ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA MACROBEATIFICACIÓ O COM NO REPRESENTAR A TOTS ELS CATALANS

General

La presencia del President Mas aquest diumenge a Tarragona per l’acte de l’Església Catòlica en forma de múltiples beatificacions i organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola no lliga amb la seva explicació per no assistir a la Via Catalana, amb el raonament de que ell havia de representar a tots els catalans. Pel mateix motiu ara no hauria d’assistir amb aquest acte que te un rerefons d’exaltació de l’esperit del franquisme que per descomptat hauria de crear com a mínim una gran incomoditat a qualsevol dirigent democràtic i amb visió global de la ciutadania.

Aquest acte ha rebut moltes critiques pel paper de la mateixa església en el cop d’estat militar de Franco i la posterior repressió, cosa que evidentment mai han demanat perdó, crec que un dels principals actius del seu ideari. Un acte que deixant de banda les creences religioses, ben lliures de tothom, homenatja nomes els caiguts de la part feixista i deixa de banda els legítims defensors de les llibertats democràtiques que representava la República. Apart en el moment que vivim i amb totes les forces retrogrades de la caverna espanyola al darrere son un atac a la nostra identitat, i que ha creat polèmica dins la mateixa institució religiosa des de la seva base.

 

Efectivament, no hi ha motiu per participar d’aquest vertader insult a les víctimes d’aquell cop d’Estat militar que va acabar amb un regim del terror durant 40 anys amb la benedicció de l’Església Catòlica acompanyant al Dictador i sent una part més del poder instituït. Crec que episodis com la benedicció a peu d’Aeroport dels avions que posteriorment bombardejaven Barcelona davant la impotència de la societat civil mereixen una reflexió. Es curiós comprovar com aquesta religió normalment ha estat al costat sense cap pudor dels dictadors de torn i participant d’aquests genocidis i barbàrie que malauradament molts han viscut a les seves carns.

 

Ara ens trobem amb aquesta mena d’homenatge, ells li diuen beatificació, de les víctimes del bàndol que va provocar aquest terror i que el va ostentar durant quatre dècades amb els resultats per tots coneguts, una burla macabra a totes les víctimes que sembla no son iguals que la resta, fent al contrari del que normalment ens volen fer creure amb els seus pregons. Aquí no hi ha caritat, ni bondat, ni perdó, precisament tot al contrari. Una burla maliciosa que compta amb el beneplàcit d’aquestes elits eclesiàstiques amb discursos del passat i aquesta nostàlgia feixista que els envolta i que en una democràcia es una vergonya la seva exhibició.

 

En aquest context, el President Mas, i prenent com a referent el seu posiciona ment a la Via, institucionalment impecable. Actuar de la mateixa manera per se el president de tots els catalans, i com sempre ens han dit no pot actuar a títol personal, i per tant entenem que es el càrrec el que participa d’aquesta festa tant poc recomanable i amb tantes mancances democràtiques.

 

En definitiva, una relliscada que deixant les qüestions de fe personals i intransferibles en un costat, i per suposat totes respectables, no son de rebut. El mal ja esta fet, però un perdo i una rectificació no vindria de més, encara que fos per allò que sempre diuen de la caritat cristiana, que francament no es tradueix en fets.

 

SANCHEZ CAMACHO (2): BOCAMOLL

General
Diuen que l’home es esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis, una frase brillant i totalment encertada que un cop més, i en la persona de la líder popular s’ha vist reflectida. Com escrivia ahir el seu intent desesperat amb resultats patètics te un altra lectura que a Xavier Sala i Martin no se li ha escapat. Una visió que dona idea de com evoluciona el procés a Catalunya cap a l’Estat propi, i com els partits contraris al mateix i fins hi tot  a la més elemental democràcia com es el cas, canviant les seves estratègies confiant amb la fràgil memòria popular acostumada a viure al dia, i on allà dic blanc, ara dic negre, i no passa res. Doncs si que passa, i encara deixa la sensació més trista i insultant per una societat que no mereix representants com aquests de tant baixa qualitat.

El PP de Catalunya y el problema del bocazas
 
Durante el pasado mes de junio, el Partido Popular de Catalunya lanzó una campaña llamada “dret a saber” en la que cuestionaba muchas de las afirmaciones que se hacían los “nacionalistas” (catalanes).
 
