ALBERT CORTES MONSERRAT

La trobada ahir al Palau de la Generalitat entre el President Torra i el President Sanchez no deixa de ser una operació de màrqueting per acabar definitivament amb el procés català, i amb això sembla que hi ha molts actors interessats.

Les formes son importants, i no hi ha dubte que les de Sanchez no son les de Soraya Sanz de Santamaria per exemple, però si serien les d’Aznar quan el President Pujol era necessari per la governabilitat. La necessitat fa miracles i ara toca assegurar els pressupostos i els focs d’artifici promesos per arribar-hi.

De fet, hem passat de no despenjar el telèfon i acusacions constants de racista i mil coses més, a la operació que anava amb el pacte amb Esquerra per la Taula i que suposava gripaus com aquest.

Anant a la substància veiem que es zero, es a dir que hi hagi diàleg entre dos presidents i dues institucions no es pot presentar com un mèrit es una obligació, es com donar les gràcies per la propera sortida per treballar dels Jordis de la presó durant el dia, es llei, no cap tracte de favor.

Tornant a l’imprescindible, no hi ha cap acord, res de dret a l’autodeterminació, no es parla d’Amnistia pels presos i la repressió no es toca. Un document recuperant punts demanats pel President Mas al 2014 era tot l’embolcall que ens havia de fer caure la baba.

Els mitjans hi ha fet la resta, amb lloances i esperances sense fonament uns i critiques d’aquells que simplement no volen que existim fem el que fem.

l’Estat se sent fort i en molta part ha aconseguit els seus objectius, no cal dir que l’actitud i els fets dels nostres partits així ho avalen, obediència i pacte autonòmic esclar.

Mobilització com es va poder veure inexistent amb unes entitats segrestades per les seves pròpies contradiccions i clara separació dels partits amb cap estratègia compartida.

Sembla un gran muntatge per donar tombs i no sortir mai del punt inicial, aquella roda del hamster que ha oblidat mandats populars, declaracions i lleis al Parlament i programes electorals, més enllà d’escoltar un cop i un altra que si en les properes eleccions superem el 50% de vot, per art de màgia arribarem a Itaca, sense esmentar que son simplement unes eleccions autonòmiques per gestionar les engrunes d’unes institucions altament buidades de poder real.

Nomes el poble pot salvar el poble com diuen, i en aquest cas es l’única llum dins del forat negre.

Avui dia de reunió protocol•lària entre Sanchez i Torra a la Generalitat, on per part catalana i on el carrer respirarà amb total tranquil•litat veient com un dels autors del 155 i evasionista de la democràcia més elemental fa i desfà com si anés a Soria per exemple.

Aquest canvi, be donat per aquest pacte PSOE-Esquerra per una banda amb una Taula de fireta com engany, per la trencadissa al Parlament i fi de la legislatura entre els partits independentistes, una obediència cega i total per part catalana que ha afectat fins hi tot al President com hem comprovat i una repressió acceptada amb normalitat per l’independentisme desmobilitzat i desencisat. De fet l’embolcall es tant gros que des de Moncloa ja es marca com sempre el ritme i es posa els Pressupostos com a condició pel diàleg sense rubor i gens contestat per cert..

Alhora el carrer veu com el Tsunami era simple fum o foc d’encenalls dirigit políticament per finalitats concretes i les grans entitats semblen més preocupades per recollir diners fins l’infinit per pagar querelles i multes que per anar a fons en el problema. Han posat els presos davant de l’objectiu i ara escoltem com l’ANC de cara a les properes eleccions nomes demanarà el vot pels que defensin la via unilateral i les presentarà com un nou plebiscit.

Una iniciativa lloable, però que es veu afectada per la credibilitat, primer perquè cap full de ruta de l’entitat ha acabat reeixint, segon perquè saben que nomes la CUP amb el coixí de que pot créixer però no per obtenir responsabilitats de Govern ho defensarà, ja que no li comporta res, però les altres dues forces, veurem com els Republicans no ho faran, i Junts Pel Cat amb contradiccions.

Un cop passades les eleccions tornarem a veure com les entitats son incapaces d’anar contra els nostres partits i denunciar els incompliments flagrants com seria exigible, no ho han fet fins ara, per tant no s’espera en aquest nou moment amb el control dur dels mateixos partits com hem vist amb el Tsunami.

Una reunió, on no es preveu cap acord, i per vergonya aliena, veurem com Sanchez la dissimula amb mil reunions més, apart del buit contingut de la mateixa.

