ELS HI DIUEN BOTIFLERS
En Miquel Roca va fer ahir el paper que li tocava, el d’aquells que no volen escoltar el carrer, i miren pels seus negocis, des de la falsa transició ajudant a deixar-ho tot lligat i ben embolcallat amb la bander estèril sense poder fer cap pas. Ara la vida ha canviat, però segueixen insistint amb el mateix model pels segles dels segles. Crec que els hi diuen botiflers.
Diuen que la vida dóna moltes voltes. A l’últim que se li podria aplicar aquesta dita és a Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola i pilar de Convergència Democràtica fins que Jordi Pujol li va barrar el pas, després d’aquella operació reformista que va confirmar que, per molt que s’intenti, Espanya sempre ha volgut als catalans de pagadors i d’acompanyants. Res més. A Jordi Pujol la vida també li ha demostrat que dóna moltes voltes, però diríem que parlar-ne ara, amb tota la tinta que se n’ha vessat, ja no toca.
No ens desviem i tornem a Miquel Roca. Tot i que el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va tenir molt a veure amb la mort política –s’entén, dins de CDC- de qui acabaria traient suc en el món de l’advocacia pel seu prestigi parlamentari, Roca ha acabat entenent-s’hi. Ja fa temps. L’última mostra és que, aquest dimarts, va acceptar de presentar un dinar informatiu del candidat democristià, Ramon Espadaler. I no només en va fer la presentació, sinó que va abonar-s’hi. “L’aposta pel diàleg és imprescindible per a la supervivència”, etzibava Roca durant l’esdeveniment –no podia ser d’altra manera- organitzat per La Vanguardia. Una manera fina de posar en valor el “seny” defensat dia rere dia, com un mantra, per Unió Democràtica.
Feta la descripció de l’escenari, anem al gra. El que va fer Miquel Roca va ser un paperot. I es pot dir així de clar perquè no es tracta de cap nouvingut a la política. Aquest advocat i antic aspirant a guiar el país agafant el relleu messiànic del pujolisme sap perfectament com ens ha tractat Espanya. Roca és, ara mateix, l’antagonista perfecte d’un Artur Mas a qui tota la beautiful people de l’entorn convergent li ha girat l’esquena. Mentre el número quatre de Junts pel Sí ha optat pel camí difícil, pel camí d’escoltar el que diu el carrer, Roca ha optat per escudar-se darrere les poltrones del voltant del Turó Park.
A Miquel Roca, li recomanaria que es llegís l’article de Germà Capdevila que es publicava en aquest diari el mateix dia que ell feia la presentació de Ramon Espadaler. Capdevila assenyala que Jeremy Corbyn s’ha fet amb el lideratge del laborisme britànic per “una ruta ben planificada d’actes de petit format, pel suport de sindicats clau, i –sobretot– per l’opinió pública generada a les xarxes socials, al marge dels mitjans tradicionals”. Uns elements que contrasten amb el descens de “la influència dels grans mitjans de comunicació de masses tradicionals”. Bé, a Roca i a bastants més s’hauria de recomanar l’article. Perquè tal com assenyala Capdevila, amb el sobiranisme a Catalunya ha passat una cosa semblant. I és aquest fenomen el que, el 27 de setembre, pot deixar la beautiful people amb un pam de nas.
Pere Gendrau