ALBERT CORTES MONSERRAT

El 2016 no

Vicent Partal

 

Artur Mas va anunciar ahir que si l’estat no deixava fer el referèndum el 2014 la seva proposta seria unes eleccions ‘plebiscitàries’ el 2016, o siga, quan s’acabe l’actual legislatura. Com és lògic, aquesta inesperada proposta va desfermar un terrabastall polític. L’ANC va replicar amb contundència que el país no podia aguantar aquests tres anys de mancances que ens proposava ara el president i jo no puc sinó estar-hi absolutament d’acord.

Des del punt de vista tàctic aquesta proposta desarma literalment el procés davant el govern espanyol. Si jo fos Mariano Rajoy ahir hauria respirat molt alleujat. Perquè la perspectiva de l’enfrontament simplement s’esvaeix. Fins ahir, si Rajoy deia que no a la consulta el govern espanyol podia tenir por de perdre el control de Catalunya o d’entrar en un conflicte del qual, certament, nosaltres no sabíem com eixiríem, però que era de final massa incert també per a ells. Ara, en canvi, el president del govern espanyol sap que pot dir que no a la demanda del referèndum català i no ha de patir per res: pot creure que no passarà absolutament res. 

Des de l’entorn presidencial ahir s’exclamaven de les reaccions immediates. Deien que era injust que la posició del president de blindar un compromís total amb el procés, oferint un pla A i un pla B, hagués suscitat aquesta reacció evident de descontentament. O filtraven, ja entrada la vesprada, que el famós i ben poc de fiar pont aeri va collant Rajoy per trobar una solució acceptable per totes dues parts, i que aquesta proposta d’ara s’havia d’interpretar en aquest context.

Crec que ací és on Mas ha comès l’error polític de més volada. Els polítics han de saber gestionar el capital personal propi. I saben, o haurien de saber, que una imatge es construeix molt lentament i es canvia amb una lentitud exasperant, però que en canvi els clixés retornen sempre i són una amenaça permanent per la persistència que tenen en la memòria col·lectiva. Jo crec que avui Artur Mas té una imatge sòlida. No pas per als seus detractors, és clar, però pense que una part molt important del país, fins i tot del país que no el vota, li reconeix que sense ell tot això no hauria anat endavant. Tanmateix, sempre, sempre, apareix al final la pregunta de si no ens fallarà. Invariablement… 

Personalment, m’he trobat aquesta pregunta a tot arreu, formulada per tota mena de gent i explicitada normalment amb un deix d’angoixa que és evident que neix del conegut pacte que va fer amb Zapatero amb motiu de l’estatut. Un pacte que Mas defensa que va ser inevitable per a treure el país de l’atzucac on érem, però que ningú no pot discutir que va anar seguit d’un engany que ell es va haver d’empassar i que tots ens vam haver d’empassar. I va suscitar tot de dubtes sobre quines havien estat les seues prioritats a l’hora de proposar-lo. Ell pot dir que és injust que això el perseguesca per sempre, però no pot ignorar que això el persegueix. Ho he dit abans: els polítics han de saber que els clixés pesen com una llosa en la memòria col·lectiva i ahir el de Mas va aflorar novament amb una virulència que em va sorprendre i impressionar.

Tanmateix, siga com siga, hi ha el debat de fons, l’estrictament polític. Escoltant l’entrevista deduesc que el president de la Generalitat no creu que estiguem preparats ara per a encarar l’envit de les eleccions plebiscitàries, sinó que ens cal molt més múscul, més tremp. Això és discutible, és clar, però el problema és que una part substancial del país no hi està d’acord. I alerta amb la demostració que es viurà al carrer, dimecres, amb la Via Catalana.

La política és la tecnologia –els romàntics encara en diuen art– necessària per a fer realitat la voluntat col·lectiva de la gent. I per això la gran política, la que no es pot destriar de la història, neix sempre de la gent. És legítim i prudent que algú, especialment algú que té responsabilitats tan enormes com les que té Mas, dubte sistemàticament si té prou forces al darrere. Però si dubta massa o si dubta més d’allò que és raonable la història ens demostra que li pot passar una cosa: que des de darrere li reclamen de cedir el pas, si ell no s’hi veu amb cor. I sincerament jo avui no veig el país convençut que ara no puguem arriscar-nos perquè ens derrotarien; ni, en conseqüència, el veig resignat a continuar aguantant això fins el 2016. 

El Principat ja fa anys que dóna mostres d’una capacitat d’organització impressionant. Les consultes o la Via Catalana són exemples magnífics de com iniciatives estrictament populars i de realització molt difícil han fet canviar la política, de com la ciutadania ha dipositat l’esperança en processos diferents i innovadors i de com això l’ha reforçat. Aquesta és la pressió que puja i és la força menys negligible de la política catalana d’avui, encara que no tinga un rostre recognoscible en els paràmetres tradicionals del parlamentarisme. I encara no ha tocat sostre, ni de bon tros. Tota aquesta gent que eixirà als carrers dimecres se sent molt més poderosa que l’any passat. I dubte molt que accepte com si res una proposta d’aguantar encara tres anys de rituals, quan veuen tan factible l’objectiu que els fa eixir al carrer amb un entusiasme i una fermesa contagiosa i descomunal. 

Menys encara si tenim en compte el dubte final, que és el que em sorprèn més de tots: i amb qui pensa governar Artur Mas el 2015?