Com deia un canvi de situació preocupant i real.

Escoltant la intervenció del President Puigdemont ahir per videoconferència a la Comissió del 155, cada cop queda més clar que la desconfiança entre partits es un mal que cal erradicar si es vol traçar un full de ruta conjunt i consensuat que permeti arribar a l’objectiu, d’altra manera la repressió i l’Estat haurà triomfat per molt de temps.

Les revelacions silenciades de Puigdemont
Jordi Barbeta

Quan feia classes de periodisme a Blanquerna, en els bons temps de l’admirat degà Miquel Tresserras, em vaig inventar un mètode per jerarquitzar les notícies. Deia als alumnes que un fet era notícia en la mesura que era nou, transcendent i insòlit. I després els demostrava com altres consideracions més subjectives, i fins i tot inconfessables, intervenien a l’hora de dissenyar portades de diari o sumaris de telenotícies. Dimarts he recordat això i em preguntava com explicaria als alumnes o com alguns dels meus alumnes que ara fan portades m’explicarien a mi per què la intervenció de Carles Puigdemont al Parlament ha estat significativament relegada als mitjans, en comparació, sense anar més lluny, amb les intervencions la setmana passada dels presos a la mateixa comissió parlamentària.
El fet de dimarts al Parlament tenia tot
s els ingredients per a l’atenció mediàtica. És un fet nou, perquè era la primera vegada que el vencedor de les eleccions del 21 de desembre es dirigia a la Cambra. És un fet insòlit perquè Puigdemont s’ha vist obligat a parlar en connexió telemàtica des de l’exili. No és gaire habitual que diguem. Home, i és transcendent perquè Puigdemont continua sent considerat per bona part de la Cambra i de la ciutadania com el president legítim, però sobretot perquè el protagonista principal de tot el que ha passat explicava la seva versió dels fets que han suposat el més gran trasbals que ha sacsejat el país des de la mort de Franco, o potser abans i tot.

Sembla com si la versió de Puigdemont no interessi. No pas a la gent, és clar, que el va tornar a votar a les eleccions europees, sinó als seus adversaris polítics i les seves corretges de transmissió mediàtica. Això confirma que Puigdemont, tant com entusiasma tota aquesta gent que no només el vota sinó que ja ha provocat el sold out hoteler a Perpinyà, també espanta i molt tots els que pensen que només ens portarà al desastre, uns perquè pensen que la independència ho és, de desastre, i no cal dir res més, i d’altres perquè consideren que s’ha de tocar de peus a terra i no es pot presentar batalla frontal contra l’estat espanyol perquè, d’acord amb les ensenyances de Sunzi a L’art de la guerra, no s’han de plantejar batalles que no es poden guanyar.
Pel que no cal ser especialista en estratègia és per arribar a la conclusió que no pot guanyar cap batalla un front dividit i enfrontat entre si contra un exèrcit organitzat, que és el que va passar, per exemple el 37, quan a Barcelona s’enfrontaven republicans, comunistes oficials, trotskistes i anarquistes mentre els rebels franquistes avançaven a les Terres de l’Ebre. Ara no som en la mateixa situació, però alguns aspectes són prou semblants per fer reflexionar.

Puigdemont ha dit aquest dimarts al Parlament que:

“Si l’Estat hagués donat les garanties que respectaria les meves condicions, jo hauria convocat eleccions, malgrat les incomprensions i el tacticisme d’alguns, que mentre el país entrava en unes hores crítiques preferien jugar irresponsablement a treure’n partit”.

“Vaig rebre les crítiques de sectors que avui donen lliçons de moderació i m’acusen de radical”
“Fer eleccions a canvi d’evitar el 155 hauria estalviat molt de dolor i sofriment”.

Quim Torra va afirmar la setmana passada que la legislatura no tenia més recorregut perquè s’havia trencat la confiança mútua dels socis de Govern en un moment decisiu. El cert és que aquesta confiança es va trencar fa molt de temps, en el moment més decisiu de tots, quan es va fer un simulacre de DUI malgrat que Puigdemont no volia i Junqueras, sense dir-ho, tampoc. Uns a l’exili i altres a la presó es retreuen mútuament el desastre fins a un extrem irreconciliable. Mentre manin tots dos, la guerreta estèril continuarà. La trencadissa només la podrà reparar un de sol.

O cap.

Ahir es va obrir la sessió de les Corts Generals espanyoles amb el discurs del monarca espanyol.

Ja cap al final descobrim la frase de que “Espanya no pot ser d’uns contra tots, ha de ser de tots i per tots. Vam veure com els ministres de Podemos aplaudien el discurs com tots, i alhora vam veure les absències de catalans, bascos i gallecs dient obvietats com que el Borbó es hereu del Dictador.

Començant pel final, crec que tant Esquerra, com Junts pel Cat i CUP, ja sabien com funciona aquesta institució abans de presentar-s’hi, per tant aquests escarafalls de fum, no son res més que això, no pots col•laborar i participar en una institució donant-li validesa i alhora criticar el seu funcionament i les seves regles que ja has acceptat previament. Demanaria menys fum i més respecte a la societat.

Pel que fa a Iglesias i companyia, veure com aplaudien al Rei com la resta de diputats dona idea de com canvien les coses i com els principis queden dil•luits en un no res quan es participa en el sistema i a sobre s’obté poder com es el cas. Una trista notícia pels que veien aquesta formació com pràcticament uns antisistema.

Tornant al Rei, i el seu cinisme habitual, doncs es evident que si es un Estat contra tot allò que democràticament el pot qüestionar en aquest cas Catalunya, i per tant no es per tots o en qualsevol cas no es de tots en les mateixes condicions i drets.

Cal tenir molta barra per dir això, quan Catalunya va ser humiliada amb el seu Estatut que no va respectar ni el vot de la societat i alhora veure com preceptes esborrats del mateix segueixen vigents identicament en altres Estatuts comunitaris sense cap problema, veure com es va tractar la demanda pacífica i democràtica catalana sobre la independència i el referèndum per validar-la amb zero diàleg, i tot violència, repressió i vulneració de drets individuals i col•lectius sense rubor.

Aquesta ha estat la recepta emprada amb un sistema corrupte i sense el més mínim tarannà democràtic. El mateix podríem dir de la llengua o de qualsevol tema diferent al pensament únic de l’Estat. Aquesta es la igualtat, i els tots junts que pregona el monarca, que per cert en el famós discurs del 3 d’octubre i el seu posicionament va deixar molt clar que no tots som iguals.
Quina barra, de tots i per tots.

Segons el que va ser president espanyol, José Luís Rodriguez Zapatero, ningú exigeix a l’independentisme que renuncii als seus màxims.

Diu que Catalunya apunta en la bona direcció i podem estar davant el principi de la canalització de la crisi. Ens explica que el viatge cap al no res de l’independentisme ha arribat a la seva fi i ara cal diàleg, legalitat i convivència perquè Catalunya aconsegueixi noves fites dins el conjunt de l’Estat. Lloa la Taula de diàleg i avisa que tothom ha de tenir clar que hi ha d’haver renúncies i aparcar els màxims.

Primer cal dir que aquest personatge conegut per la famosa frase “apoyare l’Estatut que salga del Parlament de Catalunya” i que posteriorment tots sabem com va anar el procés del mateix, evidentment te una credibilitat zero i busca el mateix que qualsevol mandatari que hagi ocupat la presidència espanyola amb diferents formes. Diu que ningú demana que l’independentisme renuncii els seus màxims i posteriorment ens diu que a la Taula de negociació hi ha de renunciar, una gran incoherència.

De fet la renúncia ha vingut per la violència policial espanyola com vam veure l’1 d’octubre, per la judicialització de la política, per la repressió sense treva que encara veiem descarnadament i per totes les mesures contra Catalunya que han emprat fins avui amb els resultats que sabem, per tant el cinisme de la frase de Zapatero es de grans proporcions. Diu que era un viatge al no res, quan sap perfectament que era el mateix viatge que te Espanya, senzillament ser un Estat avalat pel vot de la ciutadania, i no el sento dir el mateix del seu país o de qualsevol altra. Menció apart que en una taula tothom ha de fer concessions, segurament, però l’independentisme ha de renunciar la seva raó de ser, es a dir la independència i caldria preguntar quina renúncia farà Espanya, no posar-nos tots a la presó, no bombardejar Barcelona cada setmana o no enviar més vaixells dels “a por ellos” per estomacar la població. Francament son renúncies que evidentment no ho son i aptes per aquells que parlen des d’una posició de privilegi respecte al seu contrincant.

En definitiva, un nou episodi de cinisme del personatge, que senzillament avala una rendició sense condicions per tornar a la convivència i la seva legalitat imposada.