ALBERT CORTES MONSERRAT

Efectivament, es van acumulant per tots els racons la sensació de brutícia total que esquitxa tothom, i per dir-ho clar “no hi ha un pam de net”. Fins hi tot ja comencem a veure culebrots esperpèntics, com la sembla ser espionatge per part del PSC, concretament de José Zaragoza  a Sanchez Camacho i l’ex núvia de Jordi Pujol fill en un restaurant a Barcelona. De fet, i presumptament, uns van fer una escolta il·legal i la popular va amagar informació sobre aquest cas, que cada dia sembla més delirant. Esclar que l’exemple de la ministra alemanya dimitint per haver plagiat la seva tesi doctoral queda lluny molt lluny.

Realment amb aquest darrer exemple, i la llarga llista de casos que tots sabem amb noms que a vegades recorden aquells còmics de “Mortadelo i Filemon”, però en aquest cas amb la crua realitat al capdavant. Aquesta percepció interessada que s’ha de reformar tot de dalt a baix, i que la ciutadania sense falta raons cada cop més s’allunya dels polítics, te una lectura perversa i interessada, ja que un cop engegat el ventilador, i haver d’amagar-nos sota la taula per no veure’ns esquitxats de merda, amb un sistema hereu del franquisme, i que demostra que poques coses han canviat a la Espanya teòricament democràtica, i en el fons sense gaires canvis importants. Tots sabem que moure tot el sistema es extremadament complicat, costos, i amb tants interessos que difícilment es pot fer realitat, més enllà de cortines de fum per apaivagar el temporal, i seguir amb tota naturalitat com si res hagués passat. Es clar que des del govern al principal partit de l’oposició els interessos son tant grans que ningú aixecarà les catifes, més enllà d’operacions cosmètiques. En definitiva cal mirar més enllà i veure la solució, com recuperar un vertader sistema democràtic i participatiu, i uns partits que obeeixin unes lleis més semblants al nord d’Europa que a repúbliques bananeres. Es clar que Catalunya ho te al davant del nas, en forma d’Estat propi, i alliberar-se d’aquesta espanyolització en tots els sentits que han deixat aquell fals oasi català amb un niu més amb ferum a corrupció. La independència no eliminarà la corrupció per si sola, com tampoc ho fa arreu del món, però començarà amb el comptador a zero, i amb un estat de dret i lleis noves que si podem modelar i fer nostres, per evitar aquests casos i mirar molt cap al nord com a referent, alhora eliminarem el miratge que hem estat o ens han fet creure que vivim en bona part del període autonòmic, i que tant sols era això, un miratge. La realitat s’imposarà i la regeneració política no seran retocs, sinó una gran realitat, ja que d’entrada segurament podrà ser poc vistosa, però haver d’exercir la política amb poder real i responsabilitats que dins Espanya evidentment mai hem tingut, farà que les persones preparades i valides aniran endavant, i aquells que tots coneixem sense ofici ni benefici poc a poc aniran quedant al costat per voluntat pròpia o inèrcia sense pausa, per altra banda la limitació de mandats i les noves perspectives amb política de veritat, faran recuperar aquella cultura de l’esforç, i aquell tarannà nostre abandonat que poc te a veure amb l’espanyol.

En definitiva, en un cistell de pomes podrides, es molt més senzill agafar un nou cistell i emplenar-lo de fruita sense tares, que remenar entre el podrit per aprofitar alguna cosa bona, crec que es força clar, i sobretot no caure en la demagògia, ja que la independència no eliminarà la corrupció, però es la única via per intentar el seu control, i fer net com reclamava el President Mas.