L’ALTRE VISIÓ DE LA CRISI

Amb la vaga general de dijous i la crisi que cada dia ens afecta amb més virulència, cal replantejar el sistema que ens ha dut fins aquí, una part evidentment l’ha de fer l’Estat, però la societat també en te una part de responsabilitat, i fer un canvi de mentalitat, recuperar la cultura de l’esforç, i el valor de les coses, i no caure en la vida fàcil de la subvenció perpetua, i la fugida de responsabilitats, amb aquest escrit del Guillem Carol crec que posa el dit sobre la llaga en el tema.

Pas a pas

Un ciutadà amb dependència estatal

“Hem de començar a dir les coses pel seu nom: ni tot és possible, ni totes les opinions són respectables, ni tots els plantejaments són assumibles”

Guillem Carol

Ens hem anat tornant, tots plegats, massa permissius. La cantarella progre i els excessius tentacles de l’Estat del Benestar ens han fet molt mal. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: ni tot és possible, ni totes les opinions són respectables, ni tots els plantejaments són assumibles. L’Estat no ho pot fer tot, la barra lliure no existeix i els serveis gratuïts tenen seqüeles. Finalment tot –o gairebé tot- exigeix un peatge. Els guanys i els avenços, en general, són fruit de l’esforç, del sacrifici, de la superació i del risc.

L’actual context econòmic i social ho ha evidenciat més que mai. Hi ha un malestar col•lectiu. La gent crida, reclama i es manifesta. Estan indignats. La indignació social, però, no passa d’aquí, de la reacció infantil i més primària. Sembla que no siguem capaços de transformar tota aquesta indignació en accions positives que vagin més enllà del simple i mer cabreig.

L’Estat del Benestar, acompanyat d’una falsa mentalitat progressista, han construït a un ciutadà mig que acostuma apuntar baixet, que no es planteja grans metes individuals i que espera que un tercer –generalment l’administració- vingui a solucionar-li els seus problema.

Hem fabricat a un ciutadà amb dependència estatal que no sol plantejar-se metes individuals. Un ciutadà que quan fracassa no es responsabilitza a ell mateix de l’errada ni es carrega l’error a l’esquena per tornar a saltar de nou. Culpabilitza a tercers i s’eximeix de qualsevol responsabilitat.

Entendre que l’Estat no és una barra lliure, que els serveis gratuïts tenen seqüeles i que tots els plantejaments no són assumibles és, possiblement, el primer pas per sortir de la crisi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*