En su primera entrega, el PP nos premió con una perla gigante: el déficit fiscal de Catalunya con España NO ES, COMO DICEN LOS NACIONALISTAS, DE 16.500 millones de euros sino SOLAMENTE DE 750 millones. Es más, ese exiguo déficit era pequeño si lo comparábamos con un superávit comercial de 24.200 millones de euros. Los nacionalistas catalanes, pues, no tenían razón al quejarse del supuesto mal trato fiscal recibido por parte de España.
 
Sorprendentemente, hoy la presidenta del PP catalán ha dicho en la cadena SER que “El PP a nivel nacional debe tener el liderazgo para dar alternativa, respuesta y solución al problema en Catalunya, porque las cosas no se pueden quedar como están, no podemos estar sin hacer nada. Se debe impulsar una modificación profunda del modelo de financiación. Estamos en una etapa nueva de nuestro proceso democrático, una nueva transición debe iniciarse ahora!”
Digo que estas declaraciones son sorprendentes porque si en Junio decías que no había problema de relación fiscal entre Catalunya y España, no tiene sentido que ahora propongas solucionar “el problema” con “una modificación profunda del sistema de financiación”. Y si realmente piensas que hay un problema, entonces debes confesar que mentiste cuando hiciste los posts de la web “dret a saber”. Lo que no puedes es decir simultáneamente que no hay ningún problema pero que se debe arreglar el problema. Porque si lo haces, el mundo entero ve que eres o un bobo o un mentiroso y todos se reirán de ti… y eso incluye a tus socios de Madrid.
 
Los bozacas que no tienen ningún principio, son víctimas de sus propias palabras y les suele salir el tiro por la culata. Y el PP de Catalunya no es una excepción: sus propios correligionarios españoles se les han tirado encima y han obligado a la presidenta del PP de Catalunya a callar inmediatamente. Es lo que tiene ser un bocazas.
Xavier Sala i Martin

SANCHEZ CAMACHO I LES ENGRUNES

General

Com deia Ovidi Montllor, ara ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. El que passa es que quan la situació es desesperada i els arguments es basen en mentides i sentiments que ningú discuteix, el pla d’emergència son les molles en forma de nou finançament. Una vella cançó que ja no te cap sentit en el context on ens trobem i que ensorra definitivament la tercera via a la que aspiraven alguns. El cop de porta als morros ha estat monumental (i no ho dic amb segones) i l’immobilisme més absolut es el que ens volen vendre com intencions de diàleg.

La presidenta popular davant la cúpula a Madrid els presenta una modificació del model de finançament per Catalunya dins la Lofca i posant límits a la solidaritat i al principi d’ordinalitat. La resposta ha estat immediata i alguns barons popular ja han clamat al cel, com el president de la Comunitat de Madrid que s’ha queixat de com quedaria la seva comunitat davant les cessions a Catalunya, i nega qualsevol règim fiscal a la carta. Per la seva part De Cospedal ja ha dit que no hi ha lloc per un finançament diferencial per Catalunya. Sorprenentment Camacho s’ha mostrat satisfeta de la reunió assegurant que es crearà un grup de treball sobre el tema i que les coses no s’aconsegueixen el primer dia i s’ha confós singular per exclusiu. De fet De Guindos ha rebutjat un finançament diferent perquè no es eficient per l’Estat.

                                                         

Efectivament, un nou gest pels que s’aferren a la imaginaria tercera via per evitar que el poble aconsegueixi el que reclama amb insistència, com es la independència. Sanchez Camacho, una política ja en fase final, ha volgut donar un cop d’efecte a la seva parròquia i intentar frenar l’impossible, el clam de tot un poble en moviment. Diu que surt satisfeta de la reunió, això ja es una burla a tothom, o sigui porta una proposta a la direcció popular, i ràpidament es rebutjada pels principals actors sense fissures i clarament, seguint aquell pensament que a Catalunya ni aigua.  Ella però en surt satisfeta, caldria preguntar de que. Tanmateix  ens surt amb la creació d’un grup de treball, que com diu el manual polític, quan no es pot resoldre un tema, no hi ha res com crear una comissió o grup de treball per fer veure que es fa alguna cosa. Per últim ens diu que singular i exclusiu no es el mateix, jo crec que son sinònims, una cosa singular es exclusiva de qui la te i per molt que jugui amb el llenguatge per confondre no se’n surt.

