunya.

-Han renunciat a convèncer els catalans. En cap moment no ha intentat ni convèncer ni seduir. Ni una miserable proposta no ha fet el PP des de la sentència de l’Estatut de 2010. Per lluitar contra l’independentisme l’Estat ha utilitzat exclusivament la por -el tremendisme sobre les conseqüències de la separació- i l’amenaça -com de cruelment ens faria pagar Espanya la gosadia si finalment la dúiem a terme. Tot plegat amanit amb insults a dojo. Quina diferència amb l’actitud que va tenir Londres en relació a Escòcia!!

-D’alguna manera, és com si l’espanyolisme donés la raó a l’independentisme. És com si inconscientment reconegués que no pot vèncer en el terreny de la raó i l’argument. Que li surt més a compte tractar els catalans no com a compatriotes enfadats, sinó com a allò que, dia sí dia també, els neguen que són -és a dir, com a membres d’un altre poble, d’una altra nació. Potser la mostra més clara d’aquesta actitud de fons és el discurs de Felip VI del 3 d’octubre, quan va avalar la repressió i no va tenir ni una paraula pels lesionats i ferits per la violència policial de dos dies abans. Ben bé com si es tractés d’una guerra entre estats. Espanya ha optat per cronificar la malaltia, amb l’esperança d’anar reduint la malura a base de quimioteràpia agressiva.

-Espanya no negociarà. En contra del que van calcular -amb una bona dosi d’ingenuïtat- els líders independentistes, l’Estat no negociarà si pot evitar-ho. Aguantarà sense fer-ho fins a l’últim moment. En part perquè el nacionalisme espanyol és així, en part perquè, com que en la seva cultura política negociar és percebut com a vergonyant, el partit que ho fes resultaria castigat per l’elector. Això no fa altra cosa que subratllar que per aconseguir la independència caldrà una majoria força més àmplia que l’actual, una majoria imparable, desbordant.

-Són capaços de qualsevol cosa. Per tal de derrotar l’independentisme, l’Estat és capaç de tot. Capaç de llançar les forces policials contra la gent. I capaç, si convé, de llançar-hi també l’exèrcit. Quan es tracta d’Espanya els polítics espanyols traeixen la política, els jutges traeixen la llei i els periodistes traeixen la veritat. No hi ha manies. No hi ha reticències. No hi ha dubtes. Tampoc a l’hora de buscar la divisió de la societat catalana. Per davant de qualsevol valor democràtic hi passa Espanya. Així, l’1-O tenien clar que primer era fer imposar la llei -traduït: imposar Espanya- que la integritat física de la gent que pretenia votar pacíficament (ciutadans als quals, per cert, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tenen l’obligació de servir).

-Els dirigents de l’Estat i els seus aparells han demostrat que ens coneixen poc. O, dit diferent: els catalans coneixem molt millor els espanyols que ells a nosaltres. No endebades, el dominat sempre coneix millor el dominador que a l’inrevés. Això és en bona part avantatjós per a l’independentisme. El desconeixement ha donat peu a les principals equivocacions unionistes. A més, el PP ha desconfiat de les informacions i anàlisis que li arribaven de Catalunya. No se n’ha refiat perquè, tot i provenir dels seus o d’amics seus, eren catalans. Li ha passat a Enric Millo i a molts altres actors més o menys pròxims a l’espanyolisme i al PP.

-Els estats tenen interessos. Els estats no tenen amics, tenen interessos. Aquesta és una altra lliçó que el que ha succeït ens ha recordat. Ningú no dóna suport a la independència de ningú fins que els fets s’han consumat. Catalunya va decidir una cosa fatal: proclamar sense consumar, declarar la independència sabent que no podia convertir-la en realitat, sabent que era impotent per materialitzar-la i defensar-la. Això ha fet més mal a l’independentisme, en termes, diguem-ne, de credibilitat, que no pas si hagués renunciat a declarar la independència i hagués convocat eleccions.

2 pensaments sobre “SACRIFICAR UN CATALÀ

  1. Molt d’acors amb l’article.
    Però no oblidem que el “sacrifici” el va demanar, dies abans, el mateix Joan Tardà.
    La Soraya Santamaría li va manllevar el discurs (si a una sortida de tó és pogués anomenar “discurs”).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*