ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RELATOR O MEDIADOR

Ahir veiem com el Govern socialista es despenjava amb un proposta d’un relator per la taula de partits que han acordat amb els representants catalans. Tot això el dia que Esquerra havia presentat la seva esmena a la totalitat dels Pressupostos i PDCat sembla ho farà divendres.

Qualsevol pas es benvingut, no hi ha dubte, però cal que entenguin que amb presos polítics i una repressió sense aturador a Catalunya, alhora que negant dia si i dia també el dret a l’autodeterminació com inexistent i un hooligan volen curar ferides o desinfectant catalans en el seu Govern no seria la millor manera d’agafar credibilitat.

Aquesta paraula pot acabar sent una nova presa de pel intolerable. Presentar un relator, com una espècie de notari que pren notes dels acords que s’arriba amb aquesta taula de negociació que ja han dit sempre dins els parametres de la Constitució i negant com deia el problema real de Catalunya, res te a veure amb un mediador internacional, experts en conflictes amb la ment oberta i on no hi ha cap veto a parlar de res i si en procurar una sortida el més democràtica possible al conflicte com seria un referèndum acordat perquè els catalans decidissin amb totes les garanties la seva independència o no del Regne d’Espanya.

Seria com la nit i el dia, no volem un notari, volem algú independent que porti les dues parts a l’única solució possible, i sobretot la més democràtica i justa. Per tant no hi ha res, si hi ha molt de fum i un nou engany veient com els Pressupostos marxen senser remei. La mediació de Miquel Iceta en tot això tampoc porta bons auguris, ja sabem tots el seu trilerisme polític no te límits i va de part, de part del 155 esclar.

Aquesta proposta, si la podem anomenar així, ja ha estat criticada per tots els altres actors espanyols amb virulència, que nomes tenen una recepta, a Catalunya ni aigua, “a por ellos” permanent, deu ser la seva manera de voler acostaments i solucions.

Encara falta per veure com acabarà el tema, però caldria deixar clar que una taula entre Governs al més alt nivell i uns mediadors internacionals per pactar el referèndum català, fí de la Repressió i absolució dels presos polítics amb la fi de la presó preventiva i retorn lliure dels exiliats es l’única oferta que podria fer parlar dels Pressupostos, la resta es un nou pas d’aquest vodevil que simplement no podem acceptar.

Relator no es mediador.

POPULISME I NACIONALISME

Realment escoltar la cap de Ciudadanos, Ines Arrimadas dient que el discurs del President Torra i de VOX es semblant i criticar el nacionalisme i populisme, alhora criticar a Sanchez per haver tardat tant a reconèixer a Guaido a Veneçuela i obviar els seus pactes a Andalusia es tot tant llastimós i patètic que no es veu al límit on poden arribar.

Es trist aquest cinisme d’una ultra nacionalista espanyola sense cap respecte als valors democràtics i a la gent omplir-se la boca de segons que. Encara que ho vulgui amagar,ella governa a Andalusia amb el suport del feixisme de VOX i això es un fet. Comparar aquest feixisme retrograd amb els valors i mandats democràtics de la ciutadania i voler complir-los per part dels seus representants per damunt de lleis evidentment no tenen res a veure.

Criticar a Sanchez per haver tardat massa a reconèixer un titella dels Estats Units i lobbys internacionals per espoliar el petroli veneçolà i la seva riquesa natural impunement per damunt de la mateixa ciutadania d’aquell Estat es reconèixer la nul·la democràcia espanyola i un cinisme esfereidor per posar cullerada amb assumptes internacionals i propis d’un Estat on no hi te cap dret i alhora desatendre el problema polític català dins el seu Estat negant el dret a l’autodeterminació i avalant la repressió com a sistema sense cap gest, cap. Ahir em sabut com no han deixat entrar res groc a la presó madrilenya on son els nostres ostatges en el summum de la malaltia que pateixen i la xenofòbia que els guia.