 

Cal destacar el cinisme del ministre De Guindos, dient que un nou finançament no es eficient per l’Estat, evidentment aquell famós “Espanya ens roba”, precisament be d’aquí. Eficiència estatal vol dir espoli de prop del 10% del PIB català anual i un maltractament amb inversions i finançament constant. Una gran recepta que dona entendre que no hi ha més sortides. Espanya definitivament amb el seu orgull i fatxenderia no ens vol, i ens ho demostra cada dia, el guió final nomes pot acabar amb un sol camí.

 

En definitiva, la dirigent popular s’ha esforçat aquests últims temps en donar raons a l’independentisme, i ha acabat fent el paper del “tonto útil”, que ha fet molt bé per cert.

VICTÒRIA PREGO: PREMI A LA TOLERÀNCIA, SEGUR?

General
La periodista Victòria Prego, directora adjunta de El Mundo ha rebut a Barcelona el premi  a la Tolerància de l’Associació per la Tolerància. Es una prova més del món a l’inreves en que viu l’Estat espanyol. El personatge es un dels símils de la més clara intolerància i rebuig a la democràcia que corren pels mitjans. Va aprofitar la recollida del premi  per fer gala de la mateixa tractant entre d’altres perles de radicals els que simplement demanant votar en una democràcia. Tota una farsa al servei de la paranoia espanyola.

Com explicava, va aprofitar per fer apologia de la intolerància, reclamant que els moderats silenciosos (una nova definició) alcin la veu i siguin bel·ligerants i plantin cara als radicals que intenten trencar la convivència pacífica i els vincles indissolubles dels pobles espanyols i combatre’ls en tots els camps. Per reblar el clau el jurat va donar com a valors la independència, equanimitat, objectivitat i tarannà conciliador per donar el premi. La periodista va denunciar el totalitarisme amb l’intent d’arrencar del cor de la societat catalana qualsevol sentiment positiu cap Espanya, reclamant obediència a les sentències del TC i l’engany constant del nacionalisme al poble.
Realment aquesta suposada periodista, com sembla ser tolerant fins al moll de l’os, es un gran exemple dels nivells de que parlem quan molts dels mitjans de comunicació espanyols tractant el procés català i la democràcia en general. Ens parla de voler trencar la convivència pacífica, suposo que dona a entendre que si una majoria com sembla ser vol votar i el resultat es la creació d’un estat propi, la minoria fent gala d’una nul·la capacitat democràtica no te que acceptar els resultats, i encara més dona per sentat que tot hi gaudir d’una majoria i un clam social hem de callar en benefici d’aquesta minoria. Crida a ser bel·ligerant, se’ns dubte un llenguatge que utilitza ja que no sap que en una democràcia la disparitat de criteris es resol en una urna i expressant individualment i en llibertat la opinió sobre el tema. Se’ns dubte la seva enyorança per altres sistemes menys participatiu es fa notar.
 Ens parla de totalitarisme per adoctrinament i mentida a la societat catalana, casualment la seva croada lliga perfectament amb aquestes dues paraules i no explica que durant 300 anys ens hem sacrificat amb mil intents per transformar Espanya i unificar un projecte comú amb la resposta del menyspreu, el cop de porta o la presa de pel fins arribar al moment de dir prou. El cor que apel·la el deixem pels sentiments personals que son intransferibles i poc tenen a veure amb la nostra demanda. Ella n’ha de fer un valor gairebé únic, ja que quan no hi ha arguments, la imposició i el sentiment moltes vegades manipulat es la millor medicina.
M’ha semblat curiós com les paraules com tolerància poden canviar de sentit amb aquests premis atorgats a persones com aquestes que han fet de la intolerància el seu mètode de treball i de la mentida i xenofòbia tot un catàleg de valors per vendre un producte que ja no s’aguanta per enlloc, fins hi tot amb el farciment de mentides habituals i unes gotes de catalanofobia, que això si que en saben molt.
Llarga vida a la tolerància.

