EL TSUNAMI INVISIBLE
Qui més qui menys i desprès de patir el defalliment de veure com els nostres no feien efectiva la República posteriorment al referèndum, veure la rendició total, la repressió profunda del 155 i el judici farsa que ha condemnat una part dels nostres lideratges a condemnes inversemblants, es va il•lusionar amb el moviment del Tsunami.
Un punt de llum dins la foscor, emmirallats en els moviments que veiem cada dia per televisió a Hong Kong, aquella marxa cap a l’Aeroport del Prat ens va fer obrir els ulls que una nova manera de lluita començava, i anava on feia més mal a l’Estat, ja no hi havia somriures i si afectacions que importaven a l’Estat, tot dirigit des de l’anonimat de la xarxa, posteriorment amb els talls a la frontera amb França i la rapidesa com les accions es desenvolupaven i que treien de polleguera a l’Estat, posant de nou Catalunya i el seu conflicte al món.
l’Escuma va anar pujant de to, i crec que novament Madrid va agafar por com havia passat el dia 1 d’octubre, però desprès de l’acció fallida al Camp Nou durant el clàssic hem vist com el fenomen s’ha acabat, ha desaparegut i el que es pitjor amb la sospita fonamentada que era un instrument dirigit pels partits a la seva conveniència i com element de distracció per la societat. De fet la seva reclamació que no era independència, sinó “Sit and talk”, ja era premonitòria i un cop oficialment aquesta Taula de rendició o de fals diàleg ha estat acordada, tampoc te sentit les seves aparicions.
De fet podríem dir que han aconseguit els seus objectius, el problema es que aquests no eren la implantació de la República, sinó la manera precisament de diluir la reivindicació amb diferents elements o paranys com la Taula del no res, amanida amb la sortida amb permisos dels presos polítics per donar sensació cada cop més de normalitat, cap bri de desobediència i eleccions autonòmiques, aquest cop sí per acabar de funcionar el pla com a colofó de la rendició sense miraments.
De fet, la inacció dels partits i el cinisme de les seves direccions han aconseguit adormir una societat cada cop més desorientada i que malauradament valora objectius que anys enrere simplement serien normalitat.
El Tsunami malauradament ha estat un artefacte més de l’estratègia dels partits per revertir el procés amb els mínims danys possibles i el miratge per bandera.