LA MENTIDA
No em sap greu dir, que ahir no vaig veure el debat a quatre de les televisions espanyoles, però pel que he sentit, el qualificatiu més esperançador, es insuls o debat encorsetat i d’altres temps. Res de nou a l’horitzó. De totes maneres Catalunya va ocupar de més de 2 hores uns 3 minuts del debat. Una cosa estranya quan un Estat te una part del territori que vol marxar, i més si aquest es la gallina dels ous d’or espoliada i aprofitada amb el menyspreu i poc respecte com a moneda de canvi.
Pocs comentaris sobre els líders populars, socialista i Ciudadanos que neguen els nostres drets sense rubor. De fet formacions com la socialista encara presenten propostes de lleis de plurinacionalitat, en un clar deja vu incompatible amb una democràcia de qualitat i de respecte. Si ens centrem amb Podemos, aquesta esperança d’alguns pel que diuen defensen el referèndum per Catalunya i deixant majories a les dues cambres impossibles que de per si ja el fan inviable, hem vist les últimes hores com el Corredor Mediterrani que defensen curiosament en el programa no passa per Catalunya, amb una nova demostració de com l’anomenada vella i nova política no canvia alhora d’intentar enganyar als catalans i sobretot mantenir el greuge sense fissures.
Si anem al debat d’ahir, el seu candidat Pablo Iglesias, que el podiem sentir a finals de desembre posant cinc condicions per negociar un Govern, una d’elles el referèndum per Catalunya amb acceptació del resultat, nomes uns mesos després i amb la segona ronda electoral a la cantonada dient que en qualsevol negociació no hi ha línies vermelles, i per suposat el referèndum cau com a tal per futurs pactes de Govern.
És un aclariment important, encara que sigui un missatge pel públic espanyol, ja que hauria de treure la vena dels ulls per aquells hipnotitzats per una nova esquerra plural i de progrés, però que a Espanya no deixa de ser més del mateix amb un nou embolcall i aires de modernitat. Les mancances democràtiques son alarmants, i el que és més greu tornar a intentar el vell truc de l’engany permanent per justificar aquestes mancances.
Sense cap vergonya les promeses poden passar del blanc al negre sense importar el respecte per l’electorat i justificant aquesta baixa qualitat de la política convertida en l’art de la promesa variable i la captació del vot amb un record pels ciutadans cada 4 anys i les institucions convertides en maquinaries de col·locació i aprofitament personal amb un sistema desgastat i viciós sense rumb.
Una demostració més que aquestes eleccions ja no son per nosaltres si ens creiem de veritat el procés engegat a Catalunya.