Aquesta obra teatral que ens volen vendre no fa res més que mostrar amb cruesa un Estat que mai ha superat la Dictadura i la imposició i on tot forma part del mateix sistema podrit i de manipulació amb la ciutadania sense excepcions entre els partits. Donar lliçons des d’aquest punt de partida a l’exterior ja es de traca i alhora mostra el pa que es dona a nivell mundial on els lobbys, el poder controla i belluga els fils d’un sistema creat per controlar a la població que es l’últim actor i el menys protagonista, quan hauria de ser l’actor principal.

Populisme i nacionalisme pel broc gros.

VIOLÈNCIA DE GENERE

Aquest es un tema sensible per la societat, aquest allau de víctimes per violència masclista va més enllà d’uns simples fets brutals que no voldriem veure. Cal veure que ha fallat o que falla en una societat que diem civilitzada i que casos com aquests s’encarreguen de demostrar que no es així.

Una violència amb unes dades esfereidores i que porta darrera totes unes costums i maneres de fer que han quallat en un sector de la societat que distingeix entre homes i dones per tot i amb tot sense posar el terme persona i la valoració de les seves capacitats en funció d’això. Una societat que ha rebut una educació on la dona en aquest cas ha estat presentada com a objecte sexual i amb una missió clara en el món predeterminada i on certes coses pel simple fet del seu sexe li son negades amb un esglaó d’inferioritat que com deia part de la societat ha assumit i que comporta aquestes brutals agressions, comportaments i malauradament morts que vivim.

Un dels sectors que ha contribuit amb aquesta impunitat no hi ha dubte que es l’esglèsia i particularment amb refereixo a la catòlica, evidentment no l’única, però que posa a la dona sempre en segon pla i amb un missatge que no ha evolucionat des de les cavernes.

Ara, però veiem com en els casos de Montserrat o Constanti recentment sumats a milers de casos per tot el món i que no para de creixer i ser denunciat com la depravació d’aquesta entitat amb la pederastia per bandera i la impunitat com a senyal suposo divina.

Veiem atònits els que no som creients com els casos es van multiplicant i no hi ha cap investigació a nivell global amb un tracte igual a la ciutadania fora de l’esglèsia. Tampoc veiem gaire escàndol per part dels seus creients o seguidors i on tot queda tapat per aquesta funció sembla miraculosa d’aquesta empresa i els seus directius i treballadors.

Potser cal avançar com a societat madura i denúnciar i exigir mesures contra aquesta plaga i una també violència de genere, que sembla els col·lectius feministes per exemple no contemplen, i el poder de les societats que ens regeixen tampoc. La investigació, clausura i detencions crec seria el millor homenatge a les victimes i un clar senyal de que la societat evoluciona i deixa enrere una coacció que sota el paraigues de la por i la superstició ha estat impune amb els seus crims sense càstig.

Despertarà la societat algun dia.

TRISTESA I RABIA

Veure com avui les furgones dels Mossos prenien els nostres ostatges polítics i posteriorment la Guardia Civil es feia carrec per anar a Madrid es impactant i produeix una indefensió i rabia infinita. Uns líders, unes bones persones que les de la part política simplement van dur a terme el mandat popular com hauria de ser el manual de les bones democràcies i amb el pecat de no arribar fins l’execució final del mateix.

Ara amb més d’un any de presó preventiva en un Estat que ha mostrat durament que el seu referent es Turquia, per molts vídeos que ara vulguin vendre sobre els seu impecable esperit democràtic, cosa que dona a pensar que alguna cosa no funciona.

Tanmateix veure com el Govern els acomiadava a Can Brians i seguiem escoltant les paraules buides de sempres, les que duren fa més d’un any, ara deixant marxar els presos polítics a una farsa judicial que sabem acabarà amb una dura condemna i com diu en Jordi Cabré sense un sol gest de dignitat, el primer hauria de ser investir el legitim President i recuperar o renovar uns lideratges ara orfes i que simplement han seguit obeint un Estat que fa i desfà sense manies amb la permisivitat dels nostres i que sembla esta disposat a seguir fins al final amb el judici de la vergonya i la repressió sense aturador.