SUMATE:SUMAR, SUMAR I SUMAR PER UN PROJECTE COMÚ

General
Una nova iniciativa que trencarà motlles, sobretot de l’unionisme més fals. Els que tenim clar que aquesta  Catalunya es diversa, i que la identitat o llengua que es parli no es cap obstacle per formar part del nostre projecte col·lectiu ens fa patxoca aquest nou moviment on en la seva presentació Eduardo Reyes, el seu president deia “Aquí nadie fracturara Catalunya, nuestro país, porque somos un solo pueblo”. Son un col·lectiu en gran mesura format per catalans de llengua i cultura espanyola que no volen renunciar al seu futur en una Catalunya independent. Realment el vídeo promocional reflecteix aquesta gran mentida que ens volen vendre de la cohesió social amenaçada, com sempre he dit, una cosa es la realitat material i l’altra els sentiments individuals de cadascú, tots respectables i que continuaran igual el dia abans que el dia desprès. Seguim sumant per engegar aquest projecte de país amb totes les garanties.

AVAL DEL TC PER ELIMINAR EL CATALÀ

General

Aquest es el Tribunal que ha de resoldre conflictes  basats en la interpretació de la sagrada Constitució. En relació amb la llengua catalana el seu menyspreu i lluita per eliminar-los sembla no tenir fi. Ara ha tombat el recurs avalat per la Llei de Funció Pública de les Illes Balears, i suprimeix el requisit del català per accedir a l’administració, deixant aquest com un simple mèrit, a l’alçada d’un curs qualsevol i amb una discriminació per la llengua pròpia del territori totalment intolerable i en direcció contraria a la pluralitat sempre venuda a l’exterior.

El tribunal considera que no es inconstitucional establir el català com a mèrit i que no existeix discriminació per la inexistència del tracte preferent del castellà sobre el català, i deixant clar que es una decisió en el context d’una amplia implantació del coneixement del català en la funció pública. De fet el recurs presentat per una cinquantena de senadors socialistes considerava que era un atemptat a la Constitució i l’Estatut balear ja que erosionava la condició de llengua pròpia i oficial del català.. El TC recorda que ja s’estableix a la llei mesures de foment concretes per la llengua i cursos per garantir l’atenció a la ciutadania, però el treu l’ús preferent.

 

No cal recordar, que al llarg de la historia i per dret de conquesta sempre ha estat una prioritat des de Castella afeblir i eliminar qualsevol llengua que no fos la castellana. Des del Decret de Nova Planta, fins la prohibició en diverses èpoques i persecució de la nostra llengua, sobretot en períodes dictatorials. Aquest genocidi s’ha concretat amb moltes mesures per protegir el castellà, i la lluita contra les poques per protegir la resta de llengües. Un impediment per falta de voluntat política per la seva oficialitat europea, i amb una paranoia obsessiva i malaltissa inventant llengües com la valenciana o el lapao contra qualsevol lògica acadèmica i amb una única finalitat, com es afeblir la llengua catalana de la manera que sigui.

 

Han creat polèmiques artificials contra la immersió lingüística per unes poques famílies que ho demanaven i amb la lloança de la comunitat europea pel sistema català utilitzat, i han impedit de manera matussera qualsevol igualtat entre les dues llengües, amb l’excusa d’una igualtat inexistent i obviant que una es la llengua pròpia.

 

Ara a les Illes amb el decret TIL i l’excusa de l’anglès, unilateralment i sense cap diàleg amb la comunitat educativa pretenen afeblir al mínim la llengua catalana, i el TC valida aquest no requisit el coneixement de la llengua pròpia del lloc on un treballador públic ha d’exercir, un fet esperpèntic i sense precedents, sense explicació, si no es per aquesta voluntat d’acabar amb ell, i de pas amb la identitat d’un poble vinculada en gran part per una llengua comuna, tot amanit amb l’excusa que amb tots aquests anys ja esta prou consolidada. De fet no parlem de cap consolidació, es que es la llengua pròpia balear. Suposo que no se’ls passarà pel cap no demanar el castellà com a requisit per un funcionari de Valladolid per exemple, ningú ho entendria.

