CATALUNYA ES POT PERMETRE NO TENIR DUES VEUS FORTES A MADRID?

Aquesta es una de les afirmacions preguntes que el vicepresident català Carod Rovira, ens va deixar anar davant les càmeres televisives, on va explicar aquest projecte de l’esquerra catalana per les eleccions espanyoles, amb membres dels tres grups del tripartit, ha  confessat que ell no encapçalaria aquesta candidatura, ja que no se li ha perdut res a Madrid, i afirma que a Catalunya tot, assumeix la responsabilitat de la desfeta d’Esquerra, però nomes de la part que pertoca el govern, i ha explicat idees interessants sobre la campanya electoral viscuda.

En Carod que encara conserva aquesta oratòria fàcil, dona la impressió d’estar aconsellat més per la ràbia interna que pel sentit comú, es nega a participar a la campanya pensant eximir-se de la seva part de responsabilitat, com un dels pares de l’aventura del tripartit, i francament el cinisme te un límit. Es pregunta que vol ser Esquerra quan sigui gran, i ser un partit amb vocació de majories o jugar a regional, ha reconegut problemes greus del govern, per imposar-se als partits que hi formaven part, i ha defensat la signatura del segon tripartit demanant que amb perspectiva es veurà aquesta gran obra de govern, i ha demanat que les joventuts del partit tinguin menys influència, així com la estupefacció d’un partit fent campanya, i renegant del govern del qual formava part, i justificant el resultat electoral, ja que en èpoques de crisi la gent busca seguretat i no aventures.

 

La resposta a la pregunta d’en Carod, es que es pot permetre no tenir-ne dues, no tenir-ne una, i senzillament no tenir-ne cap. Aquesta mentalitat hispanocentrica, i que sempre rau a Madrid com a punt clau de les nostres reivindicacions, hauria de saber el vicepresident que forma part del passat, què tant sols es defensada pels que precisament no volen deixar de ser una autonomia espanyola mai de la vida. Com diu ell, allà Catalunya ho ha perdut tot, amb 10, 20 o 40 diputats, sempre serà una minoria davant la aclaparadora majoria socialista i popular, que no dubten en unir esforços quan es necessari com en el cas basc, la pedagogia a l’estat espanyol s’ha acabat, el peix al cove s’ha foradat i no en queda res, i la independència no es pidola a l’estat que et te sota el seu jou, simplement s’agafa per la força democràtica de la societat madura, i que sap el que vol. Fa gracia sentir veus que desprès de l’èxit dels 8 diputats republicans a Madrid, afirmaven que seria l’últim cop que aquesta formació s’hauria de presentar en aquests comicis, ara els mateixos parlen de representació unitària a Madrid, una unitat per altra banda impossible, els socialistes ja han escollit, i no ho han fet per Catalunya evidentment, i els altres el màxim que poden aspirar es a arreplegar quatre engrunes per aquí i quatre per allà, i al final donant suport uns pressupostos que simplement avalen l’espoli que patim, i no compleixen ni amb les inversions que per llei marca l’estatutet.

 

A la pregunta de que volem fer quan siguem grans, esta clar que volem un estat per decidir a favor nostre, i a aquest no s’hi arriba amb coalicions estranyes en un parlament que no es el nostre, i que sistemàticament va a la nostra contra sense cap tipus de respecte per la nostra cambra, es tant senzill com això. El que si que li donarà la raó, es a les campanyes esperpèntiques de socialistes i republicans renegant d’un govern compartit durant 7 anys, i que no es la millor carta de presentació per un electorat, renegar de tu mateix i fer veure que tot era un miratge, tanta demagògia i mediocritat al final te un preu.  Crec que la única plataforma conjunta que hauria de tenir sentit, es la de la independència,  i aquesta admet la dreta, l’esquerra i el centre, perquè no cal oblidar que primer s’ha de triar ser un estat, i desprès ja veurem quin color li donem, que al llarg del temps, i com tots els estats del món passarà per tota la gamma, depenent de la gestió de cada moment.

 

Ja n’hi ha prou de fer el passerell, i jugar a fer propostes impossibles i sense sentit, quan davant tenim el futur,  i aquest no ens esperarà indefinidament.

2 pensaments sobre “CATALUNYA ES POT PERMETRE NO TENIR DUES VEUS FORTES A MADRID?

  1. Cal prioritzar la independència, però això no vol dir que el centredreta renunciï a ser centredreta ni que el centreesquerra renunciï a ser centreesquerra. Necessitem que hi hagi hegemonia independentista tan a una banda com a l’altra de l’espectre ideològic. Perquè finalment tinguem al Parlament la majoria que ho faci possible cal una dinàmica de competència per l’eix ideològic i de sinergies en la independència. Ara CiU és més a prop del dret de decidir que no pas el 2003. Tenen una gran quantitat de vot prestat que vol un estat propi i si menyspreen aquest electorat els tornarà a marxar.

    Tenim el “problema” que per proclamar la independència ho hem de fer des del Parlament i a través dels partits. I les eleccions del 28-N demostren que molta gent independentista va votar CiU abans que Esquerra, Solidaritat o Reagrupament, que eren les tres forces que s’hi havien compromès. Si això va passar és perquè en unes eleccions la gent tria el vot en funció de diverses variables. El 28N, per exemple, va haver-hi molt de vot antitripartit, vot de càstig.

    Si Artur Mas no satisfà les expectatives dels independentistes que l’han votat, d’aquí a quatre anys aquesta massa de votants ha de poder triar una altra opció, i tant pot ser Solidaritat com Esquerra. Però si, per exemple, Rajoy guanya les eleccions i es produeix una dinàmica de complicitat amb el PP, no és bo que qui vulgui castigar CiU tornant a votar l’esquerra només tingui el PSOE-C o ICV-EUiA, que no són independentistes. Necessitem que la independència sigui hegemònica a les esquerres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*