LES RECEPTES DE LA DEPENDÈNCIA

Els últims mítings de campanya han dictat sentència, el partit socialista amb tots els seus caps espanyols al capdavant, una clara mostra del seu projecte de Catalunya, ara es d’agrair les paraules de Zapatero dient que no hi haurà concert econòmic, i no tornarà a negociar mai més el finançament català, una bona forma de desacreditar la proposta estrella convergent, que consisteix en fer gran aquesta mentida sense escrúpols. Per la seva banda Esquerra atia la por als Populars, recordant aquella vella campanya socialista, i deixa de banda el discurs de la normalitat de varies candidatures independentistes, que s’ha demostrat una autèntica hipocresia.

 

Els socialistes, per si algú en tenia algun dubte han deixat les seves posicions ben clares iguals a les dels Populars, amb les declaracions de Montilla de comprometre’s a reconsiderar les multes lingüístiques per no retolar en català si governen, i alhora aconseguir el seu reconeixement a Espanya i a Europa. Ha qualificat d’actius els seus caps a Madrid, on Zapatero ha tret la tàctica de la por a frenar la dreta catalana, ha deixat clar que el finançament ja es intocable, i ha demanat suport per un govern compromès amb l’Estatut, i presentant-se com a defensor del català, i contradient el no compliment dels convenis de traducció per part espanyola. Per la seva part la Camacho pel PP, ha equiparat nacionalisme amb deute i independentisme amb inseguretat.  Mas per el seu costat, vol defensar la dignitat nacional de Catalunya, i no posa límits al dret a decidir, on en Puig en avisa que si CIU no aconsegueix majoria absoluta, el país tindrà un problema. Els republicans utilitzen la tàctica de la por amb el PP per demanar ser la tercera força, i no dividir el vot.

 

Aquestes son les posicions de la tropa autonomista, uns socialistes que s’apunten a la cursa dels populars contra les multes per no retolar en català, lògicament res diuen de les moltes normes que imposen el castellà amb sanció inclosa, i per acabar-ho d’adobar ens porten al rei del cinisme, el president Zapatero, que segueix jugant al joc dreta i esquerra que amb estats normals pot tenir la seva importància, però amb regions de tercera com Catalunya,es pura anècdota, ens parla del seu compromís estatutari, quan a les 24 hores ja posaven recursos per treure’n una part, van desaparèixer de la negociació, els seus membres al TC, molts estan a favor de les noves retallades, o el recurs del Defensor del pueblo socialista encara per resoldre, i ara ens diuen que creuen en aquesta llei totalment morta i enterrada, segueixen amb la demagògia amb el català, quan el consideren una llengua de segona, ni oficial a Espanya, ni molt menys a Europa, on sistemàticament incompleixen la seva part de traducció, i que es denunciat des de la Unió fent oïdes sordes, i per sobre de tot ens parla de la major etapa d’autogovern, competències i finançament de la historia, quan justament es al contrari, si això es el màxim ja se’l poden confitar, a més ens diu que el finançament miserable i que valida l’espoli financer crònic català ja es inamovible i no es tornarà a negociar, cosa que per altra banda deixa ben clar per si algú no ho tenia clar que el candidat convergent, ens enganya reiteradament amb la seva proposta estrella del concert, i no representa cap canvi, ni cap Catalunya millor, si de cas la Catalunya del partit prepotent, ja que segons Puig si no tenen majoria absoluta el país tindrà un problema, jo crec que el problema el tindrem precisament si la tenen. El PP equipara independentisme amb inseguretat, del qual dedueixo que Espanya deu ser molt insegura ja que es independent,  o es que això nomes afecta a Catalunya, ja m’estranyava a mi. Els republicans ara han trobat el seu filó en la seva cursa per ser els tercers en discòrdia davant el PP, i aprofiten per demanar el vot útil, jo els hi diria que els que votarem altres opcions extraparlamentàries, ens importa ben poc si queden davant o darrere el PP, ja que l’avenç nacional es si fa no fa el mateix, com han demostrat repetidament els 7 anys al govern, es una excusa que no cola, i no serveix per guanyar credibilitat.

 

Aquestes son les ultimes tàctiques dels partits autonomistes que habiten en el Parlament, a les nostres mans esta trencar tanta mediocritat, i crec que Reagrupament te les dues receptes que millor li poden anar contra tanta misèria, com son la independència i la regeneració democràtica, el demes es seguir la dita qui dia passa any empeny, amb la diferència que potser ja no serem a temps de tornar enrere.

 

 

 

2 pensaments sobre “LES RECEPTES DE LA DEPENDÈNCIA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*