 

Aquest es el tarannà obert, plural i acollidor de l’Estat espanyol, una falta de respecte total a qualsevol desviament d’un pensament únic, i per suposat una llengua única.

 

La paraula respecte, també la recuperarem amb un Estat propi, no en tinc cap dubte.

INVENTS PER BURLAR LA DEMOCRÀCIA

General
Es molt trist en el segle que vivim i en una teòrica societat i estat democràtic haver de pensar estratàgemes per poder expressar el nostre dret a vot. En Jofre Llombart ens proposa una formula, des del Govern es parla de votar en dos dies i una utilització d’internet sobretot pel vot dels catalans a l’exterior i la nul·la col·laboració que s’espera de les ambaixades espanyoles. Sense anar més enllà el batlle de Saragossa, el socialista Juan Albert Belloch ja proposava ahir suspendre l’autonomia catalana pel simple fet de seguir endavant amb la consulta i ho comparava amb ETA. No es estrany que amb aquests personatges als càrrecs públics espanyols molta gent pugui considerar que alguna cosa no es va fer prou acuradament a la farsa de la transició. Les mateixes idees amb un canvi de decorat.

Cap a la CUI (Consulta Unilateral d’Indepen- dència)
Si s’accepta la tesi Duran de tres respostes possibles, s’hauria de fer una segona volta
Jofre Llombart
Ni consulta pactada, ni DUI. El camí del mig. Un dels escenaris previst és una consulta unilateral. Els defensors d’aquesta mesura destaquen que es tractaria d’un acte unilateral, sí, però que descansaria en la força de les urnes i no en cap rampell parlamentari (una DUI també seria un reflex de la sobirania popular però un reflex indirecte). Ja es dóna per fet que qualsevol possibilitat que l’Estat Espanyol autoritzi una consulta es va esvaint. La opció més “legalista” és la que no contempla el govern de Rajoy perquè la seva estratègia passa, entre altres coses, per posar sempre la pilota a la teulada de la Generalitat. És a dir, esperen que sigui Artur Mas qui faci una maldestre fugida endavant que pugui ser interpretada com un pas en fals a ulls de la comunitat internacional. I en aquest sentit, el govern català està sent gelosament pulcre: prefereix perdre dos mesos de procés a canvi de tenir una fulla de serveis impecable des del punt de vista jurídic.
Però també és cert que no pot passar el 2014 sense, com a mínim, un moviment important en aquest camí sobiranista. És, davant d’aquesta proximitat, que entre alguns sectors va agafant força la idea de fer una consulta, sí, però sense el permís de l’Estat. La idea és que sigui això, una consulta i no un referèndum, que el govern consideraria vinculant a efectes polítics però no jurídics. És a dir, plantejar una consulta sobre el futur de Catalunya i amb el resultat a la mà anar a negociar a Madrid sobre com aplicar l’expressió popular derivada de les urnes. La consulta seria legal si es té en compte la legalitat catalana que està a punt de tenir una llei pròpia de consultes que acabarà uns anys al llimb del Tribunal Constitucional. Aprofitant aquest impàs, la Generalitat convocaria la consulta. Un dels aspectes tècnics, i no menor, que caldria resoldre és quin cens es fa servir per cridar a votació els catalans. Hi ha diverses opcions però cal recordar que el cens electoral de majors de 18 anys és en mans de l’Estat. Algunes de les bases de dades a les que podria accedir la Generalitat són els padrons dels ajuntaments o la targeta sanitària.
Els defensors d’aquest full de ruta parlen sempre d’una pregunta nítida i de resposta a SÍ o NO. Però la irrupció de la via Duran, que planteja tres opcions, ha fet pensar (que no admetre) altres escenaris. Bàsicament el de fer una consulta amb una única pregunta però una resposta a tres opcions: Catalunya independent, situació actual, i via federal. Aquesta opció tindria la dificultat que molt probablement cap de les tres opcions assoliria més del 50 per cent. Aquest cap de setmana El Periódico va publicar un article d’Oriol Bartomeus en què s’apuntava que la independència obtindria un 47,8%, quedar-se igual un 31,9 i el federalisme un 20,3 per cent. (En el mateix article queda clar que a SÍ o NO, la independència seria sempre la opció majoritària). Bé, davant d’aquesta situació – la de les tres possibles respostes- només hi hauria dues resolucions possibles: o acceptar la opció més votada de les tres plantejades o bé fer una segona volta a l’estil de les eleccions franceses. És a dir, un diumenge fer la consulta a tres respostes possibles. Si una obté més del 50%, aquella és la guanyadora. Si cap d’elles obté el 50%, es fa una segona volta només amb les dues més votades i s’elimina la tercera (en aquest cas el federalisme). I llavors el diumenge següent es voten entre aquestes dues opcions (seguint amb la simulació, seria Independència vs. Quedar-se igual) i llavors sí, els federalistes haurien de decidir entre el SÍ o el NO. Roda el món i torna al born.

