ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DOBLE RELAT

La farsa està en marxa, un Judici marcat on malauradament la sensació de que tot està escrit i tant sols veiem una obra de teatre per arribar a un final d’escarni i com sempre la victima serà Catalunya.

La història des de fa 300 anys no enganya i ens ensenya que amb diferents versions el nostre paper a aquesta Espanya que diuen indivisible sempre ha estat el mateix, i quan em intentat creuar una ratlla que no ens es permesa el càstig ha estat dur. Presidents afusellats, empresonats, repressió, maltracte i tot amanit amb odi visceral i catalanofòbic que ha donat molts rèdits als polítics espanyols. No parlo de tota la societat espanyola evidentment. Tanmateix el sistema i els lobbys de poder no han canviat al llarg del temps.

Ara assistim a un nou episodi i malauradament les al·legacions dels advocats dels nostres ostatges polítics tot i certes, no van amb consonància amb la determinació dels nostres partits fora com diu en Bernat Dedéu. Seguim remenant un diàleg que no existirà i que sembla demanarem fins a la fi del món, però alhora Espanya continuarà fent d’Espanya sigui amb la dreta o l’esquerra al poder i com deia la victima la de sempre.

Tot un xoc d’emocions veure els nostres ostatges, però això no ens ha de fer baixar l’exigència que evidentment no passarà pel diàleg amb aquell que no et considera igual.

La república factible
Bernat Dedéu

Quan, de Madrid estant, escoltava la intervenció d’Andreu Van den Eynde al Tribunal Suprem, no vaig poder evitar pensar que el judici de l’1-O començava de la pitjor manera possible. Amb l’excepció de Javier Melero, un penalista de la vella escola que coneix molt rebé l’enemic (i que, per això mateix, va deixar ben clar que l’esdevenir del judici havia de seguir criteris estrictament jurídics i tècnics, aïllats de tot focus polític), la intervenció de la resta de lletrats feia presagiar una defensa ideològica dels seus clients. Una cosa és que els presos polítics aprofitin els seus discursos al Suprem per tal de reivindicar-se, però l’altra, ben diferent, és que els seus representants legals es disfressin de mitiners. Després d’acabar la intervenció de Van den Eynde, un col•lega de Madrid, jurista i molt ben connectat als cercles de poder capitalí, m’escrivia un missatge fatal: “Pèssim to i espantosa forma d’encarar el judici. Això és com si abans d’un partit de futbol agafes de bracet al referee i li dispares que el sistema d’arbitratge de la lliga espanyola és una puta merda. Ja us podeu anar preparant, perquè em temo que els destrossaran”.

La cosa té certa ironia. Mentre els presos polítics i els seus advocats han adoptat l’arena del TS per desplegar la seva reivindicació irada, l’independentisme té l’ambició gelada en el camp de la praxi. Així Oriol Junqueras, que aquesta mateixa setmana picava a la porta de La Vanguardiaper publicar-hi un paperot (“Un camino factible a la república”) en què es disfressava de polític comú ―potser per anticipar el pacte ja signat entre Ada Maragall i Ernest Colau a Barcelona― i ens transportava amb un cop de puny a la pantalla del dret a decidir i al trencament del forrellat del règim del 78, comprant la maragallada tantes vegades desmentida per la realitat d’una Espanya com a suma d’infinites repúbliques: “Un camino factible hacia la república que también se tiene que basar en el fortalecimiento del movimiento republicano y en el debilitamiento gradual no de España como sociedad, sino del régimen del 78”. Mentre a la sala del tribunal s’adopta una retòrica abrandada, fora murs la cosa és la de sempre; la pretensió del catalanisme de modernitzar una Espanya que viu encantadíssima amb l’ascens de Vox i la ultradreta.

Ni la república serà més factible quan se somniï refermada en aspiracions caduques i passades de rosca, ni la llibertat dels presos serà més factible si aquests i els seus advocats es dediquen a escarnir el tribunal que els ha de jutjar. Vist que l’independentisme polític ja s’ha rendit, no entenc a què treu cap fer-se el màrtir en una sala de justícia dels enemics per impostar un heroisme que els fets han demostrat absolutament inexistent. Temo el pitjor, estimats lectors: la condemna de l’independentisme a tornar de nou al catalanisme soft i una condemna exemplarment dura als nostres polítics. Però hi haurà encara una condemna pitjor: la de la societat catalana, castrada en la súplica d’un futur l’indult, amb els líders segrestats a la presó o amb la inhabilitació de l’escarment i la por. Ens espera un futur negríssim. Tant de bo m’erri. Sort que a Barcelona s’albira una mica de llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.