Veien el debat ahir a TV3 entre els candidats, entenem perfectament la desafecció creixent de la població amb els seus polítics, i el poc interès per les qüestions que ens ocupen, amb rares excepcions, els diàlegs entre candidats confrontant propostes van ser escassos, i els discursos prefabricats en qualsevol míting de campanya la tònica general. Es va poder veure la lluita entre els dos grans partits espanyols per un costat, i les intervencions de la resta per un altra, i on la crisi i les retallades van centrar bona part de les intervencions, i on cal destacar algunes afirmacions falses que amb molt de cinisme van ser expressades sense rubor.
Crisi, pacte fiscal, i les relacions catalanes amb Espanya van ser les notes destacades d’aquest tediós debat, podria dir gairebé inexistent, i on els monòlegs eren la nota predominant. Es curiós i condemnable com la candidata socialista Carme Chacon, recordo ministra de defensa del govern espanyol, quan parla d’aquest ho fa des de fora, quan ella en forma part totalment, també veure que les propostes com la dació del pagament hipotecari per exemple, o porta en el seu programa electoral, quan ara ja han tingut la oportunitat de posar-lo en marxa, quan ho pensa fer quan siguin minoria, es una burla constant, com posant-se medalles pel corredor mediterrani ensenyant mapes de les infraestructures, quan fins l’últim dia com se li ha recordat han lluitat pel esperpèntic corredor central, i sense cap suport al corredor mediterrani. També es curiós les culpes de la crisi i les retallades, quan ells precisament son els principals culpables d’aquesta, primer amagant el tema, i desprès i concretament amb Catalunya amb la manca d’inversions, i el magre finançament català, fins hi tot negant el fons de compensació i exigint resultats, francament la seva defensa de lluita contra la crisi sense retallar costos es un eslògan sense solta ni volta, i segurament fruit de la seva desaparició aquests últims 4 anys. En Jorge Fernandez Diaz, i a pesar de la seva afonia, se’l va arribar a sentir que no hi havia conflicte lingüístic a Catalunya, potser els hauria de dir als seus companys espanyols, i la seva lluita per deixar el català en una anècdota, pel que fa a la crisi poques propostes, i esperant que les enquestes es facin realitat per posar en practica el seu programa de veritat, i sobretot insistint amb l’augment de l’atur desmesurat provocat entre altres coses per la mala gestió de govern espanyol, i amagant que en les comunitats on governen les taxes son similars.
En un altra bloc en Duran i Lleida, va reclamar com sempre aquesta centralitat que sembla la seva obsessió, i va defensar un pacte fiscal que ves per on i com un lapsus va expressar amb un 9% de dèficit comparat amb Alemanya on el topall es el 4%, o sigui que ja ens dona pistes sobre aquest nyap de peix al cove actualitzat que es la seva autèntica intenció, i que s’allunya totalment del concert econòmic, fins hi tot el vaig sentir defensar el dret a decidir tímidament, amb aquelles giragonses que en plena campanya volen nomes esgarrapar vots com sigui. Alfred Bosch per la coalició ERC-RCAT, va anar millorant durant el debat, i realment va posar la llaga en l’espoli fiscal i la nostra capacitat nul·la de decidir que amb el llast espanyol es impossible, res més lluny de la veritat, però potser a Madrid quedarà totalment aïllat sense veu, també va exaltar altres candidats amb els sous dels parlamentaris, i els seus privilegis, que ràpidament van voler ser tapats per la resta, i que en temps de crisi son totalment esperpèntics i poc ètics. Per últim en Joan Coscubiela per Iniciativa, insistint i desmarcant-se de les reformes fiscals que sempre han perjudicat als mateixos, i també defensant el dret a decidir dels catalans.
En definitiva un debat calculat, i sense massa confrontació on crec no va animar massa gent a emetre un vot decidit, i va semblar més un acte més de la campanya de promoció dels candidats.