CATALUNYA PROPIETAT DELS ESPANYOLS

General

Es curiós veure, com hem passat de demanar gestos de grandesa a fer-nos saber que som una simple propietat com avui s’ha encarregat de recordar Esperanza Aguirre. Aquesta es una de les certeses de quedar-nos a l’Estat espanyol, es aquesta Espanya plural que tant ens estima, ho fa tant que ja no es des del respecte, es des de la possessió més absoluta com un be que els pertany per gracia divina. De fet aquest  diàleg que sempre ens volen vendre es veu molt reflectit amb els atacs brutals a la llengua i ara amb uns pressupostos que castiguen Catalunya en matèria d’inversions, amb un 25% menys, suposo que deu ser la seva manera de mantenir una amistat.

Francament, podem escollir entre ser una simple titella en mans alienes o participar en el nostre propi futur. Els pressupostos han demostrat un cop més la nostra situació si ens quedem, això no es cap incertesa, es una veritat demostrada. L’Estat redueix un 25% la inversió a Catalunya, poc més de 900 milions destinats al nostre territori. Del total s’emporta un 9,6 del pastís en quarta posició. Contrasta amb 20% que aporta al territori català a l’Estat i el 17% que representa de població. Per descomptat l’Estatut segueix sent aigua mullada i l’addicional tercera segueix al calaix, amb uns deutes de l’època Zapatero ignorats i sense data. Un altra dada que destaca es que la rebaixa de transferències mitjana es 15% i Catalunya s’enfila al 21%. De fet el descens en inversions es espectacular  des del 2009 amb una retallada de 3700 milions.

 

El càstig i ofec econòmic constant es la recepta espanyola per haver-nos atrevit a demanar votar el nostre futur en llibertat dins una democràcia que fa riure. El fet es més greu quan escoltem aquella frase tant tronada des de l’Estat, com es que el nostre paper es ser el motor de l’Estat, i això sembla ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció com deia aquell. Es bastant estrany que el territori que consideres ha d’estirar de la resta sigui el més ofegat econòmicament i el que més traves troba pel seu desenvolupament (connexió del Port de Barcelona, prohibició intercontinental a l’Aeroport del Prat, la N2 o carretera de la mort, el desgavell de rodalies o el corredor mediterrani) poden ser alguns exemples del nostre maltractament i fre al nostre desenvolupament. Alhora la simple revolta pacífica i democràtica de la ciutadania es castigada amb un ofec que espoli a banda, es un cop i un altra amb un fre a les inversions i alhora una exigència màxima per complir uns objectius de dèficit que curiosament l’Estat es flexibilitza.

 

Aquests pressupostos també son per aquells que encara ens porten la broma de la confederació, federalisme o altres invents impossibles. Un cop de porta a qualsevol respecte mutu i tracte correcte o com a mínim igual a la resta. Senzillament el que no pot ser, no pot ser i més si mai hi ha hagut cap tipus de voluntat per fer-ho possible.

 

El nostre estat del benestar es en perill, gràcies a un Estat uniforme i encegat amb un projecte de pensament únic que no ens porta enlloc més que a la desaparició com a poble.

 

Es ja una qüestió de supervivència, i cal accelerar el procés abans no sigui massa tard, la societat catalana no es mereix això i tenim les eines per canviar la nostra situació i passar de ser una possessió a un ciutadà normal dins del món normal.