La pregunta en aquest dia de tristesa i rabia, seria fins quan?

Investiu Puigdemont
per Jordi Cabré

“Declare Independence”, ens invocava Björk l’1 d’octubre del 2017. Vam trigar, malauradament 27, dies a fer-li cas. Era una reacció a l’escàndol mundial que van suposar les imatges de la policia atonyinant votants, era una reclamació de dignitat molt més enllà de la “validesa jurídica” o dels resultats del referèndum. El resultat del referèndum van ser 1.000 ferits i una imatge d’estat autoritari dins d’Europa, com a mínim això. I això ha quedat així, i això ja era motiu per a molts (per a Björk també) per a trencar amarres i declarar l’emancipació. Passats un any i quatre mesos, amb presos polítics a punt d’iniciar un judici grotesc i amb tota la maquinària de l’Estat (capitanejada pel Rei) disposada a forçar la llei fins al deliri, el crit coherent amb aquell cant de Björk seria “invest Puigdemont”. Tingueu un maleït gest de dignitat. Corregiu l’error de fa un any. Deixeu de fer comèdia.

Aprovar el reglament que afavoreixi una investidura a distància no té res a veure amb, en paraules del president del Parlament, “aprovar coses que puguin ser efectives”. Ni amb la frase tan hologramàtica (per buida) de Junqueras, quan ens deia que calia distingir allò factible d’allò no factible: encara recordo el seu escepticisme previ al 9-N i envers la seva utilitat. No, senyors: l’aprovació d’un marc legislatiu que afavoreixi la possibilitat d’investidures a distància no té res a veure amb “l’efectivitat” perquè al president del Parlament no li correspon parlar d’efectivitat. El Parlament legisla, el govern executa, i decideix (juntament amb els partits) si activa o no aquesta prerrogativa. No correspon al president del Parlament parlar d’efectivitat, sinó donar tràmit legislatiu a allò que demani la majoria. I aquí és on ve el veritable problema: hi ha una part de la majoria que tal vegada no vol afavorir aquest canvi legislatiu, fins i tot encara que aquesta prerrogativa no s’executés. O trigués en executar-se. O es recorregués al TC, o se suspengués. És així de cru: simplement, no volen que a Catalunya s’aprovi que això sigui possible. A aquest punt hem arribat.

La investidura del president a l’exili era i és el mínim exigible per a imaginar una part del conflicte, la catalana, disposada a plantar cara davant la repressió. I avui és una exigència política de primer ordre, pensant en tots els qui van col•laborar en l’1-O i van patir el 155 i els empresonaments i van confiar que això servís d’alguna cosa. Això val per a ERC però també per al PSOE: si realment volen desinflamar, si realment creuen que la irregularitat és que el vot de la gent no hagi estat respectat pels homes de gris dels reglaments i les lleis malinterpretades, si volen una solució que representi tothom i això vol dir que, quan un independentista guanya, ha de poder governar, si vol Pedro Sánchez en definitiva partir de postulats democràtics encara que sigui per negociar en condicions de dignitat a ambdues bandes, si el PSOE vol un veritable “retorn a la normalitat”, que faciliti la investidura de Puigdemont. Ara mateix. I, si no, un cop Puigdemont torni a presentar-se a les eleccions i les guanyi. Espanya sap que no pot estar tota la vida negant l’evidència: l’independentisme a Catalunya se’n sortirà millor o pitjor del seu objectiu, certament… però serà a partir d’ara l’eix des d’on giraran tots els debats del país. D’això, no hi ha marxa enrere possible. Quant abans ho vegin, millor per a les esperances de salvació d